Peter Grimes

Peter Grimes

Monument dedicat a Britten a la platja d'Aldeburgh. Porta per inscripció una frase extreta de l'òpera Peter Grimes: «I hear those voices that will not be drowned»
Forma musical	òpera
Compositor	Benjamin Britten
Llibretista	Montagu Slater
Llengua	anglès
Basat en	The Borough
Publicació	segle XX
Opus	33
Durada	2,5 hores
Personatges	2 Nieces (en) , Peter Grimes (en) , Swallow (en) , Mrs. (Nabob) Sedley (en) , Ellen Orford (en) , Ned Keene (en) , Bob Boles (en) , John (en) , Auntie (en) , Balstrode (en) , Hobson (en) , Rev. Horace Adams (en) , Her «Nieces» (fr) , The Rector (fr) , Doctor Thorp (fr) , A Boy (Grimes’ new apprentice) (fr) , The People of the Borough (fr) i Le docteur Crabbe (fr)
Estrena
Estrena	7 juny 1945
Escenari	Sadler's Wells Theatre (Anglaterra)
Director musical	Reginald Goodall
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	12 de gener de 2004

Peter Grimes, op. 33, és una òpera de Benjamin Britten sobre un llibret adaptat per Montagu Slater sobre la secció Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough. Es va estrenar al Sadler's Wells de Londres el 7 de juny de 1945, dirigida per Reginald Goodall, des de llavors se la considera una de les obres cabdals del segle xx.

Britten concebé l'ópera a partir de The Borough de George Crabbe l'any 1941, durant la seva estada a Califòrnia. Aquell mateix any havia presentat a Nova York la seva primera òpera, Paul Bunyan. En plena Segona Guerra Mundial, tant ell com el tenor Peter Pears, que aleshores residien als Estats Units, es sentiren profundament atrets pel món de Crabbe, poeta també originari de Suffolk. Aquesta descoberta despertà en tots dos el desig de tornar a Anglaterra i transformar aquell univers en una nova creació operística.

Tot i la seva joventut i la manca de mitjans, Britten trobà el suport necessari en Serge Koussevitzky, que li encarregà l'ópera i li assegurà uns honoraris de 1.000 dòlars. Instal·lat amb Peter Pears a la seva nova llar de Suffolk, el compositor es dedicà amb constància a l'obra, decidit a obrir-se camí en el gènere líric, amb Pears destinat a assumir el rol principal.

Va ser la primera òpera anglesa que, després de Dido and Aeneas de Purcell, va arribar a formar part del repertori internacional. També va ser la primera de les òperes de Britten que va aconseguir un èxit de crítica i públic. Avui dia s'interpreta sovint, tant al Regne Unit com a la resta del món i és considerada com a part del repertori estàndard. A més, els Four See Interludes (Quatre Interludis Marins), que separen els actes de l'òpera, van ser publicats separadament i s'interpreten amb certa freqüència com a suite orquestral.

Origen i context

George Crabbe, originari del comtat de Suffolk com Benjamin Britten, va ser un poeta que acabà ordenant-se sacerdot anglicà a Aldeburgh, on tingué serioses dificultats amb la comunitat i fins i tot fou apartat dels seus feligresos. La seva obra, sovint mal rebuda en el seu temps, inclou el llarg poema The Borough («el burg», «el poble»), que descriu amb cruesa la vida d'una comunitat de pescadors de la costa oriental anglesa, la mateixa regió natal de Britten. Crabbe, que afirmava haver viscut sempre marcat per la força de la mar, retrata en aquest poema el drama d'un pescador violent i marginal, assenyalat per les seves conductes i finalment empès al suïcidi per una societat tan dura i corrupta com ell mateix.

Vista actula d'Aldeburgh, amb el molí reconstruït com a casa

Britten va presentar la idea central de l'ópera al reconegut dramaturg i guionista de cinema Montagu Slater per obtenir d'ell el llibret que necessitava. Slater, conegut pel seu compromís amb el comunisme, també dirigia la influent revista radical The Left Review. En el relat de Crabbe, Peter Grimes és un home cruel i corrupte que maltracta el pare, roba, juga a les cartes i abusa dels nens que recull de cases de caritat. Durant la seva tutela, tres aprenents moren en circumstàncies misterioses. El poeta mostra que la comunitat comparteix la responsabilitat, ja que tot i condemnar Grimes, no protegeix els infants. Finalment, el pescador queda condemnat a treballar en solitud, però els fantasmes de la seva bogeria acaben despertant la compassió del poble que l'havia jutjat.

Peter Pears, parella de Britten, va crear el paper de Grimes

Britten i Peter Pears van descobrir el poema de George Crabbe amb gran interès, i tots dos van intervenir en la construcció inicial de la trama. Durant aquest procés, el personatge de Grimes va adquirir més profunditat: ja no era només un home malvat com en l'original, sinó també una víctima de les circumstàncies i de les convencions socials, tot preservant els aspectes més foscos del seu caràcter. Al final, és el públic qui ha de valorar quina visió reflecteix millor la realitat i com s'interpreta l'ambigüitat moral dels personatges.

El 1942, després de tres anys als Estats Units, Britten tornà amb el guió gairebé complet de l'ópera centrada en Peter Grimes. Grimes és un pescador violent i sàdic, que acaba perdent la raó, assetjat pels fantasmes del seu pare i dels tres aprenents morts per la seva brutalitat. Tot i que, a primera vista, sembla un personatge poc atractiu per al teatre líric, Britten se sentí fascinat per la seva marginalitat i inadaptació. En essència, la història de Grimes reflectia també el sentiment de rebuig de Britten, per la seva condició d'homosexual (il·legal a la Gran Bretanya) i per la seva objecció de consciència durant la Segona Guerra Mundial.

Tot i que inicialment el llibret no va satisfer Montagu Slater, Britten aconseguí adaptar-lo completament a la seva visió. El text final de Peter Grimes és, segons Anthony Burgess, un dels pocs llibrets que es poden llegir amb plaer independentment de la música. Entre 1943 i 1945, Britten treballà intensament en l'ópera, cuidant especialment l'ambient: el llibret transmet de manera magistral la tensió i l'opressió del poble, sempre envoltat pel rugit del mar, un lloc on els homes no poden connectar-se plenament, malgrat els seus desitjos més íntims. A més de planificar l'escenografia, Britten va col·laborar en la configuració del text, aconseguint un llibret totalment alineat amb la seva concepció dramàtica i musical.

Serge Koussevitzky va encarregar l'òpera i per això Britten la va dedicar a «a la memòria de Natalie Koussevitzky», la seva dona

Peter Pears va ser el cantant escollit per crear el paper de Peter Grimes, mentre que Britten concebé el paper d'Ellen Orford pensant en Joan Cross. L’òpera ha estat interpretada com «una punyent al·legoria de l'opressió homosexual», tot i que la seva síntesi, segons el mateix compositor, era molt més directa: «En una societat més violenta, individus més violents». Originalment, el llibret reflectia clarament les relacions pederàstiques de Grimes amb els nois, però Pears convencé Slater perquè retallés la majoria d'aquestes referències en la versió definitiva. L'òpera va ser una comanda de la Koussevitzky Music Foundation i va ser «dedicada a la memòria de Natalie Koussevitzky», muller del director d'orquestra nord-americà d'origen rus Serge Koussevitzky.

Representacions

L'obra va sorgir per encàrrec de la Fundació Koussevitzky, dels Estats Units, però va ser estrenada al londinenc Sadler's Wells (avui anomenada English National Opera) el 7 de juny de 1945, només un mes després d'acabada la Segona Guerra Mundial, dirigida per Eric Crozier. A l'eufòria del triomf, es va afegir l'orgull (igualment fundat) que representava el naixement d'una nova òpera anglesa, la primera de categoria mundial des de la mort de Purcell (1695) o des de l'última obra teatral de Händel (1741), si es vol considerar a aquest com a compositor anglès, tal com ell mateix volia que se'l considerés. Semblaven superats més de dos segles durant els quals Londres, encara musical i operísticament rellevant, mai havia tingut un compositor d'òpera reconegut internacionalment. De fet, l'obra de Britten es va difondre de seguida i es pot incloure entre les poques de la producció postbèl·lica del segle xx que formen part del repertori dels teatres d'òpera de molts països.

Peter Grimes va ser la primera òpera que Benjamin Britten estrenà a Londres, causant un gran impacte en la lírica europea. L'estrena va sorprendre primer per la joventut del compositor, que tenia poc més de trenta anys, i segon per la força dramàtica del llibret de Montagu Slater, la marcada ideologia marxista del qual Britten va suavitzar. A més, Britten va aconseguir imprimir al protagonista elements de les seves pròpies obsessions, incloent-hi l'experiència d'opressió derivada de la seva condició d'homosexual.

Britten va aconseguir el seu objectiu i va ser un èxit des del principi. En només tres anys es realitzà de forma ràpida a tot el món amb 16 produccions en set idiomes diferents. Britten va aconseguir el seu objectiu. En només tres anys, Peter Grimes es va estrenar a Estocolm, Anvers, Zuric, Basilea, Roma, Milà, Copenhaguen, Berlín, Graz, Mannheim, Brno, Budapest, Tòquio, Brussel·les, París, Nova York i Los Angeles. Peter Grimes es va estrenar en només tres anys a Estocolm, Anvers, Zúric, Basilea, Roma, Milà, Copenhaguen, Berlín, Graz, Mannheim, Brno, Budapest, Tòquio, Brussel·les, París, Nova York i Los Angeles. Segons Eric W. White, Grimes va ser l'òpera més divulgada d'un compositor del segle xx. Grimes ha mantingut un lloc bastant constant des de llavors, i el 2016 ocupava el lloc 83è, i figura entre les cinc òperes escrites després de la Segona Guerra Mundial més sovint representades.

Peter Grimes es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 12 de gener de 2004 en una producció de Lluís Pasqual i sota la direcció musical de Josep Pons, amb un gran èxit de públic. L'estrena ja havia estat programada amb anterioritat tres vegades, però per diversos motius mai no havia arribat a dur-se a terme. El gener de 1954 es va suspendre per culpa d'un conflicte diplomàtic entre Espanya i el Regne Unit arran de la visita de la reina Elisabet II a Gibraltar. També va ser programada per a la temporada de 1993-1994, i no va poder-se estrenar a causa de l'incendi que va destruir el teatre. Un tercer intent, en la temporada de 1998-1999 va haver de ser ajornat pel retard en la inauguració del Liceu reconstruït.

Encara que el paper de Grimes va ser concebut per a Peter Pears, ben aviat el tenor canadenc Jon Vickers en va esdevenir un dels intèrprets més influents. Britten, però, no va veure amb bons ulls la seva aproximació: trobava que el seu cant no s'adequava del tot i fins i tot li va retreure que hagués modificat alguns passatges del text per evitar l'argot local. A més, Vickers entenia Grimes no com un personatge marcat per la repressió sexual, sinó com una figura d'abast més universal, i això l'allunyava de la visió més íntima i visionària del compositor. Malgrat tot, la seva lectura poderosa i menys condescendent del paper va acabar imposant-se i, amb el temps, esdevingué la versió més habitual, en contrast amb la imatge més etèria i fràgil que n’oferia Pears.

Argument

Lloc: "The Borough", un poble fictici amb certs paral·lelismes amb Aldeburgh, on van viure Crabbe i, més tard, Britten, situat a la costa d'Anglaterra

Temps: cap a 1830

Pròleg

Sense introducció orquestral, l'obra s'inicia a la sala d'audiències on el jutge Swallow acusa Peter Grimes d'haver matat el seu aprenent. Britten utilitza un estil de cant recitatiu, amb acords curts i secs de l'orquestra que subratllen les veus. Grimes, tímid i lacònic, justifica que l'aprenent va desaparèixer durant una tempesta en alta mar. Tot i que el jutge l'allibera, els habitants del poble continuen dubtant de la seva innocència i expressen el seu desig de veure’l castigat. Els cors, amb funció observadora i gairebé com a «veus interiors» com en la tragèdia grega, aporten significació i tensió. Peter es queda sol fins que Ellen Orford, la mestra del poble i única persona que li mostra simpatia, s'acosta a ell. Interpretant un duo a cappella, rar en l'ópera, Grimes expressa la seva ràbia cap a la comunitat de Borough, que no li concedeix una segona oportunitat.

Acte I

L'acte s'obre amb un preludi orquestral, com en tots els actes següents, que mostra la característica claredat i transparència de la música de Britten, gairebé com si fos música de cambra.

Un estret carreró del poble condueix al mar, veritable protagonista de l'ópera. Es poden veure les cases típiques de l'est d'Anglaterra, l'església, la botiga i la taverna. És un matí gris, i els pescadors preparen els bots per sortir. Els cors canten en la major, però l'orquestra introdueix altres tonalitats, creant una politonalitat que transmet una sensació de pes, tristesa i indefinició. Peter Grimes apareix i rep l'hostilitat dels habitants, mentre el cor, representant «the Borough», canta sobre la seva rutina i la seva relació amb la mar i les estacions.

Segueix un interludi que evoca la tempesta marina i anuncia l'escena següent. Només Peter es queda al seu bot, i Ellen Orford s'acosta per ajudar-lo. Com que ningú vol anar al mar amb ell, ella es compromet a trobar-li un nou ajudant. Una breu conversa amb el capità Balstrode revela una mica d'humor, abans que ell es dirigeixi a la taverna. Grimes confessa la seva necessitat de suport per pescar, i el boticari Ned Keene li busca un aprenent del reformatori. Finalment, Ellen, amb qui Peter espera casar-se, es disposa a acompanyar el noi.

A la taverna d'Auntie, molts homes s'han refugiat del mal temps. L'entrada de Peter gairebé provoca una baralla, que s'evita gràcies a una antiga cançó cantada a temps. Quan Ellen arriba amb l'aprenent i Peter insisteix a portar-lo immediatament a casa, la comunitat mostra novament la seva hostilitat.

A la tarda, Ellen acompanya l'aprenent a Grimes, que es troba al pub; aquest se n’emporta el noi a la seva cabana, mentre sobre Borough cau una tronada violenta.

Acte II

El tercer interludi evoca un matí clar de diumenge, amb les campanes cridant a l'església. Ellen i l'aprenent John caminen per la costa, amb la seva alegre cançó flotant sobre el so de l'orgue i un subtil acompanyament orquestral. Mentre el noi juga en silenci a la riba, Ellen detecta signes de violència en la seva vestimenta. Peter apareix i insisteix a sortir a pescar aquell dia, tot i haver passat la setmana al mar. Ellen intenta dissuadir-lo amb dolçor, però ell la colpeja i s'emporta el noi per la força. Alguns veïns presencien l'escena i la paraula «assassí» es difon ràpidament, provocant tensió. Keene, Auntie i Bob Boles, i després tot el poble, es dirigeixen cap a la cabana de Grimes. Quan se n’han anat, Ellen, Auntie i les nebodes reflexionen amb tristesa sobre les seves dificultats amb els homes.

Després del quart interludi en forma de passacaglia, ens traslladem a la cabana de Grimes. El pescador acusa John d’«inventar històries» i recorda la mort d'un aprenent anterior per set. De lluny s'escolten veus: són els habitants del poble que s'acosten, marcats per sords timbals. L'aprenent aprofita l'ocasió per fugir, i Peter corre darrere d'ell cap als penya-segats. Quan els homes arriben, la cabana està buida; Balstrode sospita la veritat i surt darrere dels fugitius.

Acte III

És nit a Borough. Al carrer, il·luminat per la llum de la lluna, s'escolta música de ball des de la taverna d'Auntie. Ellen, angoixada, no té notícies de Grimes ni del seu aprenent, encara a la mar. La senyora Sedley propaga rumors alarmants, convencent la comunitat que Grimes és un assassí i provocant que una multitud enfurismada es dirigeixi cap a la seva casa. La boira comença a aixecar-se, i sirenes marines sonen; Balstrode troba un jersei banyat que Ellen reconeix com fet per a John.

Peter apareix a la vora de la bogeria. Ellen intenta calmar-lo sense èxit. «En quin port tindré pau?», repeteix, recordant la seva primera conversa amb ella, però amb desesperació. Per segona vegada se’l considera culpable de la mort de John, que, per por, s'ha llençat al mar des de les roques. El poble canta Him who despises us we'll destroy, i surt a buscar-lo. Grimes entona un llarg monòleg, mostrant la seva inestabilitat extrema. Balstrode l'aconsella endinsar-se al mar i no tornar; Peter obeeix. A l'alba, els pescadors reprenen la seva feina, mentre el guardacostes observa un bot flotant entre les ones. Auntie menysprea la informació, considerant-la «un d'aquells rumors», i el dia avança lentament sobre The Borough.

Personatges

Entre parèntesis s'indica el repartiment de l'estrena

• Peter Grimes, un pescador, rebutjat per la majoria de la població a causa dels contratemps desafortunats dels seus aprenents - Tenor (Peter Pears)
• Ellen Orford, viuda mestra de Borough, que és amable alhora amb Grimes i John, i amb qui Grimes vol casar-se - Soprano (Joan Cross)
• Auntie, tavernera de The Boar - Contralt (Edith Coates)
• Nebodes d'Auntie, la principal atracció de The Boar - Sopranos (Blanche Turner i Minnia Bower)
• Balstrode, capità de vaixell mercant retirat que tracta d'ajudar a Grimes - Baríton (Roderick Jones)
• Mrs. (Nabob) Sedley, una viuda rendista, que sospita del comportament de Grimes - Mezzosoprano (Valetta Iacopi)
• Swallow, un jutge, que comença per qüestionar Grimes sobre la desaparició del seu anterior aprenent - Baix (Owen Brannigan)
• Ned Keene, boticari i curander - Baríton (Edmund Donlevy)
• Bob Boles, pescador i metodista, donat a la beguda i la lluita - Tenor (Morgan Jones)
• Rev. Horace Adams, el rector - Tenor (Tom Culbert)
• Hobson, el traginer que porta John a Grimes - Baix (Frank Vaughan)
• John, aprenent que agafa Grimes per ensenyar-li a pescar - Paper mut (Leonard Thompson)

Anàlisi musical

Amb sorprenent mestratge per a una primera òpera, Britten va aconseguir crear una obra dramàtica i innovadora sense abandonar el llenguatge tonal ni les convencions del gènere. Tot i que el desenvolupament és continu, es reconeixen clarament les àries, duets i conjunts típics de la tradició verdiana. La personalitat lírica de Peter Grimes —on la violència del personatge de Crabbe es transforma en una urgència introspectiva i somiadora— es manifesta, per exemple, en la gran ària Now the Great Bear and the Pleiades del primer acte, contrastant amb el realisme dels habitants del poble, també inspirats en el poema de Crabbe. Més enllà d'Ellen Orford i el capità Balstrode, el veritable coprotagonista és el cor, que encarna la societat que margina i condemna Grimes per la seva diferència. L’òpera, escrita amb gran economia de recursos, inclou sis interludis orquestrals de gran efecte que connecten les set escenes.

Britten, tot i haver assolit ja renom amb altres composicions, es revela en Peter Grimes com un veritable dramaturg musical. El seu llenguatge, alhora modern i emotiu, es manté en un punt d'equilibri entre el verisme i l'impressionisme. La seva escriptura combina episodis politonals i harmonies lliures i arriscades amb una base tonal sòlida, que ell mateix considerava l'eix fonamental de la música occidental. Sense ser pròpiament «descriptiva» ni «programàtica», la seva música desplega una potència evocadora extraordinària: els interludis orquestrals, per exemple, transmeten la presència omnipresent del mar, la força dels elements i la càrrega inexorable del destí, així com l'asfíxia de les passions humanes. Amb una paleta sonora d'una riquesa gairebé inacabable, Britten aconsegueix fins i tot integrar melodies d'aire popular —com les cançons de pescadors de l'est anglès— sense caure en un folklorisme literal.

L'estrena de Peter Grimes va ser tan intensa que va sacsejar profundament la companyia Sadler's Wells, fins al punt que les tensions internes van acabar desmantellant l'equip i l'ópera va desaparèixer del seu repertori fins al 1963. Les causes d'aquest trencament s'han atribuït tant a les exigències vocals i corals —massa dures per a intèrprets poc habituats a la modernitat musical— com a prejudicis envers Britten i Pears, marcats per la seva homosexualitat i pacifisme, i també envers les simpaties comunistes de Montagu Slater. Tot i que Britten va suavitzar l'ombra fosca del personatge que Crabbe havia ideat —eliminant-ne l'alcoholisme i el component sexual de la relació amb l'aprenent—, Grimes continua essent una figura tràgica i feridora. La seva brutalitat i desesperança el converteixen en un ésser temut i menyspreat, explotador de nois orfes que tracta amb crueltat. El poble, alhora, respon amb un linxament moral que reflecteix la corrupció i la duresa d'una comunitat incapaç d'oferir compassió. L'impacte de l'ópera sobre l'espectador continua essent, encara avui, d'una força demolidora.

Britten va tornar una vegada i una altra sobre un mateix nucli temàtic: el destí tràgic de l'individu que no encaixa i que és perseguit per una societat tancada, rígida i implacable. A Peter Grimes, aquest mecanisme es desplega amb tota la seva força: l'angoixa del protagonista, assetjat per la desconfiança col·lectiva i per les mateixes obsessions, desemboca en el suïcidi. El personatge es presenta com una figura polièdrica: víctima i botxí, somiador i violent, alhora heroic i monstruós. Justament en aquesta ambivalència rau la profunditat dramàtica de l'obra, que Britten omple d'un lirisme intens i punyent.

En paraules de Pérez Senz, la dimensió musical de l'ópera és d'una riquesa excepcional. Britten reelabora amb gran llibertat les estructures de Purcell i les combina amb un eclecticisme molt personal. El resultat és un teixit sonor que recull l'herència de Verdi en la fusió entre veu, orquestra i acció; la delicadesa harmònica i cromàtica de Debussy, Mahler i Strauss; la potència rítmica de Stravinski; i, finalment, l'ombra de Gershwin en la manera de donar vida coral a la comunitat de Borough.

La partitura de Peter Grimes té una força captivadora: combina un moviment dramàtic fluid, gairebé fílmic, amb moments que evoquen melodies d'arrel popular. Els sis “interludis marins”, d'una bellesa plàstica impressionant, les potents intervencions del cor i els intensos ariosos dels solistes mostren com Britten aconsegueix unir la tradició tonal amb els llenguatges més moderns, generant una tensió emocional que travessa tota l'ópera. Cap al final del segle XX, John Eliot Gardiner insistia que ja era hora de situar Britten més enllà de l'etiqueta de “compositor anglès” per reconèixer-lo plenament dins el cànon universal. En la mateixa línia, Ramon Pla subratllava que Peter Grimes reflecteix també el preu que la societat va fer pagar a Britten per la seva diferència: la seva homosexualitat visible i conscient, en un context en què encara era delicte. La seva òpera encarna, alhora, la mirada sobre l'individu estrany i marginat, la duresa d'una comunitat rígida i hipòcrita i la bellesa melangiosa d'unes esperances que només poden reviure com a record. Tot plegat, en una de les grans creacions líriques del segle XX.

Enregistraments

Any	Elenc: Peter Grimes, Ellen Orford, Balstrode, Auntie	Director, Teatre d'òpera i orquestra	Segell
1948	Peter Pears, Joan Cross	Reginald Goodall, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and BBC Theatre Chorus	CD: EMI Classics 64727 Cat: (extractes)
1958	Peter Pears, Claire Watson, James Pease, Jean Watson	Benjamin Britten, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus, Recorded Walthamstow Assembly Hall, London	London CD: Decca Cat: 414577 (reissued 1990, 2001, 2006)
1969	Peter Pears, Heather Harper, Bryan Drake, Elizabeth Bainbridge	Benjamin Britten, London Symphony Orchestra, Ambrosian Opera Chorus, Recorded Snape Maltings.	BBC Recording DVD: Decca Cat: 074 3261
1978	Jon Vickers, Heather Harper, Jonathan Summers, Elizabeth Bainbridge	Colin Davis, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus	CD: Philips Cat: 462847 (reissued 1999)
1981	Jon Vickers, Heather Harper, Norman Bailey, Elizabeth Bainbridge	Colin Davis, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus	DVD: Kultur Cat: 2255 (released 2003)
1992	Anthony Rolfe Johnson, Felicity Lott, Thomas Allen, Patricia Payne	Bernard Haitink, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus	CD: EMI Classics Cat: 5483222 (reissued 2003, EMI Classics: 915620)
1994	Philip Langridge, Janice Cairns, Alan Opie, Ann Howard	David Atherton, English National Opera Orchestra and Chorus	DVD: Kultur Cat: 2902
1995	Philip Langridge, Janice Watson, Alan Opie, Ameral Gunson	Richard Hickox, City of London Sinfonia and London Symphony Orchestra Chorus	CD: Chandos Cat: 9447
2004	Glenn Winslade, Janice Watson, Anthony Michaels-Moore, Jill Grove	Colin Davis, London Symphony Orchestra and Chorus	CD: LSO Live Cat: 54
2005	Christopher Ventris, Emily Magee, Alfred Muff, Liliana Nikiteanu	Franz Welser-Möst, Orchester und Chor der Oper Zürich	DVD: EMI Classics Cat: 00971
2008	Anthony Dean Griffey, Patricia Racette, Anthony Michaels Moore, Felicity Palmer	Donald Runnicles, Orchestra and Chorus of the Metropolitan Opera	DVD: EMI Classics
2012	John Graham-Hall, Susan Gritton, Christopher Purves, Felicity Palmer	Robin Ticciati, Orchestra e Coro del Teatro alla Scala	DVD: Opus Arte Cat: OA1103D

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Bibliografia

• Pahlen, Kurt. Emecé. Diccionario de la ópera, 2004. ISBN 9789500426183. 
• Bosch, Marcos. Universitat Autònoma de Barcelona. The Rescue de Benjamin Britten: El último eslabón hacia Peter Grimes, 2015. 

Enllaços externs

• Llibret a kareol