Peter Grimes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de composicióPeter Grimes
The Scallop, Maggi Hambling, Aldeburgh.jpg
Monument dedicat a Britten a la platja d'Aldeburgh. Porta per inscripció una frase extreta de l'òpera Peter Grimes: « I hear those voices that will not be drowned »
Títol original Peter Grimes
Forma musical òpera
Compositor Benjamin Britten
Llibretista Montagu Slater
Llengua original anglès
Font literària en la secció anomenada Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough.
Actes Pròleg i 3 actes
Catalogació op. 33
Dedicatòria Natalie Koussevitzky
Personatges

Entre parèntesis s'indica el repartiment de l'estrena

Estrena
Data 7 de juny de 1945
Escenari Sadler's Wells, Londres
Director Reginald Goodall
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 12 de gener de 2004
Modifica dades a Wikidata

Peter Grimes, op. 33, és una òpera de Benjamin Britten sobre un llibret adaptat per Montagu Slater sobre la secció Peter Grimes del poema de George Crabbe The Borough. Es va estrenar al Sadler's Wells de Londres el 7 de juny de 1945, dirigida per Reginald Goodall, des de llavors se la considera com una de les obres cabdals del segle XX.[1]

Britten va decidir crear una òpera a partir del poema de George Crabbe durant un viatge a Califòrnia, el 1941, després de l'estrena de la seva primera òpera, Paul Bunyan a Nova York. A l'iniciar-se la Segona Guerra Mundial, el compositor i el seu company, el tenor Peter Pears, havien decidit quedar-se als Estats Units, però en descobrir el poema de Crabbe, un poeta menor nascut, com Britten, al comtat anglès de Suffolk, van sentir la necessitat de tornar a Anglaterra.[2]

Com a compositor jove i sense grans recursos econòmics, va poder afrontar la dura tasca de compondre una òpera gràcies a l'ajuda del director d'orquestra Serge Koussevitzky, que li va oferir uns honoraris de 1.000 dòlars per l'encàrrec. L'entusiasme de Britten, que desitjava afirmar-se com a compositor d'òpera, va ser constant en un llarg període creatiu, establert ja en la seva nova casa de Suffolk al costat de Pears, destinat a cantar el paper protagonista.[2]

Va ser la primera òpera anglesa que, després de Dido and Aeneas de Purcell, va arribar a formar part del repertori internacional.[1] També va ser la primera de les òperes de Britten que va aconseguir un èxit de crítica i públic. Avui dia s'interpreta sovint, tant al Regne Unit com a la resta del món i és considerada com a part del repertori estàndard. A més, els "Quatre Interludis Marins" van ser publicats separadament i s'interpreten amb certa freqüència com a suite orquestral.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

George Crabbe, un poeta rar que va néixer, va viure i patir en la mateixa zona que Benjamin Britten, el comtat de Suffolk, i que després de moltes voltes es va fer sacerdot anglicà i ho va tenir complicat amb els feligresos d'Aldeburgh, que van aconseguir fins i tot fer-lo fora, i va escriure pel que sembla coses molt interessants i detestades en la seva època. L'obra més brutal de Crabbe és un llarg poema titulat The Borough (literalment, «el burg», «el poble») una comunitat de pescadors de la costa oriental d'Anglaterra, és a dir, de la regió natal de Britten. «He passat la major part de la meva vida a la costa i la meva infantesa va estar marcada per la fúria de la mar», va dir. Crabbe relata el conflicte entre un tipus marginal, amb tendència a la violència, la pedofília i l'alcoholisme, pescador litoral, que es veu obligat a arribar al suïcidi per l'assetjament d'una societat tan brutal i corrompuda com ell.[3]

Va ser el mateix Britten qui va perfilar l'argument al prestigiós dramaturg i guionista de cinema Montagu Slater, per aconseguir de la seva ploma el llibret desitjat.[4] Slater era un militant comunista i editor de la més prestigiosa revista radical, The Left Review.[3] En la narració de Crabbe, Peter Grimes, és un ésser moralment abjecte que maltracta al seu pare i es dedica a robar, jugar a les cartes i abusar sàdicament de nens que cerca en cases de caritat. Tres aprenents moren sota la seva tutela en estranyes circumstàncies. Crabbe deixa clar en el seu poema que el poble, és en part culpable. Però, tot i que rebutgen a Grimes, no fan res per salvar els nens. Finalment, el pescador, és sentenciat a treballar sol. Assetjat pels fantasmes de la bogeria, finalment desperta la compassió de la comunitat que l'havia condemnat.[1]

Britten i Pears van llegir el poema de Crabbe i van quedar colpits. Ambdós van tenir un paper rellevant en l'esbós inicial de la història, i en aquest procés el personatge de Grimes va esdevenir cada vegada més complex. En lloc de l'evident malvat que és a l'obra de Crabbe, va anar adquirint el seu caràcter de víctima del destí i dels convencionalismes socials, tot i conservar els més foscos aspectes de la seua personalitat.[5] És el públic qui ha de decidir quina de les dues versions s'aproxima més a la realitat, i avaluar l'ambigüitat o la netedat de caràcter de cada personatge.[6]

En tornar de l'exili voluntari de tres anys a Amèrica del Nord, el 1942, Britten es va portar el guió de l'òpera que anava a escriure: el pescador Peter Grimes, un tipus violent i sàdic, sense causa aparent, que acaba embogint, perseguit pels fantasmes del seu pare, a qui havia maltractat, i dels tres aprenents que havien mort a causa dels seus tractes inhumans. A primera vista, el personatge no resulta molt atractiu, ni tan sols adequat com a subjecte per a una obra dramàtica, però a Britten li va interessar sobretot per la seva inexplicada marginalitat i la seva inadaptació. En el fons, Britten va descobrir en la història de Grimes un transsumpte del seu propi sentiment de separació i de rebuig, tant per la seva condició d'homosexual (l'homosexualitat era il·legal a Gran Bretanya) com per la seva objecció de consciència (era en plena Guerra Mundial).[7]

Britten va demanar un llibret al seu amic, l'escriptor Montagu Slater. Encara que al principi el llibret de Slater el va decebre, Britten va aconseguir adaptar-lo finalment a les seves intencions, i la veritat és que el text final de Peter Grimes és, com assenyalava Anthony Burgess, dels pocs que poden llegir-se amb gust per si mateix. Britten va treballar en l'obra entre 1943 i el 1945. El llibret és un treball extraordinàriament sòlid i dens pel que fa a l'ambient; és una brillant descripció de l'atmosfera opressiva del poble, envoltada sempre pel fragor de la mar; un llogaret en el qual els homes no poden acostar-se uns als altres, per més que ho desitgin en el més profund del seu cor. Britten, que havia projectat l'escenografia, va treballar també en la configuració del text, i va obtenir així el llibret que corresponia enterament a la seva concepció dramàtica i a la seva música.[4]

El tema de l'individu perseguit per la multitud pot interpretar-se com una al·legoria de la condició dels homosexuals en una societat hostil. De manera reveladora, Grimes no posseeix un caràcter simpàtic; se'ns insta a mirar-nos a nosaltres mateixos, no a ell, sinó a la desagradable multitud que persegueix als estranys sobre la base de la sospita i la manca d'informació, la qual cosa desencadena una feridora catarsi al final de la tragèdia. Peter Grimes no aconsegueix integrar-se plenament en el cercle tancat del burg. Malgrat estar envoltat de seductors, addictes al làudan i prostitutes.[1]

Pears era el cantant destinat a crear el paper de Peter Grimes, com també és bastant clar que Britten va escriure el paper d'Ellen Orford per a Joan Cross. L'obra ha estat denominada "una punyent al·legoria de l'opressió homosexual"[8] Però la síntesi de l'obra feta pel mateix compositor era molt més simple: "A una societat més violenta, individus més violents."

Tot i que en l'original versió del llibret les relacions de Grimes amb els nois eren clarament pederastes, Pears va persuadir Slater perquè en tallara la major part de les referències en la versió final.[9] L'òpera va ser una comanda de la Koussevitzky Music Foundation i va ser "dedicada a la memòria de Natalie Koussevitzky", muller del director d'orquestra nord-americà d'origen rus Serge Koussevitzky.

En l'òpera de Britten, Grimes segueix sent un personatge marginal, però al mateix temps, és botxí i víctima en una societat hostil i inculta. L'altre gran protagonista de l'òpera de Britten és el mar. No obstant això, la mar de Peter Grimes és completament diferent de l'enlluernador prodigi marí de Debussy. El mar de la costa anglesa és boirós i amenaçant. Amb aquest element funest els ciutadans no volen tenir res a veure. Com a conseqüència, rebutgen, tant en la naturalesa com en la societat humana, tot el inclassificable, el incòmode, el anòmal, trets que Peter Grimes posseeix en grau summe. L'última opció per a Peter Grimes és el mar. El món dels homes empeny al marginat cap a la natura, que el pren, indiferent, per a si.[1]

El compositor: Benjamin Britten[modifica | modifica el codi]

Benjamin Britten va néixer a Lowestoft, Suffolk, el 22 de novembre de 1913. El seu pare era un cirurgià dental, la seva mare un músic aficionat amb una veu preciosa. Benjamin, el més jove de quatre fills, no era un noi normal. Va escriure les seves primeres composicions a l'edat de cinc anys. Als set anys va començar a rebre lliçons de piano, i tres anys més tard va començar a aprendre la viola. Als dotze anys, va començar a estudiar composició amb el famós compositor Frank Bridge. A Britten se li va permetre no anar a l'escola per a fer classes de composició que duraven fins a nou hores d'una tirada. Als catorze anys, Britten havia escrit un oratori, deu sonates, sis quartets de corda, a més de nombroses obres menors. Als disset anys, va ingressar al Royal College of Music. Allà, Britten va esdevenir un notable pianista mentre continuava els seus estudis de composició, encara que els seus professors mai el van posar a l'altura de Bridge.

Acabat de sortir de l'escola, Britten va signar un contracte amb l'editor de música Ralph Hawkes. També va començar a compondre partitures de documentals realitzats per la British General Postal Office. Treballant en un calendari molt atapeït, Britten va aprendre a escriure de forma ràpida, econòmica i eficaç. Un dels seus col·legues, el poeta W.H. Auden, comparteix les seves idees polítiques d'esquerres i l'interès pel canvi social. Tots dos van col·laborar en una sèrie de projectes, com el cicle de la cançó irònica Our Hunting Fathers. Britten també va començar a compondre música per a ser realitzat per i per als nens, música agradable, encantadora, però difícil per als nens i aficionats, fet que es convertiria en una de les seves especialitats.

Christopher Isherwood i W.H. Auden el 1939, moment en què van acompanyar Britten als Estats Units

Socialista i pacifista, Britten era profundament crític amb la societat britànica. El 1939, ell i el tenor Peter Pears es van unir en un petit èxode artístic quan van seguir els seus amics Auden i Christopher Isherwood als Estats Units. Allà, Britten va escriure la seva primera opereta, Paul Bunyan, amb llibret d'Auden. També va compondre Seven Sonnets of Michelangelo, la primera de moltes obres destinades al tenor Pears. Pears es convertiria en la parella artística i real de Britten. Amb el temps, Britten es va adonar que la pissarra en blanc del seu nou entorn no era tan inspirador com les limitacions familiars de la llar. Va arribar a un punt d'inflexió quan es va trobar amb la poesia de George Crabbe, un company fill de la costa de Suffolk. Els retrats frescos, compassius i intel·ligents de Crabbe del seu Aldeburgh natiu van impactar a Britten profundament. Al març de 1942, Britten i Pears navegaven cap a casa. Durant el llarg trajecte, van començar a redactar l'escenari per a Peter Grimes, una òpera basada en el poema de Crabbe "La ciutat". Al seu retorn a Gran Bretanya, Britten i Pears es van instal·lar en un vell molí prop d'Aldeburgh. Es mourien al mateix Aldeburgh el 1947.[10]

L'estrena de Peter Grimes va ser la primera representació operística de la postguerra de la companyia d'òpera del Sadler’s Wells, al juny de 1945. Va ser un èxit rotund. Els crítics van estar d'acord en què hi havia una gran veu de l'òpera nova, un compositor capaç de reviure la tradició de l'òpera anglesa. Un compositor d'òpera prolífic, Britten inicialment va tenir problemes per trobar llocs adequats per produir les seves obres. Els seus esforços van conduir finalment a la fundació de l'English Opera Group, i després Festival d'Aldeburgh d'estiu, on s'estrenaven òperes de Britten per a una audiència d'amants de la música. Diverses de les òperes de Britten són reconegudes avui com veritables obres mestres. Billy Budd (1951), basat en la novel·la de Herman Melville sobre un mariner condemnat, compta amb un repartiment on tots són homes. Gloriana (1953), un retrat d'una suposada Reina Verge de Gran Bretanya, va ser escrit en honor de la coronació de la reina Isabel II. The Turn of the Screw (1954) es basa en la clàssica història de fantasmes de Henry James. A Midsummer Night's Dream (1960) és una adaptació capritxosa de la comèdia de Shakespeare.

Les limitacions financeres del Festival d'Aldeburgh varen obligar Britten a escriure per a petits formats i conjunts. Noye's Fludde (1957) es va basar en un misteri teatral medieval. Es va estrenar originalment en una església per una combinació de nens, aficionats i professionals, i inclou himnes per a que pugui cantar l'audiència. Més tard, Britten va escriure una sèrie d'obres que va anomenar «paràboles d'església». Aquestes òperes de cambra estan influenciades per la música i el teatre que Britten i Pears van trobar en una gira de concerts a l'Àsia el 1955, que especialment inclouen Curlew River (1965), The Burning Fiery Furnace (1966) i The Prodigal Son (1968). Britten mai va deixar de compondre obres instrumentals. Una de les seves peces més famoses és una guia per a joves per a l'orquestra (1946). El pacifisme que va exercir de tota la seva vida es reflecteix en la seva major obra mestra per al cor, el trencador War Requiem (1962).

L'última òpera important de Britten fou Death in Venice (1973), una adaptació de la novel·la de Thomas Mann sobre un escriptor obsessionat amb un noi jove i bell que resulta ser la seva perdició. Britten va posposar la cirurgia de cor per tal de completar el treball. Després de la cirurgia va quedar massa feble per dur-la a terme en públic, i mai va compondre una altra òpera. El 1976, la reina Isabel II li va concedir un singular honor per a un compositor: el títol en vida de Baró Britten d'Aldeburgh. Aquest mateix any, Britten va morir. Va ser enterrat al cementiri d'Aldeburgh, on reposa al costat de Peter Pears i l'estimat amic Imogene Holst, que va ajudar a fundar el Festival d'Aldeburgh.[10]

El llibretista: Montagu Slater[modifica | modifica el codi]

Montagu Slater va transformar el poema de George Crabbe The Borough en el llibret per a l'òpera de Britten Peter Grimes. Molt poc se sap de la seva vida privada. Slater va néixer el 1902, i d'acord amb la seva dona, era d'una família que va venir del nord d'Anglaterra. El seu pare era el carter del poble, però també era amo d'una sastreria. Tenia tres germanes i un germà més jove. Slater tenia una estricta educació metodista, però va escapar a Oxford, on va estudiar Anglès i Filosofia, i igual que molts joves de la seva època, va viure la vida bohèmia. A l'edat de 25 anys, es va unir al Partit Comunista, i va romandre un membre de per vida. Sovint albergava els membres del partit a casa, per a gran disgust de la seva esposa.

El fet que Slater fos el llibretista d'aquesta òpera, la més important i àmpliament coneguda composta per Benjamin Britten, no va ser suficient per impulsar-lo a la fama que seia d'esperar. Va ser un escriptor prolífic -un actiu novel·lista, poeta, periodista, guionista de cinema, crític i editor. El més important de la trajectòria de Slater va ser el fet de ser l'editor de la revista The Left Review, que va explorar les potents activitats literàries i dramàtiques de l'esquerra durant la dècada de 1930. També va ser un realista directe, que creia en la presentació de l'art en la seva forma real, i no abstracta.

Britten va triar Slater per diverses raons. Britten ja havia conegut Slater com a poeta i dramaturg ja que li havia escrit música incidental per a les seves dues obres de teatre d'un sol acte. El llibret de Peter Grimes va ser compost en 18 mesos. El 1943, estava a punt per a començar la composició. Peter Pears recorda la col·laboració com un treball dur, sobretot perquè Slater va escriure molt lentament i va tenir dificultats per complir amb les demandes de Britten. Slater i Britten van traslladar en un molí remodelat a Snape, un petit poble de Suffolk, per completar el llibret. El molí l'havia comprat Britten el setembre de 1937.[11] En una entrevista amb la revista TIME, Britten va explicar que treballava estès a la gespa a l'aire lliure mentre Slater ho feia en un escriptori de dalt, de vegades cridant a Britten per preguntar si estava d'acord amb una línia.

Quan es va acabar el projecte, Slater va publicar la seva versió del poema Peter Grimes, sense les «corrupcions» imposades per Britten. Si Slater no hagués estat tan insistent en la seva obra, l'òpera hauria tingut la manca d'un punt important en el seu desenvolupament: el quartet de dones en el començament del segon acte. Aquest conjunt és un dels comentaris socials més importants de tota l'òpera, i aporta una visió particularment íntima de la difícil situació de les dones a Peter Grimes. Enid Slater, l'esposa de Montagu, també va contribuir al procés d'escriure el llibret, quan després d'un dia deliberació sobre el caràcter del nen a Grimes, va insistir que el convertissin en un paper mut.

Tot i que Peter Grimes va obtenir un èxit extrem, Britten no va triar Slater com el seu pròxim llibretista. L'amistat entre Britten i Slater va expirar, i van triar camins polítics, ideològics i artístics independents. Slater mai va gaudir de molta popularitat tret de Peter Grimes; els seus ideals comunistes i les seves obres amb forta càrrega política es van ignorar en gran mesura durant la seva vida. Va morir el 1956 de càncer d'estómac.[10]

The Borough: l'obra en què es basa[modifica | modifica el codi]

George Crabbe, la seva obra The Borough és en la què es basa Peter Grimes
Molí a Aldeburgh

Peter Grimes es basa en The Borough de George Crabbe, un llarg poema sobre la vida d'un poble de Suffolk, Anglaterra. Igual que en la història de Crabbe, el nom de la ciutat en Peter Grimes es manté com The Borough, però aquesta ciutat es basa clarament en la localitat d'Aldeburgh, on Crabbe havia crescut, i prop de la ciutat natal de Britten. El fill de Crabbe va descriure la ciutat en una biografia del seu pare, dient que era un «horrible lloc que hi havia entre un petit turó o un penya-segat, en la qual a continuació se situen únicament l'antiga església i algunes cases, i la platja del mar del Nord. Consistia en dos carrers paral·lels i sense pavimentar, que corren entremig de les cases, les morades dels homes mariners, pilots i pescadors. La gamma de cases més properes al mar havia patit tant per les repetides invasions de les onades, que només uns pocs habitatges dispersos s'erigien entre la desolació». La platja, va escriure, consistia en «grans pedres, teules laminades per l'anada i la baixada de la marea i una franja de sorra fina i dura. Els vaixells de tota mena, grans, petits, amb pescadors classificant el material, i a prop de l'ombrívol i vell ajuntament (l'única indicació de la dignitat municipal) alguns grups de mariners, pilots principalment, tenint el seu ràpid i curt passeig, sempre vigilant algun un senyal des de l'horitzó».

Britten va néixer a la ciutat de Lowestoft, 25 milles al nord d'Aldeburgh, i va passar la major part de la seva vida vivint a Suffolk. Va sentir una forta connexió amb el paisatge marí i l'atmosfera de poble pesquer. Els seus interludis marins i la música de tempesta de Peter Grimes són representacions sonores brillants de la naturalesa i de la vida que coneixia tan bé des de les costes d'Anglaterra. En l'actualitat hi ha un monument a Benjamin Britten a la platja d'Aldeburgh amb una cita de Peter Grimes tallada a la part superior.

El personatge de Peter Grimes se suposa que s'ha basat en un pescador veritable anomenat Tom Brown, que va viure a Aldeburgh a la meitat del segle XVIII, d'acord amb l'informe publicat pel fill de Crabbe. Crabbe mai va indicar una persona que havia inspirat el personatge, el que ha portat a alguns a suggerir que Grimes és simplement un producte de la tradició literària. Peter Pears, el primer cantant de retratar Peter Grimes, va escriure sobre la familiaritat del personatge, «Hi ha un munt de Grimes encara, crec!»

Quan Peter Grimes és a punt de llançar el seu vaixell al tumultuós mar del Nord per última vegada, canta Old Davy Jones shall answer:/Come home, come home! (Old Davy Jones respondrà:/ Vine a casa, tornar a casa!" El nom de Davy Jones ha arribat amb freqüència en el folklore entre els mariners; en general es refereix al fons del mar, i es troba sovint en la frase Davy Jones’ Locker (el celler de Davy Jones). Recentment, Davy Jones va aparèixer com un personatge de les pel·lícules populars de Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl i Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest, però el nom va aparèixer en la literatura ja a mitjan segle XVIII.

Hi ha moltes especulacions pel que fa a la derivació del nom. Alguns s'imaginen que el títol és simplement una referència a Sant David, el patró de Gal·les, on Jones és un cognom comú. Altres creuen que Davy Jones es refereix a un pirata real que va navegar els mars en la dècada de 1600. Encara altres pensen que el nom podria provenir de la història bíblica de Jonàs, que va ser llançat per la borda perquè era un desafortunat mariner potser un «diable Jonàs».[10]

Procés de composició[modifica | modifica el codi]

Peter Grimes, l'obra que va fer reviure la tradició operística britànica, va néixer als Estats Units. Una sèrie de factors van provocar que Benjamin Britten fugís del seu país d'origen. Com a socialista, perquè temia que l'ascens del feixisme a Europa. Com a pacifista, no estava còmode en un país a punt de declarar la guerra a l'Alemanya nazi i tampoc era còmode viure la seva homosexualitat en una Anglaterra que s'havia apartat molt poc dels estrictes codis morals victorians. Al començament de 1939, el col·laborador de Britten, W.H. Auden, es va traslladar a Amèrica amb el seu company, l'escriptor Christopher Isherwood. Tots dos van animar a Britten a que els seguís. Britten pot haver anhelat l'anonimat i la llibertat d'una terra estranya i, mesos després, amb el seu company Peter Pears van travessar l'Atlàntic.[12]

Britten va ser productiu a Amèrica, component el primer de molts cicles de cançons per a Pears, Seven Sonnets of Michelangelo, i la seva primera opereta, Paul Bunyan. Pears i Britten es convertirien en parella artística i real, i l'òpera es convertiria en la raó de la seva vida. Però hi havia alguna cosa que faltava. A mesura que Europa es va enfonsar en la guerra, Britten anhelava la seva llar, i la seva confusió mental, es va manifestar físicament en una llarga malaltia. Productiu, però fora de context, Britten estava insegur de com avançar.[10]

La resposta es va presentar en una edició de la revista de la BBC The Listener. Britten i Pears van trobar un article d'E.M. Forster sobre el poeta George Crabbe qui, a finals del segle XVIII i començaments del XIX, va narrar i va criticar la vida en el seu Aldeburgh natal. El llenguatge simple però suggerent, els personatges realistes i la crítica social de Crabbe, van captivar al compositor. Forster va escriure que l'afecció de Crabbe al seu lloc de naixement va ser l'origen de convertir-se en un poeta. El pensament va ressonar profundament dins de Britten. I així, el 1942, Britten i Pears van embarcar cap a Anglaterra. Durant el viatge, Britten compon dues obres corals Hymn to St. Cecilia A Ceremony of Carols. Britten i Pears també esbossarien l'escenari d'una òpera basada en el poema èpic de Crabbe, The Borough. De tornada a casa, es van traslladar a un vell molí de vent a Snape, a la costa nativa de Britten, a prop d'Aldeburgh. Així va néixer Peter Grimes.[1]

The Borough és un acurat retrat que Crabbe fa d'Aldeburgh, de les seves esglésies i hospitals per als seus pobres. Britten i Pears va veure un particular interès en el cruel pescador Peter Grimes. Grimes comença la seva vida criminal maltractant al seu ancià pare. Després de la mort del seu pare, dóna curs a la seva cobdícia com a jugador de cartes, com a lladre i després com a pescador. També busca sàdicament a nens de l'hospici per abusar-ne. Tres aprenents moren, un darrer l'altre, mentre estan a les otrdres de Grimes. No obstant això, Crabbe deixa clar que la gent del poble també en tenen la culpa; encara que Grimes és un assassí, no fan res per salvar els nens. Finalment, Grimes és condemnat a treballar sol. En la seva solitud, els fantasmes de les seves víctimes el persegueixen. La seva bogeria mou la compassió de la comunitat que l'ha condemnat.[10]

Per tant, Grimes era una opció difícil de convertir en un heroi, i Britten el va transformar de manera inesperada. Britten i Pears van imaginar Grimes no com un criminal i dolent, sinó com un visionari incomprès. En l'òpera Grimes s'esforça en va pel respecte dels seus veïns, però no pot encaixar mai amb els vilatans del poble que estan molt units. Envoltat de faldillers, d'addictes al làudan i prostitutes, d'alguna manera Grimes només és assenyalat per voler ser un mes del poble.[10]

Quan comença l'òpera, veiem Grimes en una investigació sobre la mort del seu aprenent. Grimes descriu els seus intents d'ajudar al nen, i ens assabentem que prèviament va salvar la vida del nen. Però la multitud només veu la manera dura i aspra de comportar-se de Grimes. Ells no poden veure la suavitat en el seu interior. Només la mestra del poble -Ellen Orford, un altre personatge de Crabbe- i capità mercant retirat Balstrode simpatitzen amb el pescador. Tan aviat com Grimes assegura un nou aprenent, la comunitat es prepara per a un altre assassinat. Grimes vol guanyar la seva acceptació guanyant diners per casar-se amb Ellen. Per desgràcia, el seu aprenent no és una màquina: és un noi fràgil que no li agrada el treball dur. Quan corre la veu que el nen està sent maltractat, una torba s'envia a la cabana de Pere. El nen, s'escapa per la porta de darrere de Grimes, llisca pel precipici. Així mor el segon aprenent de Grimes. Grimes, que tècnicament no és el culpable d'aquesta mort tampoc, torna a ser acusat. Ni tan sols Ellen el pot protegir ara; ella i Balstrode aconsellen a Grimes de navegar mar endins i enfonsar-se a si mateix. En resum, Britten i Pears van transformar la història d'un criminal justament castigat pels seus crims en un conte sobre una comunitat que persegueix a un estrany. L'òpera suggereix que la societat que condemna Peter és responsable de la seva mort, i la mort dels seus aprenents.[10]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: "The Borough", un poble imaginari (que, tot i això, presenta algunes similituds amb el lloc de residència de Crabbe, i posteriorment també de Britten, Aldeburgh) en la costa d'Anglaterra
Temps: al voltant de 1830.

Pròleg[modifica | modifica el codi]

Sense preludi orquestral, ens trobem a la sala d'audiències on el jutge Swallow acusa Peter Grimes d'haver assassinat al seu aprenent. Britten ha fet amb les veus una mena de cant recitatiu subratllat per acords breus i secs de l'orquestra. Peter Grimes, tímid i monosil·làbic, afirma que l'aprenent va desaparèixer en alta mar una nit de tempesta. El jutge allibera al pescador, però en el poble persisteixen els dubtes sobre la seva innocència. Els habitants del poble, tots presents, deixen clar que creuen en la culpabilitat de Grimes i que desitgen que en sigui castigat. Els cors, que en les obres de Britten tenen gran importància (en certa manera com a observadors o com «veus interiors», a l'estil de la tragèdia grega), apareixen plens de significació. Peter es queda sol i se li acosta Ellen Orford, , la mestra del poble, l'única persona en el lloc que creu en ell i que mostra simpatia per aquest home estranyament esquerp. Entonen un duo a capella, una forma que apareix rares vegades en l'òpera, en el que ell mostra la seva ràbia contra la comunitat de Borough, incapaç de donar-li una segona oportunitat.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Sona el primer preludi orquestral abans del primer acte, així com abans de les escenes següents. Aquí es manifesta la peculiaritat de les partitures orquestrals de Britten, que sempre sonen transparents, com a música de cambra.

Un estret carreró del poble porta fins al mar. El mar és el veritable protagonista. Es veuen les cases típiques de l'est d'Anglaterra, l'església, una botiga, la taverna. És un matí gris i els pescadors preparen els bots per sortir. Els cors canten en la major, però l'orquestra introdueix altres tonalitats, per la qual cosa sorgeix una estranya politonalitat que produeix la impressió d'una pesada càrrega, d'una tristesa desesperançada en què es perden els colors i s'esfumen els contorns. Apareix Peter i els habitants del poble li manifesten la seva hostilitat. El cor, que constitueix «the Borough», canta sobre el seu fatigant treball quotidià i la seva relació amb la mar i les estacions.

Un segon interludi descriu la tempesta marina i l'orquestra subratlla així mateix l'escena següent amb frases semblants. Només Peter es queda al seu bot. Ellen torna a acostar-s'hi. Ja que ningú vol internar-se al mar amb ell, ella promet fer tot el possible per aconseguir-li un altre ajudant. Una conversa amb el capità Balstrode fa que Peter es mostri una mica bromista, però també el capità es dirigeix ​​aviat a la taverna. Grimes manifesta que necessita desesperadament ajuda per a poder pescar, i el seu amic, el boticari Ned Keene, li troba un nou aprenent del reformatori. Però ningú no vol anar a recollir el noi, fins que Ellen (amb qui Grimes desitja casar-se) s'hi ofereix.

Ens trobem a la taverna de Auntie, on molts homes han fugit del mal temps. L'entrada de Peter gairebé desencadena una baralla, però una vella cançó, entonada a temps, evita el pitjor. Quan Ellen apareix amb un nou aprenent i Peter insisteix en portar-lo immediatament a casa, tornen a produir-se les mostres d'hostilitat.

Quan a la vesprada Ellen porta l'aprenent a Grimes, que es troba al pub, aquest immediatament se'n va a la seva cabana amb el noi, malgrat que a Borough està caient una tronada infernal.

Acte II[modifica | modifica el codi]

El tercer interludi suggereix un matí clar i assolellat. És diumenge i les campanes criden a l'església. Ellen i l'aprenent John s'acosten a la costa, mentre l'aire s'omple amb l'alegre cançó d'ella, amb el so de l'orgue i un fi vel orquestral. Mentre el noi, sense parlar, juga tranquil·lament a la riba, Ellen s'observa entre les seves robes gastades certs senyals de violència. Llavors arriba Peter i insisteix en sortir també aquest dia de pesca, tot i haver passat tota la setmana al mar. Ellen s'oposa amb dolçor, però Peter la colpeja i s'emporta al noi per la força. Alguns veïns han presenciat l'escena, la paraula «assassí» sona per tot arreu, i augmenta la tensió. Primer Keene, Auntie i Bob Boles, i després tot el poble s'uneixen en un tumult amb l'objectiu d'anar a investigar a la cabana de Grimes. Quan els homes se n'han anant, Ellen, Auntie i les nebodes comenten tristament els problemes de la relació amb els homes.

Després del quart interludi (en forma de passacaglia), ens trobem a la cabana de Grimes. El pescador acusa a John (sempre mut) d'«inventar històries». Després se submergeix en el record de l'anterior aprenent, revivint la seva mort de set. Se senten unes veus de lluny: són els habitants del poble que s'acosten. Sords timbals acompanyen els seus passos. L'aprenent aprofita l'ocasió per fugir ràpidament de la cabana, Peter corre darrere d'ell cap als penya-segats. Els homes han arribat a la casa, però la troben buida. Balstrode sospita la veritat i surt corrent darrere dels fugitius.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Nit a Borough. Al carrer del poble il·luminat pel clar de lluna se sent música de ball que procedeix de la posada d'Auntie. Apareix Ellen molt angoixada: fa hores que no es tenen notícies de Grimes i del seu aprenent, que estan en alta mar. La senyora Sedley, una de les xafarderes del poble, propaga rumors alarmants, intenta convèncer a les autoritats que Grimes és un assassí i aconsegueix que una multitud furiosa es dirigeixi de nou a la casa de Peter. Entre tant s'aixeca la boira. Sonen sirenes al mar. Balstrode ha descobert un jersei banyat a la vora de la mar: un jersei que Ellen reconeix haver teixit per a John.

Apareix Peter, està a la vora de la bogeria. Ellen tracta inútilment de tranquil·litzar-lo. «En quin port tindré pau?», repeteix Peter; és una frase de la seva primera conversa amb Ellen, però esquinçada per una incontenible angoixa. L'escena és de angoixant realisme. Per segona vegada se'l considerarà assassí del seu aprenent, que per por a ell s'ha llençat al mar des de les roques. Cantant Him who despises us we'll destroy, (Destruirem a aquell que ens menysprea) la gentada surt a la recerca de Grimes. Grimes canta un llarg monòleg: la mort de John sembla haver portat al límit al ja inestable Grimes. Balstrode l'aconsella endinsar-se en el mar i no tornar. Peter obeeix. Els pescadors es disposen a fer la feina diària a la llum grisenca de la lenta alba, mentre el guardacostes anuncia des de la costa es veu un bot surant entre les ones. Auntie desdenya la informació com «un d'aquells rumors». El matí avança pesat i lentament sobre The Borough.[4]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'obra va sorgir per encàrrec de la Fundació Koussevitzky, dels Estats Units, però va ser estrenada al londinenc Sadler Wells Theater (avui anomenada English National Opera) el 7 de juny de 1945, només un mes després d'acabada la Segona Guerra Mundial. A l'eufòria del triomf, es va afegir l'orgull (igualment fundat) que representava el naixement d'una nova òpera anglesa, la primera de categoria mundial des de la mort de Purcell (1695) o des de l'última obra teatral de Händel (1741), si es vol considerar a aquest com a compositor anglès, tal com ell mateix volia que se'l considerés. Semblaven superats més de dos segles durant els quals Londres, encara musical i operísticament rellevant, mai havia tingut un compositor d'òpera reconegut internacionalment. De fet, l'obra de Britten es va difondre de seguida i es pot incloure entre les poques de la producció postbèl·lica del segle XX que formen part del repertori dels teatres d'òpera de molts països.[4]

Britten va aconseguir el seu objectiu. En només tres anys, Peter Grimes es va estrenar a Estocolm, Anvers, Zuric, Basilea, Roma, Milà, Copenhaguen, Berlín, Graz, Mannheim, Brno, Budapest, Tòquio, Brussel·les, París, Nova York i Los Angeles.[2] Segons Eric W. White, Grimes va ser la primera òpera d'un compositor del segle XX més divulgada.[13]

Peter Grimes es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 12 de gener de 2004 en una producció de Lluís Pasqual i sota la direcció musical de Josep Pons, amb un gran èxit de públic.

L'estrena ja havia estat programada amb anterioritat tres vegades però per diversos motius mai no havia arribat a realitzar-se. Al gener de 1954 es va suspendre degut a un conflicte diplomàtic entre Espanya i el Regne Unit arran de la visita de la reina Isabel II a Gibraltar. També va ser programada per a la temporada de 1993-1994, i no va poder-se estrenar a causa de l'incendi que va destruir el teatre. Un tercer intent, en la temporada de 1998-1999 va haver de ser ajornat pel retard en la inauguració del Liceu reconstruït.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Amb un mestratge inesperat en una primera òpera, Britten va construir, sense renunciar al llenguatge tonal ni a les convencions del gènere, una peça innovadora de gran dramatisme. Encara que l'obra es desenvolupa de forma contínua, no és difícil endevinar-hi les àries, duets i conjunts de la millor tradició verdiana. El caràcter líric del protagonista, en què la violència criminal del personatge de Crabbe s'ha convertit en una singularitat urgent i somiadora, com queda patent en la gran ària Now the Great Bear and the Pleiades de la segona escena del primer acte, contrasta amb el caràcter realista dels altres membres de la comunitat del poble pescador, extrets també del poema de Crabbe. A part dels personatges d'Ellen Orford i del capità Balstrode, el veritable coprotagonista contraposat a Grimes és el cor, representant de la societat que el margina i el condemna per la seva diferència. Escrita amb gran economia de mitjans, l'òpera presenta una interessant sèrie de sis interludis orquestrals de poderós efecte que uneixen les set escenes de l'òpera.[12]

Britten, encara que conegut ja per l'èxit d'altres obres, es mostra aquí per primera vegada com un autèntic autor dramàtic. El seu estil és nou, modern, commovedor, molt aconseguit, intel·ligent sense ser intel·lectual, en una línia mitjana entre el verisme i l'impressionisme. Utilitza la politonalitat en certs moments, també harmonies molt lliures i audaços, quan ho exigeix ​​el drama; però en el fons mai abandona la tonalitat, ja que ha reconegut en ella la ferma columna vertebral de la música occidental. Sense poder qualificar la música de Britten de «descriptiva» o «programàtica», la seva riquesa d'efectes posseeix una força inusual; fins i tot sense escenografia (per exemple en els interludis orquestrals) sorgeix la impressió del mar, dels poders elementals, del destí inevitable, de la monotonia opressiva, de la sufocant estretor dels conflictes i passions humans, a partir dels sons que Britten crea amb una paleta de colors gairebé inesgotable. De vegades el so es torna popular, sense caure en el folklòric; sona una vella melodia de pescadors de la costa oriental i afegeix algun que altre matís.[4]

Òpera torbadora, d'una extrema tensió, va causar profundes divisions en el si de la companyia fins al punt que l'equip que havia muntat l'estrena es va desfer i l'òpera va ser retirada del seu repertori. Britten mai va tornar a compondre per a la Sadler's Well i Peter Grimes no va tornar al seu escenari fins 1963. Entre els motius per a aquest distanciament es van apuntar la novetat que suposava la música per als cantants solistes i el cor, poc bregats en el repertori modern, i l'hostilitat cap a l'homosexualitat i el pacifisme de Britten i Pears, i cap a les inclinacions comunistes de Montagu Slater. Peter Grimes suposa sempre una experiència torbadora per al públic. Encara que Britten va suavitzar els perfils de Grimes -en el seu retrat desapareix l'alcoholisme i el component sexual de la seva relació amb el noi, apuntats en l'original de Crabbe-, la brutalitat i desesperació del personatge deixa una empremta profunda. És un pescador solitari, un marginat, un visionari a qui la fatídica mort dels seus dos grumets condueix al desastre. La seva crueltat -no deixa de ser algú que compra nois en l'hospici i els explota de manera cruel i vexatòria- encoratja les murmuracions en el si d'una societat podrida que el condemna sense proves en un linxament moral que mostra la degradació col·lectiva.[2]

Britten va tractar un tema recurrent en la majoria de les seves òperes: el drama d'un marginat enfrontat a una societat hostil, hipòcrita i cruel que acaba exterminant-lo. Tenallat pels dubtes i les seves pulsions irracionals, assetjat pels veïns del seu poble, Grimes acaba suïcidant-se. En l'ambigüitat del personatge, víctima i també botxí, visionari i poeta, heroi i antiheroi, resideix la grandesa d'una tragèdia negra en la qual Britten introdueix un enorme lirisme.[2]

Musicalment és una obra prodigiosa. Va renovar les estructures formals de Purcell amb imaginació, enginy i un savi eclecticisme en què es donen la mà influències diverses: Verdi, en la fusió d'orquestra, veu i situació dramàtica; Debussy, Mahler i Strauss, en la pintura harmònica, el colorit i el refinament orquestral; Stravinski, en la imponent força rítmica; Gershwin, en el retrat de la comunitat de Borough.[2]

Hi ha dues raons que expliquen la seva qualitat: primer, el llibret. Slater va convertir el costumisme tenyit de denúncia -dos voluntariosos esforços del text de George Crabbe- en la tragèdia d'un home esquerp i violent que catalitza sobre ell la maldat anònima -el comareig hipòcrita, la calúmnia gratuïta- de la multitud. Montagu Slater no simplifica com en els fulletons -la maldat contra el heroi- sinó que, com si hagués llegit a Aristòtil, cerca homes comuns que suscitin la nostra pietat pel seu dolor i la nostra implicació en la culpa. Peter Grimes aconsegueix així ser un arquetip universal d'aquella maldat col·lectiva que acorrala fins a la desesperació a qui es comporta de manera diferent a la majoria. I a més -i sobretot- la música: una música absorbent que alterna un dinamisme gairebé cinematogràfic amb aires populars, i en la qual -en els sis fascinants "interludis marins", les contundents intervencions del cor, o els patètics ariosos dels solistes- convergeixen la tonalitat clàssica amb els recursos expressius de l'avantguarda que potencien el to emocional de cada fragment i fan de Peter Grimes aquesta òpera excepcional.[12]

Peter Grimes és una òpera tan especial que trenca l'esquema habitual del gènere on els dolents són dolents, els bons bons i els mediocres fan parella. Res d'això, estem davant d'una història brutal d'un mariner pobre, ambiciós, corruptor de menors, un mal tipus del que se sospita, només se sospita, que té un cor molt gran, i aquest és l'art d'un músic tan curiós com Britten, que ho aconsegueix, aconsegueix convertir al seu menyspreable Peter Grimes en un marginal amb mala sort i a la recerca d'una oportunitat per ser bo, o el que és el mateix, per ser ell.[3]

John Eliot Gardiner deia, a finals del segle XX, que ja anava sent hora que Britten deixés de ser un músic local, anglès, per passar a la gran música del món. Una societat que va fer pagar molt car a Britten la seva singularitat, la seva homosexualitat assumida i notòria, un delicte molt greu que podia portar-lo a la presó. Tota la perversió de l'individu rar i solitari, tota la crueltat d'una societat beata i desvergonyida, tota la bellesa de les il·lusions quan es recorden ja irrecuperables, tot això està en aquesta òpera meravellosa del segle XX.[3]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

L'any 1958, Britten va dirigir el primer enregistrament complet de l'òpera per a la companyia Decca, amb Peter Pears (Peter Grimes), Claire Watson (Ellen Orford), James Pease (Balstrode), Jean Watson (Auntie), Geraint Evans (Ned Keene), Lauris Elms (Mrs Sedley), Owen Brannigan (Swallow), Raymond Nilsson (Bob Boles), Marion Studholme (First Niece), Iris Kells (Second Niece), Marcus Norman (John, l'aprenent), John Lanigan (Rev Horace Adams), and David Kelly (Hobson). El mateix compositor va dirigir l'Orquestra i Cors de la Royal Opera House, Covent Garden.

Entre altres enregistraments comercials cal destacar:

També va eixir al mercat un enregistrament històric de diversos fragments de l'òpera, amb Reginald Goodall dirigint a Peter Pears i Joan Cross.

S'han produït 2 enregistraments en video de Peter Grimes:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Informació de l'òpera» (en castellà). Ópera de Oviedo. [Consulta: 2 abril 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Pérez Senz, Javier. «La turbadora historia de 'Peter Grimes'» (en castellà). El País. [Consulta: 7 abril 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Morán, Gregorio. «Peter Grimes, arte y ambigüedad». La Vanguardia, 17-01-2004. [Consulta: 9 abril 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Pahlen, 2004.
  5. Geoffrey Wheatcroft, "The lesson of Peter Grimes". The Guardian, 6 August 2000.
  6. Stephen Johnson, Review of Peter Grimes in Birmingham. The Guardian, 3 March 2001.
  7. Desclot, Miquel. «“Peter Grimes”: tarde, pero bien» (en castellà). La Vanguardia, 21-01-2004. [Consulta: 9 abril 2017].
  8. Philip Brett and Elizabeth Wood, Lesbian and Gay Music
  9. James Fenton, "How Grimes became grim," The Guardian, July 3, 2004
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 «Assaig sobre l'òpera» (en anglès). Metropolitan opera. [Consulta: 9 abril 2017].
  11. «The Old Mill Snape. The Britten years» (en anglès). oldmillsnape. [Consulta: 9 abril 2017].
  12. 12,0 12,1 12,2 Pla, Ramon. «Una obra maestra de música absorbente». La Vanguardia, 09-01-2004. [Consulta: 9 abril 2017].
  13. Bosch,, p. 9.
  14. Andrew Clements, "Britten: Peter Grimes: Winslade/ Watson/ Michaels-Moore/ Wyn-Rogers/ Grove/ Rutherford/ Lemalu/ London Symphony Chorus & Orchestra/ Davis". The Guardian, 9 July 2004.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pahlen, Kurt. Emecé. Diccionario de la ópera, 2004. ISBN 9789500426183. 
  • Bosch, Marcos. Universitat Autònoma de Barcelona. The Rescue de Benjamin Britten: El último eslabón hacia Peter Grimes, 2015. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peter Grimes Modifica l'enllaç a Wikidata