Petite messe solennelle

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Petite messe solennelle
Gioachino Rossini, retrat per Francesco Hayez (1870), Pinacoteca di Brera
Gioachino Rossini, retrat per Francesco Hayez (1870), Pinacoteca di Brera
Títol original Petite messe solennelle
Forma musical Missa
Compositor Gioachino Rossini
Durada 1h 30'
Dedicatòria Comtessa Pillet-Will
Estrena absoluta
Data estrena 14 de març de 1864
Moviments
  • 1. Kyrie - cor
  • 2. Gloria
    • Gloria in excelsis Deo - cor
    • Et in terra pax - solistes, cor
    • Gratias agimus tibi - solistes (contralt, tenor, baix)
    • Domine Deus - tenor sol
    • Qui Tollis - solistes (soprano, contralt)
    • Quoniam - baix sol
    • Cum Sancto Spiritu - cor
  • 3.Credo
    • Credo - solistes, cor
    • Crucifixus - soprano sola
    • Et resurrexit - solistes, cor
    • Et vitam venturi - cor
  • 4. Offertorium (Prélude religieux) - piano sol
  • 5. Sanctus - cor
  • 6. O salutaris hostia - soprano sola
  • 7. Agnus Dei - contralt sola, cor
Instrumentació

La Petite messe solennelle és una missa composta per Gioachino Rossini l'any 1863, originalment escrita per a quatre solistes, cor mixt, dos pianos i un harmònium. Es va estrenar el 14 de març de 1864 a la capella privada de la residència particular del comte Alexis Pillet-Will situat a rue Moncey, de París. Posteriorment va ser orquestrada pel mateix Rossini.

Rossini va escriure aquesta missa quatre anys abans de morir, pel que és considerada com el seu testament i part del que ell va anomenar Pecats de vellesa. Aquesta peça, refinada i elegant, evita l'opulència sentimental de la major part de les obres litúrgiques contemporànies.[1]

Petite messe solennelle és una molt inusual composició que prové del darrer període creatiu de Rossini, separat de la seva carrera com a compositor d'òpera per un interval de gairebé trenta anys i per un qüestionament radical del propòsit de la composició, que ha estat acompanyat per una igualment espectacular renovació de l'estil musical.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El catàleg de la producció sacra de Rossini és força desconeguda però crida l'atenció per l'elevat nombre de peces, pel d'hora que va començar i per la seva continuïtat en el temps. En ell hi figuren, entre altres composicions, la Missa de Lugo, una missa «virtual», que s'ha reconstruït, seguint l'ordre litúrgic, a partir de fragments sacres compostos entre 1802 i 1808, quan l'adolescent Rossini residia en aquella ciutat italiana; la Missa de Bolonya, escrita el 1808 per estudiants del Liceo Musicale, i a la qual el compositor va aportar tres peces; la Missa de Ravenna, anomenada també de Milà, obra col·lectiva, encarregada per Agostino Triossi en aquest mateix any, amb l'aportació rossiniana de tres peces; la Missa de Rimini, per a quatre veus i petita orquestra, de 1809; i la Missa de Glòria, composta a Nàpols, el 1820, per a solistes, cor i orquestra. A part d'aquestes, altres peces sacres havien familiaritzat el llenguatge de Rossini amb el món religiós, però aquest llenguatge, après en l'adolescència i madurat al llarg de la seva carrera, es va veure renovat extraordinàriament en l'última de les misses que va escriure: la Petite messe solennelle.[3]

Rossini fou un dels compositors més reconeguts i més admirats en vida. La preponderància de la seva producció musical en el món de l'òpera, que a les hores dominava l'àmbit de la música (els teatres foren el lloc de reunió per excel·lència de la societat burgesa), va fer que el gran públic i més concretament la classe social emergent, la burgesia, fessin d'ell un ídol. No obstant això, Rossini va abandonar la composició operística després de Guillaume Tell (1829), amb només trenta-set anys i quan havia escrit més de 40 òperes i era considerat com el millor compositor del món.

Olympe Pélissier, segona dona de Rossini, al que va ajudar a superar les seves malalties

Es va retirar a viure a Itàlia, principalment a Bolonya, on va assessorar al Liceo Musicale, i a Florència. Durant els anys següents es va veure afectat per una greu prolongada i dolorosa. La seva esposa, Isabella Colbran, va morir el 1845 i l'any següent es va casar amb Olympe Pélissier, amb qui havia viscut durant 15 anys i que l'acompanyà a través de la seva mala salut. Pélissier va ser decisiva per a aconseguir el que en aquell moment semblava impossible: la curació de les malalties que patia Rossini. Amb paciència i tenacitat, la nova esposa del compositor va aconseguir tirar endavant a l'il·lustre malalt i portar-lo a París, on les noves teràpies varen arrencar al mestre de la postració.[4]

Gairebé no va compondre res durant aquest període, fins que va tornar a París el 1855. L'última etapa de la seva vida va estar envoltada de petites satisfaccions. Venerat pel públic e París, la seva influència en l'esfera musical seguia sent important i era objecte de constants visites i atencions. Rossini va construir una mansió a Passy i allà, en cèlebres reunions musicals, donava consells, tocava el piano quan estava d'humor i componia peces vocals i instrumentals per delectar als convidats.[5] A partir d'aquí la seva alegria i la seva salut milloraren notablement i van fer que tornessin els desitjos de compondre, així va escriure nombroses peces per a piano (unes 150) i obres vocals de petit format. Aquestes obres foren d'ús exclusiu per a vetllades particulars amb els seus amics i protectors. Entre aquestes, només tingueren una certa envergadura l'Stabat Mater, compost l'any 1841, i la Petite messe solennelle.[6]

Rossini es negà a publicar-les i es referia a elles com «els pecats de la meva vellesa». Caracteritzades per l'enginy, la paròdia, la gràcia i el sentiment, aquestes peces varen d'influir en la generació més jove de compositors francesos, entre els quals Saint-Saëns i Chabrier. Va morir, universalment honrada, en 1868.[6]

La coronació de tota aquesta labor compositiva va ser la Petite Messe Solennelle, durant l'any 1863 en la seva habitual estada estiuenca a la vila de Passy, als afores de París.[3] No hi ha constància que fos un encàrrec del comte Alexis Pillet-Will, el seu banquer i íntim amic, encara que sí està dedicada a la seva esposa la comtessa Louise,[7] i es va estrenar amb motiu de la consagració de la capella privada a la nova mansió que els comtes van erigir en el núm. 12 de la parisenca rue de Moncey. Aquesta família tingué una relació d'amistat amb Rossini des que va tornar d'Itàlia el maig del 1855. D'altra banda, el fill gran del comte s'ocupà de les finances de Rossini.[8]

Amb setanta-un anys, Rossini va acabar aquesta obra singular, en la qual desplega tot el seu talent i tanca la seva contribució al món de la composició. La producció de música religiosa en el seu catàleg no és molt nombrosa: algunes petites obres per a cor, una missa de joventut d'acord amb els models de Haydn i Mozart i l'obra més destacable, el seu Stabat Mater, compost el 1841 per a solistes, cor i orquestra.

Inicialment, la partitura instrumental de la missa fou per a dos pianos i harmònium. Sembla estrany, no és una instrumentació usual per a una missa, però s'ha de tenir compte el seu context com a peça de saló. Arran d'una observació del crític de Le Siècle (que va declarar que hi havia prou foc a la peça com per fondre una catedral de marbre quan la partitura fos ampliada per un cor ple i orquestra), Rossini va procedir a orquestrar la peça en els anys 1866 i 1867. Aquesta orquestració, però, fa molt poques concessions al color de l'orquestra i no afegeix res a l'alçada de l'obra, que depèn principalment de la melodia, la línia i el ritme. Per una banda, aquesta adaptació li havia estat requerida en diverses ocasions, però sobretot era conscient que si després de la seva mort algun compositor en feia l'orquestració, l'obra podia perdre la personalitat que ell li havia atorgat.[6]

Al respecte, va indicar el següent a la partitura:

« "Petite Messe Solennelle" en quatre parts, amb acompanyament de dos pianos i un harmònium. Composta a la meua vil·la de Passy (nota: localitat pròxima a París). Només calen dotze cantants de tres sexes —homes, dones, i castrati— per a la seua execució. Vuit per al cor, quatre solistes; un total de dotze querubins: Déu em perdone la comparació següent. Dotze també són els Apòstols del famós fresc de Leonardo anomenat El Sant Sopar, qui ho hauria de creure! Entre els vostres seguidors, n'hi ha que donen la nota falsa! Senyor, us ho assegure, us promet que no hi haurà Judes al meu Sopar i que els meus cantaran entonats i amb amor les vostres lloances d'aquesta petita obra que és, dissortadament, l'últim pecat de la meua vellesa. »
— Gioachino Rossini, Passy, 1863

Després d'acabar l'obra, va escriure:

« Bon Déu, vet ací acabada aquesta pobra Missa. He fet música sacra (la musique sacrée) o només una condemnada música (la sacrée musique)?. Vaig nàixer per a l'opera buffa, ben bé ho sabeu! Poca ciència, un poc de cor, no cal res més. Sigueu, doncs, beneït i concediu-me el Paradís. »
— Gioachino Rossini, Passy, 1863

Així doncs, la Petite messe pot ésser considerada el testament espiritual de Rossini, potser degut al presagi de la seua pròxima mort.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Luigi Agnesi, el baix que va estrenar la missa

La primera actuació va tenir lloc a les 10 del vespre del dilluns 14 de març de 1864 a la capella familiar del palau parisenc d'Alexis Pillet-Will,[1] que fou un important mecenes, marit de la comtessa Louise Pillet-Will, a qui va ser dedicada, situat al núm. 12 del carrer Moncey. Va comptar amb la presència d'un grapat de convidats i d'algun crític.[7] L'assistència va ser només per invitació. Era, sens dubte, un esdeveniment musical important, tant en la seva forma original per a dos pianos i harmònium, com la versió ampliada per a gran orquestra que va tenir la seva primera actuació en públic el 28 de febrer de 1869 (el més a prop possible del 78è aniversari del naixement del compositor) al Théâtre-Italien de París.

Les germanes Marchisio, als anys 1860, que varen crear els papers de soprano i mezzosoprano

Entre els intèrprets de l'estrena destacaren les germanes Carlotta i Barbara Marchisio, soprano i contralt respectivament, amigues personals de Rossini i per a les quals creà papers a La Cenerentola o Semiramide, el tenor fou Italo Gardoni i el baix Louis Agniez (Luigi Agnesi), el cor el formaren quinze alumnes del conservatori, a més dels quatre solistes (malgrat les indicacions de Rossini que només volia vuit coristes més els solistes), al primer piano Georges Mathias i al segon Andrea Peruzzi, a l'harmònium el jove Albert Lavingnac, que més tard seria un important teòric i professor, tots sota la direcció de Jules Cohen.[8]

Entre el selecte públic convidat: Auber, Meyerbeer, Ambroise Thomas, el Baron Taylor, i altres aristòcrates, banquers, ambaixadors, el nunci del Papa, però no va estar present el compositor, encara que sí a l'assaig general, per no rebre aclamacions.[3] Els afortunats oients d'aquella memorable estrena i els de la reestrena a l'any següent, úniques ocasions que hi va haver en vida de Rossini, es quedarien desconcertats i esglaiats per la novetat d'aquella música que combinava ritmes obstinats, amb meditacions corals, fugues, melodies, trames contrapuntístiques, arcaismes i audàcies mai abans escoltades.[3]

Tanta modernitat potser no va ser compresa, i molts dels admiradors de Rossini el van instar perquè l'orquestrés. El músic es va resistir al principi, i encara el 1866, poc abans de morir, encara dubtava si fer-ho o no, segons es llegeix a la carta que va escriure al seu amic i terratinent Luigi Grisostomo Ferrucci, el 23 de març d'aquest any, perquè convencés Pius IX de la necessitat d'una nova butlla que permetés cantar junts a homes i dones, ja que tenia composta una Messa Solenne (omet el de petita) amb accompagnamento provvisorio de dos pianos, etc.[3]

Maurice Strakosch, que va ser el responsable de la primera execució orquestral, el febrer de 1869, al Théâtre-Italien de París

Les expectatives que havia aixecat l'estrena foren amplament assolides i l'obra va agradar i sorprendre al selecte públic assistent. París esperava les notícies de la darrera obra que el mateix Rossini va qualificar de «pobra i insignificant», i sobretot després de tants d'anys d'inactivitat. L'any següent, el 1864, es tornà a interpretar l'obra amb els mateixos intèrprets, el comte Alexis Pillet-Will va fer venir expressament de Florència a les germanes Marchisio pel concert.[8]

Sobre l'orquestració de l'obra, està clar que Rossini no n'era partidari, però davant les pressions dels editors va fer una orquestració, segons es diu perquè ningú altre la fes. Rossini, no obstant això, es va assegurar que en vida seva no s'interpretés. Així doncs a la seva mort, el 13 de novembre de 1868, la seva vídua va vendre els drets d'execució de la missa al pianista i empresari Maurice Strakosch que va ser el responsable de la primera execució orquestral, el febrer de 1869, al Théâtre-Italien de París.[8]

Recuperació del manuscrit original[modifica | modifica el codi]

El treball de revisió de la versió original de la Petite messe solennelle per part del musicòleg estatunidenc Philip Gossett va ser no només laboriós, sinó que també, per moltes raons, va estar ple de sorpreses. Com va contar el mateix Gossett en una entrevista,[9] Rossini, per indicació del comte Pillet-Will —qui li havia encarregat d'obra— va estrenar la Missa a la capella del comte. Al final de la representació, el compositor va donar al comte una còpia del manuscrit per a cor, solistes, dos pianos i harmònium.

En els darrers anys, l'investigador estatunidenc va patir moltes dificultats per resseguir a París el rastre dels hereus de Pillet-Will. Només de manera fortuïta, amb ocasió d'un dinar de treball a la Chicago University va entrar en contacte amb persones que coneixien personalment a membres de la família parisenca, els quals, a més, estaven a punt de visitar els Estats Units en breu termini. Així va ser com a Gosset li va ser possible conèixer els hereus de Pillet-Will i visitar-los a la seua mansió familiar al nord de París, on va poder recuperar una còpia del preciós manuscrit.

La versió original de la Petite messe va ser interpretada per primera vegada en temps moderns al Rossini Opera Festival de Pesaro l'any 1997, i l'execució va ser justament dedicada a la memòria del comte Jacques Pillet-Will, mort un any abans.

Entre el manuscrit dedicat que va rebre la família Pillet-Wills i la còpia de l'obra en poder de la Fundazione Rossini de Pesaro, ambdues difereixen en petites coses. Però el que sembla evident és que les altres «versions» que circulen sí que difereixen en aspectes notables. A part d'aquests dos originals encara que haurien d'existir-ne més (material d'execució: director, pianistes, coristes, etc...). L'original no contenia l'O salutaris Hostia, sembla que Rossini el va escriure com una obra independent. Unes altres diferències destacables són les parts del segon piano i de l'harmònium.[8]

Altres diferències provenen del fet que Rossini va orquestrar l'obra per pressions dels editors i això va fer que incorporés algunes petites diferències. Els editors van fer la impressió de la mateixa i aportaren el material i feren una reducció de les veus amb piano i harmònium per a assajar la missa, d'aquí que les versions que s'utilitzaven eren en realitat una reducció orquestral amb harmònium i no l'obra original que s'estrenà a París. Cal pensar que el mateix Rossini (molt pulcre amb els manuscrits) acceptà aquests canvis o els adaptà; no obstant això, la recuperació del manuscrit original mostra tota l'essència i la singularitat d'aquesta obra.[8]

Estructura[modifica | modifica el codi]

La partitura, que és una obra de llarga durada, ja que sobrepassa l'hora i mitja, es divideix en dues parts de set nombres cadascuna (catorze en total) i es barregen ritmes i tempos majestuosos sobre harmonies de vegades sorprenents. La primera inclou:

  • Kyrie-Christe, solistes i cor
  • Gloria-Laudamus, solistes i cor
  • Gratias, tercet per contralt, tenor i baix
  • Domine Deus, tenor sol
  • Qui tollis, duo per a soprano i contralt
  • Quoniam, baix sol
  • Cum Sancto Spiritu, solistes i cor.

I la segona està conformada per:

  • Credo, solistes i cor
  • Crucifixus, soprano sola
  • Et Resurrexit, solistes i cor,
  • Et vitam venturi, cor
  • Preludi religiós, per harmònium durant l'Ofertori
  • Sanctus, solistes i cor
  • O salutaris, soprano sola
  • Agnus Dei, contralt sola i cor.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Petite messe solennelle va ser un veritable testament musical. Al costat del Rossini de sempre, es nota en la seva partitura la preocupació per l'obra de Bach, que Rossini va conèixer de gran, gràcies a les publicacions de la Bach Gesellschaft, que inicià la seva tasca el 1850. El mateix Rossini va parlar de Bach a Wagner durant la cèlebre visita que aquest va fer al músic a París el 1860, quan el compositor alemany buscava suports per presentar Tannhäuser a l'Opéra, el què va fer l'any següent.[5]

Rossini especifica que el nombre ideal de cantants és de dotze (les seves instruccions són que els solistes també han de cantar les parts de cor quan no estiguin involucrats de forma individual), tot i que en les actuacions subsegüents en general ha participat un cor més gran i amb solistes independents.[6] A la partitura original de Rossini s'indica que els solistes han de cantar també en companyia del cor. Per al segon piano no hi ha una part independent, sinó que dobla o reforça el primer.

Obra novella, gairebé temerària per als anys en què imperava el Romanticisme amb la seva melodia, només més tard serà considerada una de les obres mestres de Rossini: anticipa els temps de la música moderna, tot suggerint nous camins estètics i formes futuristes que es desenvoluparan a partir de la segona meitat del segle XX i les primeries del segle XX.

Es compon de catorze peces riques en inventiva harmònica i melòdica i s'insereix entre les obres d'acusada originalitat, caracteritzada per l'alternança de música de caràcter religiós i de caràcter profà: el Kyrie per a solistes, cor, pianos i harmònium; el Gloria per a soprano sola i cor, piano i harmònium; el Gratias agimus, un tercet per a contralt, tenor i baix; el Domine Deus, pàgina encomanada al tenor i precedida d'una introducció pianística; el Qui tollis, duet entre soprano i contralt introduït també pel piano; el Cum Sancto Spiritu per a solistes i cor, que conclou la primera part de l'obra.

El Credo, pel cor, representa l'inici de la segona part de la missa. Segueix el Crucifixus, amb introducció del piano i participació de la soprano; l'Et resurrexit per a solistes i cor; el Preludi religiós per a piano sol, el fragment instrumental més llarg de l'obra, amb una durada de gairebé vuit minuts; el Sanctus, un cor a cappella; l'O salutaris Ostia, penúltim fragment per a soprano i piano; i finalment l'Agnus Dei que tanca la seqüència dels fragments de la missa, ple d'intensa melodia que presagia una visió de pau duradora, entonat per la contralt, a la qual li fa eco el cor sol, seguits amb la unió de les veus de la solista i el cor, acompanyats pels instruments, que condueixen a la fi de l'obra.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Solistes Orquestra / Instrumentistes Cor Director Any Companyia discogràfica
Renata Scotto (soprano), Fiorenza Cossotto (mezzosoprano), Alfredo Kraus (tenor), Ivo Vinco (baix) Franco Verganti i Gianluigi Franz (pianos), Luigi Benedetti (harmònium) Coro Polifonico di Milano Giulio Bertola - Ricordi Record
Daniela Dessì, Gloria Scalchi, Giuseppe Sabbatini, Michele Pertusi Orquestra del Teatro Comunale de Bolonya Cor del Teatro Comunale de Bolonya Riccardo Chailly - Decca
Mirella Freni (soprano), Lucia Valentini-Terrani (mezzosoprano), Luciano Pavarotti (tenor), Ruggero Raimondi (baix), Leone Magiera (piano), Vittorio Rosetta (harmònium) - Cor Polifònic del Teatro alla Scala Romano Gandolfi - Decca
Maria Radoeva (soprano), Milena Storti (mezzosoprano), Jun Ho You (tenor), Frank van Hove (baix) Davide Cabassi, Tatiana Larionova (piano), Dora Bizjak (harmònium) Saint Ephraim Male Choir & Schola Cantorum Budapestiensis Tito Ceccherini 2012 Stradivarius

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Santos Melgarejo, Adriana. «Programa de ma» (en castellà). Auditorio Nacional del Sodre. [Consulta: 23 novembre 2015].
  2. «Ressenya disc dirigit per Dantone» (en anglès). Naxos. [Consulta: 24 novembre 2015].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Cortines, Jacobo. «Programa de mà: El último pecado» (pdf) (en castellà). Orcam. [Consulta: 25 novembre 2015].
  4. Alier, 1986, p. 107.
  5. 5,0 5,1 Alier, 1986, p. 108.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Creasy, Barry. «Notes del programa» (en anglès). choirs.org. [Consulta: 23 novembre 2015].
  7. 7,0 7,1 Hurwitz, David. «Comentari crític de l'obra». Center for Italian Ope ra Studies, The University of Chicago, juliol 2010. [Consulta: 23 novembre 2015].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «Programa de ma concert núm. 2 temporada 2009/2010». Fundació Studium Aureum. [Consulta: 23 novembre 2015].
  9. Entrevista a Philip Gossett a Julliard.edu

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0.