Ribeller
Un ribeller,[1] trespeus, o també peu o suport de ribella,[2] és un moble que consisteix en una petita taula o armari, generalment recolzada en tres o quatre potes, feta de caoba, noguera o palissandre, que serveix de suport per una palangana i una gerra d'aigua. Les varietats més petites s'utilitzaven per fer ablucions d'aigua de roses. Els més grans, que posseïen receptacles per a saboneres, eren els predecessors del modern lavabo d'una sala de bany actual. Ambdues varietats, sovint de forma molt elegant, van ser utilitzades extensament durant gran part del segle xviii fins a la fi del segle xix, i van desaparèixer amb l'arribada de la fontaneria interior moderna.[3]
Alguns tipus tenien un cèrcol superior al qual s'encaixava el recipient, sovint amb dues nanses laterals per posar-hi la sabonera o penjar la tovallola. Entre les potes, a uns vint centímetres del sòl hi havia una plataforma sobre la qual s'hi posava el gibrell. Els de tipus colonial solien adoptar la forma d'un moble de fusta.[4]
Antiga Grècia[modifica]
Filó de Bizanci, un enginyer i escriptor grec sobre mecànica, en la seva obra Pneumàtica, (capítol 31), descriu un mecanisme d'escapament, el més antic conegut, com a part d'un ribeller: Un dipòsit subministrava aigua a una cullera amb un contrapès, en el procés quan s'equilibrava, bolcava tota l'aigua dins d'una ribella de pedra tosca. Un cop buidada la cullera, el contrapès la tornava a pujar cap amunt, mitjançant una molla en tensió, tancant la porta de pedra tosca. Curiosament, el comentari de Filó quan diu que «la seva construcció era similar a la dels rellotges» indica que aquests mecanismes d'escapament ja estaven integrats en els antics rellotges d'aigua.[5]
Segle xviii[modifica]
En la seva forma del segle xviii, el ribeller s'anomenava suport de rivella o marc de rivella, i encara es descriu de vegades com «peu de rivella». El seu avantpassat directe, però remot, era el ribeller monàstic, amb ribelles de pedra, plom o marbre alimentades des d'una cisterna (dipòsit). Normalment eren de concepció primitiva i probablement era més freqüent un recipient comú per a tohom que les ribelles separades. Molt ocasionalment eren de bronze adornats amb esmalts i blasonats amb heràldica.[6]
Tenien usos molt similars en castells i palaus, i es van construir ribellers fixes dins del gruix de les parets per a l'ús dels residents més importants. Aquests arranjaments, òbviament, estaven destinats únicament a les ablucions resum que, fins a una data molt tardana, eren suficients fins i tot per als nascuts. [6]
De mica en mica, el ribeller va fer-se portàtil i es menciona un marc de ribella ja a mitjans del segle xvii. No obstant això, són pràcticament desconeguts exemples de data anterior a la tercera o quarta dècada del segle xviii. Des de llavors, fins al final d'aquest segle, aquest moble solia ser literalment un suport, que es recolzava sobre un trípode; un orifici circular a la part superior rebia la ribella, i n'hi havia d'altres més petits per a una sabonera o una ampolla d'aigua. De vegades tenien un suport per a la gerra, que contenia l'aigua neta per rentar-se, i molt sovint hi havia un calaix, o de vegades fins i tot dos calaixos, a sota de la ribella. [6]
Un gran nombre d'aquests suports es van adaptar a les cantonades i un ribeller de cantonada encara és un objecte habitual en les botigues de mobles antics. Thomas Chippendale va dissenyar elaborats suports rococó, així com d'altres amb formes més senzilles.[6]
Quan el segle xviii va arribar a la seva fi, el costum d'utilitzar la mateixa habitació com sala d'estar de dia i el dormitori de nit va produir una demanda dels que es van anomenar mobles arlequins, que tenien una doble o triple funcionalitat. Així, es van fabricar una complicada combinació de ribellers i tocadors combinats, equipats amb miralls i, de vegades, amb una zona per escriure i calaixos per a la roba. Thomas Sheraton va desenvolupar un sorprenent enginy a l'hora d'elaborar un tipus de mobiliari que, si podem jutjar pel gran nombre d'exemplars que encara existeixen, hauria d'haver estat molt popular. [6]
Segles xix i principi del xx[modifica]
Amb el començament del segle xix i l'expansió dels ideals d'higiene personal, el ribeller va créixer en mida i importància. Va adquirir la forma d'una taula de fusta oblonga proveïda, com els seus predecessors més petits, d'un orifici per a la ribella i equipada amb una mena de prestatgeria sobre la qual es col·locava la gerra d'aigua. Tenien un ampli espai per a saboneres i ampolles d'aigua. Aquestes taules podien ser simples o dobles, per a l'ús d'una o dues persones. Al primer quart del segle xx, la part superior de fusta dels ribellers es va substituir per marbre, sense foradar, i es van @col·locar les ribelles damunt la llosa, que al principi, gairebé sempre eren invariablement blanques, més tard es van fer de marbre vermell o d'altres colors més càlids.[6]
Peu de ribella[modifica]
El peu de ribella[7][8] s'instal·lava normalment als dormitoris i servia per a la neteja personal. Hi ha models en els quals les potes del darrere es prolongaven per a sostenir un mirall. Es complementava amb una gerra de pisa o de metall que contenia l'aigua així com altres estris de neteja com el sabó o les tovalloles. Algunes ribelles tenien un orifici central amb un tap per buidar-les fàcilment dins d'una galleda o gerra. Amb l'arribada de les xarxes d'aigua potable i les canonades d'evacuació, van esdevenir obsolets.
| « | Observant la cara estranyada de na Carme, que el fitorava amb preguntes, comprengué que havia d'esforçar-se per despertar. S'aixecà del llit trontollejant. Anà al peu de ribella. Na Carme tenia encara el pitxer a la mà: «No en queda d'aigua. Ara te'n pujaré». Na Carme baixà l'escala i anà a la cuina a omplir el pitxer. | » |
| — Pere Bonin, Ombres de marjal, 2000[9] | ||
Referències[modifica]
- ↑ ribeller a Optimot
- ↑ ribella a Optimot
- ↑ Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.
- ↑ «Colonial Washstand» (en anglès). Popular Mechanics. Hearst Magazines, març 1986, pàg. 121–. ISSN: 00324558.
- ↑ Lewis, 2000, p. 343-369 (356, fig . 5).
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.
- ↑ «Ribeller». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «ribeller». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Bonnin, Pere. Ombres de Marjal. Moll, 2000, p. 181. ISBN 9788427310452.
Bibliografia[modifica]
- Lewis, Michael. «Theoretical Hydraulics, Automata, and Water Clocks». A: Handbook of Ancient Water Technology, Technology and Change in History. 2. Leiden, 2000, p. 343–369 (356, fig. 5). ISBN 90-04-11123-9.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ribeller |