Phalaris canariensis

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuPhalaris canariensis Modifica el valor a Wikidata
Illustration Phalaris canariensis0.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdrePoales
FamíliaPoaceae
GènerePhalaris
EspèciePhalaris canariensis Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1753
Mida

L'escaiola (Phalaris canariensis) és una espècie de planta herbàcia de la família de les poàcies cultivada com a cereal secundari per les seves llavors, apreciades pels ocells.

És una planta anual (teròfit) cespitosa, glabrescent, amb un tronc dret de 40 cm a 1 m d'alçada, esbelta de tiges rígides i fulles, de 4 a 10 mm d'amplada i de 4 a 20 cm. de llegada i amb una lígula de 3 a 8 mm.; Beina foliar superior fortament eixamplada. Panícula terminal compacta i ovalada de 2 a 5 cm. de llargada de color blanquinós i textura de paper. Espiguetes en grups de tres o més, hermafrodites, sense aresta i amb glumes obovades, mucronades, enteres o poc dentades i carenades; lemma fèrtil de 5-6 mm. La llavor és de color marró brillant. Floreix d'abril a juliol.[1][2][3]

És una espècie nativa del nord-oest d'Àfrica i la Macaronèsia: apareix de forma espontània al Marroc, illes Canàries, Açores i l'Madeira. A la costa del mediterrani occidental (i a Catalunya), també apareix en ambients ruderals, de forma més o menys freqüent, tot i que és una espècie introduïda en aquesta contrades, cultivada generalment per a la producció de llavor per alimentar ocells.[4] És un cereal d'hivern que es cultiva a tota la conca del Mediterrani i moltes regions de clima temperat. Els principals productors d'escaiola del món són el Canadà, Tailàndia, Argentina i Austràlia.[5]

Usos[modifica]

Mescla d'escaiola i mill per a pinso
Detall de la inflorescència

Gramínia força cultivada per al seu ús com aliment per a ocells domestics, principalment a canaris així com a bestiar de diferent tipus pel seu valor nutritiu. En humans, tot i que s'ha utilitzat com a aliment ocasional per a fer farines i altres aliments processats com a gra torrat, no se n'aconsella el seu consum, degut a la presència de tricomes silicatats de naturalesa carcinògena.[6]

Principals productors d'escaiola del món (2017)[7]
Pos. País Milions de tones Pos. País Milions de tones
1 Canadà Canadà 145 7 Turquia Turquia 0,92
2 Argentina Argentina 44,35 8 Txèquia Txèquia 0,73
3 Tailàndia Tailàndia 36,40 9 Espanya Espanya 0,19
4 Austràlia Austràlia 5,01 10 Marroc Marroc 0,09
5 Hongria Hongria 4,50 11 Mèxic Mèxic 0,03
6 Uruguai Uruguai 3,79 Total Món 240,99

Referències[modifica]

  1. «Phalaris canariensis L. subsp. canariensis». Flora Catalana. [Consulta: 10 novembre 2019].
  2. «Phalaris canariensis L.». Herbari Virtual del Mediterrani Occidental. [Consulta: 10 novembre 2019].
  3. Oriol de Bolòs; Josep Vigo. Flora dels Països Catalans Volum IV (Monocotiledònies). Barcelona: Barcino, 2001. ISBN 84-7226-698-2 [Consulta: 14 novembre 2019]. 
  4. Mitjans, Montserrat. Gramínies, conèixer-les i distingir-les. Valls: Cossetània, 2011. ISBN 978-84-9791-886-2. 
  5. «Phalaris canariensis». Sistema Nacional Argentino de Vigilancia y Monitoreo de Plagas. [Consulta: 10 novembre 2019].
  6. Maximiliano, Cogliatti. El cultivo de alpiste (Phalaris canariensis L.): Situación y perspectivas, 2012. ISBN 978-950-658-301-9. 
  7. «FAOSTAT» (en anglès). FAO. [Consulta: 10 novembre 2019].