Philippe Verdelot

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPhilippe Verdelot
Verdelot1.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1480 (Gregorià) ↔ 1485 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Verdelot Modifica el valor a Wikidata
Mort1552 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor i director de cor Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica i música religiosa Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica del Renaixement Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: c69f16d7-64cc-423e-98d6-33529f6074c1 IMSLP: Category:Verdelot,_Philippe Modifica el valor a Wikidata

Philippe Verdelot, nom artístic Philippe Deslonges (Cadarossa, (Valclusa), 1480 o 1485 – mort vers 1530 o 1532?) fou un madrigalista neerlandès. Tant les dades de naixement com de la seva mort són molt incertes

La existència a l'arxiu municipal de Caderousse de diverses famílies Deslonges durant els segles XV i XVI indueixen a ubicar en aquesta localitat el naixement de l'artista. Respecta a la poca certesa del seu nom i de la relació del seu nom artístic amb el cognom Deslonges, el 1529 Pierre Attaignant publicà els seus dos motets Sancta Maria succurre miseris i Salve Barbara, i els atribuí a Philippe Deslonges. Aquests motets foren publicats alguns anys més tard amb el nom de Philippe Verdelot. No menys fosques són les notícies sobre la seva formació artística. Se sap amb seguretat que inicià la seva carrera a Florència, on de 1523 a 1525, fou mestre de capella de Baptisteri de Sant Joan, i que va viure a Itàlia fins al 1565. En aquells mateixos anys també va estar a Roma, com a cantant de la cort del papa Climent VII (1524), i el 1527 fou cantant de la catedral de Santa Maria del Fiore de Florència.

Aquest mateix any es veié obligat a abandonar la ciutat a causa de la pesta, concloent d'aquesta manera la primera etapa florentina de la seva vida, ja que és l'única de la que es tenen dades documentals, demostratius, per altra banda, de l'estreta relació existent entre les obres d'aquest període i la vida de la ciutat. Sabem per exemple que el motet Sint dicte grates Christo fou interpretat el 1527 amb motiu d'una cerimònia publica. Aquest període fou seguit d'una etapa a Roma, entre 1529 i 1533, durant la qual el compositor es dedicà a la composició d'obres religioses i dels seus primers madrigals. A Roma va Mantenir relacions amb la cort dels Médicis i va estrènyer llaços amb la cort papal, el que li donà ocasions d'establir excel·lents relacions amb els músics Jean Conseil i Costanzo Festa, amb els quals , el 1533, publicà els seus primers madrigals (Roma, Valerio de Bressa).

Les seves obres també foren publicades a Venècia el 1537 per O. Scotto i, a partir de 1532, la seva fama travessà els Alps i les seves composicions foren publicades a França per J. Moderne (Lió) i J. Attaignant (París). en vista del gran èxit aconseguit pels madrigals, el 1540 O. Scotto publicà en un sol volum el Llibre primer i llibre segon de madrigals (gènere al que Verdelot es dedicà quasi exclusivament), edició que aconseguí un constant èxit i hagué d'esser reimpresa diverses vegades, inclús després de la mort del seu autor, fins el 1566. La existència d'una edició a Venècia fa suposar que Verdelot va estar en aquesta ciutat, sembla, i segons dades imprecises i parcials, després de 1535. És probable que el compositor retornés posteriorment a Florència, ja que existeixen diverses proves d'una segona etapa en la ciutat, segons es dedueix dels manuscrits 13 i 27 del Museu Catedralici, que conté diverses obres inèdites (la missa La gloria del Dixit Domino, dos Magnificat i nou himnes) de l'època 1545/47. Fou aquest últim període d'activitat creativa del compositor, del qual tornà a la composició d'obres religioses, característiques dels seus últims anys de vida. Degué morir abans de 1567, ja que el Cataleg de músics d'O. Lando es fa referència a ell com a desaparegut.

La trajectòria creativa de Verdelot consta de tres períodes fonamentals. El primer correspon a la seva primera estada a Florència; la producció s'emmarca dintre els cànons tradicionals de respecte als modes eclesiàstics, amb obres dedicades a la catedral de Florència, la qual escriptura polifònica reflexa una profunda influència d'estil de Josquin Des Prés. El segon període fou el romà (i, probablement, venecià), amb una abundant producció profana de madrigals. En els primers anys s'adverteix la influència de la moda de l'estil evolucionat, però a partir de 1535 Verdelot adoptà actituds diferents, que donaren pas al petrarquisme, indissolublement lligat a l'evolució del madrigal. La recerca de texts, amb freqüència de Petrarca (com en la cèlebre cançó Itàlia mia), es vanar refinant cada vegada més, i els seus decisius resultats s'aconseguiren subratllant el descriptivisme de les paraules més evocadores. D'aquesta manera s'arriba als madrigals publicats per Gardano (Venècia, 1542), el 'Primer llibre de madrigals de diversos autors excel·lentíssims, que representen el moment d'enllaç amb l'estil que, en la segona meitat del segle XVI, seria típica de Luca Marenzio.

El tercer període fou el de la producció religiosa manuscrita descoberta a Florència, les característiques globals de la qual, degut a l'escriptura estrictament polifònica i al reduït nombre de veus, es delineaven més clarament que en obres anteriors. La producció de Verdelot (italianitzat en Verdelotto) ha estat publicada en les següents col·leccions: El primer llibre de madrigals de Verdelotto (Venècia, 1533, Antico), El segon llibre de madrigals de Verdelotto, imprès novament (Venècia, 534, Antico), El tercer llibre de madrigals de Verdelotto, junt amb alguns altres bellíssims madrigals de Costanzo festa (Venècia, 1537, Scotto), Tots els madrigals del primer i segon llibres de verdelotto, a quatre veus (Venècia, 1540, Scotto).

Altres 125 madrigals es troben en col·leccions de l'època, publicades a Roma (1529/30),Giunta; 1533, Valerio da Bressa), a Venècia (1538, Scotto) a Augsburg (1540, Kriesstein) i a Nuremberg (1544, Otto). Dues misses de Verdelot foren publicades en el Liber I misarum quinqué cum quator vocibus (Vnècia, 1544, Scotto) i en el Liber misarum sex cum quator vocibus (Venecia, 1544, Gardano). També es troben 81 motets en col·leccions publicades a Roma (1526, Giunta), a París (1529, Attaignant), a Lió (1532/34, Moderne), A Nuremberg (1537, Formschneider), a Wittemberg (1538, Rhaw), a Estrasburg (1539, Schoeffer), a Augsburg (1540, Kriesstein) i a Veècia (1542, Gardano; 1549, Scotto).

D'enorme interès és la Tablatura dels madrigals de Verdelotto per a cantar i sonar al llaüt, per messer A. Willaert, publicada a Venècia, el 1536, per Scotto

És considerat com a un dels primers compositors de la seva època. Apareix per primera vegada el seu nom en un llibre de motets, publicat per Junta el 1526. D'aquest compositor es conserven tres llibres de madrigals a 4 veus, quatre a 5 veus i el llibre de motets a 4 veus titulat Philippi Verdeloti electiones diverum mottetorum distincta e 4 voc. (1549), una Missa, un Glòria, un Magnificat, un Te Deum i dues lamentacions.

Mostres seleccionades de motets d'aquest autor han aparegut en les antologies de Gardane, Jaques Moderne, Montan-Neube, Kriestein, Grapheus i Pierre Attaignant. Alguns madrigals de Verdelot han estat reimpresos en el Trésor de Maldeghem; a Das Madrigal und Palestrina, de P. Wagner i en obres de musicologia de Riemann.

Bibliografia[modifica]