Pia Almoina de Barcelona

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Pia Almoina
Museo Diocesano de Barcelona - 001.jpg
Dades bàsiques
Tipus monument
Cronologia XV-XVI
Característiques
Estil Gòtic Renaixement
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització pla de la Seu. Ciutat Vella de Barcelona

41° 23′ 04″ N, 2° 10′ 34″ E / 41.38458°N,2.17625°E / 41.38458; 2.17625
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 9 juliol 1970
Identificador 46-MH
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0003849
Modifica dades a Wikidata

La casa de la Pia Almoina és un edifici protegit com a bé cultural d'interès nacional,[1] a la Ciutat Vella de Barcelona que allotja el Museu Diocesà de Barcelona, d'ençà de l'obertura de l'Avinguda de la Catedral a la dècada del 1910.

Arquitectura[modifica]

La casa consta de dos cossos d'edifici. El de la dreta, amb façana al pla de la Seu i façana lateral a la baixada de la Canonja, fou bastit al segle XV. Consta de tres plantes, sota una coberta a dues vessants que té el carener perpendicular a la façana principal. El portal, d'arc rodó, té al damunt un relleu amb els atributs de la passió de Jesús, flanquejat per l'escut del Capítol catedralici i la imatge de Santa Eulàlia de Barcelona. A la cantonada hi ha una inscripció amb el nom de la institució, en lletres gòtiques. El cos d'edifici del segle XVI, adossat al costat esquerre i amb façana al pla de la Seu, és d'una gran simplicitat i reflecteix, bé que austerament, la nova moda renaixentista en les columnetes toscanes de la galeria d'arcs escarsers que culmina l'edifici.

Història[modifica]

Torre de la muralla romana, integrada a l'edifici de la Pia Almoina

La casa de la Pia Almoina és anomenada sovint la Canonja, perquè fou bastida al lloc de l'antic casal adossat a la muralla romana de Barcelona on, fins a la seva dissolució el 1369, vivia la comunitat de canonges de la catedral, sota la regla de Sant Agustí. La Canonja fou enderrocada el 1400 i al seu lloc es bastí cap al 1423 l'edifici actual, on s'instal·là la Pia Almoina, institució benèfica fundada el 1009 per al sosteniment diari de cent pobres, i que fins aleshores havia ocupat un edifici que calia enderrocar per construir el claustre de la seu. A mitjan segle XVI (1546), l'edifici fou ampliat amb un nou cos.

El mes de maig de 1989, després de ser restaurat, s'ha celebrat al sector E de l'edifici l'exposició "Millenum". Posteriorment serà la seu del Museu Diocesà de Barcelona.

Intervencions arqueològiques[modifica]

Arran de les obres de rehabilitació efectuades per tal d'ampliar les instal·lacions del Museu Diocesà encarregades pel Bisbat de Barcelona, s'engegà una intervenció arqueològica a l'edifici de la Pia Almoina amb la que es pogueren documentar diverses estructures vinculades a diferents fases cronològiques:[2]

  • Primera fase (segle I aC – V dC.).: D'aquesta fase es va trobar la muralla fundacional, datada als primers anys del segle I aC., i la baiximperial, adossada a la primera, per l'exterior. De la mateixa manera es va documentar l'intervallum – carrer d'uns 7,50 m. que vorejava el recinte emmurallat - que, tal com es constatà durant la intervenció, fou ocupat amb l'aparició de la cantonada d'una construcció datada cap a la meitat del segle II dC.
  • Segona fase (segle XI – 1424).: D'aquesta segona fase es documentà un parament que probablement pertanyia cronològicament al s. XV i estava relacionat amb l'obra inacabada del monestir dels celestins que començà a bastir-se el 1408. D'altra banda, es va trobar una sitja situada just a la cantonada formada per la torre poligonal i la muralla. El retall, que afectava el torturà i els fonaments de la torre, oferí dins el seu rebliment fragments de ceràmica grisa medieval de finals del segle XII o principis del XIII.
  • Tercera fase (1424 – 1542/ 1546): Malgrat que la institució coneguda com a Almoina de la Seu de Barcelona ja existia des del segle XII no fou fins al segle XV que s'instaurà a l'edifici actual del Pla de la Seu. Sembla que en la seva construcció es reaprofitaren les estructures existents del monestir dels celestins. Així es documentà a la intervenció, on es podia veure, per sobre dels paraments anteriors, un nou tipus d'obra molt diferent, fins a configurar un cos de planta baixa i dues alçades amb façanes al carrer de la Tapineria i a l'antic carrer Corribia, avui desaparegut. Aquest cos s'estenia en direcció nord-est, seguint la línia de muralla i ocupant una part de l'actual plaça de la catedral.
Façana que dóna al pla de la Seu
  • Quarta fase (1542/1546 – principis del segle XVIII). A partir de 1542 el capítol catedralici va decidir donar més entitat a la plaça situada davant el portal de la Seu, dotant-la d'una entrada més noble i ample. D'altra banda les reformes del segle XVI van comportar una important remodelació de l'edifici que, amb la construcció d'un nou cos adossat al que hi havia, va prendre l'aspecte que encara conserva. L'exterior es va regularitzar amb dues fileres de finestres i una galeria correguda d'arcs escarsers al pis superior construïda l'any 1546. Aquestes actuacions van provocar forçosament una reorganització de l'espai interior, l'escala renaixentista que es construeix en aquest moment n'és un bon exemple. En aquest mateix moment s'obrí un soterrani rebaixant el tram de muralla en direcció nord-oest per poder guanyar espai i un pou de planta circular d'1,20 m de diàmetre. Sembla que durant el segle XVII no es produïren grans obres a l'edifici, probablement per què el seu estat de conservació no ho requeria. Durant la intervenció només es registraren obres més ornamentals que no pas estructurals, com és el cas de recobriments amb rajoles policromes als festejadors de la primera planta del cos B.
  • Cinquena fase (principis del segle XVIII - segle XIX): Cap als primers anys del segle XVIII es va produir una substitució dels elements horitzontals del cos A, així com una petita reforma a l'escala. La solució adoptada en aquesta fase és la volta de maó pla feta amb dos o tres gruixos de rajoles. El buidatge d'una de les voltes aportà un conjunt de peces senceres de ceràmica comuna acompanyades d'alguns fragments de ceràmica blava del grup anomenat d'influència francesa, que permeté situar l'obra a inicis del segle XVIII.
Porta del Museu Diocesà, de Josep Plandiura
  • Sisena fase (segle XIX - segle XX). Arran de les desamortitzacions de Mendizábal de mitjans del segle XIX es va extingir pràcticament la institució i l'edifici va ser ocupat per la guàrdia urbana. Durant uns anys, de fet, la comunitat de monges Paulines va compartir l'edifici amb la guàrdia urbana. L'ús més recent que es coneix data de principis de segle. A l'edifici convivien les botigues amb els habitatges particulars, tal com es pot veure a la documentació gràfica de 1918. Sembla que al segle XIX es produí una nova substitució dels elements horitzontals de cobriment del cos A, que afectaren únicament l'àmbit situat més a l'oest d'aquest cos, així com a l'interior de la torre. En aquesta fase es substituí la volta del segle XVII per una altra, feta igualment de maó pla, però aquesta vegada s'alleugerí el pes per mitjà de deu revoltons col·locats equidistantment als carcanyols de la volta. Els treballs arqueològics van posar de manifest l'existència de la mateixa seqüència estratigràfica a les tres voltes, amb un mateix rebliment. En aquesta unitat estratigràfica van aparèixer fragments de ceràmica blava catalana del grup de faixes o cintes de finals del segle XVIII i fragments policroms datables del segle XIX.

Referències[modifica]

  1. BCIN: 46-MH
    Bé d'interés cultural: RI-51-0003849
    IPA: 50
  2. «Pia Almoina de Barcelona». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pia Almoina de Barcelona Modifica l'enllaç a Wikidata