Pierina Legnani

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPierina Legnani
Swanlakelegnani.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 setembre 1863 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 novembre 1930 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLa Scala Theatre Ballet School (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióBallarina de ballet i coreògrafa Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 8281006 Modifica els identificadors a Wikidata

Pierina Legnani (Milà, 30 de setembre de 1868 - idem. 15 de novembre de 1930), fou una ballarina italiana.

Estudià en l'escola de ball de La Scala, junt amb les seves germanes, sent alumna de la cèlebre Caterina Beretta. A partir de 1888 desenvolupà una afortunada carrera internacional que la portà a París, Londres i Madrid. La seva presentació en La Scala coma primera ballarina es produí el 1892, com a protagonista dels ballets Rodope, de Grassi (música de Giorza i Bianca e Nevers, de Pratesi (música de Marenco. L'any següent es presentà en el Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, on aprofità per a estudiar en l'escola de Nikolai Legat. El 1893 interpretà La ventafocs (música de B. Shell i coreografia de Petipa-Ivanov-Cecchetti).

La més sorprenent revelació de les seves possibilitats tècniques tingué lloc la nit del 15 de gener de 1895, en El llac dels cignes, de Txaikovski, amb coreografia de Petipa-Ivanov (versió integral), en aquesta ocasió fou la primera que encarnà el doble personatge Odette-Odile, amb la espectacular exhibició de trena dues fouettés encadenades en les variacions d'Odile (el cigne negra), en el tercer acte, palplantat virtuosístic que des de llavors restà sempre enllaçat al seu nom, però que ja havia inclòs en altres ballets seus.

Entre els seus demés papers cal recordar; Il Talismano (música de Drigo 1895), Barba blava (música de Schenek, 1896), Raymonda (1898), Russes d'amour (1900) (música de Glazunov), La Camargo (Ludwig Minkus, 1901), etc.

Retirada dels escenaris els últims anys de la seva vida formà part de les comissions examinadores de l'escola de La Scala fins al juny de 1930, junt amb els mestres del seu temps com Caterina Beretta, Virginia Zucchi i Enrico Cecchetti. Si troben testimonis històrics de la seva vida en els llibres de Tamara Karsàvina, Serge Lifar i altres.

Bibliografia[modifica]