Vés al contingut

Pierre-Marie-François Baillot

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaPierre-Marie-François Baillot
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r octubre 1771 Modifica el valor a Wikidata
Passy (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 setembre 1842 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montmartre Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, violinista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGiovanni Viotti Modifica el valor a Wikidata
AlumnesNarcisse Girard, Eugène Sauzay i Andre Robberechts Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsRené Paul Baillot Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0047623 TMDB (persona): 1187191 Musicbrainz: d356d4e1-4c8f-4fe8-b000-4cb3201e3418 Discogs: 7793623 IMSLP: Category:Baillot,_Pierre
Find a Grave: 126630110Modifica el valor a Wikidata

Pierre Marie François de Sales Baillot (Passy, 1 d'octubre, 1771,[1] París, 15 de setembre, 1842),[1] fou un violinista i compositor francès.

Biografia

[modifica]

Pierre Baillot era fill de Nicolas Baillot, un magistrat que va morir a Bastia, i d'Antoinette Perreau. Orfe als 12 anys, va interessar a Bertrand de Boucheporn, l'intendent del rei a Còrsega, que el va enviar a estudiar a Roma, i després a París, on va rebre lliçons de Giovanni Battista Viotti, i es va convertir en el seu alumne predilecte. Admès el 1791 a l'orquestra del Théâtre de Monsieur (l'Opéra-Comique), hi va aconseguir tant d'èxit que el 1795 va ser cridat com a professor al Conservatori de París amb Pierre Rode (també alumne de Viotti) i Rodolphe Kreutzer. Tots tres van publicar conjuntament, el 1803, el mètode oficial del Conservatori de París per a l'aprenentatge del violí. Aquest mètode havia de servir de referència per ensenyar el violí al màxim nombre d'alumnes.[2] El 1834, Pierre Baillot va publicar un nou mètode d'aprenentatge, L'art del violí, que serviria de referència durant molt de temps.[3] Pierre Baillot va ser professor de violí al Conservatori de París fins a la seva mort el 1842.[4]

Considerat un virtuós,[3] va estar vinculat a la música de l'emperador i després a la capella del rei. Tan hàbil compositor com bon intèrpret, va publicar nombroses partitures de tots els gèneres. Va ser director de l'Òpera de París.

Pierre Baillot es va casar amb Louise Raincour (1781-1843) el 17 de maig de 1809. D'aquesta unió va néixer el pianista i compositor René-Paul Baillot (1813-1889), professor al Conservatori de París de la classe de conjunt instrumental des de 1848 fins a la seva jubilació el 1887,[4] que es va casar amb Marie-Léonie Beyerman-Savalete el 28 d'agost de 1845 a París.

Pierre Baillot està enterrat al cementiri de Montmartre, amb el seu fill René-Paul Baillot i la seva esposa Marie-Léonie Beyerman-Savalete, així com Charles-Théophile Savalete, el pare adoptiu d'aquest últim, fill de Charles-Pierre-Paul Savalette de Langes, marit de la seva mare Marie-Aglaé Lucas.

Obres (selecció)

[modifica]
  • L'art del violí, un mètode per a violí (1834)
  • 24 Estudis per a violí amb acompanyament d'un segon violí, a continuació de L'art del violí (1851)
  • Un mètode per a violoncel i baix d'acompanyament (1804).
  • 9 concerts per a violí i orquestra, núm. op. 3 (1801) / n° 2 op. 6 (1804) / n° 3 op. 7 (1804) / n° 4 op. 10 (1805) / n° 5 op. 13 (1807) / n° 6 op. 18 (1809) / n° 7 op. 21 (1809) / n° 8 op. 22 (1809) / n° 9 op. 30 (1840)
  • Simfonia Concertant, op. 38 (1817) per a dos violins i orquestra
  • Dotze estudis o capricis per a violí, op. 2 (1803)
  • 3 Duets, op. 8 (1804)
  • 3 Duets, op. 16 (1811)
  • Tres aires diverses per a violí i piano, op. 31 (1814)
  • Sonata per a violí i piano op. 32 (1820)
  • Tres nocturns, op. 39 (1821)

Retrats

[modifica]
  • Jean-Auguste-Dominique Ingres, dibuix, 1829
  • Raymond Gayrard (1777-1858), perfil de medalló, guix (1840), col·lecció. Museu de la Vida Romàntica, Hôtel Scheffer-Renan, París.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Marc Honegger, Dictionnaire de la musique : Tome 1, Les Hommes et leurs œuvres. A-K, Paris, Bordas, 1979, 1232 p. (ISBN 2-04-010721-5), p. 61
  2. ↑ Emmanuel Hondré et Conservatoire national supérieur de musique. Association du bureau des étudiants., Le Conservatoire de musique de Paris : regards sur une institution et son histoire, Paris, Association du Bureau des étudiants du Conservatoire national supérieur de musique de Paris, 1995, 304 p. (ISBN 2-9509140-0-4 et 978-2-9509140-0-2, OCLC 36675738, disponible en línia [arxiu]), p. 73
  3. 1 2 Pierre Baillot », dans Le Petit Robert des noms propres, dictionnaires Le Robert, 2007 (ISBN 2-84902-162-8)
  4. 1 2 Constant Pierre, Le Conservatoire national de musique et de déclamation : documents historiques et administratifs recueillis ou rencontrés par l'auteur, Paris, Claude Tchou pour la Bibliothèque des introuvables, 2002 (ISBN 2-84575-098-6 et 978-2-84575-098-2, OCLC 70811455, disponible en línia [arxiu]), p. 437

Bibliografia

[modifica]
  • Pierre Baillot, de Brigitte François-Sappey, Picard, 1978.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pierre-Marie-François_Baillot&oldid=38807980»