Pierre Henry

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPierre Henry
Pierre Henry.jpg
Pierre Henry l'agost de 2008.
Biografia
Naixement 9 desembre 1927
París
Mort 5 juliol 2017 (89 anys)
París
Causa de mort Sèpsia
Educat a Conservatoire de Paris
Activitat
Ocupació Compositor, artista sonor, compositor de bandes sonores i productor discogràfic
Període d'activitat 1948 - present
Gènere artístic Música concreta i electronic rock Tradueix
Moviment Música clàssica
Estil Música concreta
Mestre Nadia Boulanger
Discogràfica Philips Records Tradueix i Universal Music Group
Obra
Obres destacables

Trajectòria
Premi rebut

Spotify: 5ITPNl5P6R6cFbw4DAcMAY IMDB: nm0377973
Modifica dades a Wikidata

Pierre Henry (París, 9 de desembre de 1927 - París, 5 de juliol de 2017) fou un compositor francès considerat, junt amb Pierre Schaeffer, el creador de la música concreta, vinculat amb l'ORTF (l'Office de radiodiffusion-télévision française, RTF en l'època de Pierre Henry) i l'estudi APSOME. Va escriure obres per a ballet i cinema.

Biografia [1][modifica]

Pierre Henry va néixer el 9 de desembre de 1927. Va començar a estudiar música als set anys, i més tard, entre 1937 i 1947, va rebre classes de Félix Passerone, Olivier Messiaen i Nadia Boulanger al Conservatori Nacional Superior de Música de París. Del 1944 al 1950 va escriure algunes obres instrumentals i va començar una carrera com a músic d’orquestra, tant de pianista com de percussionista.

El 1948 va compondre la música pel film Voir l’invisible, de Jean-Claude Sée, interpretat amb mitjans acústics. El 1949 es va unir amb Pierre Schaeffer, i el març de 1950 van compondre la Simfonia per un home sol. Va dirigir la feina del Groupe de Recherche de Musique Concrète de la ràdio francesa de 1950 a 1958.

El 1958 va abandonar la RTF i va fundar el seu estudi, l’APSOME (Applications de Procédés Sonores en Musique Electroacoustique), a la rue Cardinet de París, que es va convertir en el primer estudi privat consagrat a la música experimental i electroacústica. Va seguir a la recerca de noves tècniques i procediments electrònics i va explorar el món sense precedents de la música electrònica, adaptant les tecnologies en constant evolució, demostrant sempre el seu domini de la música clàssica.

Del 1958 al 1982 es va finançar ell mateix el seu estudi component un gran nombre de músiques per a pel·lícules, teatre i anuncis. El 1955, el coreògraf Maurice Béjart va utilitzar la Simfonia per un home sol en un dels seus projectes. De la col·laboració entre els dos artistes en van sorgir quinze ballets. D’altra banda va col·laborar amb coreògrafs com Georges Balanchine, Carolyn Carlson, Merce Cunningham, Alwin Nikolaïs o Maguy Marin. Entre les seves composicions per a cinema hi trobem L’home de la càmera, de Dziga Vèrtov. Va realitzar nombroses performances amb els artistes Yves Klein, Jean Degottex, Georges Mathieu, Nicolas Schöffer, Thierry Vincens.

Pierre Henry el gener de 2008.

Entre 1967 i 1980, Philips va editar divuit discs d’obres de Pierre Henry a la col·lecció Prospective du 21 siècle, i una edició de dinou discs presentant 32 obres principals del compositor.

El 1982 va esdevenir director artistic del nou estudi SON/RE, al dotzè districte de París, subvencionat pel Ministeri de Cultura i la Ville de París. Es van produir més de setanta obres, d’entre les quals Intérieur/Extérieur (1996), Histoire Naturelle (1997), La Dixième remix (1998), Les sept péchés capitaux (1998), Une Tour de Babel (1999), Tam Tam du Merveilleux (2000), Concerto sans orchestre (2000), Hypermix (2001), Poussière de soleils (2001), Dracula (2002), Carnet de Venise (2002), Zones d’ombre (2002), Labyrinthe! (2003), Faits divers (2003), Duo (2003), Lumières (2004) i Voyage initiatique, presentada del 13 al 27 de març de 2005 dins del marc “Pierre Henry chez lui III” al domicili del compositor, Pulsations, creada el juliol de 2007 a Riga i Objectif terre l’11 de juliol de 2007 al Festival d’Avignon i a l’esplanada de la Défense de París el 4 d’agost davant de 6000 espectadors.

Amb motiu del seu vuitantè aniversari, va compondre tres obres: Utopia, creada a les Salines Reials d’Arc-et-Senans, Trajectoire, composta a la Sala Olivier Messiaen de Radio France el dia del seu aniversari, i el 20 de març de 2008 Pleins jeux a la Cité de la Musique. L’agost de 2008 es van fer vint-i-dos concerts dins del marc “Une heure chez Pierre Henry”, al festival Paris Quartier d’Été. L’octubre del mateix any va crear l’obra Un monde lacéré al Centre Pompidou, en homenatge al pintor Jacques Villegié. Més endavant va compondre Utopia Hip-Hop, Capriccio i també una nova versió de Dieu, basat en un poema de Victor Hugo, interpretat per Jean-Paul Farré a casa de Pierre Henry.

Pierre Henry va reconstituir la versió original de la Simfonia per un home sol, de 1950, a partir de sons de disquets sota el títol Symphonie collector, creada el 9 de gener de 2010 a Radio France. En homenatge a Johann Sebastian Bach va compondre L’Art de la fugue odysée, a l’Eglise Saint-Eustache de París. El 29 de setembre de 2012 va compondre Le fil de la vie a la Cité de la Musique i el 2013 va presentar Fragments rituels i Crescendo.

Obres[modifica]

(Del catàleg d'obres de Pierre Henry a la base de dades de l'IRCAM. En ordre cronològic.) [2]

Obres orquestrals
Any Títol Comentaris
1949 Voir l'invisible Per al film de Jean-Claude Sée. Interpretat per Pierre Henry amb instruments preparats.
1950 Aube
Batterie fugace
Bidule en mi
Bidule en ut
Concerto des ambiguïtés
Fantasia
Symphonie pour un homme seul
Tam Tam I, II, III, IV
Tam tam concret
1951 Antiphonie
Dimanche noir 1
Dimanche noir 2
Micro-rouge I
Micro-rouge II
Microphone bien témperé
Mouvement perpétuel
Musique sans titre
Orphée 51 ou Toute la lyre
Sonatine
Tabou Clairon
Étude à Chopin
1952 Timbres-durées Amb Olivier Messiaen
Vocalises
1953 Astrologie Per al film Astrologie de Jean Gremillon.
Le voile d'Orphée 1
Le voile d¡Orphée 2
Orphée 53
Variations pour les cordes du piano 1
1954 Kesquidi Música per a un espectacle de Boris Vian a la Rose Rouge.
1955 Spatiodynamisme
Spirale
1956 Haut voltage
1957 Sahara aujourd'hui Per al fil, de Pierre Gout i Pierre Schwah
1958 Coexistance
Orphée ballet Ballet de Maurice Béjart.
1959 Entité
Investigations Per acompanyar l'exposició de Degottex.
1960 Facies
Symphonie monoton
1961 La noire à soixante
1962 Le voyage
1963 La reine verte
Variations pour une porte et un soupir Homenatge a Arman.
Variations pour une porte et un soupir Versió per a ballet.
1967 Granulométrie
La noire à soixante + Granulométrie
Messe de Liverpool
Messe pour le temps présent Per a un ballet de Maurice Béjart.
1968 Apocalypse de Jean
1969 Ceremony
1970 Cérémonie II Simfonia ritual.
Fragments pour Artaud
Gymkhana Paràfrasi polifònica de Noire à soixante
Mouvement-Rythme-Étude
1971 Mise en musique du corticalart
Musique pour une fête
1972 Deuxième symphonie
1973 Corticalart III
Kyldexstuck
Machine danse
Prisme
Prismes
1974 Envirez-vous
1975 Futuristie Homenatge sonor i visual a Luigi Russolo.
1976 Parcours-Cosmogonie
1977 Dieu Basat en l'obra homònima de Victor Hugo.
Instantané-Simultané
Métamorphoses Espectacle audiovisual per làsers, corticalart, cinta magnètica, orgue i veu.
1979 La dixième symphonie de Beethoven Homenatge a Beethoven.
Perpetuum
1980 Noces chymiques
1982 Journal de mes sons
Paradis perdu
Pierres réfléchies
1983 Paradise Lost Amb la col·laboració de Gilbert Artman i el grup Urban Sax.
1984 La ville
Ouverture de la bouche
1985 Berlin, Symphonie d'une grande ville Per al film de Walter Ruttmann.
Hugosymphonie
Périphrases sur la Symphonie pur un homme seul
1986 Portrait-souvenir Homenatge a François Dufrêne
1987 Les douze heures de la nuit Per al film de Jean Baronnet.
1988 Autoportrait Biografia sonora.
Christal/Mémoire Ràdiodrama basat en Marcel Proust.
La dixième symphonie de Beethoven Nova edició.
Le livre des Morts égyptien
Variations pour les cordes du piano II
Écho d'Orphée
1989 Une château de sons
1990 La Grande Apolypse Versió de L'Apocalypse de Jean.
Echo d'Orphée Versió discogràfica.
1992 Maldoror
Maldoror/Feuilleton
1993 L'homme à la caméra Per al film de Dziga Vértov.
Ma grande Pâque russe
1994 Schubertnotizen Ràdiodrama de la biografia de Schubert.
1995 Les petits métiers
Notations sur La Fontaine
1996 Antagonismes
Intérieur/Extérieur
1997 Histoire naturelle, ou Les roues de la terre
Schubert 97
1998 Fantaisie Messe pour le Temps présent Amb Michel Colombier i William Orbit
La Xe remix Nova versiço de la Dixième symphonie de Beethoven.
Les sept péchés capitaux
Tokyo 2002
Une tour de Babel
1999 Apparitions concertées
2000 Concerto sans orchestre
Dans la rue
More
Phrases de quatuor
Tam-tam du merveilleux
2001 Par les grèves Remix del Prèlude à l'après-midi d'un faune, de Debussy.
Poussière de soleils En directe, amb Erik Truffaz.
2002 Carnet de Venise
Dracula
Mobile Música per a un ballet de Maurice Béjart
Requiem profane
Sonate d'ondes courtes
Équivalences Ràdiodrama.
2003 Duo
Faits divers
Laberynthe!
Lumières
Schatenzonen Versió radiofònica
2004 Métamorphoses d'Ovide I
Métamorphoses d'Ovide II
Voyage initiatique
2005 Comme une symphonie, envoi à Jules Verne
Deux coups de sonnette
Orphée dévoilé
2006 Comme une symphonie, envoi à Jules Verne II
Grande toccata
Murmures
Tram train de Mulhouse
Variance Homenatge a Luc Ferrari.
2007 Impressions sismiques
Pleins jeux
Pulsations
Trajectoire
Utopia Homenatge a Claude-Nicolas Ledoux.
2008 Battements
Investigations 2
Miroirs du temps
Un monde lacéré
Variance II
2012 Le fil de la vie
2013 Crescendo
Fragments rituels

Referències[modifica]