Pirineus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pirineus
Pyrenees topographic map-ca.svg
Mapa topogràfic dels Pirineus
Cota màxima: 3.403,5 msnm
Longitud: 430 km
Coordenades: 42° 39′ N, 00° 41′ E / 42.650°N,0.683°E / 42.650; 0.683Coord.: 42° 39′ N, 00° 41′ E / 42.650°N,0.683°E / 42.650; 0.683
Situació: Nord-est de la península Ibèrica
Cims destacats: l'Aneto, Pocets, Mont Perdut, Vinhamala, Pica d'Estats
Composició dels materials geològics: roca metamòrfica,ígnia i sedimentària
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

Els Pirineus o el Pirineu (endotopònims: Pirineus en català; Pirenèus en occità; Pireneu en aragonès; Pirinioak en èuscar) són un conjunt de serres (és a dir, una serralada) situades al nord de la península Ibèrica i recorren tot l'istme que l'uneix a Europa. S'estenen des del mar Mediterrani (cap de Creus) a l'est, fins al mar Cantàbric (golf de Biscaia) a l'oest; al sud, hi tenen la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona.

Territorialment, ocupen la zona nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i Euskadi i la zona sud del País Basc del Nord i de l'Occitània (Bearn, la Gascunya, i Llenguadoc); l'oest i sud de la Catalunya Nord; i la totalitat d'Andorra. La frontera entre l'estat francès i l'estat espanyol també ressegueix aproximadament els Pirineus; el País Basc i Catalunya, als extrems oest i est, respectivament, són a cavall de la serralada.

Tenen una llargada d'uns 425 km i una amplada que generalment no supera els 100 km, amb una superfície total de 19.000 km².[1] Els cinc cims més elevats de la serralada són l'Aneto (3.404 m), el pic de Pocets (3.375 m), el mont Perdut (3.355 m), la punta d'Astorg (3.355 m) i el pic Maldito (3.350 m).

Etimologia

Vista de satèl·lit dels Pirineus
Vista aèria

Existeixen moltes etimologies possibles per al nom d'aquestes muntanyes:

  • Pirineu tanmateix podria provenir de poranaia, de pora ('enorme') i naga ('muntanya'), un mot procedent del lígur antic, llengua del poble que habitava al nord del massís abans dels celtes.[4]
  • Un text de Diodor de Sicília[5] (segle I aC) comenta que, antany, els Pirineus eren coberts de forests que foren incendiades pels pastors. La terra mateixa hauria cremat –així donant-hi el nom Pirineu del grec antic πῦρ pîr, o 'foc'.
  • Segons una altra teoria, però, és un topònim ancestral iber o basc. En aquesta llengua, la serralada es diu Ilene os ('munts de la lluna') puix que "Ilene"" significa 'lluna'.

Subdivisions

Malgrat la seua unitat com a massís, sovint hom troba convenient dividir la serralada en zones diferenciades segons el context. Segons el vessant: vessant nord del Pirineu o vessant sud del Pirineu; per territori, el Pirineu català, occità, aragonès i basc; o fins i tot per regió: Pirineu d'Aude, Pirineu de Girona, Pirineu de Navarra. Per altra banda, podem parlar en termes d'alçada: de l'Alt i Baix Pirineu, del Prepirineu i Subpirineu[6] (les serres més baixes al voltant del massís mateix), o més arbitràriament del Pirineu oriental, Pirineu central i Pirineu occidental. Finalment, es distingeix entre les zones climàtiques del Pirineu atlàntic i el Pirineu mediterrani.

Geografia

En geografia física, els Pirineus formen una serralada d'aspecte rectilini, bastant estreta, d'una llargada total de 430 quilomètres des del cap de Creus, al Mediterrani, fins al golf de Gascunya, a l'Atlàntic. La delimitació occidental és difícil de fixar amb exactitud perquè els Pirineus es fonen progressivament amb el conjunt de les muntanyes basques entre Àlaba i Biscaia, que enllacen a l'oest amb les muntanyes Cantàbriques, la qual cosa crea un eix pirinencocantàbric de 1.000 km). La definició geogràfica més senzilla, i la més popularment acceptada, és la que fa referència al seu caràcter "ístmic": una serralada entre la Mediterrània i el golf de Gascunya, que separa la península Ibèrica de la resta del continent europeu.

Les valls pirinenques s'orienten típicament de nord a sud, llevat dels extrems marítims i d'alguna vall notable com ara la d'Ordesa, la de la Cerdanya i la de l'Aragó. Açò explica l'escassa accessibilitat entre les distintes valls (els eixos Jaca-Pamplona i Puigcerdà-la Seu d'Urgell són dues excepcions). A més, els cims més alts es barregen sense cap depressió important que els separi, fet que explica per què hi ha tan pocs llocs de pas practicables entre els dos vessants.

Vista de la serralada des de la plana de Tarba (vessant nord)
Zona alta de la vall de Benasc, amb el pic d'Aneto a l'esquerra (vessant sud)

La frontera entre l'estat espanyol i francès segueix aproximadament la línia dels cims més elevats com a regla, amb la notable excepció de la vall d'Aran, que depèn de l'estat espanyol però se'n situa al vessant septentrional. Una altra "anomalia" és la gran plana de la Cerdanya, que és al vessant meridional però, tanmateix, és dividida entre els dos estats (vegeu: tractat dels Pirineus). Per tal de fixar una amplària aproximada del massís, hom pot dir que el Prepirineu i peu de muntanya pirinenca es dissolen a les conques de l'Ebre al sud i del Garona i l'Aude al nord.

Geologia

La cara nord de l'Aneto (3.403,5 m), el cim més alt

El Pirineu és un massís hercinià (de l'era primària) pràcticament arrasat durant el mesozoic (era secundària) i reelevat durant el terciari (orogènia), com a part del gran aplegament alpinohimalaienc.

Al Pirineu axial, hi ha materials cristal·lins de l'era primària (granits i roca metamòrfica), mentre que el Prepirineu està format per materials sedimentaris de les eres secundària i terciària (roca calcària, conglomerats, argiles, margues, gresos).

Les característiques geològiques més acusades hi són la dissimetria dels vessants al sentit transversal, és a dir, que el seu desnivell és molt més pronunciat al costat nord que al sud, i la dissimetria al sentit longitudinal: baixa suaument fins al Cantàbric i de forma més abrupta cap al Mediterrani.

Des del punt de vista estructural, els Pirineus es diferencien clarament dels Alps, ja que mentre al segon fan un paper decisiu els mantells de corriment, els Pirineus poden classificar-se en conjunt com una serralada de plegament autòcton.

Els sediments de la gènesi dels Pirineus es dipositaren a les conques litorals durant el paleozoic (era primària) i el mesozoic (era secundària). Llavors, al cretaci inferior (150-100 Ma), sota l'efecte d'una obertura oceànica, el golf de Gascunya es va desplegar en vano, aixafant Ibèria contra el continent europeu i prenent grans capes d'aquests sediments en cargol: la pressió i l'aixecament de l'escorça terrestre van afectar primer la part oriental per estendre's progressivament a tota la cadena, una sobreerecció i deformació que culminà a l'eocè, al principi del cenozoic (era terciària).

La part oriental dels Pirineus és constituïda majorment per roques metamòrfiques com granits i gneis, mentre a la part occidental els pics de granit són flanquejats de capes calcàries. El caràcter massís i poc esquinçat de la serralada és conseqüència d'aquesta preponderància de roques metamòfiques, que dificulta l'erosió i la creació de glaceres.

Principals cims

Els Encantats, a l'Alt Pirineu català
Reflex d'un estany pirinenc
Glacera a Vinhamala

El punt culminant dels Pirineus és el pic d'Aneto, amb 3.404 metres, situat entre la Ribagorça i la vall d'Aran. És al Pirineu central on hi ha gairebé tots els cims superiors a 3.000 metres, a la regió francesa de Migdia-Pirineus, a Catalunya i a l'Aragó: hi ha un total de 129 muntanyes principals i 83 de secundàries per damunt del llistó mític dels tres mil metres, repartides per onze zones (vegeu l'inventari complet dels cims de més de 3.000 metres a la llista UIAA dels 3.000 pirinencs).

Cal esmentar que aquest límit simbòlic que divideix les muntanyes en grans (més de tres mil metres) i mitjanes (menor de tres mil) és un invent del segle XIX, quan la Revolució Francesa institucionalitzà el sistema mètric (abans es comptava en toise a França). Aquest invent va crear una nova meta per al muntanyisme: escalar tots els "tres mil" (vegeu pirineisme).

Alguns dels cims més importants dels Pirineus són:

Tanmateix, algunes muntanyes assenyalades del massís no assoleixen tanta altitud: la pica de Bugarag, a la serra de Corbera (Prepirineu nord), que marca la frontera entre la Catalunya Nord i Occitània, fa 1.230 m; i el pic de Larrun, muntanya màgica per als bascos, fa 905 m.

Principals valls

El Pirineu no és una sola serra sinó un conjunt de serres, enmig de les quals hi ha valls, fins i tot obertes i planes, com la Cerdanya. D'altres valls importants de la serralada són:

I per al transport internacional, és molt destacada:

Rius, estanys i glaceres

Aquesta serralada és el bressol de rius importants. Mentre, al nord, el Garona neix a la vall d'Aran i esdevé el riu principal de la depressió al nord de la serralada, els rius del vessant sud del massís desemboquen majorment a l'Ebre, riu que crea la depressió homònima al sud dels Pirineus.

Riu típic del Pirineu, a la vall de Lutor

Vessant nord:

Vessant sud:

Avui en dia no hi queda cap glacera per davall dels 3.000 metres i les que sobreviuen actualment són generalment circs: Balaitus, Vinhamala, mont Perdut i Maladeta. El Pirineu conté un conjunt important d'aquests estanys (estanh o gorg en occità, ibón en aragonès), que poden arribar als cent metres de profunditat. Alguns dels estanys més destacables són el de Sant Maurici, el dels Colomers (Vall d'Aran) i els que són al voltant de la Bollosa (Capcir).

Paisatge pirinenc

El paisatge pirinenc és típic de l'alta i mitjana muntanya alpina, però hi ha diferències també: l'absència de grans llacs, mentre els petits estanys s'agrupen en gran nombre; els pocs colls i la seua gran altitud; una gran quantitat de gaves, torrents que cauen dels alts cims com a cascades, al vessant nord. Aquestes últimes són de les més grans d'Europa, tret d'aquelles d'Escandinàvia i la de Reichenbach als Alps suïssos.[8] Cal comentar la freqüència dels penya-segats, anomenats circs: és el fons d'una vall situada per damunt d'un precipici, amb forma de semicercle escarpat. Exemples en són el circ de Gavarnia, el de Tromosa, el del Litor i el del Marcadau.

Al vessant sud, els canyons abunden, per exemple, el canyó d'Añisclo, a Ordesa. Ja a ambdues bandes, hi ha congosts de gran profunditat, com el congost de Montrebei o les gorges de Carançà.

La cascada més alta de la serralada, amb 422 metres, és al naixement del Gave de Pau al nivell del circ de Gavarnia.[8] Aquest forma part del massís del mont Perdut al vessant nord, i fou registrat el 1997 com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.[9][10]

Clima

El clima dels Pirineus és de muntanya, amb unes precipitacions més elevades i unes temperatures més baixes que els territoris del voltant. Alhora, fa de frontera climàtica entre el clima atlàntic o oceànic predominant al nord-oest i el clima mediterrani al sud-est (amb matisos continentals al sud).

S'hi dóna una disminució de les precipitacions d'oest a est i de nord a sud, i són les valls prepirinenques de l'oest de Catalunya les zones més seques de la serralada (compareu, per exemple, els 636 mm/any d'Adrall amb els més de 1.500 als Pirineus atlàntics). Al Pirineu central, la pluviometria es modera amb uns índexs regulars (1.000 a 1.500 mm/any a mitjan muntanya, localment 2.000 mm als cims més elevats del Pirineu occidental) i l'amplitud tèrmica augmenta (als 1.200 m: 0° al gener, +14° al juliol). Just a l'extrem est, la pluviositat torna a augmentar per la proximitat amb el Mediterrani, que si bé de manera poc freqüent, de vegades genera llevantades. La regió transfronterera situada entre el Canigó i Olot és especialment propensa a rebre precipitacions intenses (1.000 a 1.500 mm/any), tot i que durant l'estiu la sequera hi és ben present.

La influència oceànica del nord-oest, provinent del golf de Gascunya, és intensa al País Basc, amb cúmuls pluviomètrics de 1.500 a 2.500 mm/any i hiverns relativament suaus i estius frescs (mitjanes de +1° al gener i +13° al juliol a 1.200 m d'altitud). Aquesta influència s'estén a les quatre cinquenes parts de la serralada al vessant nord (fins a l'Aude), i tanmateix penetra ben poc al vessant sud (no gaire més lluny que les muntanyes de Navarra més pròximes a la cresta fronterera del massís).

Al vessant sud, el règim de precipitacions és essencialment alimentat per les pertorbacions provinents del sud-oest d'origen atlàntic, que pateixen una influència continental durant la seua travessia per la península i es reactiven al contacte del relleu pirinenc. Les precipitacions són més infreqüents però sovint més intenses que al vessant septentrional, la qual cosa explica l'elevat nombre d'hores de sol malgrat tenir registres pluviomètrics similars (1.000 a 1.500 mm/any), llevat del peu de muntanya àrid (vora 500 mm/any). L'aire oceànic temperat és rebutjat per l'alta muntanya, on els hiverns són relativament freds i els estius calorosos (a 1.200 m: 0° al gener, +15° al juliol).

Fonts: "Situaciones atmosféricas en España" (centre de publicacions, Direcció General de l'Institut Nacional de Meteorologia, Ministeri de Medi Ambient, Madrid 1993)- "La météo de la France" de Jacques Kessler i R. Chambraud (dades pluviomètriques i tèrmiques).

Flora

La flora dels Pirineus es compon de vora 4.500 espècies, de les quals unes 160 són endèmiques.[11] Pel que fa als arbres, cal esmentar el pi (Pinus uncinata) a gran altitud (nivell subalpí), faigs (Fagus sylvatica) i avets (Abies alba) a mitjan muntanya (nivell muntanyenc); llavors, alzines i castanyers al peu de muntanya (nivell tossalenc).

La influència mediterrània fa que el Pirineu oriental i sud, més assolellat, tingui una composició florística diferent de la resta de la serralada. L'orientació d'est-oest de la serralada fa que un gran nombre d'espècies que eren presents al nord d'aquesta regió durant l'era terciària hagin desaparegut a causa del fred de la darrera gran glaciació (l'època de màxima glaciació va ser fa vora de 20.000 anys): "migraren" cap a zones de més baixa latitud, més clements que l'alta muntanya pirinenca, que no podien travessar.

Pic o Tuca de Pineta, al Pirineu aragonès, amb un bosc, segurament de pi negre

El clima és el que més incideix en la flora del Pirineu. Al Pirineu atlàntic, és a dir, el nord i l'extrem occidental, hi ha prats verds alternant amb rouredes a la vall i a peu de muntanya, i fagedes i pinedes a mitjan muntanya. El límit superior del bosc se situa entre els 2.000 i 2.500 m (pins), i és rellevat per landes subalpines de certes espècies de bruc, de neret, bàlec (Genista purgans o Genista balansae ssp. europaea), ginebró (Juniperus communis ssp. nana, o ssp. alpina) i nabiu llavors, i per prats hidròfils, prats alpins i prats de dall per sota dels 2.500 i fins als 3.000 m, entre les pedres, a l'hivern sota la neu, i prop de petites glaceres.

La mitja muntanya del vessant sud, el més sec, presenta una vegetació típicament mediterrània: garriga, boscos de faig, pi roig i pi negre. A les valls més altes destaquen prats verds, fagedes, avets i pi negre. A la part més alta, no hi hauria gaire diferència amb la del vessant nord si no fos per la predominança de terres calcàries que s'imposen al clima i abaixen el límit vegetal. Per fi, a l'extrem oriental, les pluges torrencials del Mediterrani, combinat amb la sequera estival, donen lloc a grans fagedes. Convindria destacar la selva d'Irati, considerada la fageda més gran d'Europa i la massa boscosa més gran dels Pirineus.

Fauna

Cavalls pirinencs típics del País Basc

El Pirineu és un territori gran i variat climàticament, cosa que fa que la fauna siga molt variada de zona en zona. En total, existeixen 42 espècies de mamífers. Al País Basc, el potok o cavall pirinenc hi és simbòlic. Mentrestant, a gran part del Pirineu central, l'ós bru és l'animal més associat, malgrat que en queden ben pocs. D'altres espècies típiques, però no exclusives del Pirineu són: el xoriguer gros, la marmota, el porc senglar, l'isard, el llop, el cérvol, el linx, l'àguila, el falcó, etc.

Algunes espècies endèmiques ja s'han extingit, com la cabra pirinenca o Capra ibex, extinta misteriosament entre el 1998 i el 2001.[12]

Entra les quasi 200 espècies d'animals que hi subsisteixen, algunes, com l'ós bru, caçat gairebé fins a l'extinció a la dècada de 1990, a partir del 1996 s'ha començat a reintroduir amb ossos provinents d'Eslovènia. Ja podem observar la seua tímida presència a la Vall d'Aran i Andorra.[13] Algunes espècies a la vora de la desaparició han reviscolat, com l'isard, que al principi del segle XIX era al llindar de l'extinció i que ara té 45.000 exemplars. Darrerament, també s'ha informat d'albiraments esporàdics, especialment en el Pirineu oriental, d'una altre mamífer considerat extingit des de fa dècades: el llop.

Entre les aus, el rei indiscutible n'és el trencalòs, extingit a quasi tota Europa i del qual s'estima que n'hi ha entre 500 i 600. Altres ocells del Pirineu són l'àguila reial, l'abellaire, el milà reial o negre, el falcó, el xoriguer gros, el mussol pirinenc o el raríssim mussol boreal, a més del voltor, l'aufrany i, més recent, el voltor negre. També el gall fer, en clar perill d'extinció al vessant sud (4 mascles a Navarra, 75 a l'Aragó i uns 450 a Catalunya) i, en canvi, molt conservat al nord (vora 3.500 mascles). A l'alta muntanya, viu una de les joies pirinenques, la perdiu blanca, amb 700 parelles.

Fauna endèmica dels Pirineus són la vaca pirinenca, el llangardaix pirinenc, l'escurçó pirinenc, el tritó pirinenc, el talpó pirinenc, la vaca bruna dels Pirineus, el gos de muntanya dels Pirineus o l'almesquera.

Parcs naturals i reserves

Parc Nacional de la vall d'Ordesa, a l'Aragó
Parc Natural de Pocets-Maladeta, a l'Aragó
Parc Nacional d'Aigüestortes, a Catalunya

La fauna i la flora de la part central dels Pirineus són protegides per tres parcs nacionals: el Parc Nacional dels Pirineus, el Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici i el Parc Nacional d'Ordesa i mont Perdut. S'hi afegeix les reserves naturals nacionals al Pirineu nord-occidental com la de Néouvielle i de la vall d'Ossau, i el Parc Natural de Pocets-Maladeta i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, a la zona sud-oriental i també el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Tanmateix, parem esment a les nombroses reserves naturals nord-catalanes de Prats de Molló, Noedes, Pi de Conflent, Mentet, vall d'Eina, Jújols, Conat, La Maçana; i les reserves naturals catalanes de les altes valls del Freser i Ter, i l'Albera. Per fi, existeixen les reserves naturals regionals de França d'Arieja (Embeyre), la Catalunya Nord (Nyer) i l'Alt Pirineu (Pibeste). Els nombrosos indrets naturals classificats per llei per protegir el paisatge, les reserves biològiques i les reserves de fauna salvatge fan testimoni de l'interès ecològic del massís pirinenc.

Per a un inventari complet dels parcs i reserves dels Pirineus, vegeu la llista de zones de protecció dels Pirineus.

Transport

El transport del Pirineu parteix de dos fets: és un massís de roca que divideix netament la península Ibèrica de la resta d'Europa; i cal superar-lo. Tot el transport comercial, públic i privat que passa entre Ibèria i el centre d'Europa ha de passar pel Pirineu, si no vol anar en vaixell, que moltes vegades és car i poc convenient.

Per carretera

Port de muntanya de Somport, Osca

Dues autopistes voltegen els Pirineus: pel Mediterrani l'AP-7 / A-9 passa pel port de muntanya del Pertús, deixant la serra de l'Albera a l'est; i per l'Atlàntic l'AP-8 / A-63 vertebra el País Basc de Bilbao a Baiona, passant per la badia de Txingudi i deixant les darreres serres pirinenques al sud. L'únic eix central adient per al pas de mercaderia pesada és l'eix de transport central de la vall de l'Aragó que passa pel túnel de Somport comunicant Osca i Pau. Hi ha, en addició, tres ports de muntanya que han sigut llocs de pas des d'almenys l'època romana: la vall de Roncesvalls entre Pamplona i Donibane Garazi, Viella (abans per dalt del coll i ara pel túnel) i Montlluís entre la Cerdanya i el Conflent.

Tanmateix, les poblacions veïnes del Pirineu han teixit una xarxa viària pròpia que, en el seu conjunt, fa la volta de la serralada pels dos costats. Al nord, l'autopista dels Pirineus recorre les ciutats prepirinenques de Baiona, Pau, Tarba, Tolosa (A-64); i continua per Carcassona fins a Narbona (A-61), on enllaça amb l'autopista del Llenguadoc. Un ramal d'aquesta estén fins a Foix i en el futur, fins a Andorra la Vella.

Es preveu la creació d'un eix pirinenc català, que tracta essencialment de desdoblar les vies principals del Pirineu a la Catalunya del Sud en forma d'autovia, enllaçant Figueres, Olot, Ripoll, Puigcerdà, la Seu d'Urgell, la Pobla de Segur, el Pont de Suert i Viella. Igualment, hi ha projectes de desdoblament per la N-230 entre Lleida i Viella (vegeu A-14) i la N-116 entre Prada i Andorra.

Per ferrocarril

El tren Groc recorre la vall de Tet

El tren imita les autopistes, salvant el Pirineu pel Mediterrani (a la Marenda) i l'Atlàntic (a Txingudi). La diferència de l'ample de via entre els estats espanyol i francès i les duanes fronteres feien necessaris diversos parcs ferroviaris a Irun-Hendaia, Puigcerdà-la Tor de Querol-Enveig i Portbou-Cervera. Aquestes tres connexions van ser concebudes tant per a passatgers com per a mercaderies, i Irun-Hendaya i Portbou-Cervera de la Marenda acabaren emportant-se la major part del trànsit de passatgers i la totalitat del transport de mercaderies per ferrocarril. La connexió Puigcerdà-La Tor de Querol-Enveig està actualment limitada a trens regionals TER, i a un tren exprés nocturn entre La Tor de Querol-Enveig i París. De la mateixa manera, La Tor de Querol-Enveig és actualment l'estació terminal tant dels trens espanyols com dels trens francesos, ja que es va establir com a únic punt de connexió fronterer en aquesta línia, de manera que cap tren francès arriba a l'estació de Puigcerdà. La Tor de Querol-Enveig és també l'estació terminal de la línia del tren Groc, de via estreta, que connecta aquesta estació amb Vilafranca de Conflent. Des de Vilafranca de Conflent, una línia d'ample europeu comunica aquesta població nord-catalana amb Perpinyà.

També a principis del segle XX, es va projectar i construir un eix ferroviari central que connectava Saragossa (Aragó) i Pau (Bearn, Aquitània) a través de Canfranc i el túnel fronterer de Somport. A Canfranc, s'hi va construir l'estació internacional on confluïen les xarxes ferroviàries espanyola (en ample ibèric) i francesa (en ample internacional o UIC). La línia fou inaugurada el dia 18 de juliol del 1928 i va romandre en servei fins que l'any 1936 es va tancar el túnel de Somport al trànsit per la Guerra Civil espanyola. A partir de l'any 1940, es va reobrir el trànsit fins a l'any 1970; el descarrilament d'un tren de mercaderies a la part francesa de la línia va provocar l'enderroc del pont de l'Estanguet, que mai seria reparat i, per tant, feia aquell tram de la línia totalment impracticable. Aquest pont continua avui en dia sense haver estat reparat, i comporta que el tram entre Canfranc i Oloron estiga fora de servei. Des de l'any 1970, la línia segueix oberta al servei entre Saragossa i l'estació de Canfranc, actualment amb dos trens regionals al dia per sentit, de Renfe Operadora. A la part francesa de la línia, està previst de reobrir el tram Canfranc-Oloron en uns quants anys.

Al segle XIX i XX, l'època daurada del ferrocarril, moltes línies foren construïdes al Pirineu. Alguns dels trens que antigament connectaven la muntanya amb la plana s'han convertit ara en atraccions turístiques. Entre aquests, el ja citat tren Groc del Conflent i la Cerdanya, el tren Càtar del País Fenolledès i el tren de l'Alt Llobregat o tren del Ciment, a La Pobla de Lillet, i que aprofita un petit tram de l'antic carrilet miner del Berguedà.

Pel que fa a trens cremallera que tenen una important funció turística, hi ha el de cremallera de Larrun, i el cremallera de la vall de Núria.

Actualment, s'estan construint dues connexions ferroviàries d'alta velocitat i en ample de via internacional entre Irun i Hendaia, i La Jonquera i el Pertús, a través del túnel del Pertús.

A nivell de projectes, està en estudi una connexió ferroviària amb Andorra, a través de la Seu d'Urgell, com a eixample de la línia Barcelona-Puigcerdà, o la de Lleida-La Pobla de Segur. Sobre aquesta última, també s'està estudiant la prolongació entre La Pobla de Segur i Sort.

Vegeu també: línia Barcelona-Andorra

Per l'aire

A Tolosa i a Barcelona, hi ha els aeroports més importants de la zona. Altres aeroports propers o al Pirineu són l'aeroport de Pamplona, l'aeroport de Sant Sebastià, l'aeroport de Girona – Costa Brava, l'aeroport de Perpinyà, l'aeroport de Tarba, l'aeroport de la Seu d'Urgell, l'aeroport de Pau, l'aeroport de Baiona i l'aeroport de Lleida-Alguaire.

Economia i turisme

Vegeu també Llista d'estacions d'esquí dels Pirineus.
Andorra la Vella, la vila més poblada de l'Alt Pirineu (la vila d'Escaldes-Engordany, en segon pla a la foto)
Sant Climent de Taüll, exemple del romànic del Pirineu
Boí Taüll estació d'esquí
Atraccions naturals del Pirineu: Parc Nacional d'Ordesa

Les principals font d'ingressos al Pirineu són el turisme, especialment a Andorra,[14] la Vall d’Aran i la Cerdanya;[15] la ramaderia i altres activitats agrícoles.[16] El turisme del Pirineu és, en termes generals, un turisme alpí basat en els esports d'hivern, sobretot l'esquí i, a més, el senderisme, l'ecoturisme i el turisme rural, generalment.

Tanmateix, alguns indrets disposen d'atractius addicionals a la natura o les estacions d'esquí. La vall de Boí té un conjunt d'esglésies romàniques classificades Patrimoni de la Humanitat. A Andorra, és la vall del Madriu-Perafita-Claror que té aquesta distinció, a més d'una ruta romànica molt visitada. Prada i la Catalunya Nord utilitzen la seua particularitat cultural com a atractiu turístic, igual que Iparralde. El Conflent i la Cerdanya fan bandera del seu tren turístic, el tren Groc, i de les ciutadelles de Montlluís i de Vilafranca, també Patrimoni de la Humanitat. I Lorda, a Gascunya, és un centre de pelegrinatge mundial.

Darrere del turisme, l'agricultura perviu i és encara un factor important en la vida dels pobles dels Pirineus.[15] Si a la majoria del massís la ramaderia és la principal activitat agrícola, al Pirineu mediterrani, la vinya i la fruita predominen. Tanmateix, la indústria fou un element important a les valls pirinenques. Al Pirineu, les indústries més típiques eren les mines i preses, el teixit i les piscifactories, totes ara en franc retrocés. A tall d'exemple, en podem destacar la indústria armamentística al Pirineu navarrès o la de les mines i fargues catalanes al voltant del Canigó i a la capçalera del riu Llobregat.

Ciutats i viles turístiques del Pirineu

Són poblacions que viuen principalment del turisme per la situació o proximitat amb el Pirineu:

Senderisme

Article principal: Pirineïsme

Les principals sendes del Pirineu són el GR 10 i el GR 11, que el travessa de l'oest a l'est pel vessant nord i sud, respectivament, ascendint fins als 2.000 metres en alguns punts. Dues sendes més, ambdues de gran recorregut i no específicament relacionades amb el Pirineu, són l'històric camí de Sant Jaume (GR65), que creua la serralada a Donibane Garazi o per la vall de l'Aragó, i més recentment el camí dels Països Catalans, que recorre tot el Pirineu català.

Altres camins són:

D'altra banda, els parcs nacionals i naturals (vegeu parcs naturals) i paratges que cobren admissió com les gorges de Kakoeta o les coves, atrauen milions de visitants cada any, i representen en si mateix un gran motor econòmic.

Regions econòmiques transfrontereres

En ser tant un lloc de pas com una frontera, el Pirineu alberga uns quants projectes de cooperació o mancomunitat que agrupen zones dels dos costats de la frontera hispanofrancesa:

Presència humana

Article principal: Història dels Pirineus

Era prehistòrica

Les primeres tribus documentades dels Pirineus eren ibers: bebrics al Pirineu central, Iacetans al Pirineu aragonès, ceretans a la Cerdanya, andosins a Andorra, airenosis a la vall d'Aran i castel·lans al Ripollès. És possible que els bascos també n'eren.

  • Segle IX aC: les tribus celtes, provinents d'Europa central, entren a la península Ibèrica a través dels Pirineus, on també s'assenten, passant a ser celtibers.

Era històrica

  • 219 aC: Anníbal Barca creua els Pirineus camí a Roma. Finalment n'és expulsat.
  • 133 aC: els romans arriben a la península Ibèrica, i durant la Segona Guerra púnica; a poc a poc, estenen la seua influència amb campanyes militars i la construcció de noves ciutats romanes. Tanmateix, aquesta invasió afecta principalment les valls i la costa mediterrània; i al Pirineu la introducció de la cultura llatina és més lenta i menys pronunciada. Finalment, Ibèria queda romanitzada, passant a anomenar-se Hispània. Les províncies romanes que engloben els Pirineus als dos vessants són, a l'est Autrigònia, i a l'oest Tarraconense. Durant bastant temps, els bascos queden lliures del domini romà si no de la seua influència.
  • Durant l'època romana, són una tribu anomenada els vascons que ocupen la major part del Pirineu sud, amb capital a Pamplona.
  • 44 aC: els romans conquereixen la Gàl·lia i, així, els Pirineus queden progressivament romanitzats.
  • 507: amb la caiguda de l'Imperi romà, els visigots, una tribu germànica, envaeixen Hispània i estableixen el Regne de Toledo. Al nord de la serralada, s'estableix el Regne dels francs.
  • 711: musulmans provinents del Magrib envaeixen la península i creen Al-Àndalus. Malgrat arribar al Pirineu, foren repel·lits fins a la conca de l'Ebre per l'emperador Carlemany, i es creà així la Marca Hispànica (795), d'on neixen el comtat de Barcelona (801), el Regne d'Aragó i el Regne de Pamplona (825).
  • 1137: creació de la corona d'Aragó.
  • 1271: incorporació definitiva d'Occitània a França.

Era moderna

Articles relacionats: història d'Espanya, història de França, història de Catalunya, història d'Occitània, història d'Aragó, història de Navarra, història d'Andorra.

Construccions humanes als Pirineus

Casa d'estil altaragonès (esq.) i casa d'estil bascopirinenc (dreta), a Ansó, Osca
Refugi primitiu, Navarra
Un hórreo (graner) a Navarra
Arquitectura moderna del balneari de Caldea, Andorra

El Pirineu ha generat una arquitectura específica tant pel seu clima com per les diverses cultures que l'ocupen. Com a bressol de nacions (la basca, aragonesa, occitana i catalana), conserva les construccions més antigues d'aquests pobles, moltes vegades a conseqüència de la llunyania de la serralada dels principals centres de població moderna i l'escassetat de pressió urbanística. Moltes d'aquestes construccions són protegides com a patrimoni regional, nacional, o en alguns casos, de la humanitat.

Entre el patrimoni arquitectònic pirinenc, hi ha:

  • Hórreos (graners), típica construcció del Pirineu basc (especialment, la vall d'Aezkoa) utilitzada com a rebost exterior o sitja. Té la forma d'una caseta aixecada en quatre potes per tal de mantenir els aliments secs.
  • Refugis, des dels més humils fets amb pedra seca fins als moderns complexos com el de la vall de Núria. Originàriament, un lloc on els pastors s'aixoplugaven; ara el terme és més conegut en referència amb el senderisme i als parcs i reserves naturals, on el govern s'encarrega de conservar-los i abastir-los. Vegeu refugis del Pirineu català.
  • Edificis militars: el castell és una estructura típica en tota la península, i nogensmenys als Pirineus, on n'hi ha bons exemples com els castells càtars, la casa de la Vall d'Andorra o els castells dissenyats per Vauban al segle XVIII.
  • Edificis civils: alguns destaquen per la seua modernitat. Un exemple n'és el balneari de Caldea, a Andorra. l'estació de Canfranc, d'estil neoclassicista i súmmum del patrimoni ferroviari pirinenc, és en procés de recuperació.
  • Edificis religiosos: les muntanyes són plenes d'esglésies i ermites romàniques o fins preromàniques en cada vall i cim. Destaquen les esglésies romàniques de la Vall de Boí, patrimoni de la humanitat. La portada del monestir de Santa Maria de Ripoll és considerat el millor exemple del romànic català, i és obra de l'escola de Ripoll, la qual ha dissenyat o influenciat la major part de les esglésies catalanopirinenques. Caldria parar esment també en el santuari de Lorda, centre de pelegrinatge.
  • Monuments: hi destquen els cromlecs, monuments megalítics de culte pagà.

Mitologia

Article principal: Mitologia dels Pirineus
Lamin basc, figura mitològica típica al Pirineu basc

Segons la mitologia grega, els Pirineus, els creà Heracles, en amuntegar pedres per enterrar la princesa Pirena.[2] Segons la geologia, es van formar a l'era terciària, amb el plegament alpí.

Els Pirineus és un lloc molt adient per a la creació de contes i llegendes de fades, monstres i herois. Hi ha moltes formacions rocoses que per la seua estranya posició o forma han creat al seu voltant tota mena d'històries. Igualment, els boscos i rius salvatges i immensos, i el temps imprevisible i radical, dóna a la figura de la natura (i els seus agents) un fort poder místic entre els oriünds.

La serralada és, alhora, un lloc de pas des de la prehistòria (vegeu presència humana), però també aïllat dels nuclis de població. Això ha endarrerit l'avanç de la religió cristiana i, en general, de la modernitat. Hi ha evidències de cultes molt antics, per exemple els cromlecs de Donibane Garazi, i també de déus locals. Les deïtats paganes perderen força a favor de figures fantàstiques que no suposaven cap conflicte amb la culta cristiana. Aquestes figures prenien vida, sobretot, entre els pastors com a protecció del mal. D'aquesta manera, la superstició precristiana no feia més que enllaçar amb el nouvingut cristianisme, creant llegendes que, mentre incorporen el tret cristià d'un Déu judicial i sever, no deixaven de fer servir els caràcters de sempre com els gegants i donyets. A tall d'exemple, al Pirineu català hi ha la llegenda dels Encantats, dos caçadors “fugits de missa” a la recerca d'un isard i en ser maleïts es transformaren en pedra.

De manera general, podem parlar de contes de gegants a l'alt Pirineu central i oriental, i de laminak (fades basques), minairons (fades catalanes) i bruixes a les serres més modestes. La bruixa és un símbol de molts pobles, i a Zugarramurdi hi ha un museu de les bruixes. El mateix misticisme converteix moltes muntanyes en déus o esperits, com el Puigmal o l'Aneto. Igualment, hi ha una alta quantitat de rius i boscos encantats, o habitats per esperits, follets o altres criatures.

Malgrat que la majoria d'aquestes llegendes segurament provenen de la prehistòria, no significa que no en neixen de noves. Tal és el cas de la bretxa de Rotllan, un pas de muntanya suposadament obert a tall d'espasa per en Rotllan. Es basa en el fet real de la Batalla de Roncesvalls al 778.

Fins avui en dia, les festes paganes tenen forta significança als Pirineus, com és el cas de la Nit de Sant Joan o les Falles del Pallars.

Llengües del Pirineu

Els Pirineus formen part de tres estats (d'Andorra, espanyol i francès) i, pel que fa a les llengües, quatre que li són pròpies (català, occità, aragonès i basc) i cinc que hi són oficials (català, occità, basc, castellà i francès). Reben els noms següents en les llengües dels territoris que ocupen: en català «Pirineu» o «Pirineus»; en occità «Pirenèus»; en aragonès «Perinés»; en basc «Pirinioak»; en francès «Pyrénées» i en castellà «Pirineos». El castellà és oficial al Regne d'Espanya, mentre que el francès ho és a la República francesa. El català és oficial a Andorra i cooficial a Catalunya (però no a la Ribagorça i la Catalunya Nord, malgrat que hi és la llengua pròpia). El basc és cooficial a País Basc del Sud, però no al País basc del Nord. L'occità és només cooficial a la Vall d'Aran. L'única llengua pirinenca que no gaudeix d'oficialitat en cap territori és l'aragonès, parlat a tot el Pirineu aragonès, però sense estatus legal propi.

Fotografies

Referències

  1. Presentació del Massís dels Pirineus a [1] Commissariat à l'aménagement des Pyrénées (DATAR Pirineus)
  2. 2,0 2,1 Silius Italicus, La Guerre punique, éditions Les Belles Lettres, Paris, 1979, traduction de Pierre Miniconi et Georges Delvallet. p. 86-88.
  3. Plutarc (devers el 46 - 125 ap. J.-C.) : Vida de Sertorius, ch. 7.
  4. Els nostres avantpassats els Lígurs
  5. Jean-Robert Pitte, Histoire du paysage français de la préhistoire à nos jours, Tallandier, 2001.
  6. Jordi Sacasas i Lluís, Geografía de Catalunya, Publicacions L'Abadia de Montserrat. ISBN 978-84-8415-915-5
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
  8. 8,0 8,1 Llista de les 50 cascades més altes del món
  9. Referència 773bis de la llista de Patrimoni mundial, plana de la UNESCO
  10. [http://www.unep-wcmc.org/sites/wh/mtperdu.html Protected Areas and World Heritage, plana del Programa Mediambiental de les Nacions Unides
  11. Marcel Saule, La Grande Flore illustrée des Pyrénées, Éditions Milan, ISBN 2-7459-0637-2.
  12. Unió internacional per la conservació de la natura, Llista roja 2006 d'espècies amenaçades, Capra pyrenaica ssp. pyrenaica
  13. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF Pla de restauració i de conservació de l'ós bru als Pirineus francesos 2006-2009
  14. L’ECONOMIA ANDORRANA: EVOLUCIÓ DELS PRINCIPALS SECTORS. CCIS, 2013, p. 82. 
  15. 15,0 15,1 Campillo i Besses, Xavier; Font i Ferrer, Xavier. Avaluació de la sostenibilitat del turisme a l’Alt Pirineu i Aran. Generalitat de Catalunya, 2004, p. 18. ISBN 84-393-6457-1. 
  16. Badal, Marc. «Desenvolupament i gestió del territori als nuclis rehabitats deis Pirineus meridionals». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol.XV, num.49, pàg. 25-27 [Consulta: 16/2/2014].

Vegeu també

Enllaços externs