Placa de vidre

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Una placa de vidre, feta servir en fotografia, és una làmina rígida de cristall sensibilitzada per un dels seus costats que serveix per obtenir negatius o diapositives. Cal no confondre aquest tipus de plaques amb els cristalls de Newton, vidres especials emprats per tal d'aplanar els negatius a l'hora de reproduir-los, bé en una ampliadora, bé per contacte.

Les plaques de vidre apareixen al voltant del 1850 i sobreviuen fins als primers anys del segle XXI, tot i que en aquests darrers anys el seu ús estava limitat a l'astrofotografia i a la microfotografia. Però les plaques de vidre no són el primer suport per imatges que s'inventa: la primera fotografia, un daguerreotip de París al 1839, té com a suport una làmina de coure i, poc després, el paper és el protagonista del calotip.

A Catalunya tenim un molt interessant fons fotogràfic sobre plaques de vidre. A la Biblioteca de Catalunya es conserven fotografies de Josep Salvany i Blanch (10.000 plaques aprox.) o de Josep Mompou i Dencausse (550 plaques aprox. junt al seu germà Frederic Mompou), per exemple; al Museu d'Art Jaume Morera podem consultar la col·lecció de plaques de vidre del pintor Baldomer Gili i Roig (1.100 plaques aprox.); a l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya hi han dipositades plaques del comerciant local Juan Bertran Bertran (400 plaques aprox.); Codorníu, el fabricant de vins i caves, té una col·lecció indeterminada de plaques de vidre; a l'Arxiu Comarcal de l'Urgell trobem en dipòsit fotografies de Miquel Martí i Florensa; l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre destaca especialment pel seu número de fotògrafs.

Història[modifica]

Les plaques de vidre eren més útils que el cel·luloide per a imatges de recerca o que requeríssin molt de detall perque eren extremadament estables i menys propenses a distorsions, especialment en gran format i amb molta profunditat de camp. Al principi s'utilitzava el col·lodió humit (el fotógraf havía de distribuir la emulsió sobre la placa de vidre al moment d'ús), fins que va ser substituït al segle XIX per la placa seca inventada pels germans Lumière i per la pel·lícula en base de paper i més tard en cel·luloide comercialitzada per George Eastman. A principis del segle XX l'ús de plaques de vidre va decréixer ja que no eren convenients com a material de consum en comparació a pel·lícula més portable i assequible.

Les mesures usuals de les plaques eren: 24 × 30 cm, 18 × 24 cm, 13 × 18 cm, 9 × 12 cm, 6 × 9 cm y 4,5 × 6 cm.