Poemes en ondes hertzianes

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibrePoemes en ondes hertzianes
Tipuspoemari Modifica el valor a Wikidata
Arxivador
AutorJoan Salvat-Papasseit Modifica el valor a Wikidata
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
PublicacióBarcelona Modifica el valor a Wikidata, 1919 Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Nombre de pàgines36 Modifica el valor a Wikidata
Poemes en ondes hertzianes.jpg

Poemes en ondes hertzianes és el primer llibre de poemes de Joan Salvat-Papasseit, publicat el 1919. La primera edició del llibre aparegué amb il·lustracions de Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia. La crítica posterior l'ha considerat com el poemari més característic de l'avantguarda literària catalana.[1][2]

Contingut de l'obra[modifica]

El títol ja en delimita el contingut, regit pel maquinisme urbà. Encapçala el llibre una citació de Pierre Albert-Birot, que expressa la voluntat de trencar amb la poètica aristotèlica. La segueix una carta pròleg adreçada a Josep Maria Millàs-Raurell, «Lletra d'Itàlia», en què fa una síntesi dels mecanismes propis del futurisme italià i cita alguns escriptors catalans (Dídac Ruiz i Rodríguez, Vicenç Solé de Sojo, Josep Vicenç Foix i Mas) que semblaven tenir alguna vinculació amb l'avantguarda.[3]

«Drama en el port»

Els nou poemes de la resta del recull incorporen bona part dels recursos formals del cubofuturisme. Salvat hi desarticula l'estructura tradicional tant del discurs com de la tipografia tradicional de la pàgina. Així, s'hi insinua l'ús del collage i el cal·ligrama, explorats pel cubisme. També elimina els signes de puntuació, trenca els versos en graons, o empra tintes i cossos de lletra diferents, en un intent d'aproximar-se a les «paraules en llibertat» descobertes per Stéphane Mallarmé i programades per Filippo Tomasso Marinetti.[4]

« Per a ell, el poema, com, per al pintor cubista, el quadre, no ha de descriure la realitat sinó que ha de donar un equivalent poètic de les seves experiències de la realitat. Així, el poema es converteix en una juxtaposició d'impressions, de sensacions o de sentències que, almenys en teoria, és infinita i que, a la pràctica, acaba de manera arbitrària i contundent. »
Joaquim Molas

El poemari, però, ja marca l'evolució que feu la seva poesia. Els poemes més antics —«Columna vertebral: sageta de foc», «Plànol»— recullen el programa politicomoral d'acció de l'etapa d'Un enemic del poble i de Mots-propis (1917-19). El poeta s'hi expressa com un ésser en crisi, atuït per un món quotidià dominat per la màquina, que destrueix la individualitat, i per la fatídica consciència de la condició humana.[5] En aquest context, prevalen els símbols negatius: els ambients enfosquits i els éssers inanimats, com els maniquins o la maquinària. En canvi, les composicions més tardanes —«Record d'una fuga de Bach»— són escrites en un to distint, que tendeix a incorporar els ritmes tradicionals al costat de temes com el somni, la innocència infantil o l'amor. Aquests són els principis que contenen el germen de la seva producció posterior, més allunyada dels postulats i les paradoxes avantguardistes.[6]

Referències[modifica]

  1. «Papasseit, el moll de Barcelona i els cal·ligrames». Llibreria Papasseit, 16-05-2014. [Consulta: 19 abril 2020].
  2. Orobitg, Christine. Etincelles et ondes herziennes: la théorie des correspondances chez Salvat-Papasseit. 
  3. Saludes i Amat, Anna M. El futurisme català: Salvat a Itàlia (Universitat de Florència)
  4. Molas, Joaquim. La poesia de Salvat-Papasseit, entre la realitat i el mite. Frankfurt a. M., Madrid: Iberoamericana Vervuert, 2005-12-31, p. 163–192. ISBN 978-3-96456-011-7. 
  5. Beser, Sergi «El contingut alliberador de l'obra de Salvat Papasseit». El Pont, 1961, pàg. 19–26.
  6. «Poemes en ondes hertzianes». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 19 abril 2020].
Vegeu texts en català sobre Poemes en ondes hertzianes a Viquitexts, la biblioteca lliure.