Poesia en català als segles XIV i XV

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manuscrit de l’Espill de Jaume Roig.

La poesia en català als segles XIV i XV representa un període crucial de la literatura catalana en el que, després de més de dos-cents anys de seguir les normes retòriques estrictes de la poesia trobadoresca, els poetes catalans deixen el provençal i comencen a escriure en català, i reben influències d'altres cultures romàniques. El segle XV és el segle d'or de la literatura catalana, però per diverses causes aquesta esplendor cultural no va tenir continuïtat.[1]

Cal remarcar que tots els grans literats d'aquest segle són valencians. L'explicació d'aquest fet és que al final del segle XIV al Principat les epidèmies i les guerres hi van provocar una decadència demogràfica i econòmica important; durant el segle XV el Regne de València va experimentar un gran creixement econòmic i demogràfic, i la ciutat de València es va convertir en la capital econòmica de la Corona d'Aragó.

El segle d'or de la literatura catalana[modifica | modifica el codi]

Abans d'aquesta decadència anunciada, es pot dir que el segle XV és el Segle d'Or de la literatura catalana. Amb el centre cultural desplaçat a València i amb autors que pertanyien a la petita noblesa i a la burgesia, als segles XIV i XV la literatura catalana va assolir el moment més àlgid i, a més de poetes extraordinaris, com Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Ausiàs March, també les novel·les que s'escriuen en català són d'una qualitat impressionant, en un moment en què el nou costum humanista pretenia abandonar el romanç per tornar a fer servir el llatí com a llengua de cultura.

El mecenatge d'Alfons el Magnànim[modifica | modifica el codi]

Després del canvi de dinastia que s'havia produït amb Ferran d'Antequera i de l'extinció del Casal de Barcelona, va regnar Alfons el Magnànim. Casat amb Maria de Castella a la catedral de València, era un amant de la falconeria i de la caça, de la música i de la cançó. Per això es va envoltar de personatges d'armes de la noblesa, sobretot valenciana, però també de poetes cultes que escrivien, llegien, recitaven i fins i tot sabien música i cantaven els seus poemes o els d'altres poetes.[2]

L'home d'armes que duia a dins el va portar a emprendre diverses expedicions per mar que partien sobretot de ports valencians: quan l'economia ho permetia feia armar estols de vaixells Mediterrani enllà per conquerir noves terres per a la Corona d'Aragó. I l'home culte feia que s'endugués a aquestes expedicions els músics i els poetes propers a la cort ( Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, etc.)[3]

Fins que l'any 1421, en què es va decidir que ell era l'hereu legítim de les terres de Nàpols, hi va traslladar tota la cort. També hi va traslladar tota la vida cultural que l'envoltava, poetes catalans, i també molts poetes castellans. Si bé la riquesa i la renovació de la poesia catalana es van aconseguir gràcies al contacte amb la lírica italiana, la convivència amb els poetes castellans va provocar que els poetes catalans tendissin progressivament al bilingüisme català/castellà, sense oblidar que des de l'esplendor de l'humanisme molts homes cultes del moment escrivien en llatí.

I quan al segle XVI l'anomenat segon Renaixement (la interpretació nacional que van fer del Renaixement les diverses literatures europees) va florir amb la seva més gran esplendor a tot Europa, a Catalunya no va aconseguir evolucionar perquè s'havia iniciat la decadència de la llengua catalana.

La lenta introducció de la mentalitat renaixentista a la poesia[modifica | modifica el codi]

La idea de l'home com a mesura de totes les coses que havia portat el Renaixement es va reflectir de seguida a la prosa del segle XV en català. Però els poetes vivien encara molt lligats a la tradició trobadoresca, amb uns esquemes retòrics molt fixos i uns temes que ja havien quedat anacrònics per a l'època. Fins i tot l'any 1323 s'havia creat l'anomenat Consistori de Tolosa en un intent de recuperar la poesia trobadoresca. Es tractava d'un certamen literari que premiava només poetes escrits encara en provençal i de temàtica trobadoresca o religiosa. Però a partir del contacte que alguns poetes van tenir amb la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols la poesia es va començar a renovar.[4]

No es van renovar pas els poetes del Principat, lligats al Consistori per una poesia caduca, feixuga i sense qualitat literària, però sí els poetes valencians que havien acompanyat el Magnànim en les expedicions a Itàlia: ben aviat es va adonar que la poesia podia penetrar a l'interior de l'ésser humà. Parlem de poetes com Gilabert de Próixita, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joan Roís de Corella i, com a representant de l'Escola Satírica Valenciana, Jaume Roig.

La primera generació de poetes[modifica | modifica el codi]

  • Jaume March i Pere March: germans i alhora oncle i pare, respectivament, del poeta Ausiàs March, van escriure encara una poesia molt lligada a les fórmules trobadoresques, sense innovacions.
  • Gilabert de Próixita: també valencià, es mostra molt poc influït per la nova lírica italiana, no arriba a abandonar mai els tòpics de la poesia trobadoresca. Però és cert que la seva obra mostra influències de Dante i pel que fa a la llengua barreja el provençal amb el català.
  • Andreu Febrer: nascut a Vic, va estar vinculat al rei Martí l'Humà com a alt funcionari de la cort. Va viatjar molt per tot Europa i durant el regnat d'Alfons el Magnànim va entrar en contacte directe amb la lírica italiana. Va traduir al català l Divina Comèdia de Dante. Però si bé la seva poesia ja deixa entreveure els canvis que es preparaven, encara segueix els cànons trobadorescos.
  • Jordi de Sant Jordi: Va néixer a València i ja de ben jove va rebre la protecció d'Alfons el Magnànim, que li tenia una estimació especial. La seva poesia se centra en reflexions amoroses en què poques vegades s'allunya dels tòpics de la poesia trobadoresca. Malgrat la seva vinculació a l'amor cortès Jordi de Sant Jordi va anar més enllà de la tòpica concepció dels trobadors; no debades ja pertanyia al segle XV. Pel que fa a la llengua, representa el punt més alt de l'evolució de l'ús del provençal cap al català que van fer els poetes cortesans de l'època.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]