Poesia trobadoresca

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La poesia trobadoresca és un gènere literari que comprenia totes les composicions poètiques dels trobadors de la baixa edat mitjana (essencialment entre els segles XII i XIII) que es conreà sobretot als territoris occitans i catalans. L'èxit d'aquesta també influencià algunes regions veïnes propagant-se fins a la península Itàlica i a Galícia. És poesia culta composta en una llengua romànica, que reflectia els ideals de la societat feudal: guerra, honor i amor. Era poesia escoltada i recitada per trobadors i joglars en realització trobadoresca.[1]

Història[modifica]

Aquest gènere s'anomena així per mor dels poetes, els trobadors, que componien aquestes poesies. Les atestacions més antigues que es tenen dels trobadors daten del 1138.[2] Els trobadors pertanyien en general al grup social de la noblesa o tenien una condició social més elevada. No necessiten utilitzar les seves facultats artístiques per recitar les poesies o tenir-les com a mitjà de vida, i ho feien dintre de la seva regió.

En canvi, els joglars portaven una vida ambulant i el seu treball (interpretar les poesies trobadoresques) el feien fora de la seva regió o al carrer, o anaven a una altra regió. Això era bo, ja que així facilitaven la comunicació entre una regió i una altra i la transmissió de les notícies.

El tema normalment és la història d'un cavaller enamorat d'una dona casada. Els marits també es deien "gilós" tot i que el tema també podia ser fúnebre. Els poemes d'amor eren anomenats "amor cortès" perquè el consideraven un amor impossible. S'escrivien en occità. Era una poesia entesa per tothom perquè era la llengua que es parlava al carrer. La millor època van ser els segles XI, XII, XIII. Per recitar aquestes poesies el joglar utilitzava senyals, que era la forma que la dama i l'enamorat s'entenien, i així el marit o qualsevol altra persona no s'adonava de tot allò que tractava la poesia.

La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2.500 poesies escrites durant els segles XII i XIII. Una part important dels poetes provenia del territori occità (Gascunya, Llenguadoc, Provença, Alvèrnia i Llemosí) tot i que també existiren famosos trobadors occitans o italians. La poesia trobadoresca a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per ser llegida sinó per ser escoltada. Durant el segle XIII es van escriure els primers tractats poètics en occità, com ara las Leys d'Amors perquè els trobadors formessin les seves normes i regles de tipus gramatical i versificatori.

Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el català eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir el provençal, si es vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia del segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.

La inclusió dels trobadors dins la literatura catalana[modifica]

La poesia trobadoresca està vinculada a l'origen de la poesia culta catalana de l'edat mitjana, basant-se en dues raons, entre moltes que es van poder establir. D'una banda els primers poetes catalans que van escriure amb intenció literària, donant-li un valor estètic a les seves creacions, ho van fer seguint el corrent literari del moment, la poesia trobadoresca, una poesia culta i profana creada pels trobadors del sud de França. Aquest tipus de poesia, pel seu origen s'utilitzava com a llengua vehicular el provençal, llengua que van adoptar els poetes catalans per a les seves obres, pel gran prestigi que tenien tant aquest tipus de poesia, com els seus autors a l'altra banda dels Pirineus que es va deure als llaços econòmics, culturals i polítics que existien entre les dues vessants dels Pirineus. Pel que durant els segles XII i XIII, es considera que els trobadors catalans formaven part de la literatura provençal, adoptant les seves característiques literàries pel que fa a formes mètriques, estils i temes. L'ofici de trobador va ser ben considerat i s'han pogut reconèixer al voltant d'una vintena de trobadors catalans nascuts en aquesta època, dels quals podem destacar a Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Guillem de Cervera que usava el pseudònim de Cerverí de Girona, tots ells amb bona formació.

A mitjans del s. XIII es va viure la Revolució Comercial, amb grans transformacions econòmiques i socials, que van fer que la burgesia adquirís major rellevància en la societat catalana, i alhora la literatura en llengua catalana va anar agafant més força. Durant el s. XIV, molts autors catalans feien ús del català per escriure en prosa, però seguien utilitzant el provençal cada vegada més catalanitzat per desenvolupar la seva poesia, a causa que l'aristocràcia, encara seguia aferrant-se als esquemes poètics trobadorescos; encara que els temes i les tècniques van ser evolucionant influenciats per la poesia burgesa italiana. No va ser fins a començaments del s. XV quan la provincialització va desaparèixer completament de l'àmbit literari i lingüístic, iniciant-se pròpiament la poesia catalana de la mà d'Ausiàs March, un dels seus més grans poetes catalans.

Estils de poesia trobadoresca[modifica]

  • Trobar lleu: Poesia senzilla i entenedora on el trobador ens mostra la cançó com una necessitat biològica, una inspiració passional, i diu que només si estàs enamorat pots compondre i cantar.
  • Trobar clus: Poesia hermètica, difícil d’entendre perquè predominen les idees sobre aspectes concrets de la societat feudal, expressades amb un lèxic ple de metàfores, perífrasis, antítesis, al·legories o enigmes.
  • Trobar ric, prim, car o sotil : Poesia culta en la forma : plena d'artificis verbals i mètrics i de moltes imatges plàstiques. Tot això li transfereix una gran musicalitat.

Al segle XII van aparèixer les segones mostres de lírica culta fetes en llengua occitana. La lírica culta era una poesia creada a les corts del reis i dels grans senyors feudals, creada pels trobadors. Estava escrita en occità o provençal.

Gèneres[modifica]

Pel que fa als gèneres trobadorescos, cal distingir entre les composicions d'art major (de més de vuit síl·labes per vers, com la cançó o el sirventès), les d'art menor (menys de vuit síl·labes per vers, com el plany, la pastorel·la, l'alba i la tençó) i alguns subgèneres (com la cançó de croada, la balada i la dansa, entre d'altres).

  • Cançó: És el gènere principal i de més prestigi de la lírica trobadoresca. Es tracta del gènere amorós i occità per excel·lència. Manifesta els sentiments amorosos del trobador cap a la dama. El tema solia ser l'amor cortès. La cançó exigia una gran dignitat de llenguatge i una melodia original. A la tornada final figurava el senhal, pseudònim poètic de la persona a qui s'adreçava la peça.
  • Sirventès: De temàtica de denúncia, expressa sentiments de rebuig i odi a l'enemic del trobador, així com conflictes polítics, bèl·lics o morals, entre altres.
  • Planh (plany): Lament fúnebre per la mort d'una persona, que solia ser un senyor feudal -el destinatari- que en vida havia protegit el trobador.
  • Alba: Tristesa pel comiat dels enamorats a l'alba després d'haver passat la nit plegats. Aquesta situació s'ha d'entendre dins del concepte de l'amor cortès. Així doncs, la dama és casada i la separació es produeix per la por de ser sorpresos pel marit. Per evitar la sorpresa durant la nit, els enamorats tenen una persona, normalment un amic de l'enamorat, que fa l'ofici de vigilant (gaita). La diferència amb la cançó és que l'alba presenta a l'amant i a la dama en la realització carnal de l'amor, sense que ell hagi de fer el paper de suplicant ni ella el de desdenyosa. Existeix un altre tipus d'alba en què el poeta expressa el seu anhel que arribi aviat el dia. Aquesta modalitat està relacionada amb l'alba religiosa on el fet amorós té un contingut sacre, i on l'alba simbolitza la glòria del cel, la gràcia o, fins i tot, la Verge Maria, i la nit, el pecat.
  • Pastorel·la: Conversa amorosa d'un trobador i una pastora ambientada al món rural. El trobador normalment sol ser rebutjat. Aquest gènere va esdevenir tradicional i va arribar per transmissió oral fins al segle XVIII.
  • Balada: Composició per a cor i solista (on el cor canta el refrany). És apta per ser ballada.
  • Dansa: Té característiques religioses, solen estar dedicades a la Mare de Déu i tenir un refrany i tres cobles.
  • Cançó de croada (viadeira o cant de camí): Inciten l'honor i el coratge als joves cavallers per anar a lluitar.
  • Tençó: Discussió o debat entre trobadors en què critiquen diferents maneres de trobar. Si arribava a passar realment, es convertia en un encreuament de poemes entre els trobadors implicats i aleshores rebia el nom de joc partit.
  • Ensenhament o ensenyament: Composició a través de la qual el trobador ensenya al joglar com ha de trobar a través dels seus versos.
  • Maldit: Poesia d'odi del trobador vers la dama.

Referències[modifica]

  1. Zumthor, Paul «La poesía y la voz en la civilización medieval». Barcelona, Crítica, 1991.
  2. Peter Dronke, The Medieval Lyric, Perennial Library, 1968. p. 111.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • De Riquer, Martín (1975). Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona. Edit.Ariel. Volum I
  • Dronke, Peter.(1978).La líricia en la Edad Media.Editorial Seix Barral. Barcelona
  • Rosell, Antoni. L'art de trobar. Lírica trobadoresca occitana: els trobadors. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Biblioteca d'Humanitats, 2013.
  • “Aproximación a Cataluña”, Manuel Parés i Maicas ed. II. Universidad Autónoma de Barcelona 1985.ISBN 84-7488-132-3

Enllaços externs[modifica]