Pols lunars

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pol sud lunar)
Salta a la navegació Salta a la cerca

Els pols lunars són les zones de la superfície de la Lluna travessades pel seu eix de rotació. Aquestes zones són les parts més difícils d'observar a causa de la situació que presenten vistes des de la Terra, encara que les libracions ofereixen, alternativament, la visió d'un o altre pol dirigit favorablement cap a la Terra i en millors condicions que l'altre.

Durant els anys 1959 a 1967 es van realitzar nombrosos mapes cartogràfics incloent-hi la cara oculta de la Lluna, si bé encara persistia un fragment de la superfície del pol sud, aproximadament l'1% de la Lluna, que encara n'ocultava la cara.

El pol Nord[modifica]

Vista del pol nord de la Lluna per la Missió Clementine

El pol Nord, menys accidentat, no presentà mai un excessiu problema a la cartografia. La comparació entre tots dos pols revela diferències molt acusades, sobretot quant a circs de gran grandària: situant-se en la vertical del punt polar sud s'aprecia (des del paral·lel 90° fins al 60º) almenys 8 grans circs: Zeeman, Bailly, Hausen, Schrödinger, Antoniadi, Drygalski i els recentment descoberts Amundsen i Scott, entre altres, mentre que els situats a la zona nord se'n redueixen a tres: Schwarzschild, Nansen i Belcovich.

El bombardeig sistemàtic de bòlids ha afectat tots dos pols per igual, i es poden comptar milers d'impactes menors en cadascú.

Si per alguna cosa es distingeix la zona sud és per trobar-s'hi algunes de les majors elevacions de la Lluna (vegeu punt més alt de la Lluna), els monts Leibnitz, amb altures de l'ordre de 8.200 m, és a dir, el 0,17% de l'alçada pel que fa al diàmetre lunar: l'Everest amb els seus 8.848 metres només representa el 0,07 del diàmetre terrestre.

El pol Sud[modifica]

Vista del pol sud de la Lluna per la Missió Clementine

La zona del pol Sud, menys coneguda, es denominà com a "Lluna incògnita" pels membres de l'ALPO (Associació d'Observadors Lunars i Planetaris) dels Estats Units; aquesta regió era desconeguda per gairebé 1/8 de la circumferència lunar, des dels 50º al mateix pol, amb una superfície aproximada de 270.000 quilòmetres quadrats. Aquesta zona és important perquè s'hi alcen les majors altures i per contenir valls on, presumiblement, la llum solar mai arriba al fons, amb la consegüent possible existència de gasos i vapors encara congelats i d'aigua en forma de gel.[1] Els cràters del pol sud lunar són únics, perquè la llum solar no n'arriba a la part inferior. Aquests cràters són trampes fredes que contenen un registre fòssil del sistema solar primitiu.[2]

Malgrat el rastreig cartogràfic de les cinc missions Lunar Orbiter, aquest sector seguia sent desconegut: la llum solar amb prou feines n'il·luminava els detalls marginals; només des de la Terra se'n podria realitzar l'aixecament restant.

El mapa de l'ALPO[modifica]

El 1972 l'ALPO al costat de l'Associació Astronòmica Britànica van iniciar un programa d'observació cartogràfica telescòpica que, uns dies de cada mes, pogués aportar més dades visuals i fotogràfiques de la regió.

Entre 1972 i 1987 un total de 58 observadors, amb instruments des de 60 mm fins als 209 cm, van afegir 384 dibuixos i més de 1.500 fotografies de la zona, amb alguns mesuraments micromètrics de les elevacions que se situen properes al limbe lunar.

La campanya considerava aquesta regió dividida en tres sectors:

  • La zona A, la més senzilla d'observar per ser prou ampla i assequible en les libracions; està situada immediatament a l'oest del cràter Scott i exactament al sud dels cràters Short i Newton, i arriba fins a la paret est de Drygalski.
  • La zona B, menys favorable per ser més estreta, s'estén des de Drygalsky fins a la paret sud de Hausen.
  • La zona C, molt més difícil de veur; arriba des de la paret sud de Hausen fins a la zona que s'estén al SO de Pingré.

L'ALPO preparà un conjunt de cartes per a l'observació sistemàtica: una carta general que oferia una vista de les tres zones, amb un ratllat dels sectors a estudiar i alguns presumptes detalls interns com a orientació. A més, a causa de les libracions, es van preparar altres mapes més amplis: així de la zona A, els observadors disposaven de 3 mapes (per a les libracions de latitud 6º i longitud +5º, 0° i 5º), de la zona B no menys de 27 (que incloïen totes les possibilitats de libració en latitud i longitud) i de la zona C altres 4 per a les libracions en latitud: 6º a 4º i en longitud de 4º a 8º.

Al costat dels mapes es remetien periòdicament als observadors les prediccions sobre les libracions més favorables del limbe sud i oest combinats, ja que així apareixen més visibles dins de la dificultat de les zones A, B o C.

Dins d'aquest dilatat període les èpoques més favorables van ocórrer amb un interval de 6 anys aproximadament entre 1972-73, 1978-80 i 1984-86.

Resultats de l'observació[modifica]

El mapa final de l'ALPO oferia una perspectiva única de la zona desconeguda: així es van arribar a mesurar més de 850 altures (tant visualment amb micròmetres com fotogràficament) i es van determinar 52 posicions geodèsiques de precisió, amb l'ajuda de les quals se situaren els altres accidents; tingui's en compte que la perspectiva prop del limbe és màxima i un error d'una desena de quilòmetres era típic.

La cobertura era d'una mica més d'1,1 milions de quilòmetres quadrats, que representa el 2,9% de la superfície lunar: la sorpresa més gran va ser trobar, al mateix pol Sud, un cràter petit completament circular denominat provisionalment Shackleton pel conegut explorador.

També van poder determinar-se millor les dimensions d'alguns accidents clàssics: així Newton fa 89 per 64 km, amb una profunditat de 5.500 m; Schomberg té una profunditat de 5.800 m o Demonax fa 114 km d'ample i uns 5.000 m de profunditat; és clar que són accidents amb els fons poc il·luminats pel Sol, candidats a conservar aigua en forma de gel.

L'última novetat pe a la selenografia fou el descobriment del Palus Solitatis ('pantà de la Solitud'), situat a occident de Hausen i immediatament a l'oest d'Arrhenius: cap nom hi podria quadrar més, tot i que serà l'OAI la que confirmi tots aquests noms prèviament assignats als nous accidents. Entre aquests "nous" accidents cal esmentar els cràters Ashbrook, Nobile, Faustini, Medervari o Benestell, tots amb una latitud superior als 80º S.

Les últimes imatges han estat les obtingudes del pol Nord per la sonda Galileu en el seu viatge cap a Júpiter, o les enviades des del casquet sud per la Clementine, des d'un lloc al qual no tenen accés els rajos del Sol i que podria ocultar enormes bosses d'aigua en forma de blocs de gel, així com les de la Lunar Prospector, les quals encara trigaran un temps a ser processades i posades a disposició dels estudiosos.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «South Pole Region of the Moon as Seen by Clementine». NASA, 03-06-1996. [Consulta: 4 març 2010].
  2. «NASA Takes Aim at Moon with Double Sledgehammer». Space.com, 27-02-2008. [Consulta: 4 març 2010].

Enllaços externs[modifica]