Pols lunars

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pol sud lunar)
Salta a la navegació Salta a la cerca

Els pols lunars són les zones de la superfície de la Lluna que són travessats pel seu eix de rotació. Aquestes zones són les parts més difícils d'observar a causa de la situació que presenten vistes des de la Terra, encara que les libracions ofereixen, alternativament, la visió d'un o altre dirigit favorablement cap a la Terra i en millors condicions que l'altre.

Durant els anys 1959 a 1967 es van realitzar nombrosos mapes cartogràfics incloent la cara oculta de la Lluna, si bé encara persistia un fragment de la superfície del pol sud, aproximadament l'1 per cent de la Lluna, que encara ocultava la seva cara.

El Pol Nord[modifica]

Vista del pol nord de la Lluna per la Missió Clementine.

El Pol Nord, menys accidentat, no va presentar mai un excessiu problema a la cartografia. La comparació entre tots dos pols revela diferències molt acusades sobretot quant a circs de gran grandària: situant-se en la vertical del punt polar sud s'aprecia (des del paral·lel 90° fins al 60º) almenys 8 grans circs: Zeeman, Bailly, Hausen, Schrödinger, Antoniadi, Drygalski i els recentment descoberts i nominats Amudsen i Scott entre d'altres, mentre que si es situar a la zona nord aquesta xifra es reduiria a tres: Schwarzschild, Nansen i Belcovich.

El bombardeig sistemàtic de bòlids ha afectat a tots dos pols per igual, podent-se comptar milers d'impactes menors en cadascun.

Si per alguna cosa es distingeix de la zona sud és sens dubte per trobar-se allí algunes de les majors elevacions de la Lluna (vegeu Punt més alt de la Lluna), els Montes Leibnitz amb altures de l'ordre de 8200 metres, és a dir el 0,17% de l'altura pel que fa al diàmetre lunar: l'Everest amb els seus 8848 metres només representa el 0,07 del diàmetre terrestre.

El Pol Sud[modifica]

Vista del pol sud de la Lluna per la Missió Clementine.

La regió del Pol Sud menys coneguda, va ser denominada com a "Lluna incògnita" pels membres de la ALPO (Associació d'Observadors Lunars i Planetaris) dels Estats Units; aquesta regió s'estenia desconeguda per gairebé 1/8 de la circumferència lunar, des de 50º al mateix pol, amb una superfície aproximada de 270000 quilòmetres quadrats. Aquesta regió és important perquè s'hi alcen les majors altures i per contenir valls en els quals, presumiblement, la llum solar mai arriba als seus fons amb la consegüent possible existència de gasos i vapors encara congelats i d'aigua en forma de gel.[1] Els cràters del pol sud lunar són únics en què la llum solar no arriba a la part inferior. Aquests cràters són trampes fredes que contenen un registre fòssil del sistema solar primitiu.[2]

Malgrat el rastreig cartogràfic de les cinc missions Lunar Orbiter, aquest sector seguia sent desconegut: la llum solar amb prou feines il·luminava els seus detalls marginals; només des de la Terra es podria realitzar l'aixecament restant.

El mapa de l'ALPO[modifica]

El 1972 la ALPO al costat de l'Associació Astronòmica Britànica van iniciar un programa d'observació cartogràfica telescòpica que, uns molt pocs dies tots els mesos, pogués aportar més dades visuals i fotogràfiques sobre la regió.

Entre 1972 i 1987 un total de 58 observadors, amb instruments des de 60mm fins als 209cm, van afegir 384 dibuixos i més de 1500 fotografies de la zona, ja que alguns mesuraments micromètrics de les elevacions que se situaven properes al limbe lunar.

La campanya considerava aquesta regió dividida en tres sectors:

  • La Zona A, la més senzilla d'observar per ser bastant ampla i assequible en les libracions, estava situada immediatament a l'oest del cràter Scott i exactament al sud dels cràters Short i Newton, arribant fins a la paret est de Drygalski.
  • La Zona B, menys favorable per ser més estreta, s'estenia des de Drygalsky fins a la paret sud de Hausen.
  • La Zona C, molt més difícil de visionar, arribava des de la paret sud d'Hausen fins a la zona que s'estenia al SW de Pingré.

L'ALPO va preparar un conjunt de cartes per a l'observació sistemàtica: una carta general que oferia una vista de les tres zones, amb un ratllat dels sectors a estudiar i alguns presumptes detalls interns com a orientació. A més, a causa de les libracions, es van preparar altres mapes més ampliats: així de la Zona A, els observadors disposaven de 3 cartes (per les libracions de latitud 6º i longitud +5º, 0° i 5º), de la Zona B gens menys que 27 (que incloïen totes les possibilitats de libració en latitud i longitud) i de la Zona C altres 4 per les libracions en latitud: 6º a 4º i en longitud de 4º a 8º.

Al costat de les cartes es remetien periòdicament als observadors les prediccions sobre les libracions més favorables de limbe sud i oest combinats, atès que així apareixen més visibles dins de la dificultat de les zones A, B o C.

Dins d'aquest dilatat període les èpoques més favorables van ocórrer amb un interval de 6 anys aproximadament entre 1972-73, 1978-80 o 1984-86.

Resultats de l'observació[modifica]

El mapa final de l'ALPO va oferir una perspectiva única de la zona desconeguda: així es van arribar a mesurar més de 850 altures (tant visualment amb micròmetres com fotogràficament) i es van determinar 52 posicions geodèsiques de precisió, amb ajuda de les quals es van ser col·locant en el seu lloc els altres accidents; tingui's en compte que la perspectiva prop del limbe és màxima i un error d'una desena de quilòmetres era típic.

La cobertura va ser d'una mica més d'1,1 milions de quilòmetres quadrats que va representar el 2,9% de la superfície lunar: la sorpresa més gran va ser trobar, en el mateix Polo sud, un cràter petit perfectament circular denominat provisionalment Shackleton; del conegut explorador.

També van poder determinar-se millor les dimensions d'alguns accidents clàssics: així Newton mesura 89 per 64km amb una profunditat de 5500m, Schomberg llança una profunditat de 5800m o Demonax té 114km d'ample i uns 5000m de profunditat; és clar que són accidents amb els fons poc il·luminats pel Sol, candidats a conservar aigua en forma de gel.

L'última novetat pels selenògrafs va ser el descobriment del Palus Solitatis (Pantà de la Solitud), situat a occident de Hausen i immediatament a l'oest d'Arrhenius: cap nom podria quadrar més que aquest, encara que serà l'O.A.I. la que confirmi tots aquests noms prèviament assignats als nous accidents. Entre aquests "nous" accidents cal esmentar els cràters Ashbrook, Nobile, Faustini, Medervari o Benestell, tots amb una latitud superior als 80ºS.

Les últimes imatges han estat les obtingudes del pol nord per la sonda Galileu en el seu viatge cap a Júpiter, o les enviades des del casquet sud per la Clementine, des d'un lloc al que no tenen accés els rajos del Sol i que podria ocultar enormes borses d'aigua en forma de blocs de gel, així com les de la Lunar Prospector, les quals encara trigaran algun temps a ser processades i posades a la disposició dels estudiosos.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «South Pole Region of the Moon as Seen by Clementine». NASA, 03-06-1996. [Consulta: 4 març 2010].
  2. «NASA Takes Aim at Moon with Double Sledgehammer». Space.com, 27-02-2008. [Consulta: 4 març 2010].

Enllaços externs[modifica]