Popina

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

A l'antiga Roma, una popina (plural: popinae) era una taverna de mala reputació, associada tant a la restauració, als jocs d’atzar i a la prostitució.[1]

La popina disposava d'un menú limitat d'aliments senzills (olives, pa, guisats) i selecció de vins de qualitat diversa. La popina era un lloc perquè els plebeus de les classes baixes de la societat romana (esclaus, lliberts, estrangers) es socialitzessin i, en la literatura romana l'associava sovint amb un comportament il·legal i immoral.

Descripció de la popina[modifica]

Horaci va descriure les popinae com immundes i greixoses, plenes del fum i mals olors dels seus forns.[2] Hi havia plats preparats, que estaven exposats als ulls dels transeünts en gerres de vidre plenes d'aigua, que tenien un efecte atractiu. Alguns d'aquests plats consistien en mandonguilles (gisades o rostides per emmascarar el mal gust de la carn);[3] de vegades, segons Galè, es feia passar la carn humana com a porc als gisats.[4] Els clients estaven asseguts al voltant de taules altes, asseguts en tamborets, cadires o bancs.[5] A diferència de les cauponae, el vi a les popinae s'havia de consumir al lloc (no es podia endur fora) i no es podia pernoctar.[6][7]

La gent no només anava a una popina a beure i menjar, sinó també a jugar a daus o tenir sexe. Tot i que el joc amb daus era il·legal, a jutjar per la gran quantitat de daus trobats en ciutats com Pompeia, la majoria de persones ignoraven aquesta llei. Diversos grafit o pintures en parets en popinae pompeianes mostren escenes on apareixen homes llançant daus amb gobelets. Les prostitutes freqüentaven les popinae, però la majoria de locals no tenien cap habitació adequada amb un llit, de manera que acudien a buscar clients i després se'ls duien a un altre lloc. Les excavacions arqueològiques de Pompeia mostren que algunes popinae incloïen, a més d'una cuina i un menjador, una petita habitació a la planta de dalt o fins i tot diverses sales contigües, adornades amb fal·lus o escenes eròtiques, on es podia retirar tranquil·lament en companyia d'una prostituta.[4] En una inscripció que es va trobar a Isèrnia i que es conserva al Museu del Louvre, es pot llegir la nota d'un client: «1 sesterci pel vi, 1 pel pa, 2 sestercis pels plats, 2 pel fenc que ha consumit l'ase del client; 8 sestercis per la noia».[8][9] En un grafit que es troba a la paret d'una popina a Pompeia, un altre client es presumeix d'haver «tingut sexe amb la mestressa».[4]

Juvenal va mencionar en una de les seves Sàtires el tipus de clientela que freqüentava les popinae: venedors ambulants, mulaters, enterramorts, mariners, esclaus, pinxos, fugitius,... Durant l'Imperi, els aristòcrates rics es van barrejar amb la gent de classe baixa; segons Suetoni, Neró freqüentava les popinae durant la nit, cobert amb un pileus o amb una perruca.[4][9]

El propietari d'una popina era un popinarius (popinari) o popinator (popinador), i el client un popino (popí); aquest darrer terme també podia significar «golafre» o «pervers».[7]

Origen del terme i derivacions[modifica]

La paraula llatina «popina» prové de l'osc i calca en la seva forma sobre coquina, que significa cuina en llatí.[10] El terme hauria tingut successivament tres significats: designar originalment una «estructura per cuinar menjar» (possiblement transportable), després té el significat de «festí immoral» i finalment la de «lloc de menjar marcat per la infàmia».[11]

Referències[modifica]

  1. Potter, 2008.
  2. Hermansen, 1981, p. 193-194.
  3. Blondel, 1864, p. 67.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Casson, 1994, p. 215-216.
  5. Roller, 2017, p. 92.
  6. Becker, 1886, p. 355.
  7. 7,0 7,1 Rich, 1849, p. 517.
  8. Corpus Inscriptionum Latinarum, IX 2689
  9. 9,0 9,1 Faas, 2005, p. 43-44.
  10. Archad, 1981, p. 251.
  11. Monteix, 2007, p. 119.

Bibliografia[modifica]

  • Achard, Guy. Pratique rhétorique et idéologie politique dans les discours «optimates» de Cicéron (en francès). Leiden: E.J. Brill, 1981. ISBN 978-9999999991. 
  • Becker, Wilhelm Adolf. Gallus, or, Roman scenes of the time of Augustus (en anglès). Londres: Longmans, Green, and Co, 1866. 
  • Blondel, Spire. «Histoire de la glyptique depuis les temps antiques jusqu'à nos jours». A: Les Beaux-Arts. Revue de l'art ancien et moderne (en francès). 10, 1864. 
  • Casson, Lionel. Travel in the Ancient World (en anglès). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1994. ISBN 978-0801848087. 
  • DeFelice, John. Roman Hospitality: The Professional Women of Pompeii (en anglès). 5. Shangri LA Pubns Ltd, 2001 (Marco Polo Monographs). ISBN 978-0967720173. 
  • Faas, Patrick. Around the Roman Table: Food and Feasting in Ancient Rome (en anglès). Nova York: Palgrave Macmillan, 2005. ISBN 978-0226233475. 
  • Hermansen, Gustav. Ostia: Aspects of Roman City Life (en anglès). Edmonton: The University of Alberta Press, 1981. ISBN 978-0888640727. 
  • Monteix, Nicolas. «Cauponae, popinae et thermopolia. De la norme littéraire et historiographique à la réalité pompéienne». A: Contributi di archeologia vesuviana (en italià). III. Roma: L'Erma di Bretschneider, 2007. ISBN 978-8882653880. 
  • Potter, David S. A Companion to the Roman Empire (en anglès). John Wiley & Sons, 2008. ISBN 9781405178266. 
  • Rich, Anthony. The Illustrated Companion to the Latin Dictionary and Greek Lexicon (en anglès). Londres: Longman, 1849. 
  • Roller, Matthew B. Dining Posture in Ancient Rome: Bodies, Values, and Status (en anglès). Princeton: Princeton University Press, 2017. ISBN 978-0691178004. 
  • Tchernia, André; Brun, Jean-Pierre. Le vin romain antique (en francès). Grenoble: Glénat, 1999. ISBN 978-2723427609. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Popina