Populisme

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

El populisme és una terme polític imprecís per designar posicions ideològiques heterogènies, fetes de «promeses a la ciutadania tenint la certesa que no es podran complir».[1] Es destaquen per la seva aversió discursiva a les elits econòmiques, científiques i intel·lectuals, el seu rebuig dels partits tradicionals, la seva denúncia de l'egoisme per part de les classes privilegiades[2] i la seva constant apel·lació al «poble» com a font del poder[3] i un vague «sentit comú» com criteri superior als arguments científics.[2] És dien «enllà de les ideologies que totes han fracassat». En un discurs populista èxits s'expliquen com un resultat de les «virtuts del poble». Problemes i fracassos ans al contrari són atribuïts als vicis dels «altres».[4][5]

Segons el vent de l'època els «altres» poden ser el poble veï, els forasters, els infidels, els refugiats, un grup ètnic diferent, una minoria, els aturats etc. És una forma d'antiintel·lectualisme que prefereix explicacions simples «que el poble entén» al discurs complex de pèrits o de polítics «tradicionals». Es troba a molts llocs del món en moltes formes, puix que la seva forma s'adapta a les sensibilitats locals.[6] El terme és vist com despectiu al sentit d'aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici.[7]

Si contar a la gent el que vol escoltar és una eina retòrica inherent a la política o la publicitat –s'agafen més mosques amb una cullerada de mel que amb un barril de vinagre– populistes per manca de línea ideològica, fan servir exclusivament la demagògia en els seus texts, propaganda i discursos.[8] En un partit tradicional sempre queda més o menys una línia ideològica sotsjacent i principis que es canvien només poc a poc, un partit populista pot canviar d'un dia a l'altre segons el que vol el poble canviant, o el mateix dia segons l'auditori, sigui per exemple un grup d'empresaris o de treballadors. Compten amb la capacitat d'oblit i que un missatge o tuït que fa molt de soroll avui esborrarà el missatge contradictori d'ahir. «L’ambigüitat doctrinal traspassa les barreres ideològiques i sociològiques, estableix uns enemics fàcilment detectables i planteja solucions fàcils a problemes complexos.»[2]

Altres significacions[modifica | modifica el codi]

El terme «populisme» s'utilitza amb accepcions diferents. La conotació despectiva del terme és força recent.[9] A la segona meitat del segle XIX servia per traduir el rus naródnik, populistes, el primer gran moviment en contra el tsarisme.[7][10] El Diccionari català-valencià-balear només menciona la paraula amb el sentit d'escola literària que prefereix motius i formes populars,[11] com en el teatre populista. En el sentit polític també fins fa poc era utilitzat de manera més neutre, per referir als corrents que volien defensar els interessos populars.[12] La definició d'aquest poble pot ser molt diferent segons que es tracti de populisme de dretes o d'esquerres, amb cadascú els seus criteris de qui fa part del poble o no (descendència, raça, lloc de naixement, classe social, llengua…). De vegades, hi ha molta ambiguïtat: el poble pot ser el tot, o només la gent senzilla o els sectors més desatesos.[13] Altres l'utilitzen al sentit de tornar el poder a les masses populars, davant les elits.[14]

A l'excepció de dos partits dels Estats Units que van prendre el nom de Populist Party (1896-1908 i 1984-1996), i uns altres partits efímers, cap partit sol autodefinir-se com populista.

Vegeu també: trumpisme

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ramoneda, Josep «‘Populisme’, un mot massa ple». Ara, 5 juliol del 2016. «Tot el que incomoda el PP, Ciutadans i el PSOE és titllat de populista»
  2. 2,0 2,1 2,2 Antón-Mellón, 2017.
  3. «Populisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Rius, Marc «Populisme o nostàlgia?». Catalunya Plural, 4 desembre del 2012.
  5. López, Jaume «Populisme independentista i raó». El Punt Avui, 11 juliol del 2016, pàg. 5.
  6. Bertra, 2010, p. 4.
  7. 7,0 7,1 «Populisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. Franco, Josep «No digueu populisme, digueu demagògia!». El periscopi, 21-11-2016.
  9. «populismo, palabra del año 2016 para la Fundéu BBVA» (en castellà). Fundéu, 30 desembre del 2016. [Consulta: 17 febrer del 2017].
  10. Mir, 2016.
  11. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Populisme». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  12. «Populisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. Ramoneda, Josep «La crisi de règim, el populisme i el patriotisme democràtic: Íñigo Errejón conversa amb Josep Ramoneda». Ara, 15 gener del 2017.
  14. «'Populisme', paraula de l'any segons la Fundéu 2016». El Periódico, 30-12-2016.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]