Portaavions Zuikaku

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de vaixellZuikaku
Japanese.aircraft.carrier.zuikaku.jpg
El portaavions Zuikaku a Kobe en el 25 de setembre de 1941 després de la seva botadura
Historial
Iniciatinici de la construcció en el 25 maig 1938, finalitza la construcció en el 27 de novembre de 1939. Va entrar en servei en el 25 de setembre de 1941
Avarament

Disposava de 72 avions amb 12 reserves, els quals eren, a dia de 7 de desembre de 1941:


Imperi Japonès  Japones: ずいかく, kanji: 瑞鶴, català: "Grulla Propicia".
27 de novembre de 1939 – 26 d'agost de 1945
OperadorMarina Imperial Japonesa
DestíEnfonsat enfonsat per un atac aeri en la batalla del Golf de Leyte, en el 25 d'octubre de 1944
Característiques tècniques
Tipusportaavions modifica
ClasseShōkaku class aircraft carrier (en) Tradueix modifica
Desplaçament29,800 tones en buit, 32,000 tones carregat
Eslora257,7 metres
Mànega26 m modifica
Calat8,9 metres
Propulsió
Velocitat34,5 nusos (63,9 km/h)
Tripulació1.660 homes
Característiques militars
Armament
Més informació
ConflictesSegona Guerra Mundial modifica

El Zuikaku (Japonès: 瑞鶴 "Grulla Propicia") era un portaavions de classe Shōkaku, que formava part de la Marina Imperial Japonesa. Els seus avions van formar part de l'atac a Pearl Harbor, el qual va portar els Estats Units d'Amèrica a la Guerra del Pacífic i a la Segona Guerra Mundial. Va parricipar en la majoria de les grans batalles de la guerra, abans de ser enfonsat dirant la batalla del Golf de Leyte.[2]

Va ser un dels sis portaavions que va parricipar en l'atac a Pearl Harbor, Zuikaku va ser l'últim en ser enfonsat en la guerra (quatre van ser enfonsats en la batalla de Midway, i el Shōkaku en la Batalla del Mar de Filipines).

Historial de servei[modifica]

Zuikaku en novembre de 1941.

En 1941, el Zuikaku, sota el comandament del Capità Yokokawa Ichibei, el Zuikaku i seu vaixell germà, el Shōkaku, formaven la Divisió de Portaavions 5 de la Marina Imperial Japonesa. En el 26 e novembre den1941, el Zuikaku va deixar el port de la badia de Hitokappu, per a l'atac a Pearl Harbour, com a part de la "Kido Butai ("Força Mòbil"). La força del portaavions Zuikaku estava composta per les seves bateries de canons i la seva força aèria. La última, estava composta per 18 avions de combat Mitsubishi A6M, 27 bombarders en pica Aichi D3A, i 27 bombarders torpeders Nakajima B5N. El 7 de desembre, va llançar dues onades d'avions contra instal·lacions americanes en l'illa d'Oahu. En la primera ona, 25 bombarders en picat van atacar l'aeròdrom de l'exèrcit de Wheeler i cinc avions de combat van atacar la base aèria a Kaneohe. En la segona onada, 27 bombarders torpeders, armats amb bombes, van atacar la base aèria de Hickam i 17 bombarders en picat van atacar als cuirassats USS California (BB-44) i el USS Maryland ((BB-46)en "Battleship Row", en Pearl Harbor. El California va ser enfonsat, i el Maryland va acabar escapant de Pearl Harbor amb danys moderats.


Els avions del Zuikaku també van atacar bases australianes en la batalla de Rabaul, en el 20 de gener de 1942 i també van atacar a Lae, en Nova Guinea en el 21 de gener del mateix any. En abril de 1942, el portaavions va prendre part en la Incursió en l'Oceà Índic, atacant a bases navals britàniques a Colombo i en Trincomalee, en Sri Lanka, i va atacar i enfonsar en portaavions britànic de la Marina Real HMS Hermes (D95) i el HMS Dorsetshire (40), amb l'ajuda dels avions del Shōkaku.

Batalla del Mar del Coral[modifica]

En maig de 1942, el Zuikakuva ser assignat a donar suport a l'Operació Mo, juny amb el Shōkaku, la invasió de Port Moresby, Nova Guinea. Els portaavions USS Yorktown (CV-5) i el USS Lexington (CV-2) van ser alertats per a parar aquesta operació japonesa, gràcies a que els missatges encriptats de la Marina Imperial Japonesa, van ser interceptats i desxifrats per les forces Aliades. En el 8 de maig de 1942, durant la Batalla del Mar del Coral, les forces principals de portaavions Aliades i Japoneses es van trobar, i van començar a llançar atacs aeris els uns als altres, els quals es van trobar en l'aire. Amagat per torbonada, el Zuikaku va escapar dels bombardejos ja que no va ser detectat; al contrari, el Shōkaku va ser impactat per tres bombes, el que va deixar inutilitzada la pista del portaavions (enlairar-se i aterrar). A la vegada, bombarders en picar i bombarders torpeders, van impactar el portaavions americà Lexington, el qual va ser enfonsat més tard per un destructor d'escorta, mitjançant torpedes. El Zuikaku va sortir sense rebre cap atac, però va rebre grans baixes en les seves forces aèries, tant en avions com en pilots i operadors d'aquests. Això va fer que el Zuikaku i el Shōkaku tornessin a Japó per a reabastir-se de materials, entrenar nova tripulació i nous avions. Donades les circumstàncies en què es trobaven, cap dels dos portaavions (Zuikaku i Shōkaku) van poder participar en la Batalla de Midway, en juny de 1942.

Batalla de Guadalcanal[modifica]

En agost de 1942, el Capità Tameteru Notomo va comandar el Zuikakucom a part de la Primera Divisió de Portaavions, junt amb el recent reparat Shōkaku i el portaavions lleuger Zuihō per a oposar-se a l'ofensiva americana en la Campanya de Guadalcanal (en les Illes Salomon). En el 24 d'agost de 1942, en la Batalla de les Illes Salomon de l'Est, els avions del Zuikaku van danyar el portaavions americà USS Enterprise (CV-6). El Zuikaku va estar basat a la base de Truk, en l'estat de Chuuk pels següents mesos.

El 26 d'octubre de 1942, en la Batalla de les Illes de Santa Cruz, els avions del Zuikaku van tornar a danyar al portaavions americà Enterprise, i va danyar de mort al USS Hornet (CV-8) (el qual va ser abandonat per la seva tripulació abans que els japonesos el rematessin amb els seus destructors, cosa que van acabar fent després d'un intent fallit. A pesar d'això, el Shōkakui el Zuihō van ser danyats en aquesta operació, degut als atacs aeris americans, pel que el Zuikaku va ser l'encarregat de recuperar els seuz avions i els dels altres dos portaavions, els quals no es trobaven en condicions de recuperar-los (degut als atacs americans). Dels 110 avions llançats pels tres portaavions japonesos, només 67 van tornar al Zuikaku. Va retornar a Japó una altra vegada per a recarregar els seus avions, municions, equipament i per a entrenar els seus nous pilots.

El Zuikaku creuant can al golf de Hitokappu, en Iturup, en novembre de 1941. Es pot observar el portaavions Kaga en el fons de la imatge.

En febrer de 1943, el Zuikaku va ser l'encarregat de donar suport a l'evacuació de les tropes terrestres japoneses de Guadalcanal. En maig, va ser assignat a la missió de contraatac a les Illes Aleutianes, degut a l'atac nord americà, però aquesta operació va ser cancel·lada després de la victòria Aliada en les Illes Attu en el 29 de maig de 1943. Més tard en 1943, sota el comandament del Capità Kikuchi Tomozo, el Zuikaku va ser estacionat en Truk, per a poder operar contra les forces americanes en les Illes Marshall.

Batalla del Mar de Filipines[modifica]

En 1944, el Zuikaku estava amarrat en Singapur. En juny, va ser assignat a la operació ':A-Go, un intent de contrarestar la invasió Aliada de les Illes Marianes. En el 19 de jun, en la batalla del Mar de Filipines, el Taihō i el ':Shōkaku van ser enfonsats per submarins americans, deixant el Zuikaku com a unic supervivent de la Primera Divisió de Portaavions, el qual va recuperar els últims avions de la Divisió. El 20 de juny, un impacte d'una bomba va començar un foc en un hangar, però l'experiència de l'equip de control de danys del Zuikaku, va poder posar el fic sota control, i va poder escapar de la zona per si mateix. Després de la batalla, el Zuikaku va ser l'últim supervivent dels sis portaavions que van dur a terme l'atac de Pearl Harbor.

Batalla del Cap Engaño[modifica]

El Zuikaku i el destructor japonès Wakatsuki sota un atac aèri americà, basat en portaavions. Es pot observar el Zuihō es en el fons.

En octubre de 1944, el Zuikaku es va convertir en el vaixell insígnia de les forces de distracció de les Forces del nord de l'Almirall Jisaburo Ozawa en la Batalla del Golf de Leyte (Operació Shō-Go 1), el contraatac japonès oposant-se a la invasió americana de Leyte (part de la Batalla de Leyte). En el 24 d'octubre, com a part de la Tercera Divisió de Portaavions, va llançar els seus avions junt amb els portaavions lleugers Zuihō, Chitose i el Chiyoda, en un atac contra la Tercera Flota Americana, el qual va ser un atac fallit. Alguns d'aquests avions van ser abatuts, i la gran majoria dels avions van retornar a l'aeròdrom de Luzon, en lloc dels seus portaavions (des d'on havien sigut llançats). A pesar d'això, alguns dels seus avions van dur a terme atacs kamikaze, el qual va ajudar a enfonsar el portaavions lleuger americà, USS Princeton (CVL-23); la majoria dels altres avions van ser enviats a alttes portaavions i bases aèries terrestres, els quals, van acabar enfonsant el portaavions d'escorta USS St. Lo (CVE-63) durant la Batalla de Samar, on també van utilitzar les noves tècniques Kamikaze.

El següent dia, durant la Batalla del Cap Engaño, el Zuikaku va llançar els seus últims avions per a dir a terme una missió de reconeixement de combat aèri, búsqueda o a reunir-se als avions de Luzon. Més tard, el Zuikaku va ser atacada per avions Aliats, sota els quals va rebre impactes directes de 7 torpedes i 9 bombes. Amb el Zuikaku en tan males condicions, Ozawa va decidir cambiar la bandera de vaixell insígnia al creuer lleuger Ōyodo. L'ordre d'abandonar el Zuikaku va ser donada a les 13:58 i l'insignia de la Marina Imperial Japonesa va ser retirada del portaavions. El Zuikaku va girar sobre si mateix, deixant submergida la seva coberta; es va enfonsar la popa al principi a les 14:14, i al enfonsar-se, el portaavions va reclamar les vides del Contralmirall (que va rebre l'ascens a Capità 10 dies abans) Kaizuka Takeo i de 842 tripulants del vaixell; 862 tripulants (entre oficials i tropa) van ser rescatats pels Destructors Wakatsuki i Kuwa. El Zuikaku va ser l'últim dels portaavions japonesos que van atacar Pearl Harbor. El Zuikaku va ser l'únic portaavions de flota (al contrari que els portaavions lleugers) que va ser enfonsat per un atac aèri de torpedes, ja que la resta de portaavions del mateix nivell, van ser enfonsats per bombarders en picat o per atacs de torpedes per submarins.[2]

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Bōeichō Bōei Kenshūjo (1967), Senshi Sōsho Hawai Sakusen. Tokyo: Asagumo Shimbunsha, p. 344
  2. 2,0 2,1 Zuikaku @ www.history.navy.mil

Bibliografia[modifica]

  • Brown, David. WWII Fact Files: Aircraft Carriers. New York: Arco Publishing, 1977. ISBN 0-668-04164-1. 
  • Brown, J. D.. Carrier Operations in World War II. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2009. ISBN 978-1-59114-108-2. 
  • Campbell, John. Naval Weapons of World War Two. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 1985. ISBN 0-87021-459-4. 
  • Chesneau, Roger. Aircraft Carriers of the World, 1914 to the Present: An Illustrated Encyclopedia. New, Revised. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 1995. ISBN 0-87021-902-2. 
  • Dickson, W. David «Fighting Flat-tops: The Shokakus». Warship International. International Naval Research Organization [Toledo, Ohio], XIV, 1, 1977, pàg. 15–46.
  • Gill, G. Hermon. Volume II – Royal Australian Navy, 1942–1945. Canberra: Australian War Memorial, 1968. 
  • Jentschura, Hansgeorg; Jung, Dieter; Mickel, Peter. Warships of the Imperial Japanese Navy, 1869–1945. Annapolis, Maryland: United States Naval Institute, 1977. ISBN 0-87021-893-X. 
  • Lengerer, Hans. «The Aircraft Carriers of the Shōkaku Class». A: Jordan, John. Warship 2015. Londres: Conway, 2014, p. 90–109. ISBN 978-1-84486-276-4. 
  • Letourneau, Robert; Letourneau, Dennis. Operation KE: The Cactus Air Force and the Japanese Withdrawal From Guadalcanal. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2012. ISBN 978-1-61251-179-5. 
  • Lundstrom, John B. The First Team: Pacific Naval Air Combat from Pearl Harbor to Midway. New. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2005a. ISBN 1-59114-471-X. 
  • Lundstrom, John B. The First Team and the Guadalcanal Campaign. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2005b. ISBN 1-55750-526-8. 
  • Peattie, Mark. Sunburst: The Rise of Japanese Naval Air Power 1909–1941. Annapolis, Maryland: Naval Institute Press, 2001. ISBN 1-55750-432-6. 
  • Polmar, Norman; Genda, Minoru. Aircraft Carriers: A History of Carrier Aviation and Its Influence on World Events. Volume 1, 1909–1945. Washington, D.C.: Potomac Books, 2006. ISBN 1-57488-663-0. 
  • Shores, Christopher; Cull, Brian; Izawa, Yasuho. Bloody Shambles. I: The Drift to War to the Fall of Singapore. Londres: Grub Street, 1992. ISBN 0-948817-50-X. 
  • Shores, Christopher; Cull, Brian; Izawa, Yasuho. Bloody Shambles. II: The Defence of Sumatra to the Fall of Burma. Londres: Grub Street, 1993. ISBN 0-948817-67-4. 
  • Stille, Mark. The Coral Sea 1942: The First Carrier Battle. 214. Oxford, UK: Osprey Publishing, 2009. ISBN 978-1-84908-106-1. 
  • Stille, Mark. Tora! Tora! Tora:! Pearl Harbor 1941. 26. Oxford, UK: Osprey Publishing, 2011. ISBN 978-1-84908-509-0. 
  • Stille, Mark. USN Carriers vs IJN Carriers: The Pacific 1942. 6. Oxford, UK: Osprey Publishing, 2007. ISBN 978-1-84603-248-6. 
  • Tully, Anthony P. «IJN Zuikaku: Tabular Record of Movement». Kido Butai. Combinedfleet.com, setembre 2010. [Consulta: 14 juliol 2015].
  • Zimm, Alan D. Attack on Pearl Harbor: Strategy, Combat, Myths, Deceptions. Havertown, Pennsylvania: Casemate Publishers, 2011. ISBN 978-1-61200-010-7. 

Referències externes[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Portaavions Zuikaku