Posidó

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el déu grec; per a la pel·lícula, vegeu l'article Posidó (pel·lícula)
Infotaula personatgePosidó
Poseidon sculpture Copenhagen 2005.jpg
Tipus deïtat aquàtica
déu de l'olimp
Context
Mitologia mitologia grega
Dades personals
Sexe home
Família
Parella Afrodita
Cònjuge Arne, Amfitrite, Tiro, Euryte i Cercira
Mare Rea
Pare Cronos
Fills Beot, Aloeu, Aeolus, Polifem, Èrix, Neleu, Tritó, Proteu, Rode, Benthesikyme, The Ram of the Golden Fleece, Halirrhothius, Fèax, Nireus, Amphimarus, Pèlias, Belos, Damastes, Anteu, Àmic, Evadne, Onchestus, Naupli, Èol, Atlas, Acesamenus, Achaeus i Pelasgus
Altres
Patró de mar, terratrèmol i ramaderia equina
Equivalent Neptú
Modifica dades a Wikidata

En la mitologia grega, Posidó (en grec Ποσειδών) era un dels Olímpics, fill de Cronos i de Rea, i el déu dels oceans. Tan aviat era el germà gran com el germà petit de Zeus. La llegenda que explica que Zeus, quan va arribar a l'edat viril, va obligar el seu pare a retornar els fills que s'havia empassat, fa de Zeus el germà petit. Però amb el desenvolupament del dret de primogenitura, Zeus, que era el déu suprem, va adoptar el paper de fill gran. Per això Posidó va ser considerat, ja en època clàssica, el germà petit de Zeus.

Es deia que Posidó havia estat criat pels Telquines i per Cèfira, una filla d'Oceà. A l'edat viril, es va enamorar d'Hàlia, la germana dels Telquines, que li donà sis fills i una filla anomenada Rode. Això passava a l'illa de Rodes, que va rebre el nom de la filla de Posidó.

Des de la Ilíada, a Posidó li correspon el domini del mar, a Zeus el cel i la terra, i a Hades els inferns. Com a déu del mar, té el poder de convocar tempestes, trencar roques amb el seu trident i fer néixer fonts. El seu domini arribava a les aigües corrents i als llacs. Els rius tenien les seves pròpies divinitats. No sempre va tenir bones relacions amb Zeus: va participar amb Hera i Atena en la conjuració per encadenar Zeus, però es va fer enrere per les amenaces de Briàreu.

Posidó va participar, juntament amb Apol·lo i el mortal Èac, en la construcció de les muralles de Troia, durant tot un any. Laomedont, el rei de Troia, li va negar el salari convingut, i Posidó va fer sortir un monstre del mar que devastà els pobles troians. Per això Posidó intervé també a la guerra de Troia a favor dels grecs. Durant un temps Posidó es va mantenir lluny de la lluita, però quan els aqueus tenen la pitjor part en la batalla, corre a ajudar-los. Pren la figura de Calcant per encoratjar els dos Àiax (el gran i el petit) i anima Teucre i Idomeneu. Però quan Aquil·les està a punt de matar Eneas, Posidó salva l'heroi troià. Cobreix amb una boira els ulls d'Aquil·les, arrenca la llança del grec clavada a l'escut d'Eneas i transporta l'heroi lluny de les línies gregues. Diu que el destí no vol la mort d'aquell troià. Potser un altre motiu és que Eneas no és descendent directe de Laomedont, sinó de Tros, per part d'Anquises. Posidó persegueix la fi del llinatge de Príam, però salva els descendents d'Anquises.

Quan els homes es van organitzar en ciutats, els déus van voler triar-ne una o algunes on fossin objecte d'especial veneració. Però de vegades dues o tres divinitats triaven la mateixa població i això provocà conflictes. les disputes s'arbitraven per altres déus. Però Posidó va ser dissortat en la tria de les seves ciutats. Va disputar amb Hèlios (el Sol) la ciutat de Corint, però Briàreu, que feia de jutge, la donà al Sol. Va voler regnar a Egina, però va ser desbancat per Zeus. Dionís li va prendre Naxos. Apol·lo es va quedar amb Delfos i Atena amb Trozen. Les baralles més famoses van ser per Atenes i Argos. Posidó s'havia agradat d'Atenes i va prendre possessió de la ciutat fent sorgir amb el seu trident un "mar" dalt de l'Acròpoli. Aquest "mar", segons Pausànias, era un pou d'aigua salada que es trobava vora l'Erectèon. Al moment es va presentar Atena, que va convocar Cècrops perquè testifiqués la seva acció. Va plantar un oliver que encara s'ensenyava el segle II aC. al Pandrósion. La disputa va arribar fins a Zeus, que nomenà com a jutges els déus de l'Olimp. El tribunal es pronuncià a favor d'Atena, perquè Cècrops va testificar al seu favor indicant que havia plantat l'oliver a l'Acròpoli, senyal de civilització. Posidó, enfurismat, va inundar la plana d'Eleusis.

Foroneu va ser l'àrbitre en la disputa entre Hera i Posidó per la ciutat d'Argos. També aquí el jutge va sentenciar contra Posidó. Ple de còlera va llençar una maledicció contra l'Argòlida i assecà totes les fonts del país. Però aviat va arribar Dànau amb les seves cinquanta filles, i Amimone, una d'elles, enamorada de Posidó, el va convèncer perquè aixequés el malefici.

Però Posidó tenia una illa meravellosa en propietat: l'Atlàntida.

Malgrat que va ser el rei dels mars, mai es traslladava amb vaixell, solia moure's amb una quàdriga impulsada per dofins o animals monstruosos, mig cavalls i mig serps. Viatjava acompanyat de peixos, de criatures marines de tota mena, i de les Nereides i de diversos genis, com Proteu i Glauc. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident. També se l'anomenava Asfali.

Estava casat amb Amfitrite. La història d'amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó va veure a la Nereida Amfitrite ballar a l'illa de Naxos. Posidó es va enamorar d'ella i li va demanar matrimoni, però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l'Atles, però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí.

Culte[modifica]

Runes del temple de Posidó al Cap Súnion.

Posidó era un déu municipal important a diverses ciutats: a Atenes era el segon en importància després d'Atena, mentre que a Corint i a moltes ciutats de la Magna Grècia era el déu cap de la polis.

En el seu aspecte benigne, Posidó es concebia creant noves illes i oferint mars en calma. Quan s'enfadava o era ignorat, punxava al terra el seu trident i provocava deus caòtics, terratrèmols, enfonsaments i naufragis. A l'Odissea, la seva rancor envers Odisseu li féu impedir que tornés a casa seva a Ítaca. Els mariners oraven a Posidó per tenir un viatge segur, de vegades ofegant cavalls com a sacrifici; d'aquesta manera, segons un papir fragmentari, Alexandre el Gran s'aturà a la costa grega abans de la Batalla d'Issos i recorregué a les oracions, «invocant el déu del mar Posidó, per a la qual cosa ordenà que un carro de quatre cavalls fos llançat a les onades».[1]

Segons Pausànias, Posidó fou, juntament amb Gea i Temis, una de les divinitats a les quals pertanyia l'oracle de Delfos abans que l'olímpic Apol·lo els substituís. Apol·lo i Posidó col·laboraven estretament en molts àmbits: en la colonització, per exemple, Apol·lo Dèlfic donava l'autorització per partir i assentar-se, mentre Posidó tenia cura dels colonitzadors en llur viatge i proporcionava l'aigua purificadora per al sacrifici fundacional. A l'Anàbasi, Xenofont descriu un grup de soldats espartans el 400-399 aC cantant un peà a Posidó, una mena d'himne destinat normalment a Apol·lo.

Com Dionís, que feia enfurir les Mènades, Posidó també provocava certes formes de pertorbació mental. Un text hipocràtic del 400 aC, Sobre la malaltia sagrada, afirma que era considerat culpable de certs tipus d'epilèpsia.

Etimologia[modifica]

La primera idea conservada del nom, escrit en lineal B, és Po-se-da-o o Po-se-da-wo-ne, que corresponen a Poseidaōn i Poseidawonos en grec micènic; en grec homèric apareix com Ποσειδάων (Poseidaōn); en eòlic com Ποτειδάων (Poteidaōn); i en dòric com Ποτειδάν (Poteidan), Ποτειδάων (Poteidaōn) i Ποτειδᾶς (Poteidas).[2] Un epítet comú de Posidó és Γαιήοχος (Gaiēochos), 'agitador de la Terra', epítet que també s'identifica en tauletes en lineal B.[3]

Els orígens del nom «Posidó» no són gaire clars. Una teoria el divideix en un element que significa 'marit' o 'senyor' (πόσις, posis) i un altre que significa 'terra' (δᾶ, da), obtenint un significat com 'senyor o marit de la Terra', la qual cosa el relacionaria amb Demèter, 'mare de la Terra'. Walter Burkert considera que «el segon element, da, roman desesperadament ambigu» i troba la interpretació 'consort de la Terra' «força impossible de demostrar».[4] Una altra teoria interpreta el segon element com relacionat amb la paraula dawon (aigua) en algunes llengües indoeuropees, això faria que Posei-dawōn fos el 'senyor de les aigües'.[5][6]

Mitologia[modifica]

Naixement i infantesa[modifica]

Mosaic d'Herculà representant Neptú i Amfítrite.

Posidó era un fill de Cronos i Rea. En versions més antigues, narrades per Hesíode a la Teogonia,[7] era empassat per Cronos en néixer, però després era salvat, juntament amb els seus altres germans, per Zeus.

Tanmateix, en altres versions del mite, Posidó, com el seu germà Zeus, evità el destí dels seus altres germans en ser salvat per la seva mare Rea, que l'amagà en un ramat de xais simulant haver parit un poltre, que donà a Cronos perquè el devorés.[8] Segons Joan Tzetzes la curòtrofa o mainadera de Posidó fou Arne, qui negà ser-ho quan Cronos aparegué buscant-la. Segons Diodor de Sicília, Posidó fou riat pels Telquines a Rodes, igual que Zeus havia estat creat pels Coribants a Creta.[9]

Segons una única referència a la Ilíada, quan el món fou dividit en tres, Zeus rebé la terra i el cel, Hades l'inframón i Posidó els mars. A l'Odissea Posidó tenia una llar a Aegea.[10]

La fundació d'Atenes[modifica]

Atena es convertí en la deessa patrona de la ciutat d'Atenes després de competir amb Posidó, si bé ell continuà sent una presència numinosa a l'Acròpoli sota la forma del seu substitut, Erecteu. A la festa de la dissolució al final de l'any en el calendari atenenc, les Escirofòries, els sacerdots d'Atena i els de Posidó anaven en processó sota tàlem fins a Eleusis.

Tots dos acordaren que cadascun faria un regal als atenencs i que ells escollirien el que preferissin. Posidó colpejà el sòl amb el seu trident i féu brostar una font, que els donà aigua per beure i per a conreus; mentre que Atena els oferí una olivera.

Els atenencs escolliren l'olivera i amb ella Atena coma a patrona, car l'arbre donava fusta, oli i aliments. Després d'això, enfurismat per la seva derrota, Posidó envià una monstruosa inundació a la plana àtica, castigant així els atenencs. La depressió feta pel trident de Posidó i plena d'aigua marina estava envoltada per l'entrada nord de l'Erectèon, quedant oberta al cel.

Descendència[modifica]

Amfitrite i Posidó van tenir un fill anomenat Tritó que era una barreja de persona i peix i posteriorment un personatge anomenat Rode. Però com la majoria de déus del panteó grec, Posidó va tenir relacions sexuals variades, de les quals van néixer diversos fills. Mentre els fills de Zeus acostumen a ser herois benefactors, tant els fills d'Ares com els de Posidó són moltes vegades gegants violents i malfactors. S'indica el nom de la mare:

Referències[modifica]

  1. Papirs d'Oxirinc, Fragmente der griechischen Historiker 148, 44, col. 2; citat per Robin Lane Fox, Alexander the Great (1973, reimpr. 1986) p. 168 i nota. Alexandre també invocà altres deïtats marines: Tetis, mare d'Aquil·les, Nereu i les nereides.
  2. Martin Nilsson, Die Geschichte der Griechische Religion. Erster Band Verlag C. H. Beck. p. 444. También Beekes, entrada «Poseidwn».
  3. Plantilla:Cita diccionario
  4. Burkert 1985 III.2.3.
  5. Martin Nilsson p. 445. También Beekes (Carnoy), entrada «Poseidwn».
  6. Plantilla:Cita diccionario
  7. Hesíode, Teogonia v.453ss.
  8. Al segle II fou mostrada a Pausànias una font prop de Mantinea (Arcàdia) coneguda com Arne, la 'font del xai', on perduraven antigues tradicions. (Pausànias viii.8.2.)
  9. Diodor de Sicília v.55.
  10. Homer, Odissea v.398.
  11. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 457-458. ISBN 9788496061972.