Vés al contingut

Prefectura del pretori d'Itàlia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaPrefectura del pretori d'Itàlia
Imatge
Tipusprefectura pretoriana Modifica el valor a Wikidata
Lloc
CapitalRavenna Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficialllatí Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Següentexarcat de Ravenna Modifica el valor a Wikidata

La prefectura del pretori d'Itàlia (llatí: Praefectura praetorio Italiae, forma completa [fins al 356]: praefectura praetorio Italiae, Illyrici et Africae) fou una de les quatre prefectures del pretori en les quals es dividia l'Imperi Romà del Dominat. Comprenia la península Itàlica, l'oest dels Balcans, les províncies danubianes i parts del nord d'Àfrica. La seu de la prefectura es traslladà de Roma a Mediolànum i, finalment, a Ravenna.

Estructura i història

[modifica]

De la reforma tetràrquica a la partició de Teodosi

[modifica]

L'any 293, l'emperador Dioclecià va inaugurar la nova forma de govern coneguda com a Tetrarquia, col·locant al tron ​​una contrapart de rang igual amb el títol d'August, Maximià, i elevant Galeri i Constanci Clor al rang inferior de Cèsar. En conseqüència, cadascun dels quatre emperadors va nomenar el seu propi prefecte del pretori per supervisar l'administració del seus territoris.

La contrapart de Dioclecià, Maximià, August d'Occident, va establir la seva capital a Milà, on va instal·lar el seu propi prefecte, encarregant-li exercir l'autoritat sobre els territoris directament subjectes a Maximià: Itàlia, Il·líria i Àfrica. Aquesta organització del poder va ser de curta durada. La Segona Tetrarquia, iniciada l'any 305, ja estava en crisi només un any després amb la mort de Constanci Clor; La crisi va acabar el 326 amb la centralització de tot el poder a les mans de Constantí I, qui anirà nomenant alguns prefectes de forma intermitent. Aquests prefectes del pretori a diferència dels posteriors governaven sobre territoris més amples que la posterior prefectura del pretori d'Itàlia, sent més assimilables als prefectes del pretori d'Orient.

Cap al 332, es va crear temporalment una prefectura del pretori d'Àfrica, que incloïa la diòcesi d'Àfrica, que així va quedar exclosa de l'autoritat del prefecte d'Itàlia.[1] Tanmateix, Àfrica es va tornar a unir a Itàlia quan es va redefinir la divisió territorial de les prefectures pretorianes, amb la partició de l'Imperi entre els fills de Constantí I, després de la seva mort el 337. La prefectura d'Itàlia es va dividir, doncs, en les diòcesis d'Àfrica, Itàlia (al seu torn dividida en els dos vicariats d'Itàlia Annonària i Itàlia Suburbicaria establerts per Constantí després de la seva victòria sobre Maxenci), Pannònia, Dàcia i Macedònia.

La prefectura fou establerta en ferm en la divisió de l'imperi després de la mort de Constantí el Gran el 337 i es componia de diòcesis. En un primer moment, eren la diòcesi d'Àfrica, la diòcesi d'Itàlia, la diòcesi de Pannònia, la diòcesi de Dàcia i la diòcesi de Macedònia (les dues últimes formaren una sola diòcesi de Mèsia fins als voltants del 327). Arribat un cert moment, la diòcesi d'Itàlia es dividí en dues: la diòcesi d'Itàlia Suburbicària (Italia suburbicaria) i la diòcesi d'Itàlia Annonària (Italia annonaria).

El 347 es creà la prefectura del pretori d'Il·líria, que aglutinava les diòcesis de Pannònia, Dàcia i Macedònia. Vulcaci Rufí en fou el prefecte entre el 347 i el 352. La nova prefectura fou abolida per Julià el 361 i restaurada per Gracià el 375. Les dues meitats de l'imperi es disputaren el seu territori fins a la partició final de l'imperi el 395, quan la diòcesi de Pannònia fou separada d'Il·líria i associada a l'Imperi Romà d'Occident i la prefectura d'Itàlia com a diòcesi d'Il·líria.

La prefectura dins l'Imperi d'Occident

[modifica]

El 412, la diòcesi d'Àfrica va ser novament reconstituïda com a prefectura autònoma, quedant fora del control del prefecte del pretori d'Itàlia. Això va ser després del saqueig de Roma pels visigots d'Alaric I, i en un moment en què vàndals, alans, sueus i burgundis assolaven els territoris de la prefectura del pretori de la Gàl·lia, inclosa la península Ibèrica. La diòcesi d'Àfrica va seguir sent, doncs, l'únic territori segur de l'Imperi d'Occident. Però quan el prefecte del pretori d'Àfrica, Seleuc, va ser nomenat prefecte del pretori d'Itàlia les dues prefectures van quedar a partir d'aquell moment sota el càrrec del mateix prefecte. El 429, però, Àfrica també va ser desbordada per la invasió dels vàndals liderats pel rei Genseric, que el 435 van ser reconeguts per l'emperador com a foederati. Els vàndals, però, en lloc de sotmetre's, es van dedicar a la pirateria a les costes de Sicília, conquerint finalment Cartago el 19 d'octubre del 439. El 442, però, els vàndals van retornar les províncies de Mauritània, Tripolitania i part de Numídia a l'emperador, conservant la resta de l'Àfrica romana per a ells mateixos. Durant una altra dècada, doncs, els romans van poder mantenir la possessió d'una part de la diocesis d'Àfrica, tot i que les seves províncies més pròsperes estaven sota control vàndal. Després de l'assassinat de Valentinià III el 455, Petroni Màxim, el nou emperador, va casar el seu fill amb la filla de Valentinià. Aquest fet trencava el pacte amb els vàndals i Genseric no va deixar passar l'oportunitat. Va saquejar Roma i va prendre possessió de Mauritània, Tripolitània, Sardenya, Còrsega, Sicília i les Illes Balears, saquejant repetidament les costes del sud d'Itàlia. Les províncies de la prefectura del pretori d'Itàlia sota control romà efectiu es van reduir així a les províncies d'Itàlia. Els grans moments de trasbals polític al tron també van afectar al nomenament de prefectes. A la mort d'Honori, el 423, deixem de tenir prefectes fins al 426, moment en el qual ja tenim un nou emperador consolidat, Valentinià III (r. 424-455). Així mateix a la mort d'arran de l'assassinat d'aquest el 455, perdem la pista dels pretors fins a l'any 458, amb un nou emperador fort, Majorià (r. 458-461). Però arran de la mort de Valentinià III i el caos subsegüent, la diòcesi d'Il·líria va romandre sota control independent del general Marcel·lí (r. 454-468) i després per Juli Nepot (r. 468-480). Juli Nepot fou elevat al tron d'Occident per l'Imperi Romà d'Orient i va governar del 474 al 475, quan va ser deposat per l'usurpador Ròmul Augústul, va mantenir el poder de la Il·líria fins a la seva mort el 480. Des del 465 al 476 trobem alguns prefectes exercint el càrrec però sense una continuïtat en la seva elecció, mostra de la inestabilitat del tron occidental.

La prefectura durant els regnes germànics

[modifica]

Malgrat la caiguda de l'Imperi d'Occident el 476, els successius regnes romano-bàrbars a Itàlia van continuar mantenint i utilitzant l'administració romana, preservant l'estructura de l'antiga prefectura. El rei hèrul, Odoacre, després de deposar l'emperador d'Occident Ròmul Augústul el 476, va enviar la insígnia imperial a l'emperador d'Orient Zenó, qui a canvi el va nomenar patrici i va reconèixer el seu govern sobre Itàlia, sota l'autoritat nominal del legitim emperador d'Occident, Juli Nepot, que seguía governant a l'Il·líria. Després de la mort d'aquest, l'últim pretendent al tron ​​imperial de Ravenna el 480, Odoacre va estendre el seu control a aquell últim racó de la prefectura, reincorporant-la de manera definitiva. Com a signe de continuïtat, el sobirà va nomenar prefecte Cecina Basili Màxim, fill de Cecina Deci Basili, prefecte d'Itàlia sota els emperadors Majorià i Libi Sever. El 483, Basili Màxim va participar com a prefecte i enviat reial en l'elecció del papa Fèlix III. El creixent poder d'Odoacre, però, va impulsar l'emperador Zenó, el 489, a enviar el rei ostrogot Teodoric contra ell. Teodoric va derrotar Odoacre a Verona i després definitivament a Ravenna el 493, convertint-se en el nou governant d'Itàlia. El nou regne ostrogot establert per Teodoric va continuar mantenint, com abans, l'organització provincial i estatal romana.

La prefectura dins l'Imperi Romà d'Orient

[modifica]

El 535, l'emperador Justinià I (r. 527-565) va iniciar una sèrie massiva de campanyes militars destinades a reconquerir Occident, i Itàlia en particular, la renovatio imperii. Després de sotmetre els vàndals a Àfrica, Sardenya, Còrsega i les Illes Balears, i reconquerir Sicília, l'emperador va iniciar la llarga i sagnant Guerra Gòtica per reconquerir la península itàlica. La campanya inicial va ser tot un èxit: el 540, Ravenna, la capital gòtica i seu del prefecte, va ser reconquerida, i els romans van començar a nomenar-hi els seus propis prefectes. Tanmateix, però, els desacords entre els generals i les intrigues de la cort de Constantinoble van acabar propiciant la reacció dels gots i la guerra és va allargar fins a l'any 554. El 13 d'agost de 554, amb la promulgació a Constantinoble per Justinià d'una Pragmatica sanctio (pro petitione Vigilii) (sanció pragmàtica a les peticions del papa Vigili), Itàlia va tornar, tot i que encara no completament pacificada, al domini romà.[2] Amb això, Justinià va estendre la legislació de l'Imperi a Itàlia, reconeixent les concessions fetes pels reis gòtics amb l'excepció de "l'impur" Tòtila, i va prometre fons per reconstruir les obres públiques destruïdes o danyades per la guerra, garantint també que es corregirien els abusos en la recaptació d'impostos i es proporcionarien fons per a l'educació.[3] Narses també va iniciar la reconstrucció d'una Itàlia en profunda crisi després d'un conflicte tan llarg i devastador, reparant també les muralles de diverses ciutats i construint nombroses esglésies. Les fonts de propaganda parlen d'una Itàlia restaurada a la seva antiga felicitat sota el govern de Narses.[4] Segons la historiografia moderna, però, aquestes fonts són exageradament optimistes, ja que, en realitat, Roma va lluitar, malgrat els fons promesos, per recuperar-se de la guerra i l'única obra pública reparada a la Ciutat Eterna de la qual tenim notícies és el pont Salario, destruït per Tòtila i reconstruït el 565.[5] El 556, el papa Pelagi I es va queixar en una carta de les condicions del camp, «tan desolat que ningú no és capaç de recuperar-lo».[6] Fins i tot el declivi del Senat romà no es va aturar, cosa que va conduir a la seva dissolució a principis del segle VII.

La prefectura del pretori d'Itàlia vora el 553, dividida en 13 provincies

Narsès, que va romandre a Itàlia amb poders extraordinaris, també va reorganitzar l'aparell defensiu, administratiu i fiscal. Es van establir quatre comandaments militars per defensar la península, un a Forum Iulii (prop de la frontera amb Nòric i Pannònia), un a Trento, un a Insúbria i finalment un prop dels Alps Cotians i Grais.[7] Itàlia es va organitzar en una prefectura i es va dividir en dues diòcesis, que al seu torn es van dividir en províncies.[7] Segons el que informa Pau el Diaca al llibre II de la Historia Langobardorum, la prefectura pretoriana d'Itàlia a la vigília de la invasió llombarda del 568 estava formada per les següents províncies:[8]

  1. Alpes Cotiæ (Piamont i Liguria)
  2. Liguria (Lombardia i Piamont oriental)
  3. Venetia et Histria (Veneto, Trentino, Friuli i Istria)
  4. Aemilia (Emilia)
  5. Flaminia (ex Ager Gallicus)
  6. Picenum
  7. Alpes Apenninæ (Apenins septentrionals)
  8. Tuscia (Toscana)
  9. Valeria (Umbria i Sabina)
  10. Campania (Campània i Laci)
  11. Samnium (Abruzzo i Molise)
  12. Apulia (Puglia i Irpinia)
  13. Lucania (Cilento, Basilicata i Calàbria)

Mentre que anteriorment els governadors civils (iudices provinciae) eren nomenats directament pel govern central i fins i tot podien provenir de províncies molt llunyanes de la governada, la Pragmàtica Sanció establia que a Itàlia serien elegits localment pels primats i bisbes de la província.[9] En qualsevol cas, l'autonomia així atorgada es veia contrarestada pel creixement de la importància de les autoritats militars de la província en detriment de les civils, ja que, de fet, els governadors elegits localment van acabar estant subordinats als comandants militars (dux o magistri militum) estacionats a la província i nomenats pel govern central. De fet, la correspondència del papa Gregori I testimonia nombrosos casos en què els comandants militars van usurpar prerrogatives dels governadors civils, que ja no estan testimoniats per les fonts després de mitjans del segle VII. Mentre que Odoacre i més tard els ostrogots també havien atorgat a membres de l'aristocràcia romanoitàlica importants càrrecs civils, com ara el de prefecte del pretori, la política imperial sota Justinià i els seus successors va ser conferir els principals càrrecs civils i militars dels territoris reconquerits a oficials d'origen greco-oriental. A part de la concessió feta als bisbes i notables locals d'elegir el seu propi governador civil localment, Justinià va treure moltes de les autonomies atorgades pels gots a l'aristocràcia romanoitàlica i el fet que Itàlia fos tractada per l'Imperi Romà d'Orient com un territori perifèric i subordinat a ell també s'exemplifica pel fet que a la Pragmàtica Sanció es defineix com a Provincia Italiae, tot i que tècnicament era una prefectura.[10]

El 568, l'emperador Justí II (565-578), arran de les protestes dels romans,[11] va destituir Narses del seu càrrec de governador, substituint-lo per Longí. El fet que Longí aparegui a les fonts primàries imperials[12] com a prefecte indica que governava Itàlia com a prefecte del pretori, tot i que no es pot descartar que també fos el general suprem de les forces imperials.[13]

El 568, però, Itàlia va ser envaïda pels longobards del rei Alboí. Les raons reals de la invasió no estan clares a causa de la naturalesa lacònica i fragmentària de les fonts supervivents, que tendeixen a resumir els esdeveniments de manera molt sumari i insatisfactòria i a barrejar realitat i llegenda.[14] Segons una llegenda reportada per diverses fonts dels segles VII i VIII, els longobards van ser convidats per rancúnia per Narses, que estava enfadat per la seva deposició.[12] Aquesta història, però, es considera poc fiable per la historiografia moderna.[14] Els historiadors moderns creuen que és més probable que els longobards envaïssin Itàlia més que perquè van ser pressionats per l'expansionisme dels àvars. Altres estudiosos, però, en un intent de fer més creïble la llegenda de la invitació de Narses, han conjecturat que els longobards podrien haver estat convidats a Itàlia pel govern imperial amb la intenció d'utilitzar-los com a foederati per contenir possibles atacs francs, però les seves afirmacions no són verificables i universalment compartides.[15] Després d'haver creuat els Alps Julians, la població bàrbara, liderada per Alboí, va conquerir primer Forum Iulii, obligant la guarnició militar imperial, petita en nombre en comparació amb els invasors, a retirar-se primer a Grado, i després successivament, movent-se per la Via Postumia fins a Treviso, Vicenza i Verona. El setembre del 569 els llombards van arribar a Milà. L'Imperi, ja compromès en altres fronts, no tenia la força per reaccionar a la invasió. Així, als anys setanta del segle, els llombards van situar la seva capital a Pavia i també es van estendre cap al centre i el sud, de manera que dos terços de la península van caure en mans llombards i només la fracció restant va romandre en mans imperials. L'Imperi, però, no va abandonar passivament la invasió i va tenir lloc una contraofensiva el 576 amb el general Baduari que, tanmateix, no va portar cap resultat positiu.[16]

Itàlia l'any 580, dividida en cinc eparquies, segons Jordi de Xipre. Mapa basat en la reconstrucció de P. M. Conti, que ha estat criticada.

La Descriptio orbis romani del geògraf Jordi de Xipre, feta a principis del segle VII, divideix en cinc províncies o eparquies l'Itàlia imperial:

  • Urbicaria, compren les possessions a la Liguria, Toscana, Sabina, Picè, i la costa del Laci (que inclou Roma);
  • Annonaria, compren les possessions a Venècia i Istria, i parts del'Emília, des dels Apenins septentrionals a la via Flaminia;
  • Aemilia, compren les possessions a la part central d'Emília, a la qual s'afegeixen l'extrem sud-oest de Venècia (Cremona i zones circumdants) i l'extrem sud-est de Ligúria (amb Lodi Vecchio);
  • Campania, compren les possessions a la costa de la Campània i el nord de l'Apúlia;
  • Calabria, compren les possessions al Bruzio, a Lucania i la resta de l'Apúlia.

Alguns estudiosos, considerant fiable la Descriptio orbis romani de Jordi de Xipre, han suposat que la divisió d'Itàlia en cinc eparquies hauria estat el resultat d'una presumpta reforma administrativa d'Itàlia implementada al voltant del 580 per l'emperador Tiberi II i destinada a reorganitzar les defenses dels territoris imperials restants, amb l'esperança de fer-los capaços de resistir els atacs dels invasors llombards, havent renunciat ja a qualsevol desig de derrotar-los després del fracàs d'intents anteriors (inclosa l'expedició de Baduari); aquesta reorganització, segons l'opinió de Bernard Bavant, hauria preparat el camí per a la reforma de l'Exarcat, duta a terme uns anys més tard.[17] Altres estudiosos (com ara Cosentino), però, han qüestionat l'existència d'aquesta suposada reforma administrativa, considerant poc fiable la secció relativa a Itàlia a l'obra de Jordi de Xipre, basant-se en el fet que aquest últim, sent molt probablement armeni, probablement estava mal informat sobre Itàlia i podria haver extret o deduït la divisió d'Itàlia en cinc eparquies a partir de fonts desorganitzades no directament atribuïbles a la cancelleria imperial; a més, aquesta divisió d'Itàlia en cinc eparquies, segons Cosentino, també semblaria entrar en conflicte amb el que informen fonts italianes contemporànies, com ara la correspondència del papa Gregori I i els epígrafs.[18]

La transició de la prefectura a l'exarquia

[modifica]

La invasió llombarda va accelerar la tendència, que ja havia començat sota Justinià, de centralitzar l'autoritat civil i militar en mans d'una sola persona, en contrast obert amb la divisió de poders entre el prefecte del pretori i el magister militum introduïda per Dioclecià i Constantí. Ja sota el regnat de Justinià, els càrrecs de prefecte del pretori d'Àfrica i magister militum Africae van ser ocupats simultàniament per la mateixa persona en diverses ocasions, que de fet es va convertir en la màxima autoritat civil i militar de la prefectura pretoriana d'Àfrica.[19] A Itàlia, però, Justinià va mantenir la divisió dels poders civils i militars en dues persones diferents, però en qualsevol cas el generalíssim (strategos autokrator), la màxima autoritat militar de la Península, tendia a usurpar les prerrogatives de les autoritats civils. Aquesta tendència va continuar també sota els successors de Justinià. Probablement el prefecte del pretori d'Itàlia, Longí, també havia estat nomenat generalíssim de les forces armades estacionades a la Península.[20]

A partir del 584, les fonts testifiquen que la màxima autoritat civil i militar de la Itàlia imperial té el títol d'exarca. La primera referència a les fonts de l'època a la presència d'un exarca a Ravenna va ser en una carta escrita el 584 pel papa Pelagi II: tanmateix, la identitat de l'exarca no esmentat continua sent dubtosa, identificat per alguns historiadors moderns amb el patrici Deci, nomenat en altres parts de la mateixa carta; altres estudiosos creuen, en canvi, que el patrici Deci era simplement un senador romà que formava part de l'ambaixada enviada a l'exarca, probablement per ser identificat amb Esmaragd.[21] Segons alguns historiadors moderns, l'exarcat, en el moment de la carta (584), devia haver estat establert recentment.[22] Les fronteres de l'exarcat d'Itàlia mai es van definir, atès l'incessant estat de guerra entre l'Imperi i els llombards. En el passat, estudiosos com Ostrogorsky havien suposat que la creació de l'exarcat va ser una reforma específica atribuïble a l'emperador Maurici (582-602), destinada a aturar la invasió llombarda: per a Ostrogorsky, Maurici, en crear els exarcats de Ravenna i Cartago, va intentar fer que els territoris restants a Occident fossin capaços de defensar-se dels llombards sense haver de dependre de la possible ajuda de Constantinoble; per voluntat de l'emperador «tant l'administració militar com la política van ser confiades als exarques», inaugurant «el període de militarització de l'administració imperial» i anticipant «el sistema de temes».[23]

Més recentment, aquesta tesi historiogràfica ha estat qüestionada: en particular, s'ha subratllat que la institució dels exarcats va ser el resultat d'una evolució gradual que va durar dècades i no d'un canvi sobtat atribuïble a la voluntat d'un sol emperador.[24] Segons Ravegnani, la suposada reforma dels exarcats, lluny de ser una reforma real, hauria consistit en un mer canvi de nom de la màxima autoritat militar, com ho confirma el fet que els poders militars de l'exarca coincidien en la seva major part amb els que gaudia l'strategos autokrator de l'època justiniana.[25] De fet, fins a mitjans del segle VII, el prefecte del pretori d'Itàlia va continuar exercint les seves funcions, tot i que estava subordinat a l'exarca, el qual, però, segons Cosentino, «no va assumir en absolut, almenys immediatament, les seves funcions tradicionals».[22][26] La correspondència de Gregori I encara testimonia a finals del segle VI l'existència dels vicaris del prefecte del pretori (tot i que anomenats agentes vices), així com dels iudices provinciae. De fet, estaven subordinats a l'autoritat militar, "un fenomen ja existent durant l'era Justiniana i una conseqüència inevitable de la preeminència de les necessitats militars en una regió com Itàlia, sotmesa a un estat de guerra gairebé permanent".[27] La ​​correspondència de Gregori I testimonia que durant el regnat de Maurici en dues ocasions es van enviar funcionaris a Itàlia des de Constantinoble per supervisar les operacions financeres del prefecte del pretori en funcions. Segons Cosentino, això seria un símptoma d'una llibertat d'acció disminuïda dels prefectes del pretori i d'una creixent tendència a la centralització que més tard caracteritzaria el període de l'Imperi Romà d'Orient mitjà.[28] Les autoritats civils van desaparèixer de les fonts primàries només a mitjans del segle VII, i només llavors es va produir la centralització definitiva dels poders civils i militars entre les autoritats militars, com l'exarca i els dux que li eren subordinats.

Aquest procés d'abolició de les prefectures pretorianes es va produir, en realitat, a tot l'Imperi, a causa de les fortes mutilacions territorials patides sota el regnat d'Heracli: la prefectura pretoriana d'Il·líria, restringida a la ciutat de Tessalònica després dels assentaments dels eslaus, va ser abolida cap a finals del segle VII, i el mateix va passar amb la prefectura del pretori d'Orient i la d'Àfrica després de les conquestes islàmiques de Síria, Egipte i Àfrica.[29] A Itàlia, la prefectura del pretori va continuar existint fins a mitjans del segle VII. Així ho diuen les fonts que continuen esmentant prefectes fins ben entrat el segle vii. L'últim titular documentat del càrrec es remunta al 639. A més a més, han perdurat un parell de segells de finals del segle vii que presenten el text éparkhos (‘prefecte’, en grec), tot i que podria ser una deformació tipogràfica d'éxarkhos (‘exarca’)[30]

Llista dels praefecti praetorio Italiae et Africae coneguts

[modifica]

Imperi Romà d'Occident

[modifica]

Domini Germànic

[modifica]

Sota Odoacre:

Sota els Ostrogots:

Imperi Romà d'Orient

[modifica]

Amb la creació de l'Exarcat la prefectura passa a ser un càrrec subordinat a l'Exarca

  • Mauril·lià (prima del 591)
  • Jordi (591-593)
  • Gregori (595)
  • Constantí (tal vegada era prefecte d'Il·líria) (596)
  • Joan (598)
  • Joan (600)
  • Anònim (segle VI)
  • Acatafroni (segle VI/VII)
  • Joan (segle VI/VII)
  • Teodempt (segle VI/VII)
  • Joan (segle VII)
  • Teodor (segle VII)

Referències

[modifica]
  1. ↑ Porena, pp. 450-459.
  2. ↑ Ravegnani 2004, p. 63.
  3. ↑ Ravegnani 2004, pp. 63-64.
  4. ↑ CIL VI, 1199; Liber Pontificalis, p. 305 («Erat tota Italia gaudiens»); Auct Haun. 2, p. 337 («(Narses) Italiam romano imperio reddidit urbes dirutas restauravit totiusque Italiae populos expulsis Gothis ad pristinum reducit gaudium»)
  5. ↑ Ravegnani 2004, p. 65.
  6. ↑ Ravegnani 2004, p. 66.
  7. 1 2 Ravegnani 2004, p. 62.
  8. ↑ Pau el Diaca, Historia Langobardorum, II, 14-24. Pau el Diaca enumera entre les províncies d'Itàlia Ràetia I i II, que tanmateix en aquell moment estaven sota el control dels bàrbars i no havien estat reconquerides per Narses, Sicília (que, tanmateix, no formava part de la prefectura pretoriana d'Itàlia, sinó que depenia directament de Constantinoble), Sardenya i Còrsega (aquestes dues últimes formaven part de la prefectura pretoriana d'Àfrica). La llista següent es va extreure de Bavant, p. 43.
  9. ↑ Cosentino, p. 130.
  10. ↑ Cosentino, p. 20.
  11. ↑ Els romans van demanar a l'emperador que destituís Narsès del govern d'Itàlia, ja que les coses anaven millor sota els gots que sota el seu domini, amenaçant amb lliurar Itàlia i Roma als bàrbars. Vegeu Pau Diaca, Historia Langobardorum, II, 5 i Ravegnani 2004, pàg. 69.
  12. 1 2 Pau el Diaca, Historia Langobardorum, II,5.
  13. ↑ Ravegnani 2004, p. 70.
  14. 1 2 Ravegnani 2004, p. 71.
  15. ↑ Ravegnani 2004, p. 73.
  16. ↑ Ravegnani 2004, p. 77.
  17. ↑ Bavant, pp. 49-50.
  18. ↑ Cosentino, p. 21.
  19. ↑ Ravegnani 2011, pp. 33-34.
  20. ↑ Ravegnani 2011, p. 36.
  21. ↑ Ottorino Bertolini, Appunti per la storia del senato di Roma durante il periodo bizantino, in Ottavio Banti (a cura di), Scritti scelti di storia medievale, I, Livorno, 1968, pp. 228-262.
  22. 1 2 Ravegnani 2004, p. 81.
  23. ↑ Georg Ostrogorsky, Storia dell'Impero bizantino, Milano, Einaudi, 1968, p. 69, ISBN 88-06-17362-6.
  24. ↑ Ravegnani 2011, pp. 36-37.
  25. ↑ Ravegnani 2011, p. 37.
  26. ↑ Cosentino, p. 127.
  27. ↑ Ravegnani 2011, pp. 37-38.
  28. ↑ Cosentino, pp. 127-128.
  29. ↑ Cosentino, p. 128.
  30. ↑ Nesbitt Ikonomidis. 1994. pàg 16

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Prefectura_del_pretori_d%27Itàlia&oldid=37248815»