Prehistòria d'Europa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dolmen de Lamas, Braga, Portugal

La prehistòria d'Europa es refereix a l'estudi del període prehistòric en el continent europeu, és a dir, des del paleolític inferior fins a l'adopció de l'escriptura, una cosa que no es va produir simultàniament en les diferents regions del continent. Segons les últimes troballes, abastaria un interval temporal de més d'un milió d'anys, ocupats en la seva major part per l'edat de pedra, durant la qual es van succeir quatre espècies d'homínids diferents. Entre els complexos tecnològic/estilístics de l'edat de pedra, trobem des de grups d'homínids amb artefactes primitius que habitaven en coves, a societats agrícoles que posseïen sofisticades eines lítiques i construïen assentaments fortificats.

A partir del començament de l'edat dels metalls, amb el calcolític, a Europa es distingiran clarament dues àrees culturals diferenciades: d'una banda, en el sud-est i sud-oest es van desenvolupar civilitzacions comparables a les històriques d'Egipte i l'Orient Pròxim; per un altre, bona part d'Europa central i nòrdica va continuar una trajectòria més lenta, de manera que, a les àrees escandinaves, la prehistòria va durar pràcticament fins a l'inici de l'edat mitjana.[1]

Edat de Pedra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Edat de Pedra

Paleolític[modifica | modifica el codi]

Article principal: Paleolític

Els primers éssers humans van arribar al continent provinents de l'Orient Mitjà i, a causa del refredament del clima, es van refugiar als països del sud, perdent contacte amb els seus veïns, com proven les restes d'Homo antecessor que difereixen de les troballes africanes.

L'edat de pedra europea neix amb l'acheulià, cap al 500000 aC, de nou per influència oriental. Una variant autòctona (controvertida) seria el clactonià. El primer grup propi de l'Homo sapiens o anatòmicament modern és el châtelperronià, cap al 30000 aC. Una mica posterior és el gravetià.

En el paleolític superior es troba el magdalenià, que va arribar a terres catalanes, i el solutrià, que destaca per l'ús del vermell per a decorar objectes (un pigment que serà dels predominants en l'art rupestre). Cap al 10500 aC va aparèixer l'azilià, una cultura que es va imposar en bona part del continent.

Homo heidelbergensis. Crani número 5 de l'avenc dels Ossos, Atapuerca, Espanya. La seva corresponent mandíbula va aparèixer, gairebé intacta, anys després, molt a prop del lloc de la troballa

Fins fa poc, els arqueòlegs dataven l'aparició de l'ésser humà a Europa a l'entorn dels 500000-600000 anys abans del present (AP). Pensaven que s'agrupava en petites hordes de caçadors-recol·lectors pertanyents a l'espècie Homo erectus: a la Baixa Silèsia (Polònia), havien estat trobats restes del gènere Homo juntament amb primitives eines de pedra d'uns cinc-cents mil anys d'antiguitat, així com restes d'Homo erectus més recents.[2] Les troballes del paleolític inferior a la península Ibèrica eren molt escasses, encara que s'havien trobat pedres tallades amb una antiguitat semblant. No obstant això, els descobriments realitzats a la serra d'Atapuerca, propera a Burgos, han canviat radicalment els esquemes establerts. En primer lloc, l'any 1994, durant una prospecció efectuada a l'avenc anomenat Gran dolina, van aparèixer les restes de l'homínid més antic trobat fins llavors a Europa, la datació del qual se situa a l'entorn dels 800000-780000 anys AP. Aquests fòssils han estat classificats en una nova espècie denominada Homo antecessor i les seves indústries lítiques associades poden tenir una antiguitat de més d'un milió d'anys. Després, el 2007, van recuperar de l'avenc de l'Elefant una mandíbula d'entre 1,3-1,2 milions d'anys AP pertanyent a un provisionalment denominat Homo sp.[3]

H. antecessor ha estat catalogat com la baula intermèdia entre Homo erectus i Homo heidelbergensis, avantpassat de l'Homo neanderthalensis, considerat fins a fa poc com a descendent directe de l'Erectus. Així semblen demostrar-ho les restes de més de trenta-dos individus trobats a l'avenc dels Ossos d'Atapuerca (datats aproximadament en 300.000 anys), que presenten alguns trets semblants als dels neandertals.[4][5]

El paleolític mitjà és un període associat a l'Homo neanderthalensis, espècie característica d'Europa, així com d'algunes regions del Nord d'Àfrica i del Pròxim Orient. Anàlisis d'emplaçaments demostren que alguns Neandertals van ser hàbils caçadors en grup, capaços de matar grans mamífers característics del clima fred del paleolític i treballar la carn, ossos i pell mitjançant eines especialitzades. En el treball de la pedra, es va generalitzar el mètode Levallois, mitjançant el qual es va produir la denominada indústria musteriana, les peces de la qual més típiques serien la punta de llança, la rascadora i els denticulats.[6]

Pintura rupestre d'un dels bisons del sostre de la cova d'Altamira, Espanya

L'arribada de l'Homo sapiens va donar començament al paleolític superior, que va durar aproximadament des del 40000 fins al 12000 AP. Probablement, al principi del període van coexistir amb els Neandertals, però els humans moderns els van acabar desplaçant. Aquests estaven especialitzats en la caça de grans animals, als quals, en ocasions, dirigien fins a paranys en els quals morien grups sencers. Les seves necessitats nutricionals van estar cobertes, principalment, per carn durant els milers d'anys en els quals la vegetació europea va estar limitada a tundra i estepa, amb bona part del continent cobert per gel i neu durant llargs períodes. Cap al final, amb el magdalenià, es va aconseguir el clímax en el perfeccionament i sofisticació dels mètodes productius d'artefactes de sílex, os i asta, i en són característics els arpons, els bastons de comandament i nombrosos elements de l'art moble. Va ser també el moment cim de l'art rupestre. Hi ha diversos jaciments amb enterraments múltiples, que contenen alguns esquelets de nans i de nens deformes, la qual cosa suggereix que el sacrifici humà podia ser un costum ritual a l'Europa d'aquest període.[7]

Epipaleolític-mesolític[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Epipaleolític i Mesolític
Objecte pintat trobat a la cova de Mes d'Azil, França (12000-9500 AP)

L'epipaleolític-mesolític començaria amb la transició del plistocè a l'holocè, fa uns 12.000 anys, i acabaria amb l'adopció de l'agricultura-ramaderia, la cronologia de la qual varia d'unes regions a d'altres d'Europa. És l'últim període en el qual la producció de menjar va estar enterament basada en la caça-recol·lecció. A causa del canvi climàtic corresponent al final de la glaciació Würm, es van desenvolupar complexos ecosistemes forestals i aquàtics que van alterar la biodiversitat anterior, la qual cosa va provocar l'adopció de noves estratègies de caça i pesca. Les dones s'encarregaven de la recol·lecció d'arrels, herbes, fruita seca, ous, mol·luscs, fruita o mel, productes que probablement van tenir un major pes en la dieta que els obtinguts mitjançant la caça.

Els artefactes es van fabricar amb pedra, ossos o fusta, mentre que el cuir o algunes plantes servien per a vestits, cordes i canastres. Les eines van tendir a fer-se cada vegada més petites (micròlits) i incloïen delicats utensilis com hams i agulles de costura. Amb ambre, es van fabricar figuretes d'animals. Almenys durant les fases finals, els morts van ser enterrats en tombes i dotats amb objectes familiars, tal com ho demostra una tomba de Skierniewice, que data del 5500 aC, està en bon estat i, aparentment, pertanyia a un artesà.[8]

Neolític[modifica | modifica el codi]

Article principal: Neolític

El neolític a Europa abasta des de l'adopció de l'agricultura i la ramaderia (cap al VIII mil·lenni aC) a la invenció de la metal·lúrgia.

Les tres fases del neolític a Europa
Neolithic expansion.svg

Mapa mostrant les expansions neolítiques des del VII al V mil·lenni aC


European Middle Neolithic.gif
Europa en el període 4500-4000 aC
European Late Neolithic.gif
Europa en el període 4000-3500 aC

Mentre Europa occidental seguia el model del sauveterrià, la revolució neolítica s'iniciava a Grècia i les illes del Mediterrani, fet que marca una divisió important en el desenvolupament del continent que influirà en la història posterior de l'edat antiga. A la península Ibèrica, un avenç similar no es produirà fins a l'arribada de la cultura del vas campaniforme, el 2000 aC.

Això va fer que, al final del neolític, es distingissin a Europa cinc regions culturals diferenciades: les que van florir a les ribes del Danubi (destaca la tardana cultura de Boian), les que es van crear a la Mediterrània, l'àrea Dimini-Vinca, els pobles d'Ucraïna i els seus voltants i diverses tribus aïllades a l'Atlàntic.

Malgrat aquesta diversitat, existeixen trets comuns en les cultures neolítiques europees, com les comunitats basades en famílies extenses, l'ús extensiu de les destrals amb punxes de pedra i de la terrissa, així com una dieta comuna centrada en els productes agrícoles barrejats amb la caça i la recol·lecció que es mantenien de períodes anteriors.

Segons la visió tradicional, l'adopció de les maneres de vida productores (cultius i pasturatge) a Europa seria deguda a la influència de les cultures de l'Orient Pròxim. Els grups neolítics van començar a basar la seva alimentació en el cultiu de blat, ordi i sègol, a l'una que domesticaven cabres, ovelles i bous, així com ases, cavalls o rens. També van començar a sedentaritzar-se, i apareixen els primers poblats a prop de corrents d'aigua.

Associats a aquest període, estan la invenció de la ceràmica, de l'arada, la falç, el molí de mà per a moldre cereals, així com els primers teixits fets de lli i llana. La mineria del sílex representa la major indústria d'aquest període, però també s'extreien obsidiana o variscita (mines de Can Tintorer a Gavà). Els útils de pedra lluent van substituir en part (però no completament) els de pedra tallada, i les manifestacions artístiques es van reduir, canviant-ne de tipologia radicalment.

Les cremes de boscos per a obtenir terres de cultiu i pastures es van generalitzar, i es reduí per primera vegada la superfície arbrada per una causa antròpica. Encara que molts cultius es plantaven en horts immediats als habitatges, el blat i l'ordi solien ser conreats en petits camps propers, amb la qual cosa l'àrea usada per un sol assentament podia tenir un radi d'uns 5 km. Les comunitats agràries de la cultura del Danubi estaven en contacte amb unes altres i intercanviaven béns a través de llargues distàncies, com l'ambre del Bàltic, que arribava fins al Mediterrani.

Un dels grups culturals més significatius seria el de la ceràmica de bandes, a l'Europa central: van formar grans comunitats rurals; mantenien bestiar, conreaven cereals i produïen una terrisseria característica. Des de la península ibèrica, es va estendre a partir del 2900 aC el got campaniforme,[9] el límit d'expansió oriental del qual va ser el sud-est de Polònia. Associats al got campaniforme, hi ha una sèrie d'elements nous (com els coneixements metal·lúrgics o els enterraments individuals) que es van estendre per tota Europa al costat d'aquell.[10]

Després de l'edat de pedra[modifica | modifica el codi]

Amb el calcolític, arriba una nova onada de migracions asiàtiques que fan canviar les tècniques i costums dels habitants locals. Sembla que va ser llavors quan van aparèixer els indoeuropeus, però la zona d'origen n'és controvertida (com es resumeix en les hipòtesis d'Urheimat).

La cultura d'El Argar sembla ser la primera representant de l'edat de bronze plena (1800 aC) i amb un focus centralitzat. Un parell de segles després, va començar a florir la civilització micènica, de gran irradiació, mentre a la resta del continent predominava el període del túmul, anomenat així per la forma d'enterrament dels morts.

Cap al 1100, s'inicia l'ús massiu del ferro, iniciant-se al mar Egeu, que va permetre més endavant la creació de la cultura de Hallstatt, una de les més rellevants del període. Als segles VIII i VIII aC, es torna a viure un període d'intercanvis al Mediterrani, amb les colònies de fenicis i grecs. Aquests pobles van començar a abandonar la prehistòria; en canvi, la resta d'Europa encara trigaria un temps a descobrir els avenços de la civilització, centrant-se en la cultura de La Tène, probablement la darrera aportació genuïnament europea de la prehistòria.

Prehistòria de la península Ibèrica[modifica | modifica el codi]

Pintura al sostre de la cova d'Altamira
Homínids a la serra d'Atapuerca, Castella la Vella, Espanya. (Museu Ibeas a Burgos)

La prehistòria de la península Ibèrica comença amb l'arribada dels primers homínids fa 1.200.000 anys enrere, i acaba amb les guerres púniques, quan el territori entra en els dominis de la història escrita. En aquest llarg període, alguns dels seus llocs més significatius foren per acollir els últims neandertals, per desenvolupar alguns dels elements més impressionants de l'art paleolític, juntament amb el sud de França, per ser seu de les primeres civilitzacions de l'Europa occidental i, finalment, per convertir-se en els objectius colonials més desitjats per la seva posició estratègica i les seves moltes riqueses minerals. El poblament d'homínids de la península Ibèrica es remunta al paleolític. Les primeres restes d'homínids han estat descobertes en diversos llocs a la península. L'evidència significativa d'una continuada ocupació de la península per l'humà de neandertal també ha estat descoberta. Els Homo sapiens van entrar per primera vegada cap al final del paleolític. Durant un temps, neandertals i humans moderns coexistiren fins que el primers va ser portats finalment cap a l'extinció. L'humà modern continua habitant la península durant els períodes del mesolític i el neolític. El territori ibèric té una gran quantitat de jaciments prehistòrics. Moltes de les restes prehistòriques més ben conservades es troben a la regió d'Atapuerca, rica en coves de pedra calcària que s'han conservat al llarg d'un milió d'anys d'evolució humana. Entre aquests llocs és la cova de Gran Dolina, on sis esquelets d'homínids, datats d'entre 780.000 i 1.2 milions d'anys, van ser trobats el 1994. Els experts han debatut sobre si aquests esquelets pertanyen a l'espècie Homo erectus, Homo heidelbergensis, o a una nova espècie anomenada Homo antecessor. A la Gran Dolina, els investigadors han trobat evidència d'eines per esbocinar animals i altres homínids, la primera evidència de canibalisme en una espècie d'homínid. L'evidència de foc també s'ha trobat en el lloc, la qual cosa suggereix que van cuinar la seva carn. També, a Atapuerca, està l'indret la sima de los Huesos, o avenc dels Ossos. Els excavadors han trobat les restes de 30 homínids datats d'haver viscut fa 400.000 anys. Les restes s'han classificat provisionalment com a Homo heidelbergensis i poden ser avantpassats dels neandertals. Cap evidència d'habitatge s'ha trobat en el lloc, a excepció d'una pedra de destral de mà, i totes les restes en el lloc són d'adults joves o adolescents. La similitud d'edat suggereix que les restes no van ser el resultat de cap accident. La col·locació aparentment deliberada de les restes i la manca d'habitatge pot significar que els cossos van ser soterrats a propòsit a la boca com un lloc d'enterrament, cosa que faria del lloc la primera evidència d'enterrament homínids.

Els neandertals a Europa (simplificat)

Al voltant del 200000 aC, durant el període del paleolític Inferior, els neandertals va entrar per primera vegada la península Ibèrica. Al voltant del 70000 aC, durant el període del paleolític mitjà, va començar la darrera edat de gel i s'hi va establir la cultura neandertal mosteriana. Al voltant del 35.000 aC, durant el paleolític superior, va començar el període cultural neandertal châtelperronià, i emanà aquesta cultura del sud de l'Europa continental fins a estendre's al nord de la península Ibèrica. Aquesta cultura va continuar existint fins que, al voltant del 28.000 aC, l'humà de Neandertal es va enfrontar a la seva extinció, i fou el seu últim refugi en el que avui en dia és Portugal. Restes neandertals han estat trobades en diversos llocs de la península Ibèrica. Un crani de neandertal va ser trobat a la Pedrera de Forbes de Gibraltar, en el 1848, convertint el Regne Unit en el primer estat on s'han trobat restes de neandertals. Els neandertals no eren reconeguts com una espècie separada fins al descobriment de les restes de Neandertal (Alemanya) en el 1856. Posteriors descobriments neandertals a Gibraltar també han inclòs el crani d'un nen de quatre anys d'edat i excrements conservats a la part superior de petxines de musclos fornejades. A Zafarraya, una mandíbula neandertal i eines mosterianes, associades a la cultura neandertal, van ser trobades en el 1995. La mandíbula estava datada al voltant del 28000 aC i les eines al voltant del 25000 aC. Aquestes dates fan les restes de Zafarraya com les evidències més joves dels neandertals i han ampliat en la línia de temps la seva existència. La més recent data de les restes també proporciona la primera evidència d'una coexistència entre els neandertals i l'humà modern. La cova Arbreda a Catalunya conté pintures rupestres aurinyacianes, així com antigues restes dels neandertals. Alguns també han apuntat que les noves restes en la península Ibèrica suggereixen que els neandertals van ser expulsats de l'Europa central per l'humà modern cap a la península Ibèrica, on van buscar refugi.

La cultura châtelperroniana (típicament associada amb l'humà de Neandertal) s'ha trobat en la regió cantàbrica i a Catalunya.

La cultura aurinyaciana (treball de l'Homo sapiens) la succeeix i té la periodització següent:[11]

  • Aurinyacià arcaic: es troba a Cantàbria (coves de Morín i El Pendo), i a Catalunya. Les datacions de carboni-14 (14C) per a la cova de Morín són relativament tardanes en el context europeu: c. 28.500 BP, però les dates de l'ocupació d'El Pendo (que és més vella que les capes châtelperronianes) han de ser de data anterior.
  • Aurinyacià típic: es troba a Cantàbria (Morín, El Pendo, Castillo), el País Basc (Santimamiñe) i Catalunya. Les datacions de radiocarboni donen les dates següents: 32.425 i 29.515 BP.
  • Aurinyacià evolucionat: és trobat a Cantàbria (Morin, El Pendo, El Otero, Hornos de la Peña), Astúries (El Cierro, El Conde) i Catalunya.
  • Aurinyacià final: a Cantàbria (El Pendo), després de l'interval gravetià.

Prehistòria dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

La prehistòria als Països Catalans comprèn el període des de l'aparició de l'ésser humà a la constatació dels primers testimonis escrits. La prehistòria es coneix gràcies a l'arqueologia. Entre Catalunya i el País Valencià, hi ha una certa continuïtat en el desenvolupament prehistòric. Les Illes Balears, en canvi, són un món a part; Mallorca i Menorca pertanyien a civilitzacions sense connexió continental, mentre que Eivissa i Formentera, tradicionalment, s'ha cregut que no estaven habitades fins a l'arribada dels fenicis, però aquesta suposició està en revisió.

Animació representant la tècnica Levallois per a fer estris de pedra en la prehistòria

A la Catalunya Nord s'hi han trobat, a la cova de l'Aragó a Talteüll, fòssils d'humans anteriors a la dels humans neandertals, i són aquestes restes de les més antigues dels Països Catalans i d'Europa.

Al Principat de Catalunya, els primers poblaments que s'han trobat són del paleolític mitjà amb la mandíbula de Banyoles com a fòssil prominent. Els jaciments del període mosterià de Catalunya més coneguts són l'abric Romaní i l'estació Agut a Capellades, Moià i la cova de les Teixoneres a Reus.

Al País Valencià, les primeres restes de poblament també corresponen al paleolític mitjà, amb els jaciments principals de la cova Negra (Bellús i Xàtiva), la cova de la Petxina (Bellús) i la cova del Cochino (Villena), amb restes dels neandertals.

A les Illes Balears en sentit estricte (Mallorca i Menorca), els primers artefactes humans s'han trobat a la cova del Canet de Mallorca i s'han datat del 7220 aC.[12] Els primers fòssils humans s'han trobat a la cova de Muleta de Sóller que, datats amb el carboni 14, han donat uns 5.500 anys d'antiguitat. La cultura dels talaiots no apareixeria fins a 1.500 anys després.

A Eivissa, es detecten uns canvis de fauna a la cova d'es Pouàs (datats del cinquè mil·lenni), difícils d'explicar sense la intervenció humana (Alcover, 1994).[13]

A l'illa de Mallorca, la seva extensió superficial (3.600 km²) permet considerar-la com un únic territori de captació de recursos d'una població caçadora recol·lectora. D'acord amb Gamble (1990), l'illa hauria d'estar poblada per més d'una banda (aproximadament, una banda és de 30 persones) i el màxim demogràfic seria d'unes 500 persones.[12] Extrapolant aquesta dada, la totalitat dels Països Catalans (68.500 km²) estarien habitats, en el paleolític, per unes 10.000 persones. Els habitatges protegits com les coves proporcionen la majoria de restes que s'han conservat del paleolític; per això, s'estima que aquest tipus d'hàbitat esta sobrerepresentat i que, de la immensa majoria dels habitatges a l'aire lliure, segurament molt abundants, és difícil trobar-ne res. També s'ha de tenir en compte que els ossos no es conserven en terrenys àcids que són freqüents al nord del Llobregat, en determinats punts del País Valencià (com la serra d'Espadà) i a la meitat de Menorca.

Les principals mostres d'art d'aquest període als Països Catalans es troben en coves del País Valencià com la cova del Parpalló. Cap a final del paleolític, a Catalunya, es trobarà en l'extrem nord de l'art rupestre en el que s'anomena art rupestre llevantí o “pintors de les serres”, per exemple a la cova del Cogul, a Les Garrigues.

Al País Valencià, estan testimoniades les eines de pedra típiques del paleolític superior mediterrani successivament: gravetià, solutrià, epigravetià i magdalenià. Les coves més explorades són les del Parpalló i de les Meravelles (Gandia), de les Rates Penades i del barranc Blanc (Ròtova), de les Malladetes (Barx), del Volcà del Far (Cullera). El nivell amb restes del magdalenià i solutrià només s'ha trobat al Parpalló; l'abundor de troballes d'artefactes i d'art contrasta amb els pocs fòssils d'ossos humans que s'hi han trobat. El País Valencià, hi ha nombroses i famoses pintures prehistòriques de l'art rupestre llevantí (que arriben també als territoris veïns d'Aragó, Múrcia i Catalunya). Van des de les muntanyes de les comarques dels Ports i del Maestrat (amb l'emblemàtic grup del barranc de la Valltorta, Gasulla d'Ares) al centre del país: Dosaigües, Aiora, Bicorb (cova de l'Aranya) i fins a Alcoi (cova de la Sarga). L'art rupestre llevantí mostra representacions esquemàtiques i dinàmiques de caceres. La cronologia d'aquestes representacions artístiques ha estat molt discutida: si bé, al principi, es consideraven del paleolític superior, actualment es pensa que són del neolític.

A Mallorca i Menorca, no s'ha testimoniat un poblament paleolític. Fins al neolític, a la fi del tercer mil·lenni aC o començament del segon mil·lenni, no hi ha restes d'un poblament generalitzat.

El neolític significa una revolució en passar d'una economia humana basada en la caça i la recol·lecció a una altra d'agrícola i ramadera. mesolític o epipaleolític és el període de transició entre el paleolític i el neolític, quan el clima ja es va fer més càlid però encara no s'havia adoptat l'agricultura i la ramaderia. A Catalunya, és típica la ceràmica impresa o montserratina més coneguda com la variant de la ceràmica cardial, que estava estesa sobre gran part de Catalunya i que, a més, arribava més al nord amb la ceràmica impresa del Llenguadoc, i cap al sud amb la ceràmica impresa del País Valencià. Va ser en el segon període neolític quan es van conrear les planes i les terres baixes i allí es feien els sepulcres de fossa que a la Península només es troben a Catalunya, però que estan relacionats amb una cultura d'Europa occidental (Chassey, Lagozza, Cortaillod), malgrat que els prehistoriadors van estar durant anys considerant-los una manifestació de la cultura d'Almeria. Al País Valencià, les principals coves amb restes del neolític són: la cova de la Sarsa, a Bocairent, i la de l'Or, a Beniarrés, amb ceràmica impresa cardial. Abans del 5000 aC, ja comença a la cova de l'Or el neolític amb conreu de blat i 'ordi.

Del megalitisme propi d'aquesta època, Lluís Pericot va recollir 211 dòlmens catalans (a més de 46 dubtosos), situats en un mapa junt amb els del Rosselló (39 dòlmens).[14]

A Catalunya, fa uns 4.000 anys BP, l'esperança de vida era d'uns 26 anys.[15]

Prehistòria de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Prehistòria a Catalunya

Hi ha moltes restes arqueològiques que mostren un antic poblament en la prehistòria de Catalunya, fins que el territori entrà en el període històric amb la pràctica de l'escriptura per part dels ibers, grecs i cartaginesos.

Se sap que estava poblada en el paleolític inferior,[16] i s'hi ha establert entre un milió i vuit-cents mil anys enrere la presència de l'Homo antecessor,[17] però la informació que n'ha quedat és escassa. De fa 450.000 anys data l'humà de Talteüll.

Del paleolític mitjà, ha quedat establert que hi havia l'humà de Neandertal. D'aquesta època és la mandíbula de Banyoles, la dent incisiva inferior i la mandíbula de la cova del Gegant de Sitges, l'abric Romaní, les restes de la cova de les Teixoneres,el jaciment de la Bòbila Sugranyes o la cova del Rinoceront.

Durant el neolític, es documenta la cultura dels sepulcres de fossa. Cap al 6000 aC és quan es poden datar els primers dòlmens i altres monuments megalítics catalans. Juntament amb aquests, apareixen mostres de terrissa decorada amb petxines (ceràmica cardial).

Catalunya entraria a l'edat dels metalls gràcies al coure poc abans del 2000 aC, amb influència de cultures de vas campaniforme europees.

L'arribada dels pobles indoeuropeus cap al 1000 aC significà un canvi profund en la tecnologia. Introduïren, per exemple, els ritus d'incineració (camps d'urnes), estengueren l'agricultura i la ramaderia i introduïren l'ús del ferro (edat hallstàttica), encara que aquest ús no arrelà fins a la influència de les cultures gregues i fenícia.

Prehistòria del País Valencià[modifica | modifica el codi]

La prehistòria al País Valencià fa referència al període que compren des del paleolític (a l'entorn del 350000 aC), amb l'aparició dels primers pobladors, fins a l'ocupació dels pobles colonitzadors (grecs, fenicis i cartaginesos; al voltant del 500 aC), en l'actual territori del País Valencià.

Al voltant de l'any 350000 aC, es documenta la presència dels primers pobladors a l'actual territori del País Valencià, a la Cova de Bolomor. Sobre el 50000 aC els neandertals van ocupar la regió, portant una vida completament nòmada. La Cova Negra representa bé aquest període. A l'entorn del 30000 aC, els neandertals es van extingir, i la regió llevantina fou un dels últims territoris que van ocupar, i es donà pas a l'ésser humà anatòmicament modern. Aquest canvi va suposar una millora en l'economia i en la tecnologia emprada, i l'art va fer les seues primeres aparicions. Al contrari que en altres regions de la península Ibèrica, com en la cornisa cantàbrica, on l'art parietal va ser predominant, en el territori valencià l'art paleolític més comú va ser l'art moble, i n'és la Cova del Parpalló un referent a nivell mundial.

Amb l'arribada de l'agricultura i la ramaderia, va començar el neolític (5500 aC aprox.), i és el País Valencià un dels seus primers testimonis. Es va introduir la ceràmica; en destaca la ceràmica cardial a la Mediterrània, i es van poblar assentaments importants com la cova de l'Or o el mas d'Is. També l'art rupestre es troba ben representat, i és abundant en regions com la Valltorta o el pla de Petracos, aquest últim Patrimoni de la Humanitat.

Prehistòria de les Illes Balears[modifica | modifica el codi]

Fins fa poc, els historiadors tenien la hipòtesi que les Illes Balears van ser habitades per pobles procedents de la península Ibèrica en el cinquè mil·lenni aC. El descobriment d'indicis de carbons a la cova de Canet, en el municipi mallorquí d'Esporles, ha fet sospitar als arqueòlegs que, cap a l'any 7200 aC, va existir probablement una població a cavall entre el paleolític i el neolític.

Entre el 3000 i el 1300 aC, petites col·lectivitats organitzades al voltant de l'agricultura i la ramaderia van habitar l'arxipèlag. És l'època dels sepulcres megalítics i els rituals religiosos en túmuls mortuoris formats per pedres gegantines. A finals d'aquest període, comencen a sorgir les navetes, unes edificacions en forma de nau invertida destinades a fins funeraris, tot i que a Mallorca, les anomenades navetiformes servien d'habitació. La més famosa naveta és la d'Es Tudons, a l'illa de Menorca.

La cultura megalítica dels talaiots[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura dels talaiots
Talaiot darrere una taula, a Menorca

La cultura dels talaiots fou una cultura que es desenvolupà durant l'edat del bronze i l'edat del ferro a les Illes Balears, entenent aleshores per Balears només les anomenades pels grecs Gimnèsies, és a dir, Mallorca i Menorca. A les Pitiüses no hi va ser mai present.

Cap a l'any 1300 aC, les Illes Balears van viure la invasió dels pobles talaiòtics (de talaiot, 'talaia gran'), cultura guerrera que perduraria fins a la conquesta romana. És l'època de la civilització megalítica, en la qual els talaiots, les taules menorquines i les navetes proliferen al voltant d'una societat guerrera, la dels baleàrics, segons la denominació emprada per diversos autors de l'antiguitat. Els historiadors clàssics van anomenar a Mallorca i Menorca "illes Gimnèsies", o dels humans nus.

Un talaiot és una estructura prehistòrica, de forma generalment troncocònica, construïda amb pedres de grans dimensions col·locades en sec, de 3 a 10 metres d'alçada. Es tracta de construccions exclusives de les illes de Mallorca i Menorca. Aquests edificis han donat nom a la cultura talaiòtica. Són un element sempre present en els assentaments humans del bronze final i de l'edat del ferro de les illes Balears. No els trobem, en canvi, a les illes Pitiuses (Illa d'Eivissa i Formentera), on la cultura talaiòtica no s'hi va desenvolupar.

Sota el nom de talaiot, s'hi engloben construccions que, tot i tenir certs trets comuns, són tipològicament diverses. A Mallorca, hi ha talaiots de planta circular (els més comuns) i de planta quadrada. Tant els uns com els altres presenten generalment un espai interior de planta circular, força ampli, amb una columna central que serveix per a sustentar la coberta, construïda a base de grans lloses de pedra disposades de forma radial.[18] Un bon exemple dels talaiots mallorquins el trobem al poblat de Son Fornés. Els talaiots menorquins presenten una major diversitat tipològica, tot i que els talaiots de planta quadrada hi són gairebé desconeguts.[19][20][21] No disposen, en general, d'uns espais interiors tan amplis: alguns en presenten corredors que els travessen de banda a banda; o bé passadissos que porten fins a cambres de dimensions més o menys reduïdes. En la major part dels casos, malgrat tot, sembla que l'espai útil (al contrari del que succeeix a Mallorca) es trobava a la part de dalt de l'edifici. A Menorca trobem, per altra banda, alguns talaiots més grans que els de Mallorca, com per exemple el talaiot oest de Cornia Nou, el de Trepucó o el de Torelló (Menorca).

No hi ha encara un acord, entre els investigadors, sobre la data d'inici de la construcció dels primers talaiots. Existeixen, a principis del segle XXI, tres propostes principals:

El primer d'aquests corrents, desenvolupat per Lluís Plantalamor a partir de les investigacions dutes a terme per l'equip del Museu de Menorca (i centrat en l'àmbit d'aquesta illa), continua en part l'esquema elaborat per Guillem Rosselló-Bordoy per a la prehistòria de Mallorca. Els orígens de la cultura talaiòtica, segons aquest model, caldria buscar-los en l'aportació d'idees i models externs, ja sigui per l'arribada de nous contingents humans a l'illa o bé per contactes d'altre tipus de monument. Aquest investigador proposa influències procedents de Sardenya on hi ha uns edificis, els nurags, que presenten alguns trets en comú amb els talaiots. Els primers talaiots es construirien cap al 1500 CAL ANE. Aquest tipus de construccions aniria evolucionant al llarg dels temps, canviant de forma i, segurament, de funció, però continuarien construint-se al llarg de l'edat de ferro. La cultura talaiòtica no desapareixeria del tot fins a la conquesta romana i el posterior procés d'aculturació.[22]

El segon esquema cronològic ha estat desenvolupat per un grup d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests autors consideren que les primeres manifestacions talaiòtiques es produeixen cap al 1000 CAL ANE, és a dir, de manera contemporània als últims naviformes pretalaiòtics. La cultura talaiòtica s'hauria consolidat a les illes cap al 850 aC, i a partir del 550 aC els talaiots comencen ja a abandonar-se, iniciant-se així la fase anomenada posttalaiòtica. En aquests moments, s'intensificaria l'activitat agrícola, fet que permetria la producció d'excedents, amb els quals les illes s'integrarien als circuits comercials de la Mediterrània.[23]

L'última d'aquestes propostes explicatives és fruit de les investigacions de Víctor M. Guerrero, Manuel Calvo i Bartomeu Salvà, de la Universitat de les Illes Balears. Per a aquests autors, la cultura talaiòtica és, bàsicament, una societat de l'edat del ferro, de manera que el moment de la seva gènesi no es pot situar més enllà dels segles VIII o IX aC. Així, la cultura talaiòtica seria el resultat de l'evolució interna de les societats pretalaiòtiques del bronze final, potenciada per la influència del comerç púnic al Mediterrani occidental.[24]

En el cas dels talaiots mallorquins, amb els seus grans espais interns, s'ha proposat que podria tractar-se d'espais comunitaris, on es redistribuirien els aliments entre tots els membres de la comunitat.[25] Els talaiots menorquins presenten una estructura bastant diferent, de forma que es fa difícil interpretar-los de la mateixa manera. Alguns dels talaiots d'aquesta illa es poden interpretar com estructures defensives, però n'hi ha d'altres que, per la seva situació i la seva estructura, semblen edificis monumentals amb una gran càrrega simbòlica, destinats potser a representar el poder de certs individus o grups socials. És el cas, per exemple, del gran talaiot oest de Cornia Nou, que presenta una ampla escala descoberta, al costat sud.[26][27]

A Mallorca, existeix una ruta dels talaiots amb 6 itineraris, creada pel Consell Insular de Mallorca i promoguda per la conselleria de turisme a la guia L'altra Mallorca. Alguns dels talaiots més espectaculars de Mallorca, excavats i oberts al públic, els trobem als jaciments de Son Fornés, L'Hospitalet Vell o al poblat talaiòtic de Capocorb Vell.

La xarxa monumental de Menorca, promoguda pel Consell Insular de Menorca, inclou també nombrosos poblats talaiòtics amb talaiots ben conservats, com els de Trepucó, Torre d'en Galmés o Montefí. Altres jaciments com Cornia Nou, tot i no formar part de la xarxa monumental, també es troben oberts al públic.

Taula de Talatí de Dalt, poblat talaiòtic de Menorca

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Hi ha proves que el primer poblament humà a les Illes Balears (Mallorca i Menorca) data del III mil·lenni abans de la nostra era.[28] Aquests colons podrien provenir del sud de França o de les costes orientals de la península Ibèrica. Malgrat tot, l'origen dels primers pobladors de les Illes Balears no és, ni de bon tros, un tema tancat.

Entre el 2200 i el 1900 aC, arriben influències de la cultura del vas campaniforme (només a Mallorca, no a Menorca), que en aquesta època es difonia per Europa, el nord d'Àfrica i la Mediterrània.

A partir de mitjans del II mil·lenni, s'observen canvis en aquestes comunitats: innovacions en les tècniques de fabricació de ceràmica, millores en la metal·lúrgia del bronze (amb un augment de la producció d'armes i eines), etc.

L'etapa compresa entre l'establiment de les primeres comunitats humanes i l'aparició de la cultura talaiòtica se sol anomenar període pretalaiòtic.

Propostes interpretatives i cronològiques[modifica | modifica el codi]

Cal tenir en compte que el complex cultural conegut com a talaiòtic comprèn un arc temporal molt ampli, i han estat molts els intents de sistematitzar-ne les etapes i la cronologia. Malgrat tot, podem afirmar que hi ha, actualment, tres línies teòriques principals que intenten explicar la gènesi i evolució de la cultura talaiòtica.

El primer d'aquests corrents, desenvolupat per Lluís Plantalamor a partir de les investigacions dutes a terme per l'equip del Museu de Menorca (i centrat en l'àmbit d'aquesta illa) continua en part l'esquema elaborat per Guillem Rosselló-Bordoy per a la prehistòria de Mallorca. Els orígens de la cultura talaiòtica, segons aquest model, caldria buscar-los en l'aportació d'idees i models externs, ja sigui per l'arribada de nous contingents humans a l'illa o bé per contactes d'altre tipus. Aquest investigador proposa influències procedents de Sardenya on hi ha uns edificis, els nurags, que presenten alguns trets en comú amb els talaiots. Els primers talaiots es construirien cap al 1500 CAL ANE. Aquest tipus de construccions aniria evolucionant al llarg dels temps, canviant de forma i, segurament, de funció, però continuarien construint-se al llarg de l'edat de ferro. La cultura talaiòtica no desapareixeria del tot fins a la conquesta romana i el posterior procés d'aculturació.[22]

Plantalamor divideix la cultura talaiòtica en quatre grans períodes culturals, basats principalment en la divisió tipològica dels monuments observats.

-El talaiòtic I començaria cap al 1500 aC i arribaria fins al 1000 aC. Es caracteritza pels grans talaiots d'estructura irregular, els monuments de secció esglaonada, els primers santuaris de taula i les primeres cases de planta circular. Els enterraments es durien a terme en navetes de planta allargada, hipogeus de planta senzilla i coves naturals amb mur ciclopi de tancament.

-El talaiòtic II aniria del 1000 aC fins al 700 aC. Durant aquesta etapa, s'abandonarien alguns dels hàbitats anteriors, i es produiria una concentració de la població en poblats voltats de muralles. Els enterraments es realitzarien en hipogeus de planta senzilla.

-El Talaiòtic III abarcaria des del 700 aC fins al 350 aC, i es caracteritza per l'ampliació de les estructures defensives dels grans poblats fortificats i l'aparició de grans cases circulars amb pati central. El talaiòtic IV seria l'última etapa, i aniria des del 350 aC fins a la conquesta romana, l'any 123 aC. Durant aquesta etapa es produeix una continuïtat respecte al període anterior, però amb una influència colonial cada vegada més accentuada.

El segon esquema cronològic ha estat desenvolupat per un grup d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests autors consideren que les primeres manifestacions talaiòtiques es produeixen cap al 1000 CAL ANE, és a dir, de forma contemporània als últims naviformes pretalaiòtics. La cultura talaiòtica s'hauria consolidat a les illes cap al 850 aC, i a partir del 550 aC els talaiots comencen ja a abandonar-se, iniciant-se així la fase anomenada posttalaiòtica. En aquests moments s'intensificaria l'activitat agrícola, fet que permetria la producció d'excedents, a través dels quals les illes s'integrarien als circuits comercials de la Mediterrània.[23]

L'última d'aquestes propostes explicatives és fruit de les investigacions de Víctor M. Guerrero, Manuel Calvo i Bartomeu Salvà, de la Universitat de les Illes Balears. Per aquests autors la cultura talaiòtica és, bàsicament, una societat de l'edat del ferro, de manera que el moment de la seva gènesi no es pot situar més enllà dels segles VIII o IX aC. Així, la cultura talaiòtica seria el resultat de l'evolució interna de les societats pretalaiòtiques del bronze final, potenciada per la influència del comerç púnic al Mediterrani occidental.[24]

La societat talaiòtica[modifica | modifica el codi]

En allò que coincideixen la majoria dels autors és en la interpretació del món talaiòtic com una societat amb una forta estratificació social i amb un accés diferenciat als recursos.

D'acord amb les proves arqueològiques, les bases econòmiques de la societat talaiòtica eren el conreu del cereals i la ramaderia de caprins (cabres i ovelles) combinada, en menor mesura, amb la cria de porcs i vaques.

Alguns autors proposen que la concentració de la població en nuclis urbans més protegits i la construcció dels primers talaiots es va fer necessària per les pirateries dels Pobles del mar, que es mouen per la Mediterrània cap al segle XIII abans de la nostra era, però cal tenir en compte que no hi ha proves directes de la influència d'aquests pobles a la Mediterània Occidental. Les fortificacions ens podrien estar parlant també d'enfrontaments entre els vilatges de les illes, cada un dels quals (almenys els més grans) constituïa potser una entitat independent. Aquesta història d'enfrontaments hauria creat el poble bel·licós, molt hàbil amb la fona o bassetja del qual ens parlen les fonts escrites gregues i romanes. Durant els darrers segles del I mil·lenni abans de la nostra era, tant els púnics com els romans van utilitzar els habitants de les Illes Balears com a mercenaris en diferents conflictes: Guerres Púniques, etc.

Se sap, a través de les fonts escrites romanes, que els natius de les illes utilitzaven un ungüent fet amb oli de llentiscle (en aquesta època no s'havia generalitzat encara l'oli d'oliva) i saïm de porc, amb el què s'untaven el cos. Aquests autors expliquen també que els illencs anaven nus, durant l'estiu, mentre que a l'hivern es cobrien amb pells. Els balearics disposaven de mules que exportaven, potser, a altres regions, perquè també apareixen citades a les fonts com una de les peculiaritats de les illes.

L'arquitectura talaiòtica[modifica | modifica el codi]

La població vivia en vilatges amb cases de pedra, construïdes amb pedres relativament grans, amb cambres rectangulars intercomunicades en algunes ocasions. A Menorca, a partir de l'arribada de la influència púnica, sembla generalitzar-se un tipus de casa molt característica: de planta oval o arrodonida, amb un pati central que dóna accés al diferents àmbits, disposats de forma radial. S'han excavat exemples d'aquestes vivendes a poblats com Torre d'en Galmés. Aquest tipus d'habitatge, en canvi, no el trobam a Mallorca.

Alguns dels vilatges estaven emmurallats amb blocs de pedres a manera de paret sense cap unió de fang o d'altre material. En aquestes muralles es van construir torres amb aspecte de torres de vigilància (en català es diuen talaies, d'on deriva talaiots). D'aquestes torres n'existeixen de diverses formes: rectangulars, circulars, quadrades i ovalades; i són d'altures diverses; però totes tenen un aspecte similar; es creu que la seva funció era la vigilància, en tant que s'ubicaven a les muralles, però pels casos en què se situaven al centre del vilatge semblen tenir una funció més defensiva (com una ciutadella). Les pedres utilitzades tant per les muralles com per a les torres eren d'una considerable grandària i la seva instal·lació degué exigir grans esforços. Tot i que, probablement, la seva finalitat inicial era militar, és necessari tenir en compte la possible dimensió simbòlica (com a espai de representació del poder) d'aquests elements.

A Menorca s'han comptat dos-cents seixanta-set talaiots (cal tenir en compte que cada vilatge té, almenys, un talaiot), vint-i-cinc taules, seixanta-quatre navetes i sis-cents noranta-una troballes diverses, gairebé totes a la meitat sud.

Una altra construcció típica del talaiòtic són les anomenades navetes d'enterrament. Es tracta d'una espècie de naus de pedra, de forma trapezoïdal i quasi rectangular, com una nau invertida. Disposaven d'una petita obertura, i estaven destinades exclusivament a l'enterrament col·lectiu. Apareixen només a Menorca. A Mallorca s'han trobat navetes per enterraments individuals, més tardanes i força diferents. Els cadàvers es col·locaven en forma semblant a la fetal. L'enterrament en aquestos monuments no excloïa el que continuaren practicant-se enterraments en coves, però el sistema es feia més complex: les coves, excavades artificialment, són cada vegada més grans i per tant ja convenia col·locar-hi bigues i puntals.

Les diferències de sistema d'enterrament no semblen respondre ni a diferències ètniques ni cronològiques, les possibles diferències polítiques, religioses o socials no són perceptibles. Se sap que existien alguns santuaris on se sacrificaven animals, i es percep un incipient culte al bou que, segons certs autors, podria indicar una influència cretenca, car s'ha trobat també alguna construcció de columna amb capitell típica de l'art minoic de Creta.

Finalment, l'altre monument característic és el recinte de taula, exclusiu de Menorca, consistent en un edifici de planta en forma de ferradura. Al centre d'aquesta estructura s'hi dreça una enorme columna monolítica sobre la qual reposa un capitell descomunal, amb un aspecte semblant a una taula. Tenien caràcter religiós però es desconeix la seva funció exacta. Una de les primeres hipòtesis apuntava la possibilitat que servissin per realitzar sacrificis, però aquesta teoria ha quedat descartada per manca de proves que la recolzin.

La ceràmica talaiòtica[modifica | modifica el codi]

La ceràmica talaiòtica és sempre feta a mà, donat que no es coneixia el torn. El sistema de cocció també era força primitiu, tot i que a les etapes finals es troben proves de la utilització de forns tancats. En conseqüència, la ceràmica pròpia d'aquesta cultura presenta un aspecte molt característic: taques de colors diferents (marró i gris) producte de la cocció irregular i desgreixant calcari, de color blanc, molt visible. Els atuells ceràmics, molt abundants, mostren una gran diversitat tipològica: vasos troncocònics, olles globulars, olles carenades, grans contenidors pitoides, etc. S'observen algunes diferències, a nivell tipològic, entre la ceràmica de Mallorca i la de Menorca.

Altres produccions (indústria òssia, lítica i metal·lúrgica)[modifica | modifica el codi]

Són freqüents, al registre arqueològic d'època talaiòtica, altres tipus d'objectes: punxons i espàtules d'os, molins de vaivé de pedra sorrenca (molons), elements de bronze i, a partir de mitjans del primer mil·lenni aC, de ferro (eines, armes, ornaments personals).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Prehistòria d'Europa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Prehistòria d'Europa». El Cultural. [Consulta: 19 de setembre de 2010].
  2. O źródeł Polski, p. 10-25, Jan M. BurdukiewiczKaczanowski, Kozłowski, p. 55-58
  3. Bermúdez de Castro, José María; Martinón Torres, María; Gómez Robles, Aida; Prado-Simón, Leyre; Martín Francès, Laura; Lapresa, María; Olejniczak, Anthony i Carbonell, Eudald (2011) «Early Pleistocene human mandible from Avenc de l'Elefant (ET) cavi site in Sierra d'Atapuerca (Spain): A comparative morphological study». Journal of Human Evolution, 61(1): 12-25
  4. Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana. primera. Ed. UOC, 2005, p. 74-75. ISBN 84-9788-153-2. 
  5. Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, p. 81-82. 
  6. «Possibles sacrificis humans en la prehistòria d'Europa».
    Vegeu també: Art paleolític
  7. O źródeł Polski, p. 26-31, Jan M. Burdukiewicz
  8. J. Muller i S. van Willigen: «New radiocarbon evidence for European Bell Beakers and the consequences for the diffusion of the Bell Beaker Phenomenon» (pàgs. 59-75), a Franco Nicolis (ed.): Bell beakers today: pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe, 2001.
  9. O źródeł Polski, p. 48-53, Ryszard Grygiel O źródeł Polski, Synchronization of archeological cultures, p. 212-215 by Adam Żurek and chronology tables. 218-221 by Wojciech Mrozowicz and Adam Żurek used throughout the article
  10. F. Jordá Cerdá et al., Historia de España I: Prehistoria, 1986. ISBN 84-249-1015-X
  11. 12,0 12,1 Víctor M. Guerrero. El poblamiento inicial de la Isla de Mallorca Complutum extra 1996
  12. Lluís Plantalamor Massanet Prehistoria de las islas Baleares Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueoiogia, t. 10, 1997, págs. 325-389
  13. E. Ripoll Perelló La catalogación de los dólmenes pirenaicos a Espacio, Tiempo y Forma, S. I, Prehist. y Arqueo!., t. 2, 1989, pàgs. 445-451
  14. Josep Castany Noves aportacions al megalitisme de l'interior de Catalunya
  15. Carbonell i Roura, Eudald. El complex del pleistocè mitjà del Puig d'en Roca. CSIC, 1998, p.38. ISBN 8400067568. 
  16. «Mamuts i caçadors al sud de Catalunya». El Punt Avui, 13/05/11. [Consulta: 26/2/2012].
  17. ROSSELLÓ, G. (1979) La cultura talayótica en Mallorca, Palma
  18. MASCARÓ PASARIUS. J. (1963): El talaiot de Sant Agustí (Vell Menorca). Palma de Mallorca
  19. MANCA DEMURTAS. L.: DEMURTAS. 5.(1986): Di un tipo architettonico mediterraneo: Talaiot Rafal Roig, Mercadal (Minorca). Selargius-Cagliari
  20. GUAL, J.Mª.; LÓPEZ, A.; PLANTALAMOR, L. (1991) Trebalúger: un exemple de la perduració de l’hàbitat a la prehistòria de Menorca, Me loussa, 2, 157-162.
  21. 22,0 22,1 PLANTALAMOR MASSANET, L. (1991) L'arquitectura prehistórica i protohistórica de Menorca i el seu marc cultural. Treballs del Museu de Menorca 12. Maó.
  22. 23,0 23,1 LULL, V., MICO, R., RIHUETE HERRADA, C. y RISCH, R. (1999), Ideología y Sociedad en la Prehistoria de Menorca. La Cova des Carritx y la Cova des Mussol. Consell Insular de Menorca, Barcelona
  23. 24,0 24,1 GUERRERO, V.M., CALVO, M., SALVÀ, B., 2002, La cultura talayótica. Una sociedad de la Edad del Hierro en la periferia de la colonización fenicia, Complutum 13, 221-258
  24. LULL, V., MICÓ, R., RIHUETE, C. y RISCH, R. (2001), La Prehistòria de les Illes Balears i el jaciment arqueològic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca) - La prehistoria de las Islas Baleares y el yacimiento arqueológico de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), Fundación Son Fornés, Montuïri, Mallorca
  25. PLANTALAMOR MASSANET, L. (1991) El conjunt de Curnia (Maó) i l’evolucio cultural a Menorca oriental al II mil·lenari aC. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 47. Palma de Mallorca
  26. http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3835733&orden=0
  27. LÓPEZ PONS, A., 2000, El poblament inicial de l’illa de Menorca en GUERRERO, V. M., GORNÉS, S. (coords), Colonización humana en medios insulares. Interacción con el medio y adaptación cultural, UIB, Palma, 195-214