Presó de Reina Amàlia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Presó de Reina Amàlia
Dades
TipusPresó modifica
Creació1839 modifica
Clausura1936 modifica
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït modifica
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona modifica
 41° 22′ 36″ N, 2° 10′ 01″ E / 41.3767°N,2.167°E / 41.3767; 2.167

La presó de Reina Amàlia, coneguda popularment com la «presó vella», va ser un centre penitenciari que des de l'any 1839 fins al 1904 va acollir, al Barri xino de Barcelona, indistintament homes, dones, infants i ancians; i que a partir de 1904, arran de la inauguració de la presó Model, va esdevenir exclusivament presó de dones fins al seu enderroc l'any 1936.[1][2]

Estava situada entre la Ronda de Sant Pau i els carrers Lleialtat i Reina Amàlia, a l'aleshores Districte Cinquè, on actualment hi ha la plaça de Folch i Torres, el casal de barri homònim i l'Institut Milà i Fontanals.

Història[modifica]

Presó per a tots (1839-1904)[modifica]

Fins al segle xix, El Raval era un espai perifèric de la ciutat de Barcelona, ocupat per horts i convents, com era el cas de l'actual plaça de Folch i Torres. El 1833 s'hi construí el convent de Sant Vicent de Paül (edifici que posteriorment serà la presó de Reina Amàlia). El 1837, amb la Desamortització de Mendizábal, l'anticlericalisme popular va fer fora els monjos i l'edifici del convent de Sant Vicent de Paül va ser incendiat.[3] Sobre les restes malmeses del convent s'hi va condicionar la presó, coneguda popularment com a «Presó d'Amàlia», nom que prové del carrer del mateix nom dedicat a Maria Josepa Amàlia de Saxònia qui fou la tercera esposa del rei Ferran VII d'Espanya. Al 1839 comença l'activitat de la «presó vella». Acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. Al 1847 la presó arribà al seu màxim nivell d'ocupació. No obstant la seva capacitat oficial no arribava als 300 reclusos, el nombre de presos i preses que hi eren confinats va arribar als 800 durant els seus primers anys de funcionament, fins a l'any 1847 en què es va arribar a un grau d'ocupació de prop de 1500 reclusos.

Les condicions higièniques hi eren penibles. A Barcelona se solia regalar el pa mal cuit, les verdures mig podrides i la carn que no deixaven vendre als mercats a les presons i als orfenats.[4] A mès, la corrupció era generalitzada i hi vigia la llei del més fort. L'arxiu de l'advocat Pere Armengol conté unes cartes d'un pres Carlos E. Denger que descriu amb detall tot una sèrie d'abusos, com per exemple el fet que els encausats dun gran robatori gaudeixen força llibertat i privelegis, «mentre altres que per la seva posició social o bones qualitats personals» han de romandre «en completa clausura», perquè no li han fet a l’alcaid un «regal de 40 duros».[5]

Garrot vil, el retrat de Ramon Casas de l'execució d'Aniceto Peinador

Durant la dècada de 1890, arran del mur de la presó, a l'anomenat Pati dels Corders, Nicomedes Méndez es va encarregar d'ajusticiar alguns delinqüents condemnats a mort, per mitjà del mètode del garrot vil, com Isidro Mompart i Aniceto Peinador, condemnats per assassinat, o l'anarquista Santiago Salvador, acusat de l'atemptat del Liceu.[6]

Presó per a dones (1904-1936)[modifica]

L'any 1904, amb la inauguració de la Presó Model al carrer d'Entença de Barcelona, la «presó vella» esdevé només presó de dones, majoritàriament de classe baixa.[7] Passa a anomenar-se també «La Galera» a causa de l'obligació que tenien les recluses de treballar en la confecció de filats.

Durant el primer terç del segle xx, per la presó també hi van passar preses polítiques, sobretot anarquistes. Mai no van arribar a ser majoria a Reina Amàlia, però sí un bon nombre en períodes de revoltes i vagues, com la Setmana Tràgica, el 1909, quan Barcelona va començar a ser coneguda com la Rosa de Foc.[8] La majoria de condemnes eren per petits furts,[9] però també per ser lesbianes o per blasfemes.[7] Entre les rescluses hi ha hagut, entre molts altres Maria Rosa Sagnier, de noble nissaga, per haver pertorbat per fundamentalisme catòlic l'estrena d'una obra de teatre anticlerical i no haver pagat la multa.[10] La cantant Bella Dorita, s'hi va estar «per escàndol públic».[4] Un primer assalt va tenir lloc a mitjan d'abril de 1931, es van alliberar les preses, es van cremar les màrfegues i les fitxes antropomètriques.[11]

El 22 de desembre de 1935 se celebrà al Teatre Olympia de Barcelona un míting organitzat per la CNT contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobaven condemnats. El sistema jurídic de la Segona República Espanyola tenia aleshores dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester Marco.

Detall de la plaça de Folch i Torres

El 19 de juliol de 1936, un cop aturat el cop d'estat militar, es va procedir a l'alliberament de les preses i a l'inici de l'enderrocament de la presó vella per anarquistes de la CNT a pic i pala.[3] El govern va aprofitar políticament el fet per denunciar les males condicions de la vida penitenciària que havien imposat els règims monàrquics anteriors a 1931. El 21 d'agost de 1936 s'inicià l'enderrocament oficial de la presó amb un acte municipal amb la presència de l'alcalde, Carles Pi i Sunyer, i el conseller-regidor Antonio Ventos. L'enderroc fou a càrrec del Sindicat de la Construcció de la CNT.

Durant els anys de postguerra, al solar s’hi va construir un magatzem de fustes. La plaça encara se l'anomenava «la placeta de la presó» o «la plaça de la presó de dones». Va rebre el nom de plaça Josep Maria Folch i Torres l'any 1963. L'any 1966, al solar s’hi va construir la piscina del Club Natació Montjuïc, tancada el 2002 i enderrocada el 2004.[4] El 2017 s'hi van fer recerques arqueològiques amb motiu del projecte de reurbanització de la plaça.[3]

Referències[modifica]

  1. Roura, Helena; Teruel, Laia; Hermida, Elsa; Vidal, David; Santos, Gerardo «Reina Amàlia, memòria d'una presó oblidada». SomAtents, 30-12-2016.
  2. Cols, Carles «Barcelona dedica un minúscul record a la seva presó més infame». El Periódico, 04-01-2018.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Una presó de dones del segle XIX a la plaça de Josep Maria Folch i Torres». Ajuntament de Barcelona, 06-04-2017. [Consulta: 25 març 2020].
  4. 4,0 4,1 4,2 Theros, Xavier «Presó de dones». Ara, 21-08-2016.
  5. Fontova, 2010, p. 14-15.
  6. Theros, Xavier «Patio de Corders» (en castellà). El País [Madrid], 04-08-2012. ISSN: 1134-6582.
  7. 7,0 7,1 «Una ruta dona a conèixer l’antiga presó Reina Amàlia». Beteve, 15-07-2018. [Consulta: 25 març 2020].
  8. Roura, Helena. «Reina Amàlia, memòria d'una presó oblidada «  Masala», 18-06-2018. [Consulta: 26 agost 2018].
  9. Fontova, 2014, p. 14.
  10. «Ja era hora». La Humanitat, 04-04-1932, pàg. 1.
  11. Hernández Holgado, Fernando. «La prisión militante». A: Cárceles de mujeres : la prisión femenina en la posguerra (en castellà). Primera edición. Alcorcón, Madrid: Editorial Sanz y Torres, 2017, p. 230. ISBN 978-84-16466-44-3. 

Bibliografia[modifica]