President del Consell de Castella
El President del Consell Reial de Castella va ser la segona màxima autoritat de la corona de Castella, i després d'Espanya, amb la supressió del Consell d'Aragó, després del rei durant l'antic règim. La seva figura va mantenir-se mentre va durar el sistema de consells, el poder dels quals va anar en detriment a partir de la reforma del funcionament del govern amb l'entrada dels Borbons al tron. El consell i la figura del seu president van ser suprimits el 1834.
Funcions
[modifica]La presidència del consell va ser el càrrec de més rellevància política i administrativa de la monarquia després del mateix monarca,[1] no en va era anomenat el «segon personatge del Regne després del rei». Estava al cas de tots els negocis de la justicia i del govern de la monarquia,[2] i era l'encarregat del vetllar pel bon funcionament dels càrrecs i que s'observessin les lleis del regne.[3] Com a representant immediat del rei, exercia com a Capità General de la Justícia del regne, amb les funcions de magistrat suprem després de la persona del monarca, exercia un poder efectiu en el sistema legal, amb una gran influència tant en l'ordre civil com l'eclesiàstic,[4] capaç de decidir sobre l'execució de sentències, desterraments o empresonaments. D'altra banda, com a màxima autoritat també rebia les notícies directes de tot el que passava a la monarquia, a més d'intervenir-hi; havia d'ésser obeït amb la mateixa puntualitat que el rei;[2] podia manar, a més, a la resta de ministres, alcaldes de casa i cort, cancelleries i audiències.[3] A causa del prestigi i la influència del càrrec, en moltes ocasions es va haver de valer de formes solemnes i misterioses per mantenir el prestigi de la presidència.[2]
A nivell intern, evidentment dirigia el govern ordinari del Consell de Castella, i des de 1707 també el de l'Aragó, com a vicari dels poders del sobirà. A més, havia de vetllar pel bon funcionament de l'organisme, presidia les sessions del consell en Ple o bé en Sales, i el president tenia la facultat per assistir a les sessions de qualsevol sala a la seva conveniència.[3] Era també president de multitud de comissions i juntes integrades per ministres d'altres consells. Des d'allà, el president tenia la facultat de proposar al monarca el que convenia dur a terme i les decisions sobre el nomenament de càrrecs, fossin eclesiàstics o civils, entre altres feines, de les quals depenia el bon funcionament de la institució. Una altra atribució era la publicació dels reials decrets i ordres, remesos a través d'una via reservada del Secretari de Gràcia i Justícia. Finalment, tenia facultat de convocar de forma extraordinària el Ple de la Cambra i qualsevol de la Juntes que presidís en aquell moment.[5]
El president era el ministre del rei més destacat durant la celebració de les Corts, perquè el monarca només assistia als actes solemnes i a la presentació de la proposta règia, al final era le president amb els seus ajudants que s'ocupava de la direcció i conducció de les corts en nom del rei des de la seva convocatòria fins a la seva dissolució, sempre en representació dels interessos de la monarquia: examinava poders dels procuradors, demanava el jurament, resolia qüestions de procediments, dubtes o peticions, a més de tenir capacitat d'imposar sancions disciplinàries, donava llicència als procuradors per les absències; finalment, li corresponia formular a les Corts la proposta règia en segona proposició.[6]
Història
[modifica]Previ a la formació i estructuració del Consell de Castella, hi va haver una etapa que alguns consideren una primera fase del consell. En aquells moments, era el monarca mateix qui presidia el consell, de fet una mena de cambra consultiva a la corona. L'acta fundacional del consell es data amb l'establiment de les Ordenances de les Corts de Valladolid de 1385, durant el regnat de Joan I de Castella, quan es va formalitzar la creació d'un consell reial que tenia competències i atribucions pròpies. Al cap d'uns anys, aquest nou òrgan va tenir com a figura preeminent al bisbe de Segòvia, Juan de Serrano, si bé encara no ostentava el títol de president.[7][8]
El primer president que figura amb aquest nom és Diego de Anaya y Maldonado el 1402. No obstant això, ordenances posteriors encara no s'estableix definitivament, perquè la presidència és exercida per tot el consell amb el monarca com a president formal, si bé qui exercia com a tal, però sense el nom, era Álvaro de Luna y Jarana.[8]
Tanmateix, la presidència del consell va suposar una lluita entre els nobles i els clergues i, a més, hi hauria la possibilitat que es realitzessin torns en la presidència segons el grau de poder social i econòmic. El 1480 els Reis Catòlics estableixen unes noves ordenances, convertint el consell en una institució tècnica, deixant de banda les ambicions de la noblesa i el clergat; és a partir d'aquest moment quan els monarques s'arroguen la capacitat de nomenar i revocar aquest càrrec, si bé, òbviament, la presidència va continuar ocupada per personalitats dels estaments privilegiats.[8]
Els Àustries hispànics van servir-se de poder nomenar i revocar, i van reforçar els poders del consell, sempre nomenant una persona de màxima confiança en la seva presidència, sobretot durant els regnats de Carles I i Felip II, a causa de les nombroses absències del regne. Aquesta situació canvia amb els anomenats Àustries menors, durant els regnats dels quals la figura política executora va ser el valido, que van controlar la presidència del consell a lliure albir. Tot i que el president recupera la seva preeminència amb la caiguda del valido de Felip IV, l'aparició de la figura del primer ministre durant el regnat de Carles II va fer que tornés a minvar la seva importància, si bé va arribar-se a un punt en què ambdós càrrecs van unir-se de facto.[8]
La nova dinastia va transformar l'estructura administrativa que va suposar situar al consell de Castella al capdavant de tot el territori peninsular espanyol en suprimir-se el consell d'Aragó. No obstant això, el consell i el seu president tindran cada vegada menys importància en establir-se el govern a través de les secretaries de despatx i la figura del secretari d'Estat. Aquesta situació serà irreversible quan Manuel Godoy assumeixi tots els poders i, sobretot, amb la guerra d'independència que estableix el sistema de juntes. La tornada l'absolutisme amb Ferran VII ja no retorna el seu poder al consell, que es va mantenir fins a 1834, que va ser definitivament suprimit.[9]
Llista de presidents
[modifica]Presidents des de la instauració del càrrec:[10][11]
Referències
[modifica]- ↑ Granda, 2011, p. 29.
- 1 2 3 Granda, 2011, p. 31.
- 1 2 3 Granda, 2011, p. 32.
- ↑ Granda, 2011, p. 29-30.
- ↑ Granda, 2011, p. 33.
- ↑ Granda, 2011, p. 35.
- ↑ Pérez Garzón, 2014, p. 424.
- 1 2 3 4 Pérez Garzón, 2014, p. 425.
- ↑ Pérez Garzón, 2014, p. 426.
- ↑ López Gómez, Ángela «Los presidentes y gobernadores del Consejo Supremo de Castilla» (en castellà). Hidalguía, 36, 1988, pàg. 673-704.
- ↑ Molas Ribalta, Pedro. Institucions i grups socials a l'Edat Moderna (en castellà). Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2012, p. 138-139. ISBN 978-84-475-3590-3.
- ↑ Fernández Giménez, 1999, p. 549.
- ↑ Fernández Giménez, 1999, p. 565.
Bibliografia
[modifica]- Granda, Sara «El Presidente del Consejo de Castilla y el Generalato de la Suprema» (en castellà). Revista de la Inquisición, vol. 15, 2011, pàg. 27-83. ISSN: 1131-5571.
- Fernández Giménez, María del Camino «Notas sobre la reforma del Consejo de Castilla en 1713» (en castellà). Anuario de historia del derecho español, núm. 69, 1999, pàg. 547-578. ISSN: 0304-4319.
- Pérez Garzón, Juan Sisinio «Reseña de Sara GRANDA, La presidencia del Consejo Real de Castilla, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Consitucionales, 2003, 720 pp. ISBN 978-84-259-1555-0» (en castellà). Vinculos de la Historia, núm. 3, 2014, pàg. 424-426. ISSN: 2254-6901.