Privilegi de la unió dels regnes (1319)
| Nom en la llengua original | (la) Ne regna et comitatus dividantur  | ||
|---|---|---|---|
| Tipus | edicte llei fur | ||
| Vigència | 14 desembre 1319 - | ||
| Estat | Corona d'Aragó | ||
| Jurisdicció | Corona d'Aragó | ||
| Participant | |||
| Signatari | |||
El Privilegi de la Unió dels regnes d'Aragó, València, Mallorca i comtat de Barcelona (també Ne regna et comitatus dividantur) va ser una disposició promulgada pel rei Jaume II el Just el 14 de desembre de 1319 durant les Corts de Tarragona.
El text establia la prohibició de separar els diversos territoris que conformaven la Corona d'Aragó, assegurant-ne la unitat jurídica i política més enllà de la mera unió dinàstica. El privilegi és considerat una fita clau en la configuració de la monarquia composta de la Corona d'Aragó i en la consolidació d'una personalitat política pròpia, fins al punt que el jurament d'indivisibilitat es convertí en part del ritual de coronació i, en cas d'incompliment, els estaments quedaven legitimats per resistir el rei fins i tot amb la força.[1]
Del text se'n feren feren quatre còpies, i a matriu del privilegi s'inscriví en els registres de la Cancelleria de Jaume II. Tot i que l'original de l'Arxiu Reial (avui Arxiu de la Corona d'Aragó, o ACA) i el de Saragossa s'han perdut, es conserven els exemplars de Barcelona (Arxiu Històric de la Ciutat) i València (Arxiu Municipal).[2]
Context històric
[modifica]El privilegi es dictà després de les experiències negatives derivades de les divisions testamentàries de Jaume I el Conqueridor i de Pere el Gran, que havien fragmentat els dominis de la Corona. La seva aprovació coincidí amb la crisi política provocada per la renúncia de l'infant Jaume, hereu primogènit de Jaume II, i la necessitat de consolidar la successió en el futur Alfons el Benigne.
El privilegi fou confirmat successivament per tots els reis de la Corona d'Aragó fins a Ferran el Catòlic. Ja en època moderna, el text i la seva tradició de confirmacions foren inventariats dins els repertoris Liber patrimonii regii (1582–1590), concebuts per ordenar milers de referències de títols i privilegis reials conservats a l'ACA; les edicions i descripcions actuals destaquen que recullen el privilegi i anoten confirmacions almenys fins a Alfons el Magnànim (sense excloure que les confirmacions continuessin fins al regnat de Ferran).[3]
Diversos historiadors han assenyalat que aquest privilegi no fou únicament una disposició de caràcter tècnic sobre la successió, sinó que constituí una pedra angular en la construcció institucional de la Corona d'Aragó. Ja a la baixa edat mitjana, cronistes i erudits com Pere Miquel Carbonell o Jerónimo Zurita el descrivien com una garantia de cohesió entre els diversos regnes i territoris que integraven la monarquia. En època posterior, la seva invocació esdevingué un recurs recurrent en els debats polítics i jurídics, atès que permetia defensar la idea que la separació dels dominis era contrària a dret i que la seva unitat constituïa un principi fonamental de la monarquia aragonesa.[2]
El text va ser utilitzat com a precedent jurídic, per exemple, pels diputats de Catalunya el 1627, en oposició a la proposta de Perpinyà i els Comtats de Rosselló i Cerdanya de separar-se del Principat. Aquests territoris van reclamar a Felip IV la seva separació del Principat de Catalunya i la creació d'una administració pròpia. Aquesta demanda s'emmarcava en un llarg historial de greuges fiscals i militars i en les tensions amb les institucions catalanes. La Diputació del General respongué amb memorials que defensaven que la desunió vulnerava les Constitucions catalanes, alterava els mecanismes fiscals i militars i, sobretot, infringia el Privilegi de la unió dels regnes. La controvèrsia demostrà la vigència del privilegi com a instrument per defensar la unitat del Principat i la cohesió de la Corona d'Aragó, fins a les portes del Tractat dels Pirineus (1659).[4]
Contingut
[modifica]El privilegi establia, en primer lloc, la unitat perpètua dels regnes i comtats de la Corona: els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, juntament amb el domini sobre el regne de Mallorca i les illes adjacents, els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Vallespir, i els vescomtats d'Omeladès i Carlat, havien de romandre indissolublement units sota un mateix senyor. Aquesta disposició anava acompanyada de la prohibició expressa de dividir-los per testament, donació, disposició entre vius o qualsevol altra fórmula, declarant-se nul i sense efecte qualsevol acte en sentit contrari. Tanmateix, s'admetia una excepció limitada: el rei i els seus successors podien concedir o cedir castells, llocs o heretats particulars als fills o a altres persones, sempre que la integritat dels regnes i comtats es mantingués intacta.[2]
Per garantir-ne el compliment, Jaume II jurà sobre els evangelis i la creu mantenir aquesta disposició, i imposà als seus successors l'obligació de fer el mateix. El privilegi establia a més que, abans de rebre homenatge i fidelitat, els nous reis o hereus havien de ratificar públicament aquest estatut; en cas contrari, els prelats, nobles, militars, ciutadans i habitants no estaven obligats a prestar-los reconeixement, i qualsevol jurament fet sense aquest requisit era considerat invàlid. Així mateix, s'imposava a tots els súbdits presents i futurs —prelats, nobles, cavallers, ciutadans i pagesos— el deure d'observar i complir l'estatut sota pena de deslleialtat.[2]
Finalment, per assegurar la seva vigència i difusió, s'ordenava l'expedició de quatre còpies: una per a l'Arxiu Reial i les altres tres per als consells municipals de Saragossa, València i Barcelona, capitals dels respectius territoris principals de la Corona.[2]
Referències
[modifica]- ↑ de Francisco Olmos, José María «Jaime II y la "Constitución" de la Corona de Aragón» (
PDF) (en castellà). Anales de la Universidad de Alicante: Historia medieval, 1996-1997, pàg. 521-530. ISSN: 0212-2480. - 1 2 3 4 5 «La Unió de regnes (1319)». Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya. [Consulta: 13 setembre 2025].
- ↑ Sinués Ruiz, Atanasio; Ubieto Arteta, Antonio. El patrimonio real en Aragón durante la Edad Media: índice de los documentos consignados en el Liber Patrimonii Regii Aragoniae del Archivo de la Corona de Aragón (en castellà), 1986, p. 63. ISBN 84-7013-216-4.
- ↑ Jordà Fernández, Antoni «Memorials en defensa de la unitat del Principat de Catalunya i els Comtats de Rosselló i Cerdanya (s. XVII)» ( PDF). Revista de Dret Històric Català, Vol. 14, 2015, pàg. 29-51. DOI: 0.2436/20.3004.01.79. ISSN: 1578-5300.
