Procés de Burgos

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'esdevenimentProcés de Burgos
Període Franquisme
Modifica dades a Wikidata

L'anomenat procés de Burgos fou el judici sumaríssim -Consell de Guerra- que va jutjar a finals del 1970 setze persones, acusades -entre altres delictes- de pertànyer a ETA.

El fets[modifica]

Els fets jutjats es remuntaven a l'any 1968. El 2 d'agost d'aquell any era assassinat el policia Melitón Manzanas, Cap de la brigada d'Investigació de Sant Sebastià (policia política o secreta) i segona víctima mortal de la història d'ETA.

Es va decidir jutjar a través d'un tribunal militar 16 militants de l'organització politicomilitar ETA. Se'ls acusava dels delictes d'assassinat de dues persones més: el Guàrdia Civil José Pardines Arcay i el taxista Fermin Monasterio Pérez, i també d'altres delictes que els havien reportat un botí de més de 30 milions de pessetes.

Transcendència del judici[modifica]

Els fets jutjats eren un atac al règim totalitari del general Franco, i tot i que no van mancar veus que demanaven un judici civil per jutjar delictes civils, finalment, en un règim com aquell, fou la justícia militar l'encarregada del procés. Cridava l'atenció l'elevat nombre d'encausats, així com les penes sol·licitades: sis penes de mort i 752 anys de presó.

L'organització ETA va saber aprofitar políticament el judici, i amb el segrest el dia 1 de desembre de 1970, del Cònsol honorari de l'Alemanya Federal a Sant Sebastià -Eugen Beihl - va atraure encara més l'atenció internacional. El fet que la premsa estrangera democràtica no fos gens partidària del règim autoritari va motivar la manca de rebuig majoritari per l'assassinat del Comissari Melitón Manzanas, conegut pels seus duríssims interrogatoris en els quals no es respectaven els drets dels detinguts i es practicava la tortura.

Una altra de les raons de la notorietat del judici fou la intervenció d'altes jerarquies eclesiàstiques en el procés. Per una banda la presència de dos sacerdots entre els encausats va fer que l'Església es presentés com a part interessada; per l'altra, l'Església basca tenia entre els seus membres a moltes de les organitzacions oposades al Règim. L'Església del País Basc va cedir locals per a reunions i tancaments en pro de l'amnistia, però sobretot va destacar el fet de la redacció de cartes pastorals al·lusives per a la seva lectura com a homilies. La que va tenir més repercussions fou la que es va conèixer el 22 de novembre, signada conjuntament pel Bisbe de San Sebastià, Jacinto Argaya, i l'Administrador Apostòlic de Bilbao, José María Cirarda.

A Catalunya, el día 12 de desembre, 300 artistes i intel·lectuals catalans es van tancar a l'abadia de Montserrat i llançaren un manifest en què demanaven l'amnistia política, llibertats democràtiques i el dret a l'autodeterminació. L'ocupació finalitzà el 14, ja que es temé que l'abat i els monjos patissin represàlies. També es produïren, com a la resta de l'Estat, altres manifestacions relacionades amb conflictes sociolaborals que finalment acabaven demanant l'amnistia dels processats, així com protestes a les universitats.

El dia de Nadal ETA alliberava el cònsol honorari segrestat, i la sentència va arribar el 28 de desembre de 1970, amb la confirmació de les 6 penes de mort inicials i tres més, ja que tres acusats foren trobats culpables de dos delictes capitals cadascun i foren també condemnats. En total nou sentències de mort, cinc-cents dinou anys de presó i multes per valor d'6.000.000 de les antigues pessetes. Finalment les penes imposades en la duríssima sentència, que superava les peticions del fiscal, van acabar de polaritzar l'atenció sobre Burgos, creant una opinió contrària a les penes de mort, i favorable a l'indult dels encausats.

El dia 29 es va reunir el Consell del Regne, i el dia 30 ho va fer el Consell de ministres a El Pardo, i es va decidir per unanimitat concedir l'indult de totes les penes de mort. L'esborrany de l'acta[1] del consell de ministres que proposa l'indult és de gran interès, per tal com hi queden recollides les opinions d'alguns membres del govern. Com a anècdota són destacables les paraules de Torcuato Fernández Miranda, que cita Ciceró i sant Tomàs per defensar la postura favorable a l'indult.

Encausats, penes i militància actual[modifica]

Conseqüències[modifica]

Un conjunt de fets va fer que el procés, inicialment concebut per a assestar un dur cop a ETA, finalment esdevingués una estocada per al Règim. El primer d'ells va ser un erroni moviment polític interessat a identificar els oficials encarregats d'aquests com a oportunitat de promoció personal. Així van convertir el procés en un judici col·lectiu, unint en una sola causa els setze casos individuals. No van preveure que fent això centraven l'opinió internacional sobre les aspiracions basques, compartides per tots els acusats, en lloc de concentrar-les en les presumptes activitats terroristes d'alguns d'ells. Amb aquest judici, amb què es pretenia donar un cop mortal a ETA, va passar justament el contrari, amb l'afegit d'una extraordinaria i enfortidora publicitat internacional per a la banda. Pitjor encara, en una organització llavors dividida arran de la "VI Assemblea", el Règim va aconseguir que en aquells dies, abans de la deriva cap a l'abisme de 1977, ETA aconseguís una àmplia admiració, seduint com a complement de la lluita de masses dels obrers.

Un altre fet no menys important, va ser l'efectista moviment tàctic d'ETA amb el segrest del cònsol alemany. Les autoritats alemanyes, país d'importants proveïdors, clients i inversors a Espanya, van començar a exercir pressions per tal que les sentències de mort no es duguessin a terme. Quedava palès que, en cas contrari, hi hauria sancions econòmiques.

Finalment la implicació per part de l'Església a favor de l'amnistia va acabar de tancar el cercle.

El procés va posar en evidència l'existència de diversos motius de preocupació per a aquell Règim que envellia: el naixement d'una organització disposada a matar per tal de portar endavant els seus objectius; la presència d'una oposicíó molt organitzada, sobre tot el Partit Comunista i els sindicats, que convocaven aturades i protestes de contingut més polític que no pas laboral, i que una gran part dels treballadors secundava; la mobilització de les Universitats; i l'oposició de l'Església Basca, Catalana i part de l'Espanyola; i com no, l'opinió internacional un cop més en contra.

Però no van ser ferides de mort per al Règim. Encara van caler set anys per a tenir les primeres eleccions democràtiques, vuit per tenir una constitució que abolís formalment l'anterior règim i nou per als primers Estatuts d'Autonomia: els de les comunitats històriques.

Referències[modifica]