Prodaná nevěsta
 Cartell de l'òpera del 1919 | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Bedřich Smetana |
| Llibretista | Karel Sabina |
| Llengua | txec |
| Publicació | 30 maig 1866 |
| Gènere | òpera còmica i òpera |
| Parts | tres |
| Personatges | Mícha (en)  , Kecal (en) , Krušina (en) , Indián (en) , Esmeralda (en) , Háta (en) , Ludmila (en) , Jeník (en) , Principál komediantů (en) , Mařenka (en) i Vašek (en) |
| Estrena | |
| Estrena | 30 de maig de 1866 |
| Escenari | Teatre Provisional de Praga, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 12 de febrer de 1924 (estrena a Espanya) |
    | |
Prodaná nevěsta (La núvia venuda) és un òpera còmica en tres actes del compositor txec Bedřich Smetana, amb llibret en txec de Karel Sabina. S'estrenà al Teatre Provisional de Praga el 30 de maig de 1866. A Catalunya es va estrenar per primer cop al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 12 de febrer de 1924.[1]
L'òpera es considera que feu una contribució important cap al desenvolupament de la música txeca. Va ser composta durant el període 1863-66. Situat en un poble, i amb personatges reals, explica la història de com, després d'una sorprenent revelació tardana, el veritable amor preval sobre els esforços combinats de pares ambiciosos i un agent matrimonial intrigant.
L'òpera nacional txeca fins a aquest moment havia estat representada únicament per un nombre d'òperes menors. Smetana volia crear un gènere operístic veritablement txec. El tractament musical de Smetana fa un ús considerable de les tradicionals formes de dansa bohèmia, com ara la polca i el furiant, tot i que evita en gran manera la cita directa de la cançó popular. L'obertura, que sovint s'interpreta com una peça de concert independent de l'òpera, va ser, particularment, composta abans de gairebé qualsevol de les altres músiques de què es compon.
Origen i context
[modifica]Bedřich Smetana va escriure vuit òperes amb gran acollida, però fora de la seva terra el seu nom s’associa sobretot amb La núvia venuda. Aquesta obra, la seva segona, es pot considerar alhora el punt d’inici i el cim del que anomenem estil nacional txec. Tot i que altres compositors —sobretot del segle XVIII— ja havien contribuït notablement a la música europea, va ser Smetana (1824–1884) qui va consolidar una autèntica identitat musical txeca, i aquesta òpera n’és l’expressió més genuïna. És una creació profundament arrelada al seu país, però amb un reconeixement universal.[2]
A La núvia venuda, Smetana retrata un tros de vida quotidiana: crea personatges vius, propers, amb emocions compartibles. Més enllà d’un argument força ingenu, sobresurt la força vital dels personatges, dibuixats amb gran precisió musical. Hi apareixen figures com Kecal, amb la seva astúcia poc refinada; el candorós Vašek; els enamorats, apassionats; les dues parelles de pares; i tot el món dels còmics, configurant un conjunt humà ric i expressiu.[2]
Entre 1861 i 1863, Smetana havia acabat la seva primera òpera seriosa, Els brandenburguesos a Bohèmia, i de seguida es va llançar a crear-ne una de còmica. La voluntat era tan intensa que fins i tot va compondre la coneguda obertura abans de llegir el llibret de Karel Sabina, i alguns temes musicals ja existien prèviament. Malgrat això, el procés creatiu va ser llarg i complex, amb esbossos inicials força diferents del resultat final. Quan es va estrenar el 30 de maig de 1866 al Teatre Provisional de Praga, l’òpera encara no tenia la forma actual: constava només de dos actes i mancaven diversos elements importants com danses i recitatius. Amb els anys, Smetana en va revisar la partitura fins a arribar a la versió definitiva, presentada el 25 de setembre de 1870. L’obra és, per tant, el resultat d’una evolució lenta i meticulosa.[2]
Des d’aleshores, l’èxit no ha deixat de créixer. Ja el 1952 s’havien superat les dues mil representacions al Teatre Nacional de Praga, i la seva difusió internacional —impulsada especialment arran de l’èxit a Viena el 1892— confirma que manté intactes la seva vitalitat i el seu encant.[2]
Recepció
[modifica]El fet que l’obra no fos acollida amb un entusiasme immediat pot resultar sorprenent avui, ja que —potser amb l’única excepció de Borís Godunov— poques òperes han reflectit amb tanta intensitat el caràcter i els colors del seu país. Tanmateix, el públic del moment, habituat sobretot als models italians i alemanys, no va saber captar la transcendència d’aquella proposta. Alguns espectadors, que esperaven una òpera còmica a la manera de Jacques Offenbach, van quedar desorientats —entre ells el mateix Karel Sabina, que fins i tot va admetre que, si hagués imaginat el resultat final de Bedřich Smetana, hauria elaborat un llibret diferent.[3]
Amb els anys, però, l’òpera es va imposar amb força: La núvia venuda va acabar guanyant-se el públic de Bohèmia fins a esdevenir un autèntic emblema de la seva expressió musical. La funció número cent, l’any 1882, va ser motiu de celebracions arreu, i Bedřich Smetana va ser aclamat com una figura gairebé heroica a nivell nacional. Tanmateix, en aquell període el compositor ja travessava una etapa difícil, marcada per la malaltia i una profunda amargor. La sordesa el va afectar en plena maduresa creativa, i cap èxit públic podia compensar aquesta pèrdua. Malgrat tot, va acceptar amb agraïment la popularitat de l’obra, tot afirmant que havia deixat de ser seva per passar a formar part del poble txec. Alhora, considerava que no era la seva creació més valuosa, i que altres títols, com Dalibor, mereixien més atenció. També recordava que havia escrit La núvia venuda en part per demostrar als seus detractors que era capaç d’allunyar-se d’un estil excessivament “wagnerià”.[3]
Argument
[modifica]Acte I
[modifica]Poble txec a mitjan segle xix. En una plaça, al costat de la posada, els pobletans celebren les festes patronals i brinden amb alegria per l'amor i la bona vida. La jove i bella Mařenka conversa amb el seu nòvio Jeník. Està preocupada perquè els seus pares, Krušina i Ludmila, planegen casar-la, contra la seva voluntat, amb Vašek, el fill de l'adinerat granger Mícha. Jeník resta importància a aquest compromís, cosa que la indigna.
El nuvi es lamenta d'haver tingut una vida trista i sense fortuna, a pesar que va nàixer al si d'una família acomodada. Conta que quan va morir sa mare, son pare (que no és un altre que Mícha, encara que en el poble ningú ho sap) va contraure segones núpcies amb Háta, amb qui va tindre el seu segon fill, Vašek. Jeník no tenia una bona relació amb la seva madrastra i aquesta el va expulsar de la llar familiar. Des de llavors, ha servit en diferents cases, distanciat del poble, tractant de guanyar-se la vida honradament. El jove assegura a Mařenka que no ha de témer pel seu amor indestructible cap a ella i que tot acabarà bé.
Arriben Krušina i Ludmila acompanyats pel matrimonier Kecal, que emfatitza el bon partit que suposa per a Mařenka el fill de Mícha, a qui encara no coneixen. La noia mostra el seu rebuig cap a aquest contracte signat pels seus pares i Kecal, i revela furiosa que ja ha adquirit un compromís amb Jeník.
Acte II
[modifica]A l'interior de la posada. Els pobletans beuen i ballen. Apareix Vašek vestit de nuvi i tartamudejant. El tímid jove mai ha vist en persona la seva promesa. Mařenka, que ha endevinat la seva identitat, s'hi acosta i, sense desvelar-li qui és, el convenç astutament que la seva futura esposa no és una bona dona.
Mentrestant, Kecal intenta que Jeník renuncie a Mařenka. Per a aconseguir el seu objectiu li oferix una substanciosa quantitat de diners, que ell accepta amb una condició que ha d'aparèixer en el contracte: "Només el fill de Mícha podrà casar-se amb Mařenka". Kecal marxa precipitat i content a redactar el document. Al cap d'una estona torna i convoca els habitants per a fer una lectura pública de l'acord. Krušina i els pobletans queden impressionats pel sacrifici que fa Jeník pel fet de renunciar a Mařenka, però quan descobrixen que "ha venut la seva nòvia" per 300 monedes d'or s'escandalitzen davant de semblant brivallada.
Acte III
[modifica]Plaça del poble. El cap dels comediants d'un circ ambulant presenta als habitants les actuacions que preparen. Vašek està pensatiu i queda embadalit per la bellesa d'una ballarina del circ, Esmeralda. De sobte, un comediant de la companyia circense, l'Indi, anuncia que el còmic que havia de disfressar-se d'os ha agafat una tremenda borratxera i necessiten urgentment un substitut. Esmeralda convenç fàcilment amb els seus encants Vašek perquè "es fiqui a la pell de l'os". Apareixen en escena Mícha, Háta i Kecal. Vašek confessa als seus pares que ja no vol casar-se amb Mařenka, ara que ha descobert que està enamorat d'una bella i estranya noia. Els seus pares s'horroritzen i el tímid jove surt corrent. Poc després arriba Mařenka amb els seus pares. Està indignada després d'haver conegut l'acord de Jeník amb Kecal, i sosté que no es casarà ni amb ell ni amb cap altre. Torna Vašek i reconeix en Mařenka la "estranya noia” de la qual s'ha enamorat i amb la qual vol casar-se. Mařenka està confusa i demana que la deixin sola per a reflexionar. Quan arriba Jeník, ella el rebutja enfadada i li anuncia que es casarà amb Vašek. Jeník tracta d'explicar-li el perquè de la seva actuació, però Mařenka li ordena que se'n vaja.
Entren els pobletans junt amb els pares de Mařenka, curiosos per conèixer la decisió que aquesta ha pres. Quan la jove confirma que es casarà amb Vašek, Jeník torna i causa gran consternació al dirigir-se a Mícha com a "pare". Tan sorprenent revelació d'identitat descobreix Jeník com a primogènit de l'adinerat granger. D'acord amb el contracte, Jeník, en qualitat de fill de Mícha, té dret a casar-se amb Mařenka, que ara ho veu tot clar i l'abraça.
L'emoció del moment es veu interrompuda per uns crits fora d'escena. Un os s'ha escapat del circ i es dirigix al poble. Prompte es revela que el suposat os és Vašek disfressat. Esta actitud una mica innocent i infantil, convenç els seus pares que el noi realment no està preparat per a casar-se i fan que se'n vagi. Mícha beneïx el matrimoni entre Mařenka i Jeník i tot acaba en una feliç celebració.
Anàlisi musical
[modifica]Sovint s’ha dit que és massa senzilla, mancada de la complexitat que exigeix un públic exigent. Però aquesta idea és discutible. Peces com l’obertura, el Furiant, la Polca o la Dansa del salt revelen una elaboració artística de gran nivell, perfectament digna de qualsevol mestre del contrapunt. Si Smetana opta per una certa claredat, és perquè no vol renunciar a l’espontaneïtat. I és precisament aquesta aparent simplicitat la que dona a l’obra un caràcter intemporal i accessible.[2]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Informació de l'obra». Liceu. [Consulta: 12 febrer 2024].
- 1 2 3 4 5 «Història de l'òpera». Artia. [Consulta: 3 maig 2026].
- 1 2 Jellinek, George. «Ressenya del disc». Epic. [Consulta: 3 maig 2026].
