Proteu (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Proteu
Una nítida imatge del satèl·lit Proteu de Neptú, presa per la sonda espacial Voyager 2
Una nítida imatge del satèl·lit Proteu de Neptú, presa per la sonda espacial Voyager 2 l'any 1989
Descobriment
Descobert per Voyager 2
Stephen P. Synnott
Data de descobriment 16 de juny de 1989
Època 18 d'agost 1989
Periapsi 117.584±10 km
Apoapsis 117.709±10 km
Semieix major 117.647±1 km (4,75 RN)
Excentricitat 0,00053±0,00009
Període orbital 1,12231477±0,00000002 d
Velocitat orbital mitjana 7,623 km/s
Inclinació 0,524 ° (respecte l'equador de Neptú)
0,026±0,007 ° (respecte el pla de Laplace local)
Satèl·lit de Neptú
Característiques físiques
Dimensions 424 × 390 × 396 km[2][lower-alpha 1]
Radi mitjà 210±7 km[5]
Volum 3,4±0,4×107
 km³
[2]
Massa 4,4×1019
 kg
[lower-alpha 2]
Densitat mitjana ≈ 1,3 g/cm³ (estimada)[5]
Gravetat a la
superfície equatorial
0,07 m/s2[lower-alpha 3]
Velocitat d'escapament 0,17 km/s[lower-alpha 4]
Període de rotació síncrona[2]
Obliqüitat zero[2]
Albedo 0,096[5][6]
Temperatura ≈ 51 K mitjana (estimada)
Magnitud aparent 19,7[5]

Proteu, també anomenat Neptú VIII, és un satèl·lit natural del vuitè planeta del sistema solar. El seu nom prové de la mitologia grega, concretament, d'un déu de la mar, fill de Posidó (o d'Oceà) i Tetis. Aquest déu en concret, tenia l'habilitat especial de canviar de forma. També hi ha una malaltia anomenada síndrome de Proteus.

Descobriment[modifica | modifica el codi]

Aquest satèl·lit del gegant gasós va ser descobert per l'astrònom Stephen Synott, a través de la sonda espacial Voyager 2. Al principi, se li va donar la designació provisional de S/1989 N 1, però després, al 16 de setembre de 1991, li van posar el nom actual. Tot i que és aproximadament 70 km més gran que Nereida, no va ser descobert fins que la Voyager 2 va arribar a Neptú, a causa del seu baix albedo.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Proteu, el segon satèl·lit més gran del sistema de Neptú, té un diàmetre aproximadament de 418 km, encara que el primer, Tritó, és molt més gran; té un diàmetre estimat de 2707 km. Neptú VIII, també posseeix una temperatura gèlida de 51 K, a més a més de tenir un semieix major mitjà de 117.650 km. El seu període de rotació és de 1.12231477 dies, que vindrien a ser unes 24 hores i 51 minuts. Aquest satèl·lit, no és completament esfèric, encara que té una superfície mitjanament arrodonida. Proteu té una superfície crivellada de cràters, cosa que demostra que aquest món que orbita al voltant de l'últim planeta no té rastres d'activitat geològica des de fa milers d'anys, o, que mai n'ha tingut.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Aquest article tracta sobre el satèl·lit de Neptú Proteu. Per altres significats vegeu Proteu (mitologia)

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. En articles anteriors es donaven dimensions lleugerament diferents. Thomas i Veverka van donar reported 440×416×404 km el 1991.[2][3] Croft va donar 430×424×410 km el 1992.[4] La diferència és deguda a l'ús de diferents grups d'imatges i pel fet que la mida de Proteu no es descriu gaire bé amb un el·lipsoide triaxial.[2]
  2. La massa s'ha calculat multiplicant el volum de Stooke (1994)[2] per la densitat suposada de 1.300 kg/m3. Si s'utilitzen les dimensions lleugerament més grans dels articles anteriors, la massa augmenta fins a 5×1019 kg.[5]
  3. La gravetat a la superfície s'ha derivat a partir de la massa m, la constant Gravitacional G i el radi r: Gm/r2.
  4. La velocitat d'escapament s'ha derivat a partir de la massa m, la constant Gravitacional G i el radi r: 2Gm/r

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jacobson, R. A.; Owen, W. M., Jr. «The orbits of the inner Neptunian satellites from Voyager, Earthbased, and Hubble Space Telescope observations». Astronomical Journal, 128, 3, 2004, pàg. 1412–1417. Bibcode: 2004AJ....128.1412J. DOI: 10.1086/423037.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Stooke, Philip J.. «The surfaces of Larissa and Proteus». Earth, Moon, and Planets, 65, 1, 1994, pàg. 31–54. Bibcode: 1994EM&P...65...31S. DOI: 10.1007/BF00572198.
  3. Williams, Dr. David R. «Neptunian Satellite Fact Sheet». NASA (National Space Science Data Center), 2008-01-22. [Consulta: 12 desembre 2008].
  4. Croft, S. «Proteus: Geology, shape, and catastrophic destruction». Icarus, 99, 2, 1992, pàg. 402–408. Bibcode: 1992Icar...99..402C. DOI: 10.1016/0019-1035(92)90156-2.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Planetary Satellite Physical Parameters». JPL (Solar System Dynamics), 2010-10-18. [Consulta: 11 octubre 2011].
  6. Karkoschka, Erich. «Sizes, shapes, and albedos of the inner satellites of Neptune». Icarus, 162, 2, 2003, pàg. 400–407. Bibcode: 2003Icar..162..400K. DOI: 10.1016/S0019-1035(03)00002-2.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Proteu (satèl·lit) Modifica l'enllaç a Wikidata

The Moons of the Solar System - Proteus (anglès)