Protonòrdic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Protonòrdic
Parlat a: Escandinàvia
Regió: Convertit en nòrdic antic en el s. VIII
Parlants:
Classificació genètica: Llengües indoeuropees
estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-1 -
ISO 639-2 gem
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El protonòrdic (també anomenat nòrdic primitiu, escandinau antic i germànic protonòrdic) fou una llengua indoeuropea parlada a Escandinàvia. Es creu que va evolucionar del protogermànic durant els primers segles de la nostra era. Es tracta de la primera etapa de la llengua germànica septentrional i és la llengua que apareix en les inscripcions escandinaves en futhark antic, parlada entre els segles III i VII aproximadament (que corresponen al final de l'Edat de Ferro romana i principis de l'Edat de Ferro germànica). Es va fraccionar en els diferents dialectes del nòrdic antic a principis de l'època víkinga.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

Accent[modifica | modifica el codi]

L'accent queia en la primera síl·laba. S'ha proposat que el protonórdico a més tindria accent tonal heretat del protoindoeuropeu i que hauria derivat en els accents tonals del suec i el noruec moderns..[1][2] Una teoria recent propone proposa que totes les síl·labes llargues i les síl·labes curtes de forma alternada rebrien accent tonal.[3] Altres lingüistes pensen que les primeres distincions tonals no van aparèixer fins al període del nòrdic antic.[4][5][6][7]

Vocals[modifica | modifica el codi]

La característica distintiva del sistema vocàlic del protonòrdic és l'absència de simetria entre vocals curtes i llargues:

curtes llargues
anterior central posterior anterior central posterior
Tancades i u ī [iː] ū [uː]
Mitjanes e ō [oː]
Obertes a ā [aː]

De fet la llengua pot analitzar-se fonològicament admetent dos nivells d'obertura contrastants i tres posicions (anterior, central, posterior):

curtes llargues
anterior central posterior anterior central posterior
obertura petita /i/ /u/ /ī/ /ū/
obertura gran /e/ /a/ /ā/ /ō/

Òbviament aquesta asimetria és el resultat de diverses confusions fonètiques pIE /*a, *o/ > pNord /a/, pIE /*ē, *ī/ > pNord /ī/, per la qual cosa el sistema va passar de ser un sistema originalment simètric a un asimètric. Els diftongs possibles en el protonórdico van quedar com:

ei [eɪ]
ai [aɪ]
eu [eʊ]
au [aʊ]

Consonants[modifica | modifica el codi]

Oclusives El protonòrdic posseïa sis consonants oclusives igual que el nòrdic antic. Quan una de les consonants oclusives sordes estava entre dues vocals es tornava fricativa.

  • p [p]
  • t [t]
  • k [k]
  • b [b] entre vocals [β]
  • d [d] entre vocals [ð]
  • g [ɡ] entre vocals [ɣ]

Fricatives

  • f [f]
  • þ [θ]
  • h [x]
  • s [s]
  • z [z], en els estats finals possiblement va passar a pronunciar-se com una r retroflexiva. (Tradicionalment aquest canvi es transcriu de les inscripcions amb el signe ʀ, O+280.)

Nasals

  • n [n]
  • m [m]

Semivocals

  • j [j]
  • w [w]

Líquides

  • l [l]
  • r [r]
  • ʀ - vegeu fricatives z.

Fonts supervivents del protonòrdic[modifica | modifica el codi]

Inscripcions rúniques[modifica | modifica el codi]

Inscripció de la pedra d'Einang (vers 400).
Pedra de Tune, amb inscripció en protonòrdic.

Els texts que queden de protonórdico estan tots en inscripcions rúniques en futhark antic. Existeixen unes 260 inscripcions protonórdicas que han sobreviscut al pas del temps, les primeres datades en el segle II.

Exemples d'inscripcions:

  • El cap de llança d'Øvre Stabu a Oppland (Noruega) (segle II) té inscrit: raunijaz (emprovador). Raun en noruec antic ve de les paraules noruegues røyne (provar, examinar); del suec utröna (buscar). La formació de paraules amb el sufix ija és una prova de la regla de Sievers.
  • El segon banya d'or de Gallehus, al sud de Jutlàndia (Dinamarca) 400: ek hlewagastiz holtijaz horna tawido, Jo Hlewagastis de holt vaig fer la banya. Nota: apareix una altra vegada el sufix ija.
  • Pedra rúnica de Tune, Østfold (Noruega) 400: ek wiwaz after woduride witadahalaiban worahto. [em]z woduride staina þrijoz dohtriz dalidun arbija sijostez arbijano. Possiblement: Jo Wiwaz, en memòria de Woduridaz vaig fer. pel meu Woduridaz, la pedra, tres filles la van preparar, les favorites de l'herència.
  • La Pedra d'Einang, prop de Fagernes (Noruega) i datada al segle IV, conté el missatge: [ek go]dagastiz runo faihido ([Jo, Go]dguest vaig dibuixar el secret), en nòrdic antic seria ek goðgestr rún faða. Les quatre primeres lletres de la inscripció no s'han conservat i s'ha suposat que el nom de persona podria ser Gudagasti, o similar.
  • La llança Kragehul I, trobada a Dinamarca i datada al segle V, diu: ek erilaz asugisalas muha haite, gagaga ginuga, he...escata... hagala wijubi.... Possiblement. Jo el comte de Asgisl, anomenat Muha, ga-ga-ga poderós-ga (ga seria l'abreujament d'alguna referència indeterminada), (incomplet) pedra jo consagro.
  • La Pedra rúnica de Björketorp, Blekinge, Suècia, és l'única d'aquests tres menhirs del segle VI on apareix un text: haidz runo runu falh'k hedra ginnarunaz argiu hermalausz... weladauþi saz þat brytz oþarba spa (Aquí, jo he amagat el secret de les poderoses runas, fortes runas. El que trenqui aquest memorial serà eternament turmentat per la ira. Traicionera mort li golperará. Jo li preveig la perdició.)
  • La pedra rúnica de Rö, de Bohuslän, Suècia, va ser erigida al principi del segle V i és la més llarga de les primeres inscripcions: Ek Hrazaz/Hraþaz satido [s]tain[a]... Swabaharjaz s[a]irawidaz.... Stainawarijaz fahido. Jo, Hrazaz/Hraþaz vaig erigir la pedra... Swabaharjaz amb greus ferides.... Stainawarijaz va gravar.

Paraules prestades[modifica | modifica el codi]

Nombroses paraules portonòrdiques han sobreviscut com a préstecs en l'estonià i el finès. Algunes d'aquestes paraules (en les seves formes reconstruïdes lingüísticament): rõngas (estonià)/rengas (finès) < *hrengaz (aro), kuningas (estonià i finès) < *kuningaz (rei), ruhtinas (finès) < *druhtinaz (eslovè drott), püksid (estonià) < *bukse (pantaló), silt (estonià) < *skild (placa, senyal), märk/ama (estonio) < *mērke (descobrir), riik (estonià) < *rik (hisenda, land, mancomunitat), väärt (estonià) < *vaērd (riquesa), kapp (estonià) / "kaappi" (finès) < *skap (caixonera, estanteria)

Altres[modifica | modifica el codi]

Alguns noms protonòrdics es troben en obres llatines, com, per exemple, noms de tribus com Suiones (*Sweoniz, suecs). Uns altres es pot suposar que coincideixen amb els de manuscrits posteriors com Beowulf.

Evolució del protogermànic fins al nòrdic antic[modifica | modifica el codi]

Del protogermànic al protonòrdic[modifica | modifica el codi]

Les diferències entre el protogermànic i el protonòrdic serien petites. La diferència de denominació és sobretot una convenció. Les inscripcions oposades a Escandinàvia es consideren pertanyents al protonòrdic i les inscripcions oposades de l'idioma en qualsevol altre lloc, amb l'antiguitat suficient, pertanyerien al protogermànic. Per exemple, el nom inscrit en l'elm de Negau està en protogermànic, encara que seria el mateix en protonòrdic. Existeix debat entre els lingüistes que consideren que ha de seguir aquesta diferenciació denominant al dialecte escandinau protonòrdic o protoescandinau, i els que consideren que merament hauria de denominar-se protogermànic del nord. Per exemple, Wolfgang von Krause considera que el llenguatge de l'època de les inscripcions rúniques és un precursor immediat del nòrdic antic, mentre que Elmer Antonsen ho veu simplement com a germànic del nord-oest.[8]

Una diferència entre tots dos és el pas de la vocal ē a ā, com apareix en els termes mēna (gòtic) i máni (nòrdic antic) (lluna). Una altra diferència es va produir quan el fonema /z/, sonora fricativa apico-alveolar, representada en la escriptura rúnica amb la lletra *algiz canvià cap al /R/, aproximant apico-post-alveolar.

Del protonòrdic al nòrdic antic[modifica | modifica el codi]

En el període entre els segles VI i IX es van produir dos grans canvis en el protonòrdic. En primer lloc van aparèixer els umlauts, que consisteixen que les vocals són influïdes per la vocal o la semivocal que els segueixen, per exemple, el terme gestr prové del protonòrdic ȝastiz (hoste). Els umlauts a més van contribuir a l'aparició de noves vocals com y (per ex: fylla de *fullian) i œ (ex: dœma de *dōmian). Els umlauts es divideixen en tres categories: umlaut d'A, umlaut d'I i umlaut d'O. L'últim encara s'estava produint en l'Edat Mitjana en l'època del nòrdic antic, mentre que el primer va ser molt primerenc i els seus efectes ja es poden veure en les banyes d'or de Gallehus del voltant del 500.[9]

Va haver-hi, a més, una forma especial de umlaut coneguda com a ruptura vocàlica, que es dóna quan una vocal es transforma en un diftong, per exemple, en hiarta des de *herto o fjorðr alhora de *ferþiuR. Aquest canvi no va produir una gran disrupció en el llenguatge. Simplement van introduir alguns nous al·lòfons en les vocals posteriors si certes vocals apareixien en síl·labes consecutives. No obstant això, els canvis produïts per la posterior síncope van fer que els umlaut transformessin la morfologia d'una forma menys clara.

A causa de la síncope, les vocals llargues de les síl·labes no accentuades es van escurçar i moltes vocals curtes es van perdre. Com en protonòrdic, l'accent requeia sobre les primeres síl·labes, les paraules es van escurçar pel final, per exemple, paraules protonórdiques com *katilōz es convirtiren en katlar (calder) en el nòrdic antic, hurna es transformà en horn (banya) i la paraula protonòrdica ȝastiz acabaria en gestr (hoste). Algunes paraules van sofrir canvis fins i tot més dràstics, com la polisilábica haƀukaz, que es derivaria en la monosil·làbica haukr (falcó) del nòrdic antic.

També va aparèixer l'article definit posterior en aquest període. Això va evolucionar a partir d'una forma enclítica del pronom inn. Així dagr inn (literalment est/aquest dia) es va convertir en dagrinn (el dia).

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Kock, Axel, 1901: Die alt- und neuschwedische Akzentuierung. Quellen und Forschungen 87. Strassburg
  2. Hamp, Eric P., 1959: Final syllables in Germanic and the Scandinavian accent system. I: Studia Linguistica 13. S.29-48.
  3. Riad, Tomas, 1998: The origin of Scandinavian tone accents. I: Diachronica XV(1). S.63–98.
  4. Kristoffersen, Gjert, 2004: The development of tonal dialects in the Scandinavian languages. Analysis based on presentation at ESF-workshop 'Typology of Tone and Intonation', Cascais, Portugal 1-3 April 2004
  5. Elstad, Kåre, 1980: Some Remarks on Scandinavian Tonogenesis. I: Nordlyd: Tromsø University Working Papers on Language and Linguistics 3. 61-77.
  6. Öhman, Sven, 1967: Word and sentence intonation: a quantitative model. Speech Transmission Laboratory Quarterly Progress and Status Report, KTH, 2-3. 20-54, 1967., 8(2-3):20-54
  7. Bye, Patrick, 2004: Evolutionary typology and Scandinavian pitch accent. Kluwer Academic Publishers
  8. Runeninschriften als Quellen interdisziplinärer Forschung, "The linguistic status of the Early Runic Inscriptions", Hans Frede Nielsen, Walter de Gruyter GmBH & Co. KG 1998, ISBN 3-11-015455-2
  9. Spurkland, Terje, Norwegian Runes and Runic Inscriptions, Boydell Press 2005

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]