Protovestiari
| Estat | Imperi Romà d'Orient i Baix Imperi Romà  |
|---|
El protovestiari (grec: πρωτοβεστιάριος, protovestiàrios; ‘primer vestiari’) fou un càrrec àulic de l'Imperi Romà d'Orient,[nota 1] originalment reservat als eunucs. En el període romà d'Orient tardà, corresponia al funcionari de finances més important de l'imperi. Els regnes i principats de Sèrbia durant l'edat mitjana l'adoptaren amb el nom de protovestijar.
Història i funcions
[modifica]El títol és documentat per primera vegada el 412 com a comes sacrae vestis, l'encarregat del «guarda-roba sagrat» (sacra vestis) de l'emperador romà d'Orient, subordinat al prepòsit del dormitori sagrat. El terme grec era ikiakon vestiàrion (‘guarda-roba privat’ o ‘guarda-roba domèstic’), nom amb el qual fou conegut a partir del segle vii. Era un càrrec diferent del del guarda-roba públic o imperial, el vassilikon vestiàrion, confiat a un funcionari, el cartulari del guarda-roba.[1][2] El guarda-roba privat també incloïa part del tresor privat de l'emperador romà d'Orient i era servit per un efectiu important.[1]
.png)
Així doncs, els titulars d'aquest càrrec només estaven per sota del paracemomen en la jerarquia de la cort i l'assistien. Fins al segle xi estigué reservat als eunucs, però als segles ix-xi diversos protovestiaris foren nomenats generals i ambaixadors.[3] Al segle xi encara guanyà més importància i fins i tot eclipsà el del curopalata.[4] Es convertí en un títol honorífic i començà à ser concedit a persones que no eren eunucs, incloent-hi membres de la família imperial.[5] En aquesta forma, sobrevisqué fins al crepuscle de l'era dels Paleòlegs, amb titulars que incloïen ministres d'alt rang i futurs emperadors.[3] El Llibre dels Oficis de pseudo-Codí, publicat a mitjans del segle xiv, el situa en sisè lloc de la jerarquia palatina, entre el panhipersebast i el megaduc.[6] La insígnia del protovestiari era un bàcul daurat i verd (dikaníkion) amb vidre daurat i de color, sabates verdes, un mantell verd (tambàrion) i una sella verda amb galons daurats semblant a la del panhipersebast.[7]
El seu equivalent femení era la protovestiària (grec: πρωτοβεστιαρία), cap de les servidores de l'emperadriu. Consta que els particulars també tenien un protovestiari, que en aquest cas era el seu principal servidor i tresorer.[8]
Protovestiaris destacats
[modifica]- Constantí Licudes, posteriorment patriarca entre el 1059 i el 1063, com a Constantí III
- Andrònic Ducas (fl. 1071-1077), serví Romà IV i Miquel VII
- Aleix Raül, sota Joan III Vatatzes
- Jordi Muzaló, ministre en cap de Teodor II Làscaris i regent efímer
- Aleix V Ducas, breument emperador el 1204
- Joan III Vatatzes, emperador de Nicea entre el 1222 i el 1254
- Miquel Tarcaniota, nebot de Miquel VIII Paleòleg i general
- Miquel Apsaràs, ministre en cap del dèspota de l'Epir Tomàs Preljubović
Sèrbia
[modifica]El títol fou adoptat pels estats que formaven Sèrbia durant l'edat mitjana com a protovestijar. Igual que l'original, comportava responsabilitats fiscals i era comparable a un ministre de finances.[9] Segons l'historiador John V. A. Fine, Jr., «El principal funcionari de finances encarregat del tresor de l'Estat i els seus ingressos era el protovestijar. Aquest càrrec era ocupat generalment per un mercader de Kotor entès en gestió financera i comptabilitat. Tant els protovestijari com els logotetes eren utilitzats com a diplomàtics; els protovestijari, concretament, eren destinats a l'oest, atès que, com a ciutadans de Kotor, parlaven italià i llatí».[10]
Notes
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Bury, 1911, p. 125.
- ↑ Haldon, 1997, p. 181.
- ↑ 3,0 3,1 Kajdan, 1991, p. 1.749.
- ↑ Gibbon, 1860, p. 242.
- ↑ Holmes, 2005, p. 84.
- ↑ Verpeaux, 1966, p. 137.
- ↑ Verpeaux, 1966, p. 153.
- ↑ Kajdan, 1991, p. 1749.
- ↑ Novaković, 1966, p. 148.
- ↑ Fine, 1994, p. 313 i 314.
Bibliografia
[modifica]- Bury, John Bagnell. The Imperial Administrative System of the Ninth Century - With a Revised Text of the Kletorologion of Philotheos (en anglès). Oxford University Press, 1911.
- Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest (en anglès). University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5.
- Gibbon, Edward. The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (en anglès). Harper & Brothers, 1860.
- Haldon, John F. Byzantium in the Seventh Century: The Transformation of a Culture (en anglès). Cambridge University Press, 1997. ISBN 978-0-521-31917-1.
- Holmes, Catherine. Basil II and the Governance of Empire (976–1025) (en anglès). Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-927968-5.
- Kajdan, A. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8.
- Novaković, Stojan (1966), Iz srpske istorije, Matica srpska
- Pseudo-Kodinos, Traité des Offices (en francès). Centre Nacional de Recerca Científica, 1966.