Pseudo-Aristòtil

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Pseudo-Aristòtil és la denominació que s'ha donat als autors d'obres que intentaren fer-se passar per escrits d'Aristòtil, sense ser-ho, o que se li atribuïren en algun determinat moment a ell i després es comprovà que tal atribució era errònia.

Alguns d'aquests llibres es poden situar en un marc temporal coetani d'Aristòtil, i altres s'elaboraren en segles posteriors i fins i tot alguns en sorgiren en el món àrab a l'edat mitjana.

Dins d'aquestes obres falsament atribuïdes a Aristòtil es distingeixen les que s'integraren en un primer moment en l'anomenat Corpus aristotelicum[1] i les que no hi figuraren.

Del Corpus aristotelicum[modifica]

Nom en català Nom en grec Nom en llatí Observacions
Del món Περὶ κοσμοῦ De mundo Fins a l'edat mitjana es considerava d'Aristòtil però des d'Erasme de Roterdam es creu que és obra d'un escèptic del s. I.
De l'esperit Περὶ πνεύματος De spiritu S'ha suposat que és obra del s. III ae.
Dels colors Περὶ χρωμάτων De coloribus S'atribueix a Teofrast o a un peripatètic del seu entorn.
Dels audibles Περὶ ἀκουστῶν De audibilibus Suposadament és del s. III ae.
Fisiognòmica Φυσιογνωμονικῶν Physiognomonica Encara que les tesis que defensa tenen l'origen en Aristòtil, la redacció de l'obra no és aristotèlica.
De les plantes Περὶ φυτῶν De plantis El text que s'ha conservat és una traducció llatina d'un text àrab que fou novament traduït al grec. És atribuït per alguns a Nicolau Damascé.[2]
Audibles admirables Περὶ θαυμασίων ἀκουσμάτων Mirabilibus auscultationibus Probablement és del s. III ae.
Mecànica Προβληματα μηχανικά Problemata mechanica Sol situar-se a principis del s. III ae.[3]
De la indivisibilitat de les línies Περὶ ἀτόμων γραμμῶν De lineis insecabilibus Diògenes Laerci l'atribuí a Teofrast.
Llocs i noms dels vents Ἀνέμων θέσεις καὶ προσηγορίαι Ventorum situs et cognomina Se suposa que l'escrigué un autor peripatètic de l'època de Teofrast o posterior.
Sobre Melis, Xenòfans i Gòrgies Περὶ Μελισσου, Ξενοφάνους, Γοργίου De Melisso, Xenophane, Gorgia Se'n discuteix l'autenticitat: alguns historiadors creuen que podia ser d'Aristòtil, tot i que sol atribuir-se a un peripatètic del s. III ae o a un peripatètic eclèctic del s. I.
De virtuts i vicis Περὶ ἀρετῶν καὶ κακίων De virtutibus et vitiis Procedeix de l'època de Teofrast.
Econòmics Οἰκονομικῶν Oeconomica Tractat dividit en tres llibres que podrien ser de diferents autors, des de peripatètics fins a estoics.[4] Fou elaborat probablement entre els s. II i I ae.
Retòrica per a Alexandre Ῥητορικὴ πρὸς Ἀλέξανδρον Rhetorica ad Alexandrum L'obra s'atribueix a Anaxímenes de Làmpsac i pertany al s. IV ae. La carta de dedicatòria a Alexandre el Gran que hi figura no es considera autèntica, des de temps d'Erasme de Roterdam.

Fora del Corpus aristotèlic[modifica]

Nom en català Nom en grec Nom en llatí Observacions
Llibre de les causes Liber de causis Albert el Gran la considerà d'Aristòtil.
Llibre de la poma Liber de pom
Problemes no publicats Problemata inedita Se suposa que és obra d'un compilador posterior a Alexandre d'Afrodísies.
El secret dels secrets Secretum secretorum
Llibre de les pedres De lapidibus Coneguda pel món àrab.
Teologia d'Aristòtil Theologia aristotelica Coneguda pel món àrab.
Càstigs d'Aristòtil a Alexandre el Gran[5]

Notes i referències[modifica]

  • Franco Volpi, Enciclopèdia d'obres de filosofia, volum 1, pàg.147-151, Barcelona: Herder (2005), ISBN 84-254-2398-8.
  1. El primer corpus d'obres atribuïdes a Aristòtil el publicà Andrònic de Rodes entre el 40 i 20 ae. L'edició del corpus amb què es treballa ara és la sistematitzada per August Immanuel Bekker al s. XIX.
  2. J. A. de la Fuente Freyre, La biología en la Antigüedad y la Edad Media p.128, Salamanca: Universidad de Salamanca (2002), ISBN 84-7800-804-7.
  3. David Paniagua Aguilar, El panorama literario técnico-científico en Roma, parte 3, p.223, Salamanca: Universidad de Salamanca (2006), ISBN 84-7800-462-9.
  4. Aristóteles: Constitución de los atenienses; Pseudo-Aristóteles: Económicos, edición de Manuela García Valdés, p.231, Madrid:Gredos, (1984), ISBN 84-249-0934-8.
  5. José Luis Bermejo, El Pseudo-Aristóteles

Enllaços externs[modifica]