Vés al contingut

Psidium

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuPsidium Modifica el valor a Wikidata

Guaiaber Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegnePlantae
OrdreMyrtales
FamíliaMyrtaceae
SubfamíliaMyrtoideae
GènerePsidium Modifica el valor a Wikidata
L., 1753 Psidium Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
  • Calyptropsidium O.Berg
  • Corynemyrtus (Kiaersk.) Mattos
  • Guajava Mill.
  • Mitropsidium Burret[1]

Psidium és un gènere de plantes angiospermes de la família de les mirtàcies (Myrtaceae). Són plantes natives de Mèxic, Amèrica Central, Amèrica del Sud, amb la sola excepció de Xile i la part sud de l'Argentina. Actualment, es cultiven varietats introduïdes en zones tropicals i subtropicals d'Àsia i Àfrica.[2] Conté al voltant d'unes cent espèciess. Les flors són blanques, amb cinc pètals i nombrosos estams.[3][4]

El fruit és comestible, arrodonit o en forma de pera, amb un diàmetre d'entre 3 i 10 cm (fins a 12 cm en cultius seleccionats). Té una escorça prima i delicada, de color verd pàl·lid a groc en l'etapa madura en algunes espècies, o de rosa a vermell en d'altres. La polpa és blanca cremosa o ataronjada, amb moltes llavors petites i dures, i desprèn una forta aroma característica. Aquesta fruita és rica en vitamines C, A i B. A més, té beneficis nutritius, ja que la seva polpa es considera àcida i ajuda a disminuir els nivells de lipoproteïna de baixa densitat (LDL).

Descripció

[modifica]

Són arbusts o arbres petits, les fulles es disposen de manera oposada, amb nervadura broquidòdroma. Les flors presenten hipant i acostumen a ser pentàmeres i amb pètals blanquinosos, poden ser sèssils o pedunculades. Les flors poden ser solitàries o agrupades en inflorescències en dicasi amb poques flors, de a 7. L'androceu està format per un elevat nombre d'estams, entre 100 i 720, al gineceu l'ovari conté un nombre de lòculs que oscil·la entre 2 i 6, i entre 12 i 180 òvuls per lòcul. El fruit és una baia piriforme de color verd, groc o vermell, amb un nombre de llavors riniformes que va d'unes poques a més d'un centenar.[5]

Composició química

[modifica]

Mitjana per 100 g: aigua 78; proteïnes 0,9; greix 0,40; sucres 7,70; hidrats de carboni 2,70; fibra bruta 8,50; acidesa en àcid tànnic 1,00; cendres 0,80; calories 43,24; la guaiaba conté grans quantitats de vitamina C, A i B1. La guaiaba també és una font excepcional de licopè, proporcionant aproximadament 5200 μg cada 100 g.[6] Per cada 100 grams de guaiabes hi ha al voltant de 0,5 grams de substàncies antioxidants, segons un estudi realitzat a l'Índia, proporció tres vegades més gran que en altres fruites.[7]

Taxonomia

[modifica]
Fulles noves de Psidium. Foto presa a Bengala occidental (2022).

Aquest gènere va ser publicat per primer cop l'any 1753 al primer volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[8][9]

El gènere fou descrit per Nicholas Edward Brown i publicat al Journal of Botany, British and Foreign 66: 141. 1928.[10]

Moltes de les espècies donen fruits comestibles i, per això, es cultiven comercialment. L'espècie més cultivada és la guaiaba comuna, Psidium guajava.

Es coneixen fòssils del Paleogen de la Patagònia.[8]

Etimologia

[modifica]

Psidium significa "magrana" en llatí),[11]

El nom vulgar guaiaba és un mot arauac que significa fruit del guaiaber, de forma ovada, de la mida d'una pera mediana, de colors diversos, i més o menys dolç, amb la polpa plena d'uns granets o llavors petites.[12]

El terme en castellà (i en català) s'ha adoptat amb algunes variacions per la majoria de les llengües. Dins de la zona originària d'aquests arbres, en quítxua s'anomena sawintu, en nàhuatl xālxocotl i en guaraní es denomina arasa.[13]

Espècies

[modifica]

Dins del gènere Psidium es reconeixen les 96 espècies següents:[2]

Ecologia

[modifica]
Psidium guajava florida

A algunes regions tropicals algunes espècies han esdevingut espècies invasores com per exemple P. littorale) a Hawaii. D'altra banda altres han esdevingut rares o prop de l'extinció com P. dumetorum a Jamaica.

Conreus i usos

[modifica]
Guaiaber comú amb fruits encara verds.

Les guaiabes es conreen en molts països de la zona intertropical subtropical pels seus fruits comestibles. Només unes poques espècies produeixen fruits mengívols, i es conreen comercialment. Les varietats cultivars més habituals procedeixen sobre tot del guaiaber (Psidium guajava), també n'hi ha d'altres espècies com ara Psidium cattleyanum, Psidium guineense o Psidium friedrichsthalianum.[14]

Les plantes són sensibles a les gelades. Els arbres madurs de moltes espècies poden resistir temperatures de +5 °C cosa que no poden fer els arbres joves. Per això és dels pocs arbres tropicals que en zones temperades poden donar fruit cultivades com plantes d'interior. En algunes regions tropicals, incloent-hi Hawaii, algunes espècies s'han convertit en arbustos invasius. També és d'interès per als conreadors domèstics en àrees de clima temperat, com una de les poques fruites tropicals que es poden desenvolupar fins que donin fruit en testos dins de casa. La fruita es menja sencera. Algunes persones masteguen les llavors, però d'altres les eviten, com si fossin unes tunes o pitahayas, o bé es menja a rodanxes i servida amb sucre i crema com a postres. A Àsia, la guaiaba crua se submergeix en sal o pols de pruna passa. La guaiaba bullida també és usada extensivament per fer dolços, gelees, melmelades (guaiabada) i sucs. És una de les fruites amb nivells més alts de vitamina C; per gram, en conté unes 4 vegades més que la taronja. Les fulles i l'escorça són astringents intestinals, especialment en les diarrees dels nens, ja que són riques en taní; 30 g de fulles per 150 ml d'aigua, el decuit és emprat per rentar úlceres. L'escorça i l'arrel del guaiaber són un bon reconstituent que cura l'anèmia i debilitats nervioses, prenent el decuit amb freqüència. El seu contingut natural de producte fresc és de 273 unitats en 100 g (vegeu també vitamina A).

Goiava "Thai Maroon".

Colòmbia

[modifica]

La guaiaba és una fruita molt apreciada comercialment a Colòmbia, ja que pot utilitzar-se en multitud de preparacions, com sucs, dolços, melmelades, trossos en almívar i nèctars, essent una part important de la gastronomia i la cultura colombianes. Colòmbia és un dels majors productors de guaiaba del món; no obstant això, la seva producció no s'exporta a causa de l'enorme demanda interna d'aquesta fruita. La varietat més reeixida cultivada a Colòmbia és la guaiaba «pera», de grandària més gran, pela més gruixuda i de color verd, polpa groguenca i més dura, encara que el sabor no varia gaire. A Colòmbia és molt comú consumir aquesta fruita en suc o directament sense pelar.

El «bocadillo» és un dolç que es prepara amb guaiaba molt madura i panela, a còpia de coure ambdós ingredients en aigua a foc lent i remenant, fins que l'aigua s'evapori. Acaba tenint una textura espessa una mica gomosa, semblant al dolç de codonyat, de color vermell intens i de sabor molt dolç i agradable; el color, la consistència i el sabor poden variar d'acord amb diversos factors com la varietat de guaiaba i el mètode de preparació. Es talla en rectangles gruixos i s'embolica en fulles de bijao seques de color castany clar, la qual cosa li dona la seva característica presentació, encara que en algunes regions s'embolica amb fulles verdes de plàtan. A la regió andina, és comú el seu consum amb formatge fresc com a snack, sigui en quadradets o com a formatge farcit de gelea de guaiaba. A més, també es consumeix en forma d'«Herpos»: galetes tipus wafer amb bocadillo. És possible a més trobar galetes de massa de farina de blat amb farciment de guaiaba, estil «Settembrini», a causa de la influència d'immigrants italians. Una altra preparació molt comuna és amb dolç de llet o llet.[15]

Les principals ciutats productores de bocadillo són Moniquirá (Boyacá), Barbosa i Vélez (Santander); d'aquesta última procedeix la denominació d'origen «bocadillo veleño». La capital mundial de la guaiaba és Guavatá (Departament de Santander), municipi limítrof amb Vélez, el qual és un dels majors productors de guaiaba.

Mèxic

[modifica]

La producció de guaiaba a Mèxic es produeix fortament entre Calvillo (Aguascalientes) i el Cañón de Juchipila (Zacatecas). També es produeix a Michoacán, en els municipis de Zitácuaro, Jungapeo, Juárez, Tuxpan, Tuzantla i Taretan; i en la regió sud de l'estat de Mèxic, és a dir, els municipis de Coatepec Harinas, Temascaltepec i Zumpahuacán. A més, en tot l'estat de Sinaloa, de manera local. També es troben al sud del país en l'estat de Chiapas, en els municipis de Tonalá, Tuxtla Gutiérrez i Pijijiapan, ocupant així el tercer lloc a escala mundial en producció, collita i conreu.

És una de les fruites típiques de Mèxic, i s'utilitza sobretot per elaborar sucs, aigues fresques, postres, antojitos dolços, etc., encara que també es consumeix en amanida de fruites o, de vegades, com a única fruita.

Cuba

[modifica]

S'acostuma a consumir com a fruita i també en postres, com ara els «casquitos» de guaiaba, melmelada i en dolç o pasta; aquest últim postre ha assolit una gran popularitat en els mercats internacionals.

També s'utilitza una varietat de guaiaba en miniatura (Psidium salutare (Kunth) O. Berg), coneguda com a «guayabita del pinar», que creix a les vores del riu Cuyaguateje a la província de Pinar del Río. Amb aquesta varietat es macera un rom homònim, així com licors derivats d'aquest.

Veneçuela

[modifica]

És molt popular el consum de la guaiaba a Veneçuela. En aquest país es consumeix com a fruita sencera, en nèctars (sucs), batuts, «merengadas» (batuts amb llet) i fins i tot se'n preparen melmelades, gelees o «bocadillos» similars al «bocadillo veleño» colombià. La melmelada també s'empra per a l'elaboració de pans dolços, com ho és el «pa de guaiaba», altament consumit pels veneçolans. De fet, se sol elaborar l'anomenat «bocadillo» mixt o «bandera española», el qual consisteix a intercalar una tauleta feta de «bocadillo» de llet en pols entre dos bastonets de «bocadillo» de guaiaba. També és popular consumir els anomenats «casquillos de guaiaba» (meitats del fruit buidades) en almívar, acompanyades o no de formatge crema.

Paraguai

[modifica]

Al Paraguai són anomenats indistintament «arasá», «arazá» (del guaraní arasa) o guaiaba, i el seu conreu es troba concentrat principalment als departaments de Cordillera, Central i Paraguarí.[16]

Brasil

[modifica]

Al Brasil s'anomena «goiaba». Hi ha les varietats de polpa vermella i blanca. Es consumeix com a fruita o en un dolç igual que el «bocadillo» colombià anomenat «goiabada» en portuguès. Si el dolç es fa amb tota la fruita, no només amb la polpa, incloent-hi les pells, s'anomena «goiabada cascão». «Romeu e Julieta» (Romeu i Julieta) és una combinació molt popular de «goiabada» amb formatge fresc.

Espanya

[modifica]

Les guaiabes es conreen a les Canàries i comercialment a la costa granadina, al sud de la província de Granada, havent estat introduïdes a mitjans del segle xx.[17] Les guaiabes estan proliferant actualment, ja que, en ser conreus que donen alts beneficis, estan substituint a poc a poc conreus tradicionals com el xirimoier o els cítrics.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Psidium». Germplasm Resources Information Network. United States Department of Agriculture, 27-01-2009. [Consulta: 3 març 2010].
  2. 1 2 «Psidium» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 26 abril 2024].
  3. ↑ ASALE, RAE-. «guayaba | Diccionario de la lengua española» (en castellà). [Consulta: 2 juliol 2022].
  4. ↑ ASALE, RAE-. «arasá - Diccionario de la lengua española» (en castellà). [Consulta: 2 juliol 2022].
  5. ↑ Nixon, Kevin C. Flora of North America (en anglès). vol. 10. via eFloras, Missouri Botanical Garden i Harvard University Herbaria, 1977 [Consulta: 27 abril 2024].
  6. ↑ «Base de dades de nutrients de l'USDA» (en anglès). Arxivat de l'original el 5 de setembre de 2020. [Consulta: 30 octubre 2020].
  7. ↑ «¿Cuál es el alimento con más antioxidantes?». Muy Interesante. [Consulta: 23 octubre 2011].
  8. 1 2 «Psidium L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 27 abril 2024].
  9. ↑ Linné, 1753, p. 470.
  10. ↑ «Psidium». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. [Consulta: 20 gener 2015].
  11. ↑ Quattrocchi, Umberto. CRC World Dictionary of Plant Names. III M-Q A-C. CRC Press, 2000, p. 2203. ISBN 9780849326776.
  12. ↑ «Diccionario de la lengua española Edición del Tricentenario Actualización 2023». [Consulta: 30 març 2024].
  13. ↑ «Flora y Fauna del Paraguay en Idioma Guaraní». [Consulta: 1r maig 2026].
  14. ↑ Beltrame et alii, 2021, p. 4795.
  15. ↑ «Bocadillo de guayaba: historia, elaboración y relevancia cultural». [Consulta: 1r maig 2026].
  16. ↑ «Proyectan baja producción de guayaba, la reina de las mermeladas y los dulces, a raíz de la intensa sequía del 2020». [Consulta: 1r maig 2026].
  17. ↑ «Cultivo de la guayaba» (en castellà). [Consulta: 1r maig 2026].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Psidium&oldid=37240597»