Vés al contingut

Ptiloris

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuPtiloris Modifica el valor a Wikidata

Ocell fusell de la reina Victòria Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaParadisaeidae
GènerePtiloris Modifica el valor a Wikidata
Swainson, 1825 Ptiloris Modifica el valor a Wikidata

Ptiloris és un gènere d'ocells passeriformes de la família dels paradiseids (Paradisaeidae).[1][2] Agrupa espècies d'Austàlia i Nova Guinea.[3] Reben el nom comú d'ocell del paradís.[4] En el món anglosaxó aquests ocells del paradís també es coneixen comunament com a "ocells rifle", anomenats així per la semblança del plomatge negre i vellutat amb l'uniforme de la Rifle Brigade (Brigada de Fusellers).[5]

Alternativament, el reclam de l'ocell és similar al d'un rifle que es dispara i encerta l'objectiu,[5] però un reclam com aquest no és habitual (vegeu Comportament i ecologia). Es distribueixen en les selves tropicals de Nova Guinea i l'est d'Austràlia.[6][7]

Descripció

[modifica]

Les espècies de Ptiloris són passeriformes robustos de mida mitjana amb el cap petit i el bec llarg, prim i corbat característic.[6][8][9] Els adults tenen ales curtes i amples amb puntes arrodonides, cues curtes i potes llargues i robustes amb dits llargs i potents i urpes ganxudes.[6][8][9] Com molts dels ocells del paradís, el adults presenten dimorfisme sexual, ja que els mascles adults són completament negres i vellutats i les femelles majoritàriament de tons marrons.[10][6][8] Les femelles adultes també són lleugerament més petites i tenen el bec més llarg.[6][8][9] Els mascles adults són més grossos en P. magnifica (31 cm de llarg, 160 g; P. intercedens té una mida similar), més petits en P. paradisea (28 cm, 135 g) i els més petits són P. victoriae (22 cm, 105 g).[6][8][9]

Els mascles adults de les quatre espècies tenen un aspecte similar: tots són completament negres com un vellut amb les parts inferiors més clares, iridescència al cap, la part superior de la gola i el centre de la cua, i boca i obertura grogues.[6][7][9]La iridescència de P. intercedens és blava, la de P. victoriae blau verdosa, i en P. magnífica i P. interdescens és verd, blava i morada.[6][7]

Els mascles de P. magnifícus i P. intercedens tenen les parts inferiors grisenques més prominents, bandes negres i grogues al mig del pit i plomes corbes llargues i primes des dels flancs inferiors que s'estenen fins al final de la cua en P. magnificus o només curtes en P. intercedens.[6][7]

Les femelles adultes de les quatre espècies també tenen un aspecte similar: totes són majoritàriament marrons a la part superior, tenen un supercili crema prominent i són de color blanquinós a beix amb marques fosques a la part inferior.[7][8][9] Les femelles de P. magnificus i P. intercedens tenen una fina franja negrosa a sota, mentre que P. paradiseus i P. victoriae tenen "galons" marrons.[6][7] Els ocells immadurs s'assemblen a les femelles adultes i els mascles no aconsegueixen el plomatge adult complet fins que tenen quatre o cinc anys.[6][7]

Distribució i hàbitat

[modifica]
Mascle de Ptiloris victoriae.
Femella de Ptiloris victoriae.

Les espècie de Ptiloris es troben a les selves tropicals de l'est d'Austràlia i Nova Guinea fins a 1500 m sobre el nivell del mar.[7][8][9] També habiten boscos densos i humits adjacents.[8][9][11] L'ocell del paradís de Victòria s'ha registrat en boscos escleròfils humits dominats per eucaliptus i melaleuca, a les vores terrestres dels manglars i els boscos de pantans, i ocasionalment als boscos temperats de Nothofagus.[6][8][9]

Les quatre espècies estan separades geogràficament, una característica fàcil per a la identificació de camp.[7] l'ocell del paradís magnífic es troba en la península del Cap York a Queensland, Austràlia (P. m. alberti) i a les terres baixes i contraforts de l'oest de Nova Guinea (P. m. magnifica), mentre que l'ocell del paradís rondinaire es troba a les terres baixes i contraforts de l'est de Nova Guinea.[10][6][7] Ambdues espècies són en gran part absents de les terres altes de Nova Guinea.[6] L'ocell del paradís de Victòria es troba als altiplans d'Atherton de Queensland, Austràlia, des del sud de Cooktown fins al sud de Townsville.[7][8][9] L'ocell del paradís fistonat es troba al sud-est de Queensland i al nord-est de Nova Gal·les del Sud, Austràlia.[6][7] En general, totes les espècies estan molt esteses per tota l'àrea de distribució respectiva.[6]

Comportament i ecologia

[modifica]

Dieta i alimentació

[modifica]

Els pocs estudis publicats sobre la dieta indiquen que són predominantment insectívors, però que també s'alimenten de fruites i llavors quan són a l'abast.[12][11] Majoritàriament són arborícoles, amb preferència pels estrats més baixos, però s'alimenten a terra o a prop d'ell.[6][11] Pugen i baixen pels troncs dels arbres i salten per les branques horitzontals a la recerca d'insectes i larves, que extreuen de sota l'escorça, en esquerdes i epífites utilitzant el bec en forma de cisell.[6][12] S'empassen la fruita sencera o la subjecten entre el peu i una branca i la fan a miques amb el bec.[13] Tot i que les espècies són majoritàriament solitàries, es poden veure petits estols en arbres fruiters quan és temporada.[6][11] S'ha comprovat que l'ocell del paradís de Victòria s'alimenta de dinou espècies d'arbres fruiters i lianes.[11] Només s'ha fet una referència a P. magnifica com a dispersadora de llavors de plantes de selva tropical, com ara Ficus i Podocarp.[14]

Quan alimenten les cries, les femelles capturen proporcionalment més artròpodes que fruita per subministrar aliments rics en proteïnes i lípids a les cries en creixement.[11]Això també s'ha suggerit com la raó per la qual les femelles tenen el bec més gros que els mascles.[11] També s'ha comprovat que els pollets s'alimenten de grills, llagostes, aranyes, paneroles, centpeus, cigales, cotxinilles, escarabats i larves d'insectes.[8][15] Els mascles poden prendre fruita proporcionalment més fàcil d'obtenir i rica en energia per permetre'ls exhibir-se durant més temps.[11]

Reproducció

[modifica]

Com la majoria d'altres ocells del paradís, els Ptiloris són polígins, mascles promiscus que s'exhibeixen i s'aparellen amb diverses femelles diferents.[16][8][11] Aquest ocells del paradís són ben coneguts per les elaborades exhibicions de festeig. A diferència d'alguns, però, els mascles s'exhibeixen sols i s'han vist durant la temporada de cria per defensar territorialment els llocs d'exhibició.[9][11] Per altra banda, els mascles generalment són tolerants amb altres mascles.[11]

La temporada de cria es considera generalment de juny a febrer.[6][11] Durant la temporada de cria, s'ha comprovat que els ocells del paradís de Victòria mascles tenen àrees de distribució de 0,6 a 2,8 ha, que contenen fins a cinc llocs d'exhibició. Els ocells del paradís fistonat i els de Victòria seleccionen la part superior d'un arbre vertical trencat o una falguera arborícola de 10-20 cm de diàmetre i 10-20 metres d'alçada per exhibir-s'hi, mentre que els magnífics i rondinaire s'exhibeixen des d'una branca horitzontal d'arbre.[9][11] Els mascles poden utilitzar els mateixos llocs d'exhibició durant molts anys successius.[11]

Els mascles semblen seguir rígidament una progressió de vocalitzacions, postures i moviments quan s'exhibeixen davant les femelles.[9][11] La primera etapa és cridar des de la perxa d'exhibició i exposar l'obertura groga per cridar l'atenció.[9] Els mascles de l'ocell del paradís frisonat i de Victòria fan un so com "iass", els mascles de l'ocell del paradís magnífic produeixen una sèrie de xiulets baixos i els mascles de l'ocell del paradís rondinaire fan un so com enfadat, rondinant (d'aquí el nom).[6][9] Un cop una femella arriba al lloc d'exhibició, la segona etapa implica que el mascle es giri per encarar la femella, aixeca les ales per sobre del cap per formar un cercle, torna a exposar l'obertura i aixeca i abaixa el cos sobre les potes. Si una femella s'acosta, el mascle comença la tercera etapa d'exhibició directament davant de la femella descrita com un "picar d'ales altern", abaixant una ala i amagant el cap darrere de l'altra i després canviant d'un costat a l'altre en ràpida successió. En aquesta etapa, els mascles d'ocell del paradís magnífic i del rondinaire poden començar a saltar lateralment al llarg de la branca d'exhibició. La femella assenyala la seva receptivitat batent breument les ales i el mascle salta a la seva esquena abans de la còpula. Els mascles immadurs també poden intentar exhibir-se durant la temporada de cria, però semblen maldestres i descoordinats, com si necessitessin aprendre a exhibir-se correctament.[9]

Les femelles són les úniques responsables de la construcció del niu, la incubació i l'alimentació dels pollets.[6][8][9] També s'han observat defensant els nius.[8] Els nius dels ocells del paradís de Victòria poden estar parasitats pel cucut koel de Nova Guinea (Eudynamys orientalis).[8] El niu és una estructura de fulles i branquetes de copa oberta ben amagada, d'almenys 100 mm de diàmetre intern, i folrada amb fulles, fibres vegetals i arrels.[6][8] L'ocell del paradís de Victòria sol pondre dos ous cadascun d'uns 10 g en dies consecutius, els incuba durant 18 o 19 dies i cova i alimenta els pollets durant 13 o 15 dies.[8][15] Se sap poca cosa sobre la incubació i la posta de pollets de la resta d'espècies de Ptiloris.[6] Els pollets desclouen altricials (nus amb els ulls tancats) i romanen al niu fins que volen.[6][8][15] Els pollets d'ocells del paradís de Victòria coven durant els primers sis o set dies fins que obren els ulls i poden termoregular i els comencen a créixer les plomes primàries i secundàries al dia dotze. Els pollets s'alimenten de dues a tres vegades per hora.[8][15] Els pollets d'ocells del paradís de Victòria s'independitzen dels pares després de setanta-quatre dies, mentre que aquest període és desconegut per a les altres espècies.[6]

Relació amb els humans i estat de conservació

[modifica]

Com la majoria d'ocells del paradís, en el passat aquestes espècies han estat caçades pel plomatge, fins i tot per fabricar barrets.[6] Més recentment, ocasionalment s'han considerat plagues per danyar els fruits cultivats.[6] Tot i que s'ha demostrat que utilitzen hàbitats adjacents a les selves tropicals, la dependència de les selves tropicals els deixa vulnerables a la tala de boscos.[6][11]

Les quatre espècies d'ocell del paradís es classifiquen com en risc mínim segons la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN.[17][18][19] Les tendències poblacionals de P. paradisea i victoriae s'han reportat com estar en disminució, però sense arribar al llindar de l'estatus vulnerable.[18][19]

Taxonomia i sistemàtica

[modifica]

El gènere Ptiloris va ser introduït el 1825 pel naturalista anglès William Swainson per a una sola espècie la Ptiloris paradiseus i per tant ara es considera l'espècie tipus.[20][21] El gènere forma part de la família dels ocells del paradís, Paradisaeidae, de l'ordre Passeriformes i subordre ocells cantaires.[5][16]

Es creu que els ocells del paradís es van originar fa entre 24 i 30 milions d'anys i pertanyen a la radiació de passeriformes que va existir a Austràlia durant els darrers 60 milions d'anys.[22][12][23] A mesura que Austràlia es va tornar més àrida durant els darrers milions d'anys, els ocells del paradís es van retirar cap a les selves tropicals regionals de Nova Guinea i l'est d'Austràlia.[23] Ptiloris va sorgir d'aquest romanent residual a Austràlia, del qual un membre (P. magnifica) s'ha estès des de llavors a Nova Guinea.[23] La separació en el temps de la P. magnifica australiana i la de Nova Guinea determinada genèticament correspon a la separació geogràfica d'Austràlia i Nova Guinea (és a dir, l'estret de Torres).[22]

Etimologia

[modifica]

El nom del gènere, Ptiloris prové del grec antic «πτιλον/ptilon» que significa “ploma” o “plomissol” i «ῥις/rhis, ῥινος/rhinos», “nas”, “nasal”, és a dir, “nas de plomes”. Es refereix a les plomes frontals que amaguen les fosses nasals.[5]

Espècies

[modifica]

Segons la Classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 15.1, 2025) aquest gènere està format per quatre espècies:[24]

Les classificacions el Manual dels ocells del món (HBW) i BirdLife International (BLI) inclouen aquestes quatre espècies en el gènere Lophorina juntament amb tres espècies més[25]

  • Lophorina paradisea
  • Lophorina victoriae
  • Lophorina magnifica
  • Lophorina intercedens

Galeria

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Ptiloris Swainson, 1825» (en anglès). GBIF. [Consulta: 10 març 2026].
  2. ↑ «Ptiloris (Ptiloris sp.)». Avibase. [Consulta: 10 març 2026].
  3. ↑ «2025 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 10 març 2026].
  4. ↑ «Ptiloris». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 10 març 2026].(català)
  5. 1 2 3 4 Fraser, I.; Gray, J. Australian Bird Name - a complete guide. Collingwood, Victoria, Australia: CSIRO Publishing, 2013, p. 253-254. ISBN 9780643104709.
  6. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 Higgins, P.J.; Peter, J.M.; Cowling, S.J.. Handbook of Australian, New Zealand & Antarctic birds. Melbourne: Oxford University Press, 1990. ISBN 978-0-19-553996-7.
  7. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Pizzey, Graham; Knight, Frank. The field guide to the birds of Australia. 8. Aufl./ überarb. und hrsg. von Peter Menkhorst. Sidney: HarperCollins Publ, 2007. ISBN 978-0-207-19935-6.
  8. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 Frith, Clifford B.; Frith, Dawn W. «Notes on the Nesting Biology and Diet of Victoria's Riflebird Ptiloris victoriae» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 95, 3, 9-1995, p. 162–174. DOI: 10.1071/MU9950162. ISSN: 0158-4197.
  9. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 Frith, Clifford B.; Cooper, William T. «Courtship Display and Mating of Victoria's Riflebird Ptiloris victoriae with Notes on the Courtship Displays of Congeneric Species» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 96, 2, 6-1996, p. 102–113. DOI: 10.1071/MU9960102. ISSN: 0158-4197.
  10. 1 2 Beehler, Bruce M.; Swaby, R. J. «Phylogeny and Biogeography of the Ptiloris riflebirds (Aves: Paradisaeidae)». The Condor, 93, 3, 1991, p. 738–745. DOI: 10.2307/1368206. ISSN: 0010-5422.
  11. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 Grant, John D.; Litchfield, Natasha M. «Habitat use, home range and diet of male Victoria's Riflebird, Ptiloris victoriae» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 103, 2, 6-2003, p. 121–126. DOI: 10.1071/MU02016. ISSN: 0158-4197.
  12. 1 2 3 Diamond, J «BIOLOGY OF BIRDS OF PARADISE AND BOWERBIRDS» (en anglès). Annual Review of Ecology and Systematics, 17, 1, 11-1986, p. 17–37. DOI: 10.1146/annurev.es.17.110186.000313. ISSN: 0066-4162.
  13. ↑ Brown, Eleanor D.; Hopkins, M. J. G. «Tests of disperser specificity between frugivorous birds and rainforest fruits in New Guinea» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 102, 2, 6-2002, p. 137–146. DOI: 10.1071/MU00082. ISSN: 0158-4197.
  14. ↑ Beehler, Bruce M.; Dumbacher, John P. «More Examples of Fruiting Trees Visited Predominantly by Birds of Paradise» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 96, 2, 6-1996, p. 81–88. DOI: 10.1071/MU9960081. ISSN: 0158-4197.
  15. 1 2 3 4 Frith, Clifford B.; Frith, Dawn W. «Additional Notes on the Nesting Biology of Victoria's Riflebird Ptiloris victoriae» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 98, 2, 6-1998, p. 138–142. DOI: 10.1071/MU98016. ISSN: 0158-4197.
  16. 1 2 Beehler, Bruce M. «Birds of Paradise and Mating System Theory—Predictions and Observations» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 87, 2, 6-1987, p. 78–89. DOI: 10.1071/MU9870078. ISSN: 0158-4197.
  17. ↑ «Lophorina magnifica: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2018, 07-08-2018. DOI: 10.2305/iucn.uk.2018-2.rlts.t22706186a130410738.en..
  18. 1 2 «Lophorina paradisea: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2018, 07-08-2018. DOI: 10.2305/iucn.uk.2018-2.rlts.t22706196a130411264.en.
  19. 1 2 «Lophorina victoriae: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2022, 29-11-2021. DOI: 10.2305/iucn.uk.2022-1.rlts.t22706193a211335991.en..
  20. ↑ Swainson, William «On the characters and natural affinities of several new birds from Australasia; including some observations on the Columbidae» (en anglès). Zoological Journal, v.1, 1824, p. 463–484 [479]. Arxivat de l'original el 2024-11-27.
  21. ↑ Peters, James Lee. Check-list of birds of the world. v.15. Cambridge, Massachusetts: Museum of Comparative Zoology, 1962, p. 187 [Consulta: 11 març 2026].
  22. 1 2 Irestedt, Martin; Jønsson, Knud A; Fjeldså, Jon; Christidis, Les; Ericson, Per GP «An unexpectedly long history of sexual selection in birds-of-paradise» (en anglès). BMC Evolutionary Biology, 9, 1, 2009, p. 235. DOI: 10.1186/1471-2148-9-235. ISSN: 1471-2148. PMC: 2755009. PMID: 19758445.
  23. 1 2 3 Christidis, L; Schodde, R «Relationships Among the Birds-of-Paradise (Paradisaeidae) and Bowerbirds (Ptilonorhynchidae) - Protein Evidence» (en anglès). Australian Journal of Zoology, 40, 4, 01-08-1992, p. 343–353. DOI: 10.1071/ZO9920343. ISSN: 0004-959X.
  24. ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Jayshrike, shrikes, crows, mudnesters, melampittas, Ifrit, birds-of-paradise – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 10 març 2026].
  25. ↑ Handbook of the Birds of the World and BirdLife International (2022). Handbook of the Birds of the World and BirdLife International digital checklist of the birds of the world. Version 7. http://datazone.birdlife.org/userfiles/file/Species/Taxonomy/HBW-BirdLife_Checklist_v7_Dec22.zip.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ptiloris&oldid=38353422»