Què se n'ha fet, de Baby Jane?

What Ever Happened to Baby Jane?
Què se n'ha fet, de Baby Jane?
	Pòster de la pel·lícula
Fitxa tècnica
Direcció	Robert Aldrich
Protagonistes	Bette Davis; Joan Crawford; Victor Buono
Ajudant de direcció	Tom Connors Jr.
Direcció artística	William Glasgow
Producció	Robert Aldrich
Guió	Lukas Heller; Basat en la novel·la de Henry Farrell
Música	Frank DeVol
So	Jack Solomon
Fotografia	Ernest Haller; (blanc i negre)
Muntatge	Michael Luciano
Efectes especials	Donald Steward
Productora	Seven Arts Productions
Distribuïdora	Warner Bros.
Dades i xifres
País	Estats Units
Data d'estrena	1962
Durada	134 min.
Idioma original	anglès
Lloc de rodatge	Malibú
Color	pel·lícula en blanc i negre
Temàtica
Basat en	What Ever Happened to Baby Jane?
Gènere	drama, thriller
Tema principal	filmmaking
Lloc de la narració	Califòrnia i Los Angeles
Palmarès
Nominacions	Oscar al millor actor secundari; Oscar a la millor actriu; Academy Award for Best Cinematography, Black-and-White; Academy Award for Best Costume Design, Black-and-White; Oscar al millor so
Premis	Academy Award for Best Costume Design, Black-and-White
Més informació
IMDB	Fitxa
FilmAffinity
AlloCiné	Fitxa
Rotten Tomatoes	Fitxa
All Movie	Fitxa
TCM	Fitxa

Què se n'ha fet, de Baby Jane? (títol original en anglès What Ever Happened to Baby Jane?)^[1] és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Robert Aldrich i estrenada l'any 1962.

Contingut

1 Argument
2 Crítica
3 Repartiment
4 Nominacions i premis
- 4.1 Premis
- 4.2 Nominacions
5 Referències
6 Enllaços externs

Argument[modifica | modifica el codi]

Bette Davis, en primer pla, i Joan Crawford en un moment de la pel·lícula

Baby Jane és una nena guapa però capritxosa que triomfa en el món de la cançó infantil, fins al punt que arriben a fabricar nines amb la seva imatge. La seva germana Blanche, sempre a la seva ombra, és una noia bona i tímida que no gaudeix de les simpaties del seu pare. Passat un temps les coses canvien: la retreta Blanche (Joan Crawford) acaba convertint-se en una gran estrella del cinema, mentre que a l'antiga nena prodigi Jane (Bette Davis), menyspreada per productors i directors per la seva falta de talent, no li queda una altra que sobreviure gràcies a la seva germana. Una nit, un intent d'atropellament que deixa Blanche en una cadira de rodes i a la cura de Jane (qui no sent més que odi per la seva germana), les reclou per sempre en la seva ombrívola mansió.^[2]

Crítica[modifica | modifica el codi]

En el moment de rodar-se aquesta pel·lícula, tant Bette Davis com Joan Crawford estaven passant per un moment fosc de la seva carrera, el que encaixava molt bé en els papers que havien d'interpretar, el de dos actrius acabades (el que no deixa de ser una crueltat afegida a la pròpia que tanca l'argument). El desenvolupament de la cinta fa que es vagi lliscant pels camins de la comèdia negra, del melodrama cruel i fins i tot del cinema d'horror, que de tot això hi ha.^[3]

Sumptuós i caricaturesc melodrama que explora el terreny que separa l'horror del terror. Aldrich va aconseguir crear una atmosfera que oscil·la entre allò purament inquietant i allò plenament asfixiant. Les dues protagonistes van posar la resta, aconseguint remuntar les seves marcides carreres. És un d'aquests rars films que guanyen amb el pas del temps.^[4]

Una atmosfera perversa envolta les aparicions de Bette Davis, la germana desquiciada que segueix vivint de la glòria passada i que es dedica a fer la vida impossible la seva germana, obligada a usar una cadira de rodes. La tensió va creixent imperceptiblement al llarg de la cinta, fins a arribar a les situacions finals, amb destacables moments d'intriga, emoció i patetisme, com les escenes en què Bette Davis reclou a la seva germana a l'habitació i li impedeix utilitzar el telèfon.^[3]