Quark c

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de partículaQuark c
Classificacióquark i partícula elemental Modifica el valor a Wikidata
ComposicióPartícula elemental
EstadísticaFermiònica
GrupQuark
GeneracióSegona
InteraccionsForta, feble, electromagnètica, gravitatòria
Símbolc
AntipartículaAntiquark c (c)
TeoritzacióSheldon Glashow,
John Iliopoulos,
Luciano Maiani (1970)
DescobertaBurton Richter et al. (SLAC)
(1974)
Samuel Ting et al. (BNL)
(1974)
Massa1,29+0,05
−0,11
 GeV/c2
[1]
Desintegració enQuark estrany (~95%), quark avall (~5%)[2][3]
Càrrega elèctrica+23 e
Càrrega de colorBlau, verd o vermell
Espín12
Encant1
Isoespín dèbilLH: +12, RH: 0
Hipercàrrega dèbilLH: +13, RH: +43
Paritat1 Modifica el valor a Wikidata
SupercompanyaSquark c
Número de partícula de Monte Carlo4 Modifica el valor a Wikidata

El quark c (simbolitzat per la lletra c, pel seu nom anglès charmed, 'encantat'[4]) és un quark, una partícula elemental de segona generació. Té una càrrega positiva de +23 de la càrrega elemental (e) i una massa de 1,29+0,05
−0,11
 GeV/c2, una mica més gran que la massa del protó, que el fan el tercer més massiu de tots els quarks. Els quarks c es troben als hadrons, que són partícules subatòmiques formades per quarks. Com a exemples d'hadrons que contenen quarks c poden citar-se el mesó J/ψ (J/ψ), el mesó D (D) o el barió sigmac). Com tots els quarks, el quark c és un fermió amb espín de -12 i experimenta les quatre forces fonamentals: la gravetat, l'electromagnetisme, la interacció feble, i la interacció forta.

L'antipartícula del quark c és l'antiquark c que només es diferencia en el fet que algunes de les seves propietats són d'igual magnitud, però de signe oposat. La supercompanya és el squark c.

Història[modifica]

Al voltant del 1964, diversos autors, com per exemple James Bjork i Sheldon Lee Glashow, havien especulat sobre l'existència d'un quark més; llavors se'n coneixien tres, el quark u, el quark d i el quark s,[5] però la predicció de l'existència del quark s s'acostuma a situar el 1970 i s'atribueix a Sheldon Lee Glashow, John Iliopoulos i Luciano Maiani (vegeu mecanisme GIM).[6]

La primera partícula que contenia un quark c que es va descobrir va ser el mesó J/ψ, que va ser descobert el 1974 simultàniament per un equip del llavors anomenat Stanford Linear Accelerator Center (avui dia conegut com a SLAC National Accelerator Laboratory), dirigit per Burton Richter,[7] i un altre del Brookhaven National Laboratory (BNL), dirigit per Samuel Chao Chung Ting.[8] Ambdós investigadors van rebre el premi Nobel de Física el 1976 per aquesta descoberta. El primer mesó amb encant «obert», el D0, va ser descobert el 1976 per Gerson Goldhaber a SPEAR (Stanford) com un pic de ressonància a la massa de 1.865 GeV en la desintegració feble K + π-.

Referències[modifica]

  1. K. Nakamura et al. (Particle Data Group). «PDGLive Particle Summary 'Quarks (u, d, s, c, b, t, b', t', Free)'». Particle Data Group, 2011. [Consulta: 8 agost 2011].
  2. Carl Rod Nave. «Transformation of Quark Flavors by the Weak Interaction». [Consulta: 6 desembre 2010]. «El quark c té un 5% de probabilitats de desintegrar-se en un quark d en comptes d'un quark s.»
  3. K. Nakamura et al. «Review of Particles Physics: The CKM Quark-Mixing Matrix». J. Phys. G, 37, 75021, 2010, pàg. 150.
  4. «quark». GEC. [Consulta: 29 novembre 2020].
  5. B.J. Bjorken, S.L. Glashow «Elementary particles and SU(4)». Physics Letters, 11, 3, 1964, pàg. 255–257. Bibcode: 1964PhL....11..255B. DOI: 10.1016/0031-9163(64)90433-0.
  6. S.L. Glashow, J. Iliopoulos, L. Maiani «Weak Interactions with Lepton–Hadron Symmetry». Physical Review D, 2, 7, 1970, pàg. 1285–1292. Bibcode: 1970PhRvD...2.1285G. DOI: 10.1103/PhysRevD.2.1285.
  7. J.-E. Augustin et al. «Discovery of a Narrow Resonance in e+e Annihilation». Physical Review Letters, 33, 23, 1974, pàg. 1406. Bibcode: 1974PhRvL..33.1406A. DOI: 10.1103/PhysRevLett.33.1406.
  8. J.J. Aubert et al. «Experimental Observation of a Heavy Particle J». Physical Review Letters, 33, 23, 1974, pàg. 1404. Bibcode: 1974PhRvL..33.1404A. DOI: 10.1103/PhysRevLett.33.1404.

Vegeu també[modifica]