Quimioresistència

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La quimioresistència és la resistència que desenvolupen soques d'organismes a determinats fàrmacs o compostos químics que usualment són letals per a la seva espècie.[1] La quimioresistència és un fenomen de caràcter genètic i heretable. Quan una població d'éssers vius té individus amb algun gen que permet una major resistència a una determinada substància tòxica respecte a la resta de la població, aquesta pot exercir una forta pressió selectiva si es rep en dosis tals que sigui més letal per a aquests últims. Els individus resistents tindran més probabilitat de sobreviure, reproduir-se, i transmetre el gen a la descendència, de manera que augmentarà el percentatge de la població resistent a aquest compost.[2]

Les mutacions successives d'aquest gen o la variabilitat genètica que permet que alguns individus heretin diferents gens que atorguen resistència al tòxic de forma sinèrgica, permetran l'adaptació progressiva d'un organisme al tòxic mentre existeixi aquesta pressió selectiva, cosa que permet arribar moltes vegades a la resistència total a dosis elevades.

Tipus de quimioresistència[modifica]

En bacteris[modifica]

Prova de resistència a antibiòtics. Aquests es difonen en el medi i on hi ha mort bacteriana es formen halos transparents.

És coneguda la quimioresistència que han desenvolupat molts bacteris a diversos antibiòtics en poques dècades, sobretot en ambients hospitalaris, de manera que actualment són molt difícils de combatre. És per tant un problema sanitari, ja que la capacitat per desenvolupar nous antibiòtics és molt inferior a la velocitat amb què els bacteris s'adapten a ells.

Importància biomèdica[modifica]

Si la dosi letal d'un antibiòtic fos tan baixa que no causés mortalitat ni afectés la reproducció o tan alta que resultés letal per als individus amb aquest gen, no existiria aquesta pressió selectiva. A nivell pràctic, el problema de la quimioresistència no comença quan es produeix la mutació que atorga certa resistència a un medicament, sinó que apareix quan la mutació arriba a ser molt comuna en la població perquè se li ha sotmès a condicions en les que només els portadors de la mutació sobreviuen.[3]

En altres organismes[modifica]

Molècula del DDT.

Nombrosos paràsits també han desenvolupat resistència a antiparasitaris, antihelmíntics i insecticides. En el cas dels àcars, aquests han assolit tolerar dosis de tòxics que serien letals per a la majoria dels individus d'una població normal de la mateixa espècie. Açò també succeí a mitjans del segle XX amb insectes com les llagostes, que es van combatre amb DDT, assolint resistència en la dècada de 1950 a 1960.

L'apicultura és una de les tantes activitats que desenvolupa l'ésser humà, on ectoparàsits que ataquen a les abelles mel·líferes, van arribar la resistència a productes com el fluvalinat, piretroide que en un començament assolia una efectivitat del 100% pel control de l'àcar Varroa. La bibliografia avui descriu resistència a altres productes com l'amitraz, el coumaphos, la flumetrina, i molts antibiòtics utilitzats per al control de microorganismes causants de malalties en abelles.

Notes farmacològiques[modifica]

L'aparició de resistències està moltes vegades lligada al mal ús dels medicaments i plaguicides. És per aqueixa mateixa raó que s'ha d'evitar:

  • No respectar la dosi recomanada (formulacions casolanes o artesanals incorrectes dels principis actius, aplicació per part de persones freturoses dels coneixements adients, etc.)
  • Permetre períodes d'exposició al medicament perllongats (tractaments continus o preventius, generalment innecessaris si es realitza un control de la presència de l'agent patogen, o un control adequat sobre l'eficàcia del tractament curatiu).
  • Falta de rotació de productes tòxics i/o utilització excessiva amb un mateix producte. La rotació disminueix la pressió selectiva que puga exercir un fàrmac determinat, en espaiar els seus tractaments, i per altra banda, l'efecte que puga tenir és parcialment anul·lat pel següent que actua per igual, tant en organismes sensibles com resistents al primer. En realitat açò només retarda el problema, ja que finalment, quan apareguin organismes resistent diversos fàrmacs, la rotació només aconseguirà seleccionar els organismes multiresistents.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]