Quintet La truita

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióQuintet La truita
Forma musical composició musical
Tonalitat La major
Compositor Franz Schubert
Epònim Die Forelle
Data de publicació 7 desembre 1820
Catalogació Catàleg Deutsch 667
Instrumentació piano, violí, viola, violoncel i contrabaix
Altres dades
Identificador AllMusic de composició mc0002370406
Modifica les dades a Wikidata

La truita és el nom amb què es coneix popularment el Quintet en La major, D. 667, de Franz Schubert, composta el 1819.[1] quan tenia 22 anys, tot i que no es va publicar fins al 1829, un any després de la seva mort.[2]

La instrumentació en forma de quintet de la peça és original, ja que comprèn piano, violí, viola, violoncel i contrabaix (i no pas la formació habitual de quartet de corda amb dos violins amb el piano afegit), tot i que no fou el primer a utilitzar-la, ja que el compositor Johann Nepomuk Hummel ja l'havia utilitzat el 1802 en el seu únic quintet amb piano.[3]

El nom de la truita prové del fet que el seu quart moviment és un tema amb variacions d'un lied del mateix Schubert titulat així, La truita (Die Forelle) D.550, compost el 1817. Schubert va escriure el quintet per a Sylvester Paumgartner, un violoncelista amateur i mecenes musical, de Steyr, a l'Alta Àustria, que també li va suggerir d'incloure les variacions sobre el Lied esmentat.[1] Schubert va escriure variacions de lieder seus en diverses ocasions. En trobem al quartet de corda núm 14 La mort i la donzella, les Variacions per a Flauta i Piano D. 802, la Wanderer-Fantasie D. 760, i la Fantasia en Do major per a violí i piano D. 934 (sobre "Sei mir gegrüßt").

La figuració de siset ascendent que caracteritza l'acompanyament de piano en el Lied La Truita també és present com a motiu al llarg del quintet, excepte en l'Scherzo, habitualment portada pel piano.[1]

Estructura[modifica]

El quintet consta de cinc moviments:

  1. Allegro vivace en forma de sonata. Igual que moltes obres clàssiques, el tema alterna entre tònica i dominant. No obstant això, el llenguatge harmònic de Schubert és innovador amb l'ús de mediant i submediant. Això es confirma des del principi: després de deu compassos, un canvi brusc del to passant del La major a Fa major (el submediant). El desenvolupament de la melodia comença de la mateixa manera modulant de Mi major a Do major.
  2. Andante en Fa major. El moviment es compon de dues parts simètriques, una és la transposació de l'altre, excepte en alguns detalls, per permetre al moviment d'acabat tal com ha començat. Una característica que destaca d'aquest moviment és l'harmonia tonal: La tonalitat va modulant de mig to en mig to ascendent: Fa major, Fa sostingut menor, Sol major, La bemoll major, La menor, Fa major. Aquesta estructura és molt original dins l'harmonia clàssica.
  3. Scherzo. Presto en La major.
  4. Tema. Andantino - Variacions I - V Allegretto en Re major (subdominant). Es tracta d'un tema i variacions del lied esmentat del mateix Schubert (Die Forelle). A les primeres variacions, el tema passa d'un instrument a un altre (el violoncel i el contrabaix porten el tema junts amb un ornament ric al piano, i la viola i el violí en terceres). En la cinquena variació, que segueix la tradicional variació en un to menor, Schubert innova, modulant no a la tònica, sinó a la submediant per tornar al tema principal, al començament de la sisena variació. L'última variació és molt similar al lied original, amb el mateix acompanyament de piano.
  5. Final. Allegro giusto. Aquest final té dues parts simètriques, com en el segon moviment (però sense el cromatisme original). Aquesta vegada la segona part és la transposició exacta de la primera, a l'octava. Com que la primera part es repeteix, se sent el mateix motiu tres vegades al llarg del moviment. L'harmonia també és molt innovadora: la primera part acaba en Re major (subdominant), la qual cosa és contrària als cànons del classicisme, que imposa l'alternança tònica - dominant (o més rarament, mediant i submediant).[4][5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Chusid, Martin. «Schubert's chamber music: before and after Beethoven». A: Christopher H. Gibbs. The Cambridge Companion to Schubert. Regne Unit: Cambridge University Press, abril 1997, p. 174–192. ISBN 978-0-521-48424-4. 
  2. Gibbs, Christopher H. «German reception: Schubert's 'journey to immortality'». A: Christopher H. Gibbs. The Cambridge Companion to Schubert. United Kingdom: Cambridge University Press, abril 1997, p. 241–253. ISBN 978-0-521-48424-4. 
  3. Notley, Margaret. «Schubert's social music: the 'forgotten genres'». A: Christopher H. Gibbs. The Cambridge Companion to Schubert. United Kingdom: Cambridge University Press, abril 1997, p. 138–154. ISBN 978-0-521-48424-4. 
  4. Charles Rosen, Sonata Forms, revised edition, 1988, W. W. Norton and Co., pp. 359–360.
  5. Charles Rosen, The Classical Style: Haydn, Mozart, Beethoven, expanded edition, 1997, W. W. Norton and Co., pp. 25–27, 384.

Enllaços externs[modifica]