Rèquiem (Stanford)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióRèquiem
Forma musical rèquiem
Compositor Charles Villiers Stanford
Catalogació op. 63
Estrena
Data 10 juny 1897
Escenari Birmingham Musical Festival
Modifica les dades a Wikidata

El Rèquiem per a quatre solistes, cor i orquestra, op. 63, de Charles Villiers Stanford fou compost l'any 1896, en memòria del seu amic el pintor Frederick Leighton, que havia mort a principis d'aquest any.[1] Es va estrenar el 10 de juny de 1897 al Birmingham Musical Festival.[2]

Origen i context[modifica]

Tot i que nascut a Dublín, Stanford es va sentir atret per Anglaterra i la va adoptar com el seu país i allà va passar la major part de la seva vida. Anomenat el "pare de la música coral anglesa", Stanford és recordat principalment per la seva contribució a la música de l'Església Anglicana. Les seves obres litúrgiques compostes en forma de càntics, himnes, rèquiems i obres per a orgue compostes per a l'Església Anglicana es troben entre els millors del seu tipus i són encara avui tocats amb freqüència en catedrals anglicanes de tot el món.[1]

Dels compositors britànics que van precedir Elgar, els més significatius són Hubert Parry i Charles Stanford. Com a compositors i mestres, van establir les bases per al renaixement musical del final del segle XIX. Nascut en una família de juristes eminents de Dublín, ja havia absorbit gran part del "cànon" de la música clàssica occidental abans d'entrar al Queens' College de Cambridge el 1870. Nomenat organista al Trinity College el 1874, va passar gran part dels següents tres anys estudiant a Alemanya. De tornada a Cambridge, va galvanitzar la Societat de Música de la Universitat amb les principals estrenes britàniques d'obres de Brahms, i va atreure a artistes com el director d'orquestra Hans Richter i el violinista Joseph Joachim.

Utilitzant un text central de l'Església Catòlica Romana Missa de profunctis (Missa de difunts) el Rèquiem és una obra fonamental en la producció de Stanford, barrejant el seu amor per l'òpera i el cant amb les seves habilitats subtils com a simfonista. Concebuda com una obra a gran escala, és una composició forta i vital que conté música molt commovedora. Hi ha nombrosos episodis del drama de l'esperit, així com una gran quantitat de colpidors passatges lírics. La utilització d'instruments d'acompanyament individuals en diversos moments es va considerar original. Stanford fa un ús considerable dels quatre solistes, per separat i en conjunt en escriptura vocal de l'eloqüència italianitzada. En algunes parts, l'escriptura coral és gairebé operística i en altres apareix com a cançons que es caracteritzen per la simplicitat.[1]

Moviments[modifica]

  • I. Introit - Adagio
  • II. Kyrie - Allegro Tranquillo Ed Espressivo
  • III. Gradual - Larghetto
  • IV. Sequence - Dies Irae - Allegro Moderato Ma Energico
  • V. Offetorium - Allegro
  • VI. Sanctus - Allegro Non Troppo
  • VII. Agnus Dei Et Lux Aeterna

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Cookson, Michael. «Ressenya del disc». musicweb-international.com.
  2. «Dades de l'obra» (en anglès). Imslp. [Consulta: 1r maig 2018].