Régis Wargnier

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRégis Wargnier
Régis Wargnier 2012.jpg
Biografia
Naixement 18 abril 1948 (71 anys)
Metz (França)
  Membre del Consell Econòmic, Social i Ambiental de França 

2015 –
Dades personals
Formació Lycée Saint-Louis-de-Gonzague Tradueix
Activitat
Ocupació Director de cinema, guionista, compositor, productor de cinema i escriptor
Activitat 1973 –
Premis

IMDB: nm0912224 Allocine: 5552 Allmovie: p115968
Musicbrainz: a12fa8d2-6e4a-45c9-a37d-37623d221a00
Modifica les dades a Wikidata

Régis Marie Hubert Wargnier (Metz, 18 d'abril de 1948) és un director de cinema, productor, guionista, actor i compositor de música cinematogràfica francès. La seva pel·lícula Indoxina de 1992 va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa en la 65a edició dels Premis Óscar[1] I el 1995 la seva pel·lícula Une femme française va guanyar el Sant Jordi de Plata al millor director en el 19è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[2]

Biografia[modifica]

Fill de Gilbert Wargnier, oficial d'infanteria i de Claude Voizard, va estudiar a París al lycée Saint-Jean-de-Passy i al Saint-Louis de Gonzague.[3] Es llicencià en lletres clàssiques i va fer un màster en grec a la Facultat de Lletres de la Universitat París Nanterre, i el 1969 va obrir un estudi de fotografia.[3] El 1971 va fer la seva incursió al cinema gràcies a Claude Chabrol a La décade prodigieuse. Després va treballar den subdirector, ajudant a la càmera i després de director. El 1972, és director del segon equip de La Femme en bleu de Michel Deville. Dos anys després, va treballar en la pel·lícula Nada de Claude Chabrol, amb la qui va dirigir dos telefilms sobre novel·les de Henry James: Le banc de la désolation i De Grey. També treballà a Un jeune homme rebelle de Paul Seban i a Le Grand Frère i Le Bon Plaisir de Francis Girod.

El 1986 va dirigir la seva primera pel·lícula, La Femme de ma vie, per la qual va guanyar el César a la millor primera pel·lícula. Després va dirigir Je suis le seigneur du château i el 1991 el fresc històric i romàntic, Indoxina, que assolir un gran èxit a França i a 'estranger i li va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera i cinc Cèsars, inclosa a la millor actriu Catherine Deneuve i millor actor secundari Dominique Blanc. El 1995, dirigir Emmanuelle Béart, Daniel Auteuil i Jean-Claude Brialy a Une femme française.

El 1999, Régis col·laborà de nou amb Catherine Deneuve per Est-Ouest, interpretada per Sandrine Bonnaire i Oleg Menchikov, que torna a mirar els anys foscos de l'estalinisme. Als anys 2000 inicia en un tema completament diferent. Es va dedicar als grans esportistes a Cœurs d'Athlètes, emesa a France 2 el 2003. Va tornar al cinema el 2005, amb L'humanoide perdut, que reuneix Joseph Fiennes i Kristin Scott Thomas. Després adapta el thriller de Fred Vargas, la plaga final, on retroba l’actriu vietnamita, Linh Dan Pham, que havia conegut a Indoxina.

El 4 d'abril de 2007 fou escollit membre de l'Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France ocupant el seient de Henri Verneuil (1920-2002). Va ocupar la butaca cinc anys més tard l'1 de febrer de 2012, un temps sense precedents en els annals de l’Acadèmia.

Al desembre de 2013, va començar a rodar a Siem Reap (Cambodja) la pel·lícula Le Temps des aveux, adaptació del llibre Le portail de François Bizot. La pel·lícula es presenta al Festival Internacional de Cinema de Toronto de 2014.[4]

El 2015 va ser designat al Conseil économique, social et environnemental.[5]

Durant la campanya per a les eleccions presidencials franceses de 2017, va participar en una reunió per donar suport al candidat d'En marche! Emmanuel Macron el 17 d'abril a Bercy.[6]

Filmografia[modifica]

Director[modifica]

Director assistent[modifica]

Guionista[modifica]

Actor[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «The 65th Academy Awards (1993) Nominees and Winners». oscars.org. [Consulta: 19 setembre 2015].
  2. «19th Moscow International Film Festival (1995)». MIFF. Arxivat de l'original el 22 March 2013. [Consulta: 20 març 2013].
  3. 3,0 3,1 Qui est qui en France, editat per J. Lafitte, 2010, p. 2224.
  4. Le Figaro.fr. «Raphaël Personnaz otage des Khmers rouges», 06-10-2014.
  5. Membres du CESE
  6. Antoine Llorca, « Stéphane Bern, Yohan Cabaye, Vincent Lindon… des dizaines de personnalités au meeting de Macron à Bercy », lci.fr, 17 avril 2017.