Radioactivitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Símbol internacional del perill de radioactivitat

La radioactivitat és un fenomen físic al qual certes substàncies amb nuclis atòmics inestables, anomenats radionucleids, es transformen espontàniament en nucleids diferents perdent energia en forma de raigs de partícules, de vegades acompanyats de raigs d'ones electromagnètiques, per tal d'assolir uns nuclis atòmics més estables i de menor massa, ja que al procés perden part d'ella per desintegració. Els raigs emesos s'anomenen, segons el cas, raigs alfa, raigs beta o raigs gamma, es consideren radiacions ionitzants i poden penetrar en cossos opacs, ionitzar l'aire, impressionar plaques fotogràfiques i excitar la fluorescència de certes substàncies.

La irradiació d'aquests a un organisme viu comporta efectes entre poc negatius i nefastos per a la seva salut, depenent de la quantitat de radioactivitat rebuda, del nombre d'exposicions, de la durada d'aquestes i dels tipus de raigs que la componen en cada cas. Pot ser generada per activitats humanes (generació d'electricitat, diagnòstics i tractaments mèdics, control de la qualitat de productes industrials, datació de restes arqueològiques, etc.), en aquest cas es diu radioactivitat artificial, encara que sigui idèntica a la generada a la natura (radioactivitat natural), i pot causar contaminació radioactiva de l'aire, de l'aigua o sobre superfícies (fixada o no). En aquest cas hi ha perill de radiotoxicitat pel fet de respirar-la o d'ingerir-la, en aigua contaminada o per haver entrat a la cadena alimentària. El 77% d'irradiació que reben els éssers humans prové d'origen natural mentre que el 23% restant és d'origen artificial, el 87% del qual és d'origen mèdic.

Els radionúclids naturals més freqüents a les roques terrestres són l'urani-238, el tori-232 i sobretot el potassi-40. El radó és un gas radioactiu que es forma a l'escorça terrestre i escapa a l'atmosfera, responsable del 52% de radioactivitat natural a què estan exposats els éssers humans. Alguns radionúclids molt utilitzats a l'activitat humana són, per exemple, l'urani-235 (centrals nuclears), el plutoni-239 (armes de destrucció massiva) i el carboni-14 (arqueologia).

La radioactivitat fou descoberta el 1896 pel científic francès Henri Becquerel, mentre treballava en materials fosforescents. Durant els experiments per veure si aquests materials fosforescents podien exposar a materials fotogràfics de paper negre, en la forma de la recentment descoberta radiografia, Becquerel va utilitzar una sal d'urani estucat. Però tots els experiments van resultar negatius i no impressionaven la placa tret d'aquells als que havia utilitzat sals d'urani. Aviat va quedar clar que la impressió de la placa no tenia res a veure amb la fosforescència perquè es produïa fins i tot sense que l'urani hagués estat exposat a la llum.

No s'ha de confondre la radioactivitat amb l'absorció i emissió de fotons per part d'algunes molècules, com per exemple el CO2, ja que en aquest segon cas no canvia el nombre atòmic de cap nucleid.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme radioactivitat va ser inventat per Marie Curie cap el 1898.

Història[modifica | modifica el codi]

Fosforescència després de rebre radioactivitat
Tub de raigs catòdics
Placa fotogràfica, realitzada per Becquerel, mostrant efectes de l'exposició a la radioactivitat

L'any 1895 per Wilhelm Röntgen va descobrir els raigs x. Estudis posteriors de, entre altres, Becquerel, Rutherford, Fermi i sobretot Marie Curie van descobrir que la radioactivitat era força més complexa que els raigs X.

El 1896 Henri Becquerel, estudiant el fenomen de la fosforescència, va pensar que la radiació que es produïa als tubs de raigs catòdics en ser exposats als raigs X podia estar relacionada amb la fosforescència. Va experimentar a posar diferents substàncies fosforescents sobre una placa fotogràfica embolcallada en un paper negre, però tots els experiments van resultar negatius i no impressionaven la placa tret d'aquells als que havia utilitzat sals d'urani. Aviat va quedar clar que la impressió de la placa no tenia res a veure amb la fosforescència perquè es produïa fins i tot sense que l'urani hagués estat exposat a la llum. A més tots els composts d'urani impressionaven la placa, fins i tot els que no eren fosforescents i l'urani metàl·lic, havia de tractar-se d'una forma de radiació capaç de travessar el paper.

Ernest Rutherford fou el primer a adonar-se que totes les formes de desintegració segueixen aproximadament la mateixa fórmula exponencial. Es va trobar que un camp elèctric o magnètic separava les radiacions en tres feixos diferents, que van batejar com α, β i γ. La direcció de la desviació dels feixos mostrava que les partícules α transportaven una càrrega elèctrica positiva, les β una càrrega negativa i les γ eren neutres. D'altra banda la magnitud de la refracció indicava que les partícules α eren més massives que les β. Fent passar els raigs α per un tub de descàrrega i estudiant les línies espectrals produïdes s'arriba a la conclusió que la radiació alfa és formada per nucleons d'heli (He-4). D'altres experiències van permetre d'establir que la radiació beta és composta per electrons com les partícules emeses a un tub de raigs catòdics i que les radiacions gamma són com els raigs X, formades per fotons, radiació electromagnètica d'alta energia.

Tot i que les radiacions alfa, beta i gamma són els tipus de desintegració radioactiva més comuns, se'n van descobrir d'altres tipus. Poc després del descobriment del neutró el 1932, Enrico Fermi va trobar que algunes reaccions de desintegració emeten neutrons. D'altra banda, ocasionalment es va observar l'emissió de protons en alguns elements. Després del descobriment dels positrons als raigs còsmics es va trobar que el mateix procés es produïa a l'emissió beta, que podia produir emissió de positrons i de manera anàloga a la ja coneguda emissió d'electrons. Cadascun dels dos tipus d'emissió beta actua per tal de portar el nucli cap a una relació de neutrons i protons que tingui la mínima energia. Es van descobrir d'altres tipus de desintegració radioactiva que emetien partícules prèviament identificades però degudes a mecanismes diferents. Un exemple en seria la conversió interna que produeix un electró i de vegades una emissió de fotons d'alta energia, fins i tot si no implica ni una emissió beta ni gamma.

Els primers investigadors també van descobrir que molts d'altres elements químics tenen isòtops radioactius. La cerca sistemàtica de les fonts de radiació al mineral d'urani van portar a Marie Curie, després de tractar algunes tones de pechblenda, una mena d'uraninita (òxid d'urani, UO2), al descobriment d'un nou element, el poloni i a aconseguir aïllar alguns mil·ligrams de radi del bari, tots dos tenen unes propietats químiques similars, tots dos són metalls alcalinoterris que es diferencien per la radioactivitat del radi.

El perill de la radioactivitat i la radiació per a la salut no va ser reconegut immediatament. El 1896, Nikola Tesla va sotmetre voluntàriament els seus dits a una irradiació per raigs X constatant uns efectes aguts que consistien en cremades importants, però que ell va atribuir a la presència d'ozó, no als raigs X. D'altra banda, els efectes mutants de les radiacions, en especial el risc de càncer, no van ser descoberts fins el 1927 per Hermann Joseph Muller, que el 1946 rebria el Premi Nobel pels seus descobriments.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Aquest diagrama mostra la constitució i poder de penetració de diferents radiacions ionitzants. Les partícules alfa són aturades per una fulla de paper mentre que per aturar les beta cal una placa d'alumini. Finalment, la radiació gamma és frenada per la matèria però calen quatre metres de plom per aturar-les

La radioactivitat és la manifestació de la inestabilitat d'un nucleid, que emet partícules, de vegades amb fotons d'energia, perquè les energies d'enllaç internes no són prou fortes com per a mantenir-lo unit. D'aquesta manera assoleix sempre un estat més estable. Aquest canvi a l'estructura mateixa de l'àtom es fa per mitjà d'una reacció anomenada nuclear, que es diferencia d'una reacció química precisament en això, en què és el mateix àtom el que canvia i no només la distibució d'electrons entre nuclis.

En una mostra radioactiva, no tots els nucleids emeten radioactivitat al mateix temps, sinó que ho van fent uns després d'altres, de manera aleatòria. No podem anticipar amb precisió quin nucleid serà el següent a emetre radioactivitat però si es pot calcular quin percentatge d'ells ho farà en un interval de temps donat, i per tant quanta radioactivitat total serà emesa per unitat de temps.

Aquest fenomen físic compleix la llei de què, en un procés espontani, a l'estat final no pot haver-hi menys entropia que a l'inici. Intuïtivament, podem entendre que dues partícules, una gran, i una emesa per radiació, separades formen un conjunt més "desordenat", és a dir, més entròpic, que una sola on tot està agrupat.

Cada àtom és format per un nucli atòmic, constituït per un cert nombre de neutrons, protons i d'electrons. Els protons i neutrons del nucli estan units per una energia d'enllaç nuclear, que si no és prou estable, cosa que pot ocórrer a nuclis pesants (molt grans), provoca que aquest nucli tendeixi a trencar-se, és a dir que alguns neutrons i protons se separen, en forma de radioactivitat alfa, mentre la resta del nucli assoleix un estat més estable. La força nuclear forta és la responsable principal de la cohesió del nucli atòmic i requereix la presència de neutrons per a manifestar-se. Els nuclis grans que tenen relativament pocs neutrons tenen llavors més tendència a la inestabilitat, que es manifesta en radioactivitat.

D'altra banda, els electrons estan lligats al nucli per mitjà de la força nuclear feble, que és la responsable de la radiació beta. Els protons, en ser carregats positivament, tendeixen a allunyar-se dels electrons, amb càrrega elèctrica negativa, a causa de la llei de Coulomb de tal manera que si la força nuclear feble no la compensa, el nucli tendeix espontàniament a allunyar-se d'un electró, cosa que es manifesta per mitjà de la radiació beta.

Tipus de radioactivitat[modifica | modifica el codi]

Origen natural o artificial?

La radioactivitat pot ser espontània, quan es produeix de manera natural (desintegració radioactiva), o induïda, quan és artificialment provocada (reacció nuclear), per exemple bombardejant neutrons contra un nucli. La radioactivitat provocada i controlada s'utilitza actualment per a algunes aplicacions tecnològiques. Tot i que la radioactivitat és idèntica en ambdós casos, es pot classificar en dos tipus segons si ha estat originada directa o indirectament pels humans (radioactivitat artificial) o no (radioactivitat natural).[1]

Des de la física, després de Curie, posteriors investigacions van identificar altres tipus d'emissions atòmiques i reaccions nuclears, com l'emissió de neutrons, l'emissió de protons, la captura electrònica o la fissió espontània entre d'altres. Des d'un punt de vista de les emissions i reaccions subatòmiques més generalitzat, es pot considerar la radioactivitat, o més precisament, cada un dels seus tipus, com a altres formes d'emissions: l'emissió alfa o de nuclis d'heli, l'emissió beta o d'electrons i l'emissió gamma o de fotons.

Processos radioactius[modifica | modifica el codi]

Les radioactivitats alfa, beta i gamma es poden separar fàcilment amb un camp elèctric perquè cadascuna té una càrrega elèctrica diferent.

Un procés radioactiu és una transició espontània des d'un estat energètic inicial d'un nucleid a un estat final, produïda perquè l'energia total del sistema final és menor a l'inicial. Bàsicament existeixen tres processos radioactius, que són:[1]

  • Radioactivitat α, s'estudia des d'un punt de vista corpuscular.
  • Radioactivitat β, s'estudia des d'un punt de vista corpuscular.
  • Radioactivitat γ, formada per energia, sense massa, i que espontàniament no es presenta mai sola, sinó acompanyant alguna de les anteriors quan l'àtom es trobava en estat excitat. Se sol estudiar des del punt de vista ondulatori.

El tipus de procés radioactiu que es produeix depèn de la classe d'inestabilitat del nucli atòmic (a causa de la relació entre el nombre de protons i el de neutrons) i de la relació massa-energia entre el nucleid inicial, el nucleid final i la partícula emesa per radiació.[1]

En general els nucleids inestables tenen un excés de neutrons o de protons i el procés radioactiu és la seva transformació en nucleids més estables emetent partícules alfa, partícules beta (que poden ser negatives, electrons, o positives, positrons) i, només en un nombre molt limitat de casos, protons o neutrons. Es considera també un procés radioactiu a l'emissió de raigs gamma (radioactivitat gamma) per un nucleid que està excitat.[1]

Cadena radioactiva[modifica | modifica el codi]

Cadena del tori. En color blau hi ha els nucleids que emeten radioactivitat beta en esdevenir el següent nucleid, cosa que tradicionalment es representa alineant el seu fill verticalment amb ell perquè ambdós són nucleids del mateix element químic. En color vermell els que emeten radioactivitat alfa, que es dibuixen de manera que el fill, en diagonal amb el pare, pugui formar una altra columna, ja que pertany a un element químic diferent. En color verd el nucleid estable que atura la cadena.
Les quatre cadenes radioactives principals a la natura

El nucleid inestable tard o d'hora emet radioactivitat per a transformar-se en un altre nucleid més estable. Al primer nucleid se l'anomena pare mentre que al segon se li diu fill. Aquest fill pot ser estable o pot ser també inestable (radioactiu), i en aquest segon cas també emetrà radioactivitat per a transformar-se en un altre nucleid, que serà el seu fill. Al conjunt de fills, fills de fills ("néts"), fills d'aquests darrers ("besnéts") i tots els altres nucleids que es vagin formant a partir d'un pare s'anomena descendència d'aquest, o més comunament es diu que aquells nucleids són els descendents del primer.[1]

El conjunt de pare, fill, fill del fill, etc. fins a arribar a un nucleid estable, que ja no emetrà radioactivitat ni es transformarà en un altre nucleid, s'anomena cadena de desintegració radioactiva. A la Terra hi ha quatre cadenes radioactives principals naturals, no produïdes pels éssers humans: la de l'urani, la del tori, la de l'actini i la del radó; i coincideixen en acabar amb el mateix nucleid estable, el plom-206.[1]

En una cadena radioactiva poden aparèixer nucleids en diferents estats (sòlid, líquid o gas), i també nucleids que triguin més o menys que d'altres en transformar-se en el següent (podent anar entre fraccions de segon a milers de milions d'anys). A una cadena radioactiva en principi cada nucleid emet sempre la mateixa radioactivitat, alfa o beta, i es transforma sempre en el mateix nucleid següent. En una mostra on inicialment hi hagi una sola espècie de nucleid tal que generi una cadena radioactiva (pot ser el nucleid inicial o qualsevol dels intermedis), amb el pas del temps comença a tenir nucleids de les diferents espècies de la cadena. Per exemple, si partim de plom-214, al cap de mitja hora tindrem plom-214 i bismut-214 procedent dels nucleids de plom-214 que s'han desintegrat, i al cap d'una hora s'obté també poloni-214 (procedent del plom-214 i que és molt inestable, amb una vida mitjana de menys d'un segon) i bismut-210 procedent del poloni-214. Al cap de deu anys encara tindrem molt bismut-210, que té una vida mitjana de vint-i-dos anys, i alguns dels seus descendents, però ja no quedarà una quantitat significativa del plom-214 inicial.

Quan en una mostra tenim diferents nucleids radioactius, desencadenats per una cadena o sèrie radioactiva o perquè ja estaven barrejats al moment de prendre la mostra, podem detectar la radioactivitat alfa total, però no es pot distingir de quin tipus de nucleid prové cada emissio alfa ni a quin li correspon cada, per exemple, percentatge, ja que la radioactivitat alfa és exactament igual provingui del nucleid que provingui. Això es pot fer de vegades amb càlculs matemàtics, estimant la quantitat de nucleids de cada espècie que hi ha, o bé mesurant directament quanta quantitat de cada espècie de nucleids hi ha. El mateix passa amb la radioactivitat beta i amb la gamma.

Ramificacions[modifica | modifica el codi]

Cadena radioactiva de l'urani-235, s'hi observen tres punts amb ramificacions. A cadascun s'indica el percentatge de nucleids que segueix cada una de les dues branques.

Fins aquí en aquesta secció sobre les cadenes radioactives, per simplificar, hem suposat que aquestes eren lineals, és a dir, que cada espècie de nucleid (per exemple, el bismut-210) emetia sempre el mateix tipus de radioactivitat (per exemple, que el bismut-210 emetia sempre beta) i esdevenia el mateix fill (per exemple, que el bismut-210, emetent radiació beta, esdevenia sempre poloni-210).

Tanmateix, pot passar que en un punt donat de la cadena un nucleid pugui emetre dos tipus diferents de radioactivitat i, per tant, esdevenir dues espècies diferents de nous nucleids. En aquest cas, alguns nucleids pares d'aquesta espècie esdevindran un nou nucleid A i uns altres n'esdevindran un de B. Al seu torn, pot ser que tant A com B siguin radioactius i encetin cadascun una cadena diferent. D'això se'n diu una ramificació. Cada ramificació també pot tenir ramificacions. Pot passar que dues o més ramificacions arribin en un punt determinat al mateix nucleid i de fet és força habitual.[1]

Ocorren típicament quan volem generar radioactivitat artificialment, per exemple bombardejant partícules a una espècie de nucleid, perquè aquestes no col·lissionen amb tots els nucleids de la mateixa espècie, ni en general ho fan igual, i a més aquests poden col·lissionar també amb altres descendents radioactius, poden provocar que alguns d'ells es comportin d'una manera diferent als altres.

Unitats[modifica | modifica el codi]

La unitat del Sistema Internacional d'Unitats utilitzada per a mesurar la radioactivitat (tant per a la natural com per a l'artificial) és el Becquerel (Bq).[1]

Una antiga unitat havia estat el Curie (Ci), que primer es va definir com l'activitat d'un gram de radi-226 en estat pur i després com l'activitat d'un radionúclid amb una taxa de desintegració de 3,7 × 1010 Bq.

Llei fonamental de la desintegració radioactiva[modifica | modifica el codi]

Representació gràfica de la llei fonamental de la desintegració radioactiva ("N(t) = N(0)·e-λdt") en coordenades cartesianes rectangulars. A l'eix vertical hi ha el nombre de nucleids presents a la mostra en cada instant de temps i a l'eix horitzontal el temps. La lletra grega tau indica la vida mitjana mentre que t1/2 és el període de semidesintegració.
En un sistema de coordenades cartesianes amb escala logarítmica a l'eix vertical i escala normal a l'eix horitzontal, la mateixa llei (expressada com a "ln N = ln N(0) - λ·t") té forma de recta amb pendent de valor la constant de desintegració.

La radioactivitat és un fenomen aleatori regit per les lleis de l'atzar i al qual considerem que la probabilitat que un nucli es desintegri en un interval de temps determinat és independent de qualsevol influència externa.[1]

Per a una substància radioactiva determinada, tots els nuclis tenen la mateixa probabilitat, P, de desintegració. Això vol dir que per a un interval de temps, dt, molt petit, cosa que implica també una probabilitat de desintegració durant aquest espai de temps, P(dt), petita, l'interval de temps i la probabilitat de desintegració són proporcionals. És a dir, que la probabilitat que un nucleid d'una substància radioactiva es desintegri emetent radiació en un (petit) interval de temps donat és igual a aquest interval de temps multiplicat per un nombre, que serà sempre el mateix per a cada nucleid i mode de desintegració (hi ha un per al nucleid i radioactivitat alfa, un altre pel mateix nucleid però activitat beta i un tercer per a la gamma). Aquest nombre doncs és una constant que es diu "constant de desintegració radioactiva", λ.[1]

Matemàticament, es pot escriure com:

  • P(dt) = λ · dt

Suposant el cas més simple, que el radionúclid pare en desintegrar-se dóna un nucleid fill estable, per tant no radioactiu, i que hi ha un nombre prou alt de nucleids com per a considerar que les transicions radioactives són contínues, el nombre mitjà d'àtoms radioactius que es desintegren en un petit interval de temps entre t i dt és:

  • dN = -λ · N · dt, sent N el nombre d'àtoms radioactius

El signe negatiu indica que, a mesura que es van desintegrant, cada vegada hi ha menys àtoms radioactius a la mostra. Aquesta expressió és una equació diferencial que es pot integrar considerant unes condicions inicials. Per exemple, el cas més senzill seria imposar que t=0 i donar el valor, que en principi és fàcil de conèixer, de nucleids radioactius que hi ha en aquell moment, quan t=0, que notarem N(t=0) = N(0). L'expressió de la llei de decreixement radioactiu que s'obté és:

  • N(t) = N(0)·e-λdt = N(0)·2,718-λdt

En aquesta expressió e és sempre el mateix valor, el nombre de Neper, conegut i igual a 2'718...

La llei que regeix la desintegració radioactiva és de tipus exponencial amb exponent negatiu, ja que descriu un decaïment radioactiu, o com minven els nucleids radioactius d'una mostra.

Aquesta llei se sol representar gràficament. Per a fer-ho el sistema de representació més utilitzat i més adient és un sistema de coordenades cartesianes amb escala logarítmica a l'eix d'ordenades (vertical) i escala normal a l'eix d'abscisses (horitzontal).[1] En aquest cas, la llei de decreixement del nombre de nucleids radioactius queda representada per una línia recta que té pendent de valor . La recta, amb valors del logaritme neperià de N a les ordenades i els valors del temps, t, a abscisses, es pot descriure amb una equació equivalent a l'exponencial i que s'obté directament d'ella, que és:

  • ln N = ln N(0) - λ·t

Magnituds relacionades[modifica | modifica el codi]

L'activitat, A, d'una mostra de substància radioactiva és el nombre de desintegracions nuclears que es produeixen al llarg del temps. Depèn directament del nombre de nucleids N que es troben a la mostra i del temps t que hagi passat des del moment inicial t0 al qual hi havia un nombre donat de nucleids N0= N (t=0):

  • A = λ · N, on λ és un nombre que s'anomena constant de desintegració radioactiva, diferent per a cada espècie de nucleid

L'activitat específica és el nombre de desintegracions per segon i per quantitat (volum o massa) de substància.

El període de semidesintegració o semivida, t1/2, d'una substància radioactiva determinada és el temps necessari per tal que la meitat dels radionucleids d'una mostra d'aquesta substància hagin desaparegut, transformats en els nucleids fills. Aquest concepte està relacionat amb la constant de desintegració d'aquesta manera:

t_{1/2} = \frac{\ln 2}{\lambda} = \tau \ln 2

El temps de vida mitjà o vida mitjana, τ, d'un element radioactiu és el temps mitjà que triguen els nuclis a desintegrar-se, o el temps que passa, en mitjana, entre una desintegració i la següent. És una constant coneguda i tabulada, característica de cada substància, que resulta ser el nombre invers a la constant de desintegració radioactiva λ. Així:

  • τ = 1/λ

Una substància amb més activitat és més radioactiva. En canvi, les substàncies amb més radioactivitat tenen un període de semidesintegració i una vida mitjana més curtes, ja que els nucleids que la componen són més inestables i tendeixen a desintegrar-se abans, més "alhora" tots plegats, emetent radioactivitat i transformant-se més ràpidament en altres nucleids.

Aplicacions de la radioactivitat[modifica | modifica el codi]

Equip per a fer IRM

Cal recordar que els combustibles radioactius utilitzats a les aplicacions bèl·liques i energètiques són combustibles exhauribles, amb menys reserves que el carbó i el gas natural: reserves d'urani

Perills de les substàncies radioactives[modifica | modifica el codi]

Símbol per al perill de radiació ionitzant[2]

Els perills de la radioactivitat i la radiació no van ser reconeguts fins molt després d'haver descobert aquests fenòmens. Els primers efectes nocius en ser observat van ser els dels raigs X el 1876 quan Nikola Tesla va publicar els resultats de l'exposició voluntària dels seus dits a una radiació d'aquest tipus, Tesla va descriure les cremades que va patir però les va atribuir a l'ozó en comptes de a la radiació.[3] Les seves ferides es van curar.

Els efectes genètics de la radiació, inclosos el risc de desenvolupar càncer van ser reconeguts molt més tard. El 1927 Hermann Joseph Muller va publicar investigacions mostrant efectes genètics, pels seus descobriments seria premiat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1946.

Abans que els efectes biològics de les radiacions fossin coneguts, molts físics i empreses havien promocionat les substàncies radioactives com a medicaments o substàncies curatives. Exemples en serien els tractaments amb ènemes de radi o les aigües amb radia per ser preses com a tònic. Marie Curie va parlar contra aquests tipus de tractaments, alertant dels efectes de la radiació sobre el cos humà, però no va ser entesa. (Marie moriria a causa d'una anèmia aplàstica i es va considerar que era a causa del seu treball amb el radi, però anàlisis posteriors dels seus ossos indicarien que la radiació procedia dels raigs X als que havia estat exposada durant un treball mèdic com a voluntària). A la dècada del 1930, després d'un cert nombre de necrosi d'ossos i morts entre els entusiastes dels productes amb radi aquest tipus de producte gairebé va desaparèixer del mercat.

Bombers guarnits amb l'uniforme per a manipular material radioactiu

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Marie Curie (amb Henri Pointcaré) en 1911

Marie Curie, que s'havia enfrontat a aquella moda argumentant que els efectes de les radiacions sobre el cos no eren encara ben coneguts, va morir a causa d'una anèmia aplàstica. En principi es va pensar que a causa del seu treball amb el radi, però una anàlisi més acurada dels seus ossos revelaria que havia estat molt curosa ateses les baixes traces de radi trobades. Es considera que la causa fou la seva exposició als tubs de raigs X sense protecció com a voluntària durant un treball mèdic al WWI.

Cultura popular[modifica | modifica el codi]

Els Simpson

La radioactivitat per ella mateixa, les seves aplicacions i les conseqüències del seu us han inspirat un gran nombre d'autors als àmbits de la música, l'animació, el còmic, la literatura, el cinema, etc. En l'imaginari popular és freqüent relacionar-la amb la fosforescència, mutacions i mons post-apocalíptics tot i que també amb altres coses. Alguns exemples són:

  • Radio-Aktivität, cançó enregistrada en 1975 pel grup Kraftwerk i que juga amb el joc de paraules entre "activitat" i "ràdio", que pot voler dir la radioactivitat, i el sentit que pren en aquest article.
  • Els Simpson, sèrie de dibuixos animats per a adults a la qual els personatges són de color groc i el protagonista treballa a una central nuclear.
  • Battlestar Galactica, sèrie de televisió en el qual els humans han d'injectar-se uns suposats productes anti-radioactivitat per a poder sobreviure al planeta després d'una guerra nuclear.
  • Fallout i Fallout 2, videojocs inspirats en un joc de rol. La trama se situa després d'una guerra nuclear i els jugadors han de saber gestionar el nivell de radioactivitat que reben els personatges, que poden morir si n'assoleixen un massa elevat.
  • Star Trek: la radioactivitat, per exemple a possibles enverinaments amb ella, és un tema recurrent en aquest univers de ciència-ficció format per sèries de televisió, pel·lícules, llibres i videojocs.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Xavier Ortega Aramburu. Radiaciones ionizantes: Utilización y riesgos I, Edicions UPC, 2009 (en castellà) ISBN 8483010887
  2. El nou logotip va ser introduït el 15 de febrer del 2007 per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica i l'Organització Internacional per a l'Estandardització (ISO 21482:2007).
  3. Carlson, W. Bernard. Tesla: Inventor of the Electrical Age (en anglès). Princeton University Press, 2013, p. 224. ISBN 1400846552. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Energia

Perills
Detecció i control de la radioactivitat

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Radioactivitat