Vés al contingut

Raf Vallone

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaRaf Vallone

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Raffaele Vallone Modifica el valor a Wikidata
17 febrer 1916 Modifica el valor a Wikidata
Tropea (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 octubre 2002 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Torí
Liceo Cavour Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófutbolista (–1941), actor de cinema, actor de teatre, periodista, partisà Modifica el valor a Wikidata
Activitat1942 Modifica el valor a Wikidata –  1995 Modifica el valor a Wikidata
Esportfutbol Modifica el valor a Wikidata
Posició a l'equipMigcampista Modifica el valor a Wikidata
Trajectòria
  Equip
1934–1939 Torino FC 23(4)
1939–1940cessió Novara F.C. 7(0)
1940–1941 Torino FC 2(0) Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeElena Varzi (1952–2002) Modifica el valor a Wikidata
FillsEleonora Vallone, Saverio Vallone Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0885203 Allocine: 3903 Allmovie: p72713 TCM: 196549 TV.com: people/raf-vallone TMDB.org: 3268
Discogs: 3973900 Find a Grave: 8091363 Modifica el valor a Wikidata

Raffaele "Raf" Vallone (Tropea, Calàbria, 17 de febrer de 1916 – Roma, 31 d'octubre de 2002) va ser un futbolista i actor italià.

Biografia[modifica]

Nascut a Calàbria, es va traslladar amb tres anys a Torí. Fill d'un advocat piemontès i mare calabresa, va estudiar lleis i filosofia a la Universitat de Torí mentre practicava futbol professional, arribant a jugar amb el Torino Football Club en la primera divisió el 1938-39.

Va ser crític de cinema i teatre del diari torinés La Stampa i editor de la secció cultural de L'Unità, publicació del partit comunista del Piemont italià. Durant la Segona Guerra Mundial va ser membre de la resistència antifeixista.

Va assolir la fama en Arròs amarg, un clàssic del neorealisme italià de 1949, al costat de Vittorio Gassman i Silvana Mangano.

Al llarg de la seva carrera cinematogràfica va treballar amb directors europeus com Marcel Carné, Pietro Germi, Mario Camerini, Alberto Lattuada, Luigi Zampa, en l'única pel·lícula de Curzio Malaparte, i després amb Jules Dassin en Phaedra, amb Melina Mercouri i Anthony Perkins.

Va fer el salt a Hollywood, treballant amb Otto Preminger, John Huston, Francis Ford Coppola (El padrí III), etc. El 1971 va actuar amb Kirk Douglas i el cantant Johnny Cash en A Gunfight.

El 1953 va guanyar l'Os de Plata del Festival de Berlín; el 1960 va compartir cartell amb Sophia Loren en La ciociara de Vittorio de Sica (film que va suposar l'Oscar per a l'actriu) i el 1962 ell mateix va ser nominat a l'Oscar i va guanyar el Premi David di Donatello al millor actor per Panorama des del pont, de Sidney Lumet, basada en l'obra de teatre que li havia donat fama internacional.

En la maduresa, el seu prestigi i experiència li van assegurar papers de secundari de luxe en diverses sèries per a la televisió, entre elles una sobre Cristòfor Colom (1985) dirigida per Alberto Lattuada i amb un elenc internacional: Gabriel Byrne, Faye Dunaway, Virna Lisi… També va participar en l'ambiciosa producció espanyola Goya (1985), protagonitzada per Enric Majó i que va comptar amb un extens repartiment: José Bódalo, Verónica Forqué, Marisa Paredes...

Teatre[modifica]

En teatre va encarnar a Woyzeck, de Georg Büchner; Bodas de sangre, de Federico García Lorca; Il berretto a sonagli i Il piacere dell'onestà, de Luigi Pirandello, i Panorama des del pont, d'Arthur Miller, al costat de Alida Valli, obra que li va obrir les portes del teatre internacional.

A París va debutar en francès i a Londres en anglès en Panorama des del pont, dirigit per Peter Brook, duent a terme 580 representacions.[1]

El 1984, en el Piccolo Teatre de Milà farà Nostàlgia, de Franz Jung, i a Roma, Titus Andrònic, de Shakespeare, dirigit per Peter Stein. Els seus últims treballs van ser Stalin, de Gaston Salvatore; El president, de Krzysztof Zanussi, el 1992, i Thomas More, el 1994.

Vida privada[modifica]

Casat amb l'actriu Elena Varzi (a qui va conèixer durant el rodatge de Il Crist proibito, de Curzio Malaparte[2]), durant cinquanta anys, pare de tres fills (Arabella i Saverio són bessons), dos són també actors: Eleonora Vallone i Saverio Vallone.[3]

Es va retirar de l'activitat en 1995.

L'any 2001 va publicar les seves memòries, L'alfabet de la memòria.

Va ser condecorat Cavaliere di Gran Croce Ordine al Mèrito della Repubblica Italiana el 1994.[4]

Filmografia[modifica]

Referències[modifica]