Vés al contingut

Ramón Salas Larrazábal

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRamón Salas Larrazábal

Fotografía de Ramón Salas Larrazábal. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement31 agost 1916 Modifica el valor a Wikidata
Burgos (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 juny 1993 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Salamanca (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Central Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómilitar, aviador militar, paracaigudista militar, spanish paratrooper (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat1936-1978
Membre de
Interessat enGuerra Civil espanyola Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Lleialtat Dictadura franquista
Branca militar Exèrcit de l'Aire espanyol
Brigada d'infanteria lleugera paracaigudista
Rang militar Coronel d'aviació
ConflicteGuerra Civil Espanyola
Segona Guerra Mundial
Esportparacaigudisme Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsIgnacio Salas Modifica el valor a Wikidata
GermansÁngel Salas Larrazábal
María Presentación Salas Larrazábal Modifica el valor a Wikidata

Ramón Salas Larrazábal (Burgos, 31 d'agost de 1916Salamanca, 17 de juny de 1993) va ser un militar, pioner en el paracaigudisme, i historiador espanyol, que va lluitar en el bàndol nacional en la guerra civil espanyola i posteriorment va realitzar-ne recerques històriques.

Biografia

[modifica]

Guerra civil i guerra mundial

[modifica]

De família nombrosa de nou germans, va iniciar estudis de Químicas en la Universitat Complutense de Madrid que va interrompre al començament la Guerra Civil, que li va sorprendre a Urduña (Biscaia), que havia quedat en zona republicana. Un cop va aconseguir passar a zona nacional es va allistar voluntari en el terç burgalès de Santa Gadea, en el bàndol nacional. Va estar en l'Aviació, en la qual acabaria la guerra amb el grau de tinent provisional, sent destinat a continuació a la 4a Secció de l'Estat Major de l'Aire.

El juliol de 1941 enrolat en la 1a Esquadrilla Blava va intervenir en l'ofensiva contra Moscou de la tardor d'aquest any en una esquadrilla manada pel seu germà Ángel Salas Larrazábal i en el replegament que es va iniciar en desembre de les tropes alemanyes que va acabar amb la seva hospitalització s Riga, malalt.

Quan va tornar a Espanya, el 1942, va ingressar en l'Acadèmia de Tropes d'Aviació de Los Alcázares per ser oficial professional, quedant-s'hi de professor i efectuant després el cur­s d'educació física a Es­panya i el de paracaigudisme a Còrdova (Argentina).

En 1943 va contreure matrimoni amb Eulalia Lamamié de Clairac Nicolau, amb qui va tenir set fills.

Després de la guerra

[modifica]

Com a capità va ser cap de la primera Bandera Paracaigudista el 1946, i va fundar i va organitzar l'Escola Militar de Paracaigudisme d'Alcantarilla (Múrcia), on va estar durant 15 anys.

Ja amb la graduació de Coronel, va manar el Centre de Reclutament i Instrucció Militar (CRIM) de Valladolid. Seguidament la prefectura de l'Escola Central d'Automobilisme i poc des­prés la de Personal de la subse­cretaria d'Aviació Civil i el Col·legi Menor Nuestra Señora de Loreto.

Quan era coronel d'aviació va ser secretari de la Comissió Interexèrcits per a la redacció d'unes noves Reials Ordenances per a les Forces Armades que estableixen les normes, deures i drets del militar durant la transició política espanyola i que van ser aprovades el 28 de desembre de 1978.[1]

L'abril del 1981, mes i mig després del Cop d'estat del 23 de febrer, va realitzar unes declaracions en què no va descartar un pretorianisme en l'Espanya de llavors, però que aquest era remot, i que «les Forces Armades estan per la llei, la disciplina i la lleialtat i el seu aïllament de la societat no és tan gran com se suposa. [...] La convivència és possible perquè, encara que les Forces Armades no la volien —i aquesta hipòtesi la descarto per falsa—, en la societat no hi ha un germen de guerra civil».[2]

L'última destinació militar va ser l'adreça del Col·legi Menor Nuestra Señora de Loreto. El seu gran interès per l'educació va fer que el seu pas pel Col·legi Menor deixés un grat record en els alumnes i en el claustre de professors, i encara és recordat com el millor director que ha tingut el col·legi.

Historiador

[modifica]

Va realitzar diversos estudis de recerca que va plasmar en llibres, articles i conferències. Destacant la seva bibliografia: Cómo ganó Navarra la Cruz Laureada de San Fernando, Los datos exactos de la Guerra Civil, La defensa nacional (coautor amb Pedro Schwartz), His­toria del Ejército Popular de la República, Historia general de la Guerra de España, Los fusilados en Navarra en la Guerra de 1936, Pérdidas de la Guerra (coautor amb el seu germà Jesús María Salas Larrazábal) i El protectorado de España en Marruecos.

Els seus estudis sobre la Guerra Civil Espanyola els realitzava en base estudis propis en els registres civils. Ell concloïa que tots els morts eren registrats encara que fos tarda, i que els possibles errors es podien donar en la zona republicana. Va arribar a la conclusió que el nombre total aproximat de morts en la guerra va ser de 296.944. L'anàlisi dels registres civils que ell va dur a terme es troba en la Mortalitat en la Guerra Civil Espanyola, per inscripció en jutjats.

Es tracta d'un estudi de víctimes de la Guerra Civil des de les files del franquisme, discutit per alguns historiadors d'esquerra en l'actualitat. Francisco Espinosa Maestre, entre d'altres exemples, posa el de la repressió franquista a la província de Badajoz on, segons els estudis de Salas Larrazábal, s'haurien produït 2.964 víctimes i, segons Espinosa Maestre, «s'han convertit en més de 8.000 a falta encara de conèixer l'ocorregut en 73 pobles de la zona oriental de la província (d'un total de 162))».[3]

« Cal recordar encara les «xifres exactes» de Salas Larrazábal i les seves Pérdidas de la guerra cívil (1977), perquè segueixen sent fins avui l'únic recurs de la historiografia neofranquista (cas de A. D. Martín Rubio) i perquè constitueixen una prova visible de fins a on va arribar la història oficial per ocultar la matança fundacional del franquisme. »
— Francisco Espinosa Maestre.[4]

L'any 1988 va ser nomenat membre de nombre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques i li va ser atorgat el premio Marquès de Santa Cruz de Marcenado.

Publicacions

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Ramón Gomez Martínez. El estatuto jurídico-constitucional del militar de carrera en España. Antecedentes, fundamento y situación actual. Tesi doctoral. Universitat de Granada, Facultat de Dret, any 2008, p. 262.
  2. «El 'pretorianismo' en España es una posibilidad remota, dice Salas Larrazábal». El País, 9 d'abril de 1981.
  3. « Un estudi en curs sobre aquesta zona permet afirmar que, una vegada completada la recerca, la xifra final superarà les deu mil víctimes. I això sense oblidar que aquesta xifra ha de ser considerada mínima, ja que solament té en compte els casos documentats amb nom i cognoms, i no les quantitats manejades en informes de caràcter intern per les autoritats militars. »
    — Francisco Espinosa Maestre, 2009, pp. 437-438.
  4. VV. AA. La gran represión. Los años de plomo del franquismo, Flor del Viento Ediciones, 2009, ISBN 978-84-96495-37-1, p. 437.
  5. Presentació de Historia del Ejército Popular de la República Arxivat 2010-12-15 a Wayback Machine.

Enllaços externs

[modifica]
Premis i fites
Precedit per:
Manuel Díez-Alegría Gutiérrez
Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 13

1987-1993
Succeït per:
Sabino Fernández Campo