Ramón de Carranza Gómez de Pablo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRamón de Carranza Gómez de Pablo
Marquès de Soto Hermoso
Nom original(es) Ramón de Carranza Gómez modifica
Biografia
Naixement21 de maig de 1898
Cadis
Mort14 de setembre de 1988(1988-09-14) (als 90 anys)
Sevilla
Escudo de Sevilla.svg  Alcalde de Sevilla
18 de juliol de 1936 – novembre de 1938
Escudo de la provincia de Sevilla.svg  President de la Diputació de Sevilla
1946 – 1959
Sevilla fc.gif  President del Sevilla Futbol Club
1957 – 1961
COA Spain 1945 1977.svg  Procurador en Corts
13 de maig de 1946 – 6 de juliol de 1959
QualitatAdministració local
Activitat
OcupacióTerratinent
PartitFE de las JONS Emblem of Spanish Falange.svg
Carrera militar
ConflicteGuerra Civil Espanyola modifica
Família
CònjugeMaría Antonia de Villalonga y de Cárcer

Ramón de Carranza Gómez de Pablo, Marquès de Soto Hermoso (Cadis, 21 de maig de 1898 - Sevilla, 14 de setembre de 1988), fou un aristòcrata, marí de guerra espanyol, terratinent, polític franquista i president de l'històric Sevilla Futbol Club que es va distingir per la seva col·laboració paramilitar amb el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 contra la Segona República i per la seva activitat política municipal en Sevilla. Va ser Procurador en Corts durant cinc legislatures del període franquista.[1]

Orígens i primers anys[modifica]

Ramón de Carranza y Gómez[2] va néixer a Cadis el 21 de maig de 1898. Com a fill de militar va ser batejat a l'església castrense del Santo Ángel. Els Carranza procedien d'una família gallega de pocs recursos econòmics, amb diversos avantpassats en l'Armada, que va créixer socialment per la fortuna pastada en Cadis per Ramón de Carranza y Fernández de la Reguera mariner de guerra que arribà a contraalmirall, home de negocis i polític conservador, que va millorar econòmicament gràcies al matrimoni amb la rica pubilla Josefa Gómez Aramburu (filla de José Esteban Gómez Peñasco, consignatari de bucs, i neboda del milionari gadità José Moreno de Mora y Vitón).[3][4][5] Ramón fou el quart fill.[6] Crida l'atenció la típica fluctuació del seu segon cognom: estranyament en les ressenyes de societat unes vegades apareix com Gómez, altres com Gómez Pablo o Gómez de Pablo i unes altres com Gómez-Aramburu.

Va ingressar en el Cos General de l'Armada l'1 de gener de 1913 estudiant a l'Escola Naval Militar de San Fernando (Cadis). En 1923 va obtenir per rehabilitació el títol nobiliari de la seva família de marquès de Soto Hermoso[7][8] i, seguint l'exemple del seu pare, es va moure amb desimboltura entre les millors famílies de la societat barcelonina. At, elegant, calb i amb ulls blaus, va emparentar amb la noblesa catalana (Castellvell, Maldà,[9] Sant Miquel de Castellar, Salillas, Segur, etc.) en contreure matrimoni al juny de 1926 amb la comtessa de Montagut Alt, Maria Antonia de Vilallonga i de Càrcer filla de la marquesa de Castellvell, gran d'Espanya. Es va retirar del mar amb el grau de capità de corbeta, dedicant-se als negocis agroalimentaris (agrícoles, vinícoles i pesquers-conserves) de la família i instal·lant-se a Sevilla en el seu palauet de l'avinguda de la Palma i en la seva mansió de Casa-Ayala.

A part de practicar els esports propis de la seva classe social, en els mitjans franquistes tenia certa fama de jugador de ruleta i baccarat.[10] Ignacio Darnaude descriu en els seus records una anècdota, no contrastada. Segons ell mateix referia als seus amics de l'Aero Club de Sevilla, "va adquirir a Manuel Lazo la finca “La Vicaría” (gran alzinar situat a mig camí entre Arroyomolinos i Cala en el límit entre Huelva i Badajoz) gràcies als molts diners que arreplegà després de fer fallida mitjançant el seu hàbil joc a la banca en el Casino de Montecarlo, i amb el seu "capitalàs" va adquirir també una sumptuosa vila a la platja de la Concha, a Sant Sebastià", en aquells dies de moda entre la classe benestant. I, més encara, "només amb la venda de dos quadres que formaven part del sumptuós mobiliari de la mansió, el marquès es va reemborsar tot el que li havia costat la casa palau".

Alcalde[modifica]

La conservadora família Carranza es va constituir com una petita dinastia del règim administratiu local andalús. Ramón de Carranza y Fernández de la Reguera (pare) fou designat alcalde de Cadis per Miguel Primo de Rivera (1927-1931) i designat alcalde i governador civil de Cadis per Queipo de Llano (1936). Ramón de Carranza Gómez (fill) fou designat alcalde de Sevilla per Queipo de Llano (1936-1938) i president de la Diputació Provincial de Sevilla (1946-1961), per Franco. José León de Carranza Gómez (germà) fou designat alcalde vitalici de Cadis per Franco (1948-1969).[11]

De caràcter autoritari i tendència monàrquica, militant de Renovación Española.[12] Ramón de Carranza Gómez i el seu pare es van implicar des d'un principi en la conspiració militar colpista contra el govern democràtic de la Segona República Espanyola recolzant al general Queipo de Llano el 18 de juliol de 1936.[13] Aquest el va nomenar l'endemà president de la Comissió Gestora encarregada de l'administració municipal de Sevilla en substitució de l'alcalde legítim, Horacio Hermoso Araujo, qui fou executat poc temps després pels colpistes.

Recentment designat alcalde, Ramón de Carranza (fill) va col·laborar en el cop personalment "manu militari". Ell i els seus amics van ajudar amb gust en la repressió dels barris obrers (Nervión, Ciudad Jardín, Triana, Macarena, etc.). Es van apostar, al costat de tropes revoltades, en un lloc estratègic de pas obligat entre la barriada obrera del Cerro del Águila i el centre de la capital. Allí van contenir a la riuada de "gent d'espardenya" que es dirigien al nucli antic amb ànim de sufocar la rebel·lió militar, donant temps així que Queipo de Llano reorganitzés les seves forces i dominés finalment la ciutat. En aquest episodi Ramón de Carranza va ordenar a un caporal de la Guàrdia Civil afusellar un presoner i, com aquest es va negar, va ordenar a altres guàrdies afusellar al caporal. Ortiz Villalba el situa també en l'assalt al barri de Triana.[14]

Època franquista[modifica]

En les seves xerrades radiofòniques Queipo de Llano va lloar més en Carranza la seva vàlua com a guerriller que com a marí o alcalde.

« "He de notificar que l'alcalde, D. Ramón de Carranza (fill), més guerriller que marí i que alcalde, amb una columna de Falange i de Guàrdia Civil, està desenvolupant una brillantíssima tasca. És un brau que mana un grup de braus. Amb el que no estic conforme és que amb la seva actuació em lleva tots els falangistes de Sevilla, on tan grans serveis em presten, doncs al principi va sortir amb un grup de vint nois, per precaució li vaig afegir forces de la Guàrdia Civil; ja avui dia opera amb prop de dos-cents"".[15] »

L'actuació "guerrillera" del marí Carranza es va limitar a ràtzies de secà durant les primeres setmanes de la Guerra Civil Espanyola i es va desembolicar entre grups o partides de voluntaris dretans amics afavorides per l'exèrcit revoltat. Eren columnes lleugeres, molt mòbils, que anaven i venien constantment d'un punt a un altre. El seu component paramilitar, irregular, estava integrat i finançat pels propietaris, senyorets, sportmen i cavallistes de l'oligarquia al comandament de persones capaces (generalment militars retirats per la llei Azaña) que es van especialitzar, per pura lògica, en la neteja política rural. A la província de Huelva va funcionar fins i tot un anomenat Servicio de Saneamiento de Campos[16][17]

Bon esportista, Carranza va alternar de seguida les seves responsabilitats administratives i de representació a l'ajuntament[18] amb el comandament expeditiu d'una de les columnes més conegudes (l'anomenada columna Carranza), amb la qual feia intermitents incursions des de la capital. La seva primera expedició va ser el 23 de juliol en direcció a Huelva. Altres columnes conqueridores cèlebres van ser les dels comandants Castejón (Legió i Regulars)[19] i Luis Redondo García (Requeté)[20] que van tenir una intervenció decisiva a Huelva, Còrdova, Extremadura i Jaén. Durant la primera setmana se li va encomanar l'ocupació per a la causa dels colpistes de nombrosos pobles de l'Aljarafe sevillà, Sierra Norte(especialment sagnant fou la presa de Cazalla i de Constantina), La Campana, El Coronil[21] i molts de la província de Huelva (Hinojos, Rociana, La Palma del Condado, Bonares, Lucena del Puerto, Almonte,[22] Lepe, Isla Cristina i Ayamonte). L'1 d'agost la seva partida és incorporada a la columna africana del comandant Castejón participant en la massacre de Puente Genil.[23][24]

Generalment es desplaçava des de Sevilla seguint la carretera o el tren i usant tota classe de vehicles, la major part confiscats. De vegades tenia la cobertura aèria d'una avioneta de Tablada o d'algun amic de l'Aeroclub, o l'ajuda de cavallistes. Li bastava la intimidació i una canonada en portes o finestres perquè cessés tota resistència republicana. Com sabien molt bé els militars rebels "la influència moral del canó morter o del tir ajustat de metralladores era enorme" sobre oponents armats generalment amb escopetes de caça.[25][26]

Quan prenia un poble per les armes alliberava presos, dictava bans, nomenava noves autoritats (Comissions Gestores) i organitzava les pautes repressives rutinàries amb l'ajut de la Guàrdia Civil, falangistes, rectors i dretans locals. Després marxava deixant una reguarda. A la tornada, els camions de provisions venien carregats amb els presoners supervivents.

Per a Carranza, i els seus amics propietaris, aquesta guerra va tenir un toc finament pairal. De vegades els voluntaris de les columnes comprovaven sobre el terreny l'estat del seu patrimoni, agrícola o pesquer, sabent que el proveïment de la població s'havia estat fent a la seva costa.[27] Com assenyala més explícitament Alfonso Lazo: "Amb freqüència les columnes eren manades per rics terratinents les primeres operacions dels quals militars anaven dirigides a recuperar els seus masos i hisendes, ocupades després del triomf del Front Popular".[28] No s'ha de confondre la família de Soto Hermoso amb els García Carranza de La Algaba i Palomares del Río (Álvaro, Francisco, Antonio y Pedro Luis) que van tenir algun predicament entre els ambients dretans de l'època.

El marquès de Soto Hermoso va ser premiat per Franco amb la Medalla Militar el 13 d'octubre de 1936 (BOE de 19-10-1936). En les celebracions oficials apareixia sempre amb uniforme militar de marina prop de Queipo de Llano[29]

En la rereguarda municipal li van tocar temps de comandament fàcil,[18] encara que la voluntat suplís els pocs recursos i la molta misèria. L'agost de 1936 la Comissió gestora de l'Ajuntament, presidida per ell, va decretar canviar els noms de 50 carrers de la llista de carrers, començant per les principals.[30] Va reduir dràsticament el nombre d'escoles públiques per estalviar despeses municipals.[31][32] Inaugurà un projecte ambiciós de Museo Nacional de Guerra del Movimiento Salvador de España al Pavelló Reial (30 de juliol)[33] Va romandre en l'alcaldia solament dos anys, fins a novembre de 1938, en ser defenestrat pel governador civil Pedro Gamero del Castillo a instància del ministre de Governació Serrano Súñer amb gran ira del seu mentor Queipo de Llano.[34] Deures militars (l'escassetat d'oficials en l'Armada revoltada) el van obligar a desatendre els seus negocis, reingressant com a capità de corbeta de 2º comandant del minador "Marte" i després com a comandant del canoner "Dato" (7 de maig de 1939). Recentment acabat el conflicte, va sol·licitar el retir definitiu com capità de fragata. Es va reincorporar a la política com a president de la Diputació Provincial de Sevilla, on va romandre 15 anys (1946-61) destacant en l'àmbit de les granges agrícoles experimentals. Va ser procurador en corts, adscrit a la Comissió d'Obres Públiques (29 de maig de 1946). Va rebre la Medalla de plata del Front de Joventuts (3 de maig de 1954). Va tenir freqüents frecs amb el governador civil Hermenegildo Altozano Moraleda (1959-62). L'últim, sobre construcció irregular a Sevilla de cases de la Diputació, va tenir repercussió nacional[35] i els va costar el càrrec a tots dos polítics.

El club Pineda de Sevilla, de caràcter hípic, cobra auge entre 1955-59 per la iniciativa de Ramón de Carranza que compra terrenys en 1957 al Ram de Guerra de l'Exèrcit per ampliar l'hipòdrom amb vista a les carreres de primavera-tardor.

En 1955 va ingressar com a acadèmic numerari en la Reial Acadèmia de Belles arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla.[36] Va morir a Sevilla, el 14 de setembre de 1988.

Procurador[modifica]

La Diputació Provincial de Sevilla escollí al seu president procurador en Corts durant la segona legislatura de les Corts Espanyoles (1946-1949) com a representant d'aquest organisme. Va obtenir 7 dels 8 vots emesos.[37] Va ser reelegit per la tercera legislatura (1949-1952), obtenint 16 dels 17 vots emesos. Reelegit successivament, cessa el 6 de juliol de 1959 i és substituït per Luis Hertogs Echemendia.[38]

Sevilla FC[modifica]

Retirat als seus negocis, es va interessar pel futbol igual que molts altres polítics d'aquella època. Va succeir Ramón Sánchez Pizjuán en la presidència del Sevilla Fútbol Club durant quatre temporades (19 de juliol de 1957 a 19 d'agost de 1961).

Va emetre obligacions per valor de 50 milions de pessetes, pressupost estimat inicialment per a l'estadi, i el 6 de desembre de 1956, mes i mig després de la mort de Sánchez-Pizjuán, es va col·locar la primera pedra. L'arquitecte va ser Manuel Muñoz Monasterio, coautor uns anys abans de l'estadi Santiago Bernabéu. Carranza va inaugurar i va donar nom a l'actual estadi Ramón Sánchez Pizjuán, fent el servei d'honor un 7 de setembre de 1958 en un partit amistós amb el Real Jaén Club de Fútbol. La construcció de l'estadi va conduir a l'equip a una greu crisi econòmica que al seu torn va generar una crisi esportiva i el descens per primera vegada a Segona Divisió en 1968.

En la seva junta directiva va incloure alguns dels seus antics companys: Diego Benjumea Vázquez, Francisco García Carranza (cunyar i germà respectivament del seu gran amic el torero El Algabeño), Manuel Zafra Poyato, José del Povil, Navarro Canela, Loscertales, Del Río, Conde i Liñan i altros. Cal no confondre aquest Ramón de Carranza amb el que va donar nom a l'Estadi Ramón de Carranza i el Trofeu Ramón de Carranza de Cadis, que fou el seu pare, Ramón de Carranza y Fernández de la Reguera, alcalde de la ciutat en 1936.

Referències[modifica]

  1. Buscador Històric de Diputados Consultat el 2 de juny de 2012.
  2. Retrat de Ramón de Carranza Gómez en 1936
  3. José Moreno de Mora y Vitón
  4. Rehabilitant el títol de la seva família marquès de Pesadilla, amb la denominació de marquès de Villa de Pesadilla, a favor de Ramón de Carranza y Fernández de la Reguera. cf. La Vanguardia. Barcelona, 19 de maig de 1917, pàgina 7
  5. Joaquín María Piñeiro Blanca: "Ramón de Carranza: un oligarca gaditano en la crisis de la restauración". Cádiz: Diputación de Cádiz, 1998.pàg. 37 ISBN 84-7786-476-4
  6. Els germans Carranza Gómez foren José León (1892-1969), Micaela (1895-1982), Ramón (1898-1988) i Carmen (1901-1992)
  7. Edició del dimecres, 19 de novembre de 1924, pàgina 2 - Hemeroteca
  8. Rehabilitació del títol de Marquès de Sotohermoso a favor de Don Ramón de Carranza y Gómez Aramburu [1]
  9. El ball en el palau de Maldà
  10. Franco Salgado-Araujo, F.: "Mis conversaciones privadas con Franco" Planeta. Barcelona.1976 pàg. 131,295
  11. A. Ramos Espejo: "Andalucía: aquellos alcaldes imperiales". Triunfo, 844; 31 marzo de 1979, pàg. 22
  12. Alejandro Álvarez Rey: "La derecha y la II República. Sevilla, 1931-1936". Universidad de Sevilla.1993. pàg.381
  13. Juan Ortiz Villalba. "Del golpe militar a la guerra civil. Sevilla 1936". rd Editores.Sevilla. 2006 págs.92,135
  14. Juan Ortiz Villalba. "Del golpe militar a la guerra civil. Sevilla 1936". RD Editores.Sevilla. 2006 pàgs. 92,135,165
  15. ABC de Sevilla, 28 de juliol de 1936, pàg. 4
  16. "Servicios prestados por el escuadrón voluntario de saneamiento de los campos". Odiel (Huelva), 9.8.1936, pàg. 1
  17. Francisco Espinosa Maestre. "La Guerra civil en Huelva". Diputación Provincial. Huelva. 2005 pàg. 165
  18. 18,0 18,1 Enrique Vila."Cómo funciona el Ayuntamiento de Sevilla sin concejales y sin política de ninguna clase". FE, 9 de setembre de 1936
  19. El heroico comandante Castejón
  20. Columna del comandante Redondo
  21. Historia de El Coronil
  22. ABC de Sevilla, 5 d'agost de 1936, pàg. 12
  23. Francisco Moreno Gómez: "1936: el genocidio franquista de Córdoba". Crítica. Barcelona. 2008, pàgs.427-36
  24. Richard Barker. "El largo trauma de un pueblo andaluz". Ayuntamiento de Castilleja del Campo. Sevilla. 2007. págs.87-88. ISBN 978-84-935488-8-9
  25. Francisco Espinosa Maestre. "La Guerra civil en Huelva" Diputación Provincial. Huelva. 2005 pag.180
  26. Citado por Francisco Espinosa Maestre. "La justicia de Queipo". Crítica. Barcelona. 2006. pag. 13
  27. Francisco Espinosa. La columna de la muerte. Crítica. Barcelona. 2007. pàg.40-41, 270
  28. Alfonso Lazo. Introducción a Antonio Bahamonde "Un año con Queipo de Llano (Memorias de un nacionalista)". Ediciones Espuela de Plata. Sevilla. 2005. pàg. 25.
  29. Ramón de Carranza com a alcalde de Sevilla al costat de Queipo de Llano, el cardenal Ilundain i Francisco Franco Bahamonde
  30. ABC de Sevilla, 25 d'agost de 1936, pàg. 13
  31. Juan Ortiz Villalba. "Del golpe militar a la guerra civil. Sevilla 1936". rd Editores.Sevilla. 2006 págs.92,135,165, 321
  32. Pettenghi Lachambre, José:"La escuela derrotada Depuración y represión del Magisterio en la provincia de Cádiz (1936-1945)". Quorum Libros. Cádiz, 2005, pàg. 28 [2]
  33. Concha Langa Nuño: "Cultura y propaganda en la Sevilla de la guerra civil". En "Andalucía y la Guerra Civil. Universidad de Sevilla. 2006. pàg.200
  34. S.G. Payne: "Los militares y la política en la España contemporánea". Ruedo Ibérico. Paris. 1968. pàg. 332
  35. Franco Salgado-Araujo: "Mis conversaciones privadas con Franco" Planeta. Barcelona.1976, pàg.295
  36. ABC (Madrid) 25 de novembre de 1955, pàg. 42
  37. Apartat e), article 2º de la Llei de 9 de març de 1946, per la qual es modifica la de 17 de juliol de 1942 de creació de les Corts Espanyoles (BOE núm. 70, d'11 de març de 1946) Decret de 22 de març de 1946 pel qual es regula l'elecció de Procuradors a Corts representants de les Diputacions Provincials i Mancomunitats Interinsulars Canàries (BOE núm. 85, de 26 de març de 1946)
  38. Electors 18, votants 18, vots obtinguts 17

Enllaços externs[modifica]


Càrrecs públics
Precedit per:
Horacio Hermoso Araujo
Alcalde de Sevilla
Escudo de Sevilla.svg

1936-1938
Succeït per:
Joaquín Benjumea Burín
Precedit per:
José Antonio Núñez Palomino
President de la Diputació de Sevilla
Escudo de la provincia de Sevilla.svg

1946-1959
Succeït per:
Luis Hertogs Echemendia
Precedit per:
Francisco Graciani Brazal
President del Sevilla Futbol Club
600px Rosso Bianco e Rosso con pallone di Siviglia.png

1957-1961
Succeït per:
Guillermo Moreno Ortega