Rapsòdia espanyola (Maurice Ravel)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióRapsòdia espanyola
Forma musical rapsòdia
Compositor Maurice Ravel
Actes 4
Catalogació Opus M 54
Durada 14 minuts
Dedicatòria Charles-Auguste de Bériot
Instrumentació orquestra
Estrena
Data 15 març 1908
Escenari París, Metròpolis del Gran París
Modifica les dades a Wikidata

Rapsòdia espanyola és una obra orquestral de Maurice Ravel amb el núm. d'Opus M 54 i consta de tres moviments:un preludi i tres danses espanyoles: Malagueña (una dansa popular originada a Màlaga), Habanera (una dansa lenta originada a l'Àfrica i que fou portada a Cuba) i Feria.

Moviments[modifica]

  • Prélude à la nuit (4 m.)
  • Malagueña (2'04 m)
  • Habanera (2'30 m)
  • Feria (5'56 m).

Amb excepció del tercer moviment, que data de 1895, la Rapsodie espagnole fou iniciada el 1907. la versió per a piano a quatre mans fou acabada l'octubre del mateix any i la partitura orquestral, l'1 de febrer de 1908. Édouard Colonne dirigí l'estrena el 15 de març de 1908 a París.

El perquè[modifica]

Tot jove compositor francès desitjava guanyar el Prix de Rome. Instituït el 1803 i suspès el 1968, aquest premi s'atorgava anualment a un compositor de 30 anys que fos ciutadà francès. El premi incloïa una beca durant quatre anys, els dos primers dels quals devien passar-se a Roma, el tercer a Alemanya o Àustria i el quart a Roma o París; també existia l'opció de fins a tres anys addicionals de suport. L'única obligació del guanyador era compondre. La llarga llista de guanyadors inclou a compositors tant distingits com Berlioz (1830), Gounod (1839), Bizet (1857), Massenet (1863), Debussy (1884) i Ibert (1919). La llarga llista també inclou noms de molts compositors oblidats. Però no inclou el nom de Maurice Ravel, malgrat els seus cinc intents de guanyar el codi-ciat premi.

El Prix de Rome s'entregava no per la composició original sinó més aviat per la perícia demostrada per escriure en les formes tradicionals. Cada sol·licitant devia presentar una fuga sobre un tema qualsevol, una cantata sobre un text qualsevulla i una obra coral. En la seva joventut, Ravel era especialment pacient amb aquests exercicis acadèmics i fou descurat al preparar aquestes peces per a concurs. Els treballs que presentà han estat conservats i rebel·len una sorprenent sequedat i un considerable nombre de decidits errors. Segurament tenia la capacitat per a produir música acadèmica correcta, però mancava de temperament. Per l'època en què ja havia fallat diverses vegades en l'assoliment del premi, Ravel era un famós compositor. Els seus repetits fracassos es convertiren en un escàndol públic. El compositor estava totalment desil·lusionat amb els jurats i disgustat amb el procés seleccionador. Després d'ignorar la competència el 1904, decidí intentar-ho una última vegada el 1905, just abans d'assolir l'edat límit de 30 anys. En aquells temps, ja havia compost diverses obres belles i originals, incloent el Quartet de corda en fa major, la peça per a piano Jeux d'eau i les cançons orquestrals Shéhérazade. El jurat examinà les composicions que s'havien requerit de Ravel i dictaminà que no tenia ni tan sols la capacitat tècnica per a ser finalista. Aquesta decisió provocà un furor que arribà a la primera pàgina dels diaris. Aquest affaire Ravel s'intensificà quan es revelà que els sis finalistes eren alumnes de composició del mateix professor en el Conservatori de París, que també era integrant del jurat. Hi hagué atacs personals als membres del jurat i també hi hagué contraacusacions. Com a resultat, tot el procés de selecció restà sota l'escrutini del públic, el currículum del Conservatori fou atacat amb acarnissament pel seu conservadorisme i pel seu èmfasi en la tècnica en lloc de l'art i el director del Conservatori així com diversos membres de la facultat dimitiren.

Maurice Ravel el 1906. Ja portava al cap la Rapsòdia espanyola

Ravel no va rebre el Prix de Rome. Però la seva carrera es beneficià per tota la publicitat, incommensurablement més del que s'hagués beneficiat si guanyava el premi. Se'l va veure com un enfant terrible un avantguardista embarcat en l'eterna batalla entre els acadèmics que preserven una tradició passada de moda i els artistes de la nova onada. Ara tot el món volia escoltar la música del jove a qui l'establishment Musical francès havia refusat. Les seves obres foren tocades arreu d'Europa Occidental, Àfrica del Nord i Estats Units. Es va fer famós com un dels principals compositors de França, el probable successor de Debussy com el més gran compositor viu de França.

Resposta de Ravel[modifica]

Ravel va respondre a aquesta atenció amb una rafega d'activitat de composició. Una de les seves noves obres fou la Rapsòdie espagnole. En l'estrena, aquesta acolorida pintura d'Espanya encantà alguns oients i enfurismà a d'altres. Alguns crítics l'alabaren, mentre que d'altres la desestimaren com a dèbil, incoherent, laboriosa i pedant. En l'estrena hi hagué algunes protestes força audibles després del segon moviment. Un dels integrants d'un grup d'amics de Ravel, anomenat els Apatxes, va cridar des de la galeria: ¡Una vegada més, per al públic d'a baix, que no entengué! El director Edoaurd Colonne el complagué repetint el moviment, després del qual, el mateix Apatxe cridà: ¡Diga'ls-hi que és Wagner i els hi encantarà!.

Semblant suport a una nova obra, especialment davant la reacció negativa d'un públic filisteu, era típic dels Apatxes, un grup d'exiliats artístics, com s'anomenaven ells mateixos. El grup, que havia començat a reunir-se després dels concerts el 1902, incloïa compositors intèrprets, poetes, artistes visuals, crítics i intel·lectuals. Entre ells intercanviaven idees sobre les últimes creacions de les arts, es reunien regularment per fer llargs comentaris, posaven sobrenoms als seus membres (el de Ravel era Rara) i assistien junts a les funcions importants. Una vegada, a la sortida d'un concert, alguns membres del grup s'entrebancaren accidentalment amb un home que venia diaris. Irat, aquest cridant els digué Apatxes, mot que en l'argot francès vol dir joves gamberros. Malgrat el fet, al grup li agradà el mot i decidí adoptar-lo com el seu nom oficial. La salutació secreta dels Apatxes era xiular el tema de l'apertura de la Segona Simfonia de Borodín. Elegiren aquesta obra degut al seu entusiasme per la música russa. Els Apatxes també tenien un membre imaginari anomenat Gómez de Riquet, inventat per Ravel amb el propòsit d'evitar que s'unissin al grup aspirants avorrits a membres. Cada vegada que un d'aquests avorrits arribava a una reunió Apatxe, un membre regular recordava convenientment que se'ls havia convidat e veure un trago en la casa del llegendari espanyol Gómez de Riquet. Amb grans disculpes el grup se'n anava, deixant enrere al perplex intrús.

Ravel estava interessat en la música exòtica. Per això trobem els sons de la música folklòrica hongaresa en la seva Tzigane i del jazz nord-americà en el seu Concert per a Piano. El 1907 estava interessat especialment en la música espanyola. Les seves dues obres principals d'aquest any foren l'òpera L'Heure espagnole i la suite orquestral Rapsòdie espagnole. En realitat, l'interès profund de Ravel per Espanya es remunta als seus primers anys. El seu poble natal (Ziburu) estava prop de la frontera espanyola, així que va créixer enmig de la cultura basca. La seva mare havia passat la seva joventut a Madrid i sovint cantava cançons folklòriques espanyoles al seu fill petit. Per tant, no és sorprenent que la primera obra de Ravel de certa importància fos la dansa espanyola Habanera, escrita per a dos pianos el 1895. posteriorment va transcriure aquesta peça per a orquestra, convertint-la en el tercer moviment de la Rapsòdie espagnole.

La comprensió que tenia Ravel de la música espanyola era més que superficial, com ho demostra la Rapsòdia. Penetrà l'esperit de la música espanyola molt més profundament que altres compositors no espanyols com Édouard Lalo en la seva Sinfonie espagnole, Emmanuel Chabrier en la seva Espanya i Rimski-Kórsakov en el seu Capriccio espagnole. Ravel no cità música folklòrica verdadera, però usà els modes, ritmes, instruments de percussió i girs melòdics espanyols d'una manera tant autèntica que inclús un compositor tan absolutament espanyol com Manuel de Falla restà impressionat.

Bibliografia[modifica]