Rasa

Una rasa als Països Baixos

Rases a la reserva natural d'Ouse Washes.

Plantes d'aigua que creixen en una rasa als Països Baixos: es veu Sagittaria sagittifolia a la dreta.

Séquia major de Sueca, País Valencià.

Una rasa és una excavació, solc o obra realitzada per canalitzar l'aigua, una estructura plana que es construeix al llarg dels terrenys inclinats que pot ser per prevenir l'erosió del sòl deguda a l'efecte de l'aigua de la pluja. També rep aquest nom una llera natural formada per les aigües pluvials.

La seva funció principal és evitar que la terra sigui emportada pel corrent d'aigua i retenir part d'aquesta per a l'ús dels cultius o la vegetació. Les rases es veuen comunament al voltant de terres de conreu, especialment a les zones que han requerit drenatge, com a la zona de The Fens a l'est d'Anglaterra i a gran part dels Països Baixos, entre molts altres llocs. A una rasa també s'anomena quan es duu a terme una excavació o forat, allargat i estret; es fa servir, entre d'altres, per a ubicar la fonamentació durant la construcció d'un edifici.

Les rases a les vores de la carretera poden representar un perill per als motoristes i ciclistes, els vehicles dels quals poden xocar-hi i fer-se danyar-se, bolcar-se o enganxar-se i causar lesions greus, especialment en males condicions climàtiques i en zones rurals.

Història

En fortificació, es deia rasa al petit canal obert enmig d'un fonós sec per recollir les aigües. D'aquí se'n va estendre l'ús a les carreteres i, en general, a tota petita rasa o canal destinada al mateix objecte.

En l'àmbit militar, per exemple durant la Guerra Civil Espanyola, els soldats feien latrines o comunes fent una rasa allargada, sense cap construcció, paret ni protecció, més enllà d'unes canyes a banda i banda.

Construcció i disseny

El disseny i la construcció d'una rasa depenen en gran manera del seu ús previst. Les rases de drenatge solen ser poc profundes, amb pendents suaus per a permetre que l'aigua flueixi de manera natural. D'altra banda, les rases d'irrigació poden ser més profundes i controlades per a regular el flux d'aigua. Les rases també poden ser reforçades amb materials com a concret, pedra o vegetació per a reduir l'erosió i millorar la seva durabilitat.

Les rases s'excaven típicament utilitzant mà d'obra manual, pales o maquinària com a retroexcavadores, depenent de la magnitud del projecte. En àrees rurals o agrícoles, les rases poden ser estructures simples excavades a mà que requereixen pocs recursos. No obstant això, en entorns urbans, les rases solen formar part de sistemes més grans de gestió d'aigües pluvials que involucren infraestructures complexes.

Sostenibilitat

Les rases de drenatge tenen un paper important en l'agricultura a tot el món. Els sistemes de drenatge inadequats acceleren la contaminació de l'aigua, dessequen excessivament els sòls durant la sequera estacional i es converteixen en una càrrega financera per mantenir. Els equips de moviment de terres industrials faciliten el manteniment de rases de drenatge rectes, però l'atrinxerament provoca un augment dels costos ambientals i, finalment, profunds costos econòmics al llarg del temps.

El disseny sostenible del canal pot donar lloc a rases que en gran part s'automantenen a causa de l'equilibri geomorfològic natural. L'envasament net i l'erosió alentits comporten a una reducció neta del transport de sediments. Encoratjar el desenvolupament d'una sinuositat de rierol natural i una secció transversal de la rasa multiterrassa sembla ser clau per mantenir tant la capacitat màxima de drenatge de la rasa com la contaminació neta mínima i el transport de nutrients.

Les inundacions poden ser una de les principals causes de pèrdues recurrents de cultius, especialment en sòls pesats, i també poden pertorbar greument les economies urbanes. El drenatge subterrani a les rases ofereix una manera d'eliminar l'excés d'aigua dels camps agrícoles o dels espais urbans vitals, sense l'erosió i el transport de contaminació que resulta de l'escolament superficial directe. Tanmateix, l'excés de drenatge provoca pèrdues recurrents de rendiment dels cultius induïts per la sequera i problemes més greus de calor urbà o dessecació.

El drenatge controlat del subsol des de zones sensibles fins a rases de drenatge vegetat fa possible un millor equilibri entre el drenatge i les necessitats de retenció d'aigua. La inversió inicial permet a una comunitat reduir els nivells freàtics locals quan sigui necessari sense agreujar els problemes de sequera en altres moments.

Impacte ambiental

Rasa de drenatge en les terres baixes dels rius Eider i Treene en direcció a l'Eider, a Schleswig-Holstein, Alemanya. En aquest cas es tracta d'una rasa que existia abans de drenar l'àrea i que es va conservar per a un drenatge més elevat.

Si bé les rases compleixen moltes funcions, també poden tenir implicacions ambientals. Les rases mal construïdes o mal mantingudes poden provocar erosió del sòl, contaminació de l'aigua o l'alteració dels ecosistemes locals. Per exemple, les rases de drenatge en àrees agrícoles poden transportar pesticides o fertilitzants cap als rius i rierols pròxims, contribuint a la contaminació de l'aigua. A més, les rases que no estan ben dissenyades per al flux d'aigua poden causar inundacions o un excés d'escorrentia.

En els últims anys, hi ha hagut un impuls cap a la creació de sistemes de drenatge més sostenibles i ecològics que fomentin la infiltració de l'aigua i minimitzin l'impacte negatiu en el medi ambient.

Herbicides

Es poden utilitzar herbicides per mantenir una rasa. Això es fa principalment per evitar les males herbes que avançarien cap al camp adjacent, però, en canvi, només poden implicar herbicides de fulla ampla específicament per produir farratge o fenc.

Farratge

Les rases poden proporcionar farratge o ser collides per al fenc, ja que és habitual que hi creixin herbes. Si s'utilitzen herbicides, però, el fem resultant no es pot utilitzar necessàriament als camps de cultiu, perquè en alguns casos els herbicides passaran i produiran danys als cultius.

Reglamentacions

Depenent del lloc i moment, les cunetes poden ser protegides, gestionades per la comunitat o el propietari local. A França, per exemple:

• en les zones de pòlder, les watringues estan subjectes a normes específiques;
• uns certs canals o cunetes formen part de sistemes de control d'inundacions, o podrien utilitzar-se per a inundar zones amb el risc d'incendi o explosió. Poden llavors ser considerades també sistemes amb servituds especials;
• la majoria de les cunetes rurals, tret que alberguin espècies o hàbitats protegits, compleixen generalment amb l'article 668 del Codi Civil francès que exigeix que el veí l'herència del qual és una cuneta no contigua no pot obligar el propietari d'aquesta cuneta a cedir la propietat del conjunt a ell. Sempre que no albergui cap espècie protegida que pogués veure's perjudicada, el copropietari d'una cuneta comuna pot destruir-la fins al límit de la seva propietat, sempre que es construeixi un mur o una tanca en aquest límit. En l'àmbit local, la neteja pot ser obligatòria amb una freqüència mínima.
• La lluita contra determinades espècies invasores (en particular la rata mesquera) pot estar subjecta a obligacions i reglamentacions específiques. En el marc dels Plans de Desenvolupament i Gestió de l'Aigua, (eina de planificació resultant de la Directiva Marc Europea de l'Aigua, DMA), poden existir disposicions específiques per a facilitar una gestió coherent de l'aigua a escala de conca;
• a Europa i, per tant, a França, en el marc de la ecoelegivilitat de la nova Política Agrícola Comuna (PAC), les rases amb bancs no artificialitzats situades en el territori d'una explotació agrícola, així com alguns altres elements paisatgístics seminaturals d'interès agroecològic i ecològic (per exemple, prats permanents, franges de gespa, vores, vores d'estanys, tanques, arbres agrupats, etc.) poden acollir-se al sistema en “àrees topogràfiques equivalents”.

Enginyeria militar

Castell de Brézé.

Fosat del Castell de Brézé.

Rases com a obstacle prop de les restes del castell de Uffington, Anglaterra.

A l'art militar, especialment a l'Edat mitjana, una rasa és una trinxera llarga en el sòl utilitzada per a crear un obstacle al voltant d'un campament, un castell, una ciutat, un parc o un recinte. Eugène Viollet-le-Duc distingeix entre rases seques, rases plenes d'aigua, rases de terraplè o de fons de tanc i rases revestides o no revestides.

• Les séquies seques són aquelles que es fan al voltant d'un castell, un senyoriu o una plaça situades en llocs massa alts per a poder portar i emmagatzemar allí aigua.
• Les rases plenes són aquelles per on passa un curs d'aigua o que s'inunden mitjançant una presa de la mar, d'un llac o d'un estany.
• Les rases de ribera són aquelles simplement excavades en terreny inconsistent, i que el seu escarpe i contraescarpe, coberts d'herba, donen un angle de 45 graus.
• Es consideren rases revestides aquelles els murs de les quals, és a dir el escarpe i la contraescarpa, estan revestits amb un mur de maçoneria d'escàs pendent.
• Les rases de fons d'aljub són aquelles que tenen fons pla i parets revestides, la qual cosa pot permetre així obertures en el escarpe que serveixi de base a una fortificació. Les rases excavades en la roca també poden tenir un fons de tipus tanc o cuba.

Els fossats s'han cavat des de l'antiguitat com a mitjà de protecció contra atacs o invasions.

A França, el més ample i llarg d'ells és el "Neufossé", excavat fa uns 1000 anys per Balduí VI per a bloquejar els exèrcits que venien del Nord.

El fossat també impedeix que l'enemic entri en contacte directe amb les fortificacions. El castell de Brézé, un castell del situat segle xvi en la comuna homònima, en el departament de Maine-et-Loire, a deu quilòmetres al sud de Saumur, és un bon exemple amb els fossats més profunds d'Europa (18 m). A Síria, la ciutadella de Saladí té un fossat de 28 m de profunditat.

Més recentment, s'han construït trinxeres per a bloquejar l'avanç de vehicles motoritzats d'exèrcits enemics (per exemple, rases antitancs), no té relació amb l'aigua.

En moltes fortificacions de Vauban, les rases sense aigua es denominen «rases seques», no obstant això una rasa «cunette», excavada en l'eix de la rasa, servia per a drenar l'aigua de pluja i permetia que la rasa s'assequés.

Les rases que estan permanentment plenes d'aigua es diuen fossats.