Raymond Roussel

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRaymond Roussel
Raymond roussel.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 gener 1877 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort14 juliol 1933 Modifica el valor a Wikidata (56 anys)
Palerm (Sicília) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortSuïcidi Modifica el valor a Wikidata (Sobredosi Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 89 (1933–) 48° 51′ 43″ N, 2° 23′ 54″ E / 48.861982°N,2.3984°E / 48.861982; 2.3984 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatori nacional superior de música i dansa Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1894 Modifica el valor a Wikidata –
MovimentSurrealisme Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis
Signatura
Signature Raymond Roussel.PNG Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 20253 Modifica el valor a Wikidata

Raymond Roussel (París, 20 de gener de 1877 - Palerm, 14 de juliol de 1933) va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, músic i jugador d'escacs francès. Amb les seves novel·les i obres va exercir una forta influència sobre alguns grups del segle xx, com els surrealistes, Oulipo i els autors de la nouveau roman.

Joventut[modifica]

Raymond als 3 anys (retrat - targeta de visita de l'estudi de Wilhelm Benque, Paris).

Raymond Roussel va néixer el dissabte 20 de gener del 1877, a les 6 del matí,[1] al boulevard Malesherbes, 25 (Paris), en una família extremadament rica. Els seus pares eren Eugène Roussel, de 47 anys, agent de canvi i borsa i fill d'un advocat d'apel·lacions normand, i Marguerite Moreau-Chaslon, de 30 anys, filla del president del consell d'administració de la "Compagnie générale des omnibus", Aristide Moreau-Chaslon. Era el petit de tres fills, i tenia un germà, Georges, i una germana, Germaine. Als 16 anys fou admès al Conservatoire national supérieur de musique de París, a la classe de piano. Després dels estudis musicals, durant els quals va assajar la composició, tot i que sense èxit,[2] als disset anys decideix de fer, únicament, poemes, amb una versificació perfecta, i escriu dia i nit durant llargs períodes.

El 1883, la família Roussel deixa el bulevard Malesherbes i s'instal·la en un "hôtel particulier",[3] a la rue de Chaillot, 50, que passarà a ser el número 20 de la rue Quentin-Bauchart, i constituirà el domicili de Roussel des del 1928 fins a la seva mort.

Primers escrits[modifica]

El 1894, la seva mare, la seva germana i ell mateix hereten la fortuna del pare, mort el 6 de juliol. Aquesta fortuna serà administrada pel pare de Michel Leiris, i en aquell moment estava estimada en uns 49 milions de francs-or. Raymond Roussel comença a escriure versos per acompanyar les seves composicions musicals. Als 17 anys escriu "Mon âme",[4] un poema llarg publicat tres anys més tard a Le Gaulois.

El 1896 comença a escriure un poema llarg titulat "La Doublure". Durant la redacció d'aquesta obra té el que el anomenarà una «curiosa crisi» en la que, durant alguns mesos, té una «sensació de glòria universal d'una intensitat extraordinària». A l'octubre és a Milà amb la seva mare, i té un despertar a la vida i a la poesia.

La Doublure, aparegut el 10 de juny de 1897, fou el seu primer llibre i un complet fracàs.[5] Cau en una depressió, i és tractat pel psiquiatra Pierre Janet que descriurà el seu cas a "De l'angoisse à l'extase" (1926).[6] Les seves manques d'èxit li provoquen veritables crisis de deliri.

Raymond Roussel freqüenta els mateixos ambients mundans que Marcel Proust. El 1899 visita Jules Verne, a qui tenia en gran admiració.[7] També admirava Pierre Loti i Paul Bourget.

L'escriptor i el dramaturg[modifica]

Quan aparegué Impressions d'Afrique, en 1910, quedà novament decebut. La novel·la tingué poc ressò. Ningú no s'hi interessà, excepte Edmond Rostand, que proposà de fer-ne una «pièce extraordinaire» (obra de teatre extraordinària). Roussel en feu representar tres versions, però la crítica s'acarnissà sobre l'obra, que fou un fracàs.

L'any 1911 va estar marcat per la mort de la seva mare l'octubre. La seva germana, Germaine Roussel (1873-1930), duquessa d'Elchingen, es va instal·lar a "l'hôtel particulier" familiar. Raymond marxava de tant en tant per reposar a la vil·la Chaslon-Roussel, situada al front marítim de Biarritz, construïda per Walter-André Destailleur i situada en un antic terreny de la família Bonaparte. Fou revenuda el 1917.[8]

El mes de gener de 1914 aparegué la novel·la Locus Solus que no fou gaire millor acollida que les precedents. Durant el primer conflicte mundial demanà de ser mobilitzat per a servir com a xòfer al servei de l'exèrcit i ho obtingué. Feu tenyir tota la seva indumentària en senyal de dol. Va caure malalt el març de 1918 i passà la fi de la guerra a l'hospital. El 1919, gràcies sens dubte a la generositat dels seus donatius, va rebre la medalla commemorativa francesa de la Gran Guerra i la medalla interaliada anomenada de la Victòria.[9]

El 1929 i 1921 Roussel fa una volta al món. Fa una estada llarga a Tahiti, seguint la petja de Pierre Loti i hi fa nombroses fotografies. El gestor dels seus afers, Eugène Leiris (pare de Michel) l'adverteix que per primer cop les seves despeses anuals, que assoleixen gairebé els 1,5 milions de francs, excedeixen dels seus ingressos.[9] Roussel sol·licita el registre d'una patent, el 18 de setembre de 1922, titulat "Utilisation du vide à la non-déperdition de la chaleur pour tout ce qui concerne l'habitation et la locomotion" (utilització del buit per a la no-pèrdua del calor en tot el què es refereix a l'habitació i la locomoció): uns tubs de vidre al buit inserits dins dels envans, plafons i aplacats dels habitatges permeten de mantenir-hi un ambient atemperat. Per provar el seu aïllant, fa construir un gran cub en el seu jardí de Neuilly.[9] La patent li és concedida el 14 de desembre de 1923.

El 1922 Roussel encarrega a Pierre Frondaie fer una adaptació teatral de Locus solus amb Gabriel Signoret com a cap de cartell, que és també un notable fracàs i provoca fins i tot baralles: la primera representació tingué lloc el 7 de desembre al Théâtre Antoine i convoca, ni més ni menys, a Maurice Fouret (1888-1962) per a la música, Paul Poiret per al vestuari i Émile Bertin (1878-1957) per als decorats.[10] Espectacle car, pagat totalment per Roussel, li proporciona una forma de celebritat, fruit de l'escàndol.

El 5 de maig de 1924, pensant que les seves obres fracassaven perquè eren adaptacions, Roussel va escriure directament per a l'escena L'Étoile au front, que fou un altre fracàs, acompanyat de protestes i de baralles: «Durant el segon acte, quan un dels meus adversaris cridà als que aplaudien: «Hardi la claque» ("Quina claca!"), Robert Desnos li respongué: «Nous sommes la claque et vous êtes la joue» ("Nosaltres som la claca..." en francès amb el doble sentit de "claque" teatral i de bufetada, "...i vosaltres sou la galta"). L'ocurrència tingué èxit i fou citada per diversos diaris.»[11]

El 2 de febrer de 1926 al Théâtre de la Porte-Saint-Martin es representa La Poussière de soleils, la seva darrera obra dramàtica, amb decorats de Numa i Chazot. L'afluència fou enorme, i molts no hi anaren més que pel goig d'assistir a una sessió tempestuosa i jugar-hi el seu rol. No obstant, la representació es desenvolupà tranquil·lament.[11] La crítica fou, no obstant, encara molt negativa. Al mateix temps, Roussel presentà a la premsa, en els jardins del seu "hôtel particulier" a Neuilly-sur-Seine (La Revue du Touring Club de France, L'Illustration) el seu invent, un «xalet-nòmada», en realitat un camió Saurer condicionat com a «(maison roulante)» (casa rodant), que anomenava la seva «roulotte»,[9] amb una sala d'estar, cambra de bany i allotjament del personal. Entre la fi del 1926 i l'inici del 1927, feu el trajecte París-Roma en roulotte i la va mostrar a Mussolini.[9]

De tornada a Paris, decideix vendre el seu «hôtel» de l'avinguda Richard-Wallace, 25, a Neuilly (la transacció no quedarà conclosa fins al 1931).[9] El mes de gener de 1928 és nomenat cavaller de la Legió d'honor per influència de Louis Barthou.[12] Decideix anar a viure a casa de la seva germana, just abans de la mort d'aquesta el 1930, al carrer Quentin-Bauchard. Allí hi troba el seu nebot Michel Ney, a qui vol adoptar perquè hereti els seus béns sense costos fiscals, però no pot. Posteriorment decideix anar a viure a l'Hôtel Ritz de París.[9]

Roussel feu diverses estades en una clínica de Saint-Cloud per problemes neuropsiquiàtrics. El 1931, feu una important donació a Marcel Griaule per a les seves expedicions i a Georges-Henri Rivière per al museu d'etnografia. Fou també en aquest any que va adquirir una concessió al cementiri de Père Lachaise i encarregà els plànols d'una tomba (tot i que l'escultura i el monument no s'executaren mai).[9]

El novembre de 1932 apareix a les llibreries el darrer llibre publicat en vida seva, Nouvelles Impressions d'Afrique, que inclou 59 fotogravats de dibuixos a ploma sense llegenda que representen escenes enigmàtiques, signats per Henri-Achille Zo.[13] Va patir nous problemes financers, l'efecte de la crisi de 1929 sembla que podria haver-lo arruïnat a finals d'aquell any.[9]

Recepció en la cultura catalana[modifica]

L'obra i la personalitat excèntrica de Roussel exercí influència en Salvador Dalí. Fruit d'una col·laboració d'aquest amb José Montes-Baquer sorgí l'audiovisual "Impressions de la Haute Mongolie - Hommage à Raymond Roussel" (1975).[14][15] L'any 2016, i prenent com a punt de partida el treball de Montes-Baquer, l'artista català Joan Bofill Amargós, al seu torn, va escriure, produir i dirigir el film documental Raymond Roussel: Le Jour de Gloire.[16]

En la novel·la de Joan Vigó Haiku a Brooklyn (2018), el seu protagonista Antoni Russell s'ha considerat que evoca la figura de Raymond Roussel, i presenta similituds, pel que fa al seu projecte vital, amb el personatge de Locus Solus Martial Canterel.[17]

Obres[modifica]

Ordre cronològic de l'edició original :[18]

  • La Doublure, Alphonse Lemerre éditeur, 1897
  • « Mon Âme »,[19] poema publicat a Le Gaulois, 12 juliol 1897
  • Chiquenaude, récit, Alphonse Lemerre éditeur, 1900
  • « La Vue », poème,a Le Gaulois du Dimanche,[20] 18-19 avril 1903
  • « Le Concert » a Le Gaulois du Dimanche, 27-28 juin 1903
  • La Vue, suivi de Le Concert et La Source, Alphonse Lemerre éditeur, 1904
  • « L'Inconsolable » a Le Gaulois du Dimanche, 10-11 septembre 1904
  • « Têtes de carton du carnaval de Nice » a Le Gaulois du Dimanche, 26-27 septembre 1904
  • « Nanon » a Le Gaulois du Dimanche, 14-15 septembre 1907
  • « Une Page du folk-lore breton » a Le Gaulois du Dimanche, 6-7 juin 1908
  • Impressions d'Afrique, publicada a Le Gaulois du Dimanche du 10 juillet au 20 novembre 1909; puis édité par Alphonse Lemerre, 1910.
  • Locus Solus, Alphonse Lemerre éditeur, 1914.[21]
  • « Quelques heures à Bougival » a Le Gaulois du Dimanche du 6 décembre 1913 au 28 mars 1914
  • L'Allée aux lucioles, iniciada el 1914, inacabada[22]
  • Pages choisies d'Impressions d'Afrique et de Locus Solus, Alphonse Lemerre, 1918
  • L'Étoile au front, teatre, Alphonse Lemerre, 1925
  • La Poussière de soleils, teatre, Alphonse Lemerre, 1927
  • Nouvelles Impressions d'Afrique, seguida de L'Âme de Victor Hugo, Alphonse Lemerre, 1932
  • Comment j'ai écrit certains de mes livres, Alphonse Lemerre, 1935
  • Indications pour 59 dessins, Cahiers GLM, març 1939
  • Flio, text inèdit présentat per Michel Leiris a Bizarre, 1964
  • Épaves (1911-1932), À la Havane, Damiette, inédits, Pauvert, 1972
  • La Seine suivi de La Tonsure, inédits, « Œuvres III », Fayard, 1994
  • Les Noces, novel·la inèdita i inacabada, « Œuvre inédite » tome V-VI, Fayard, 1998

Traduccions al català[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raymond Roussel
  1. Caradec - 1997
  2. Raymond Roussel. Comment j'ai écrit certains de mes livres. París: Jean-Jacques Pauvert, 1985, p. 324. ISBN 2-72020-187-1. «la musique restant rebelle» 
  3. Fou enderrocat als anys 1950.
  4. Poema aparegut el 12 de juliol de 1897 a Le Gaulois.
  5. «J'eus l'impression d'être précipité jusqu'à terre du haut d'un prodigieux sommet de gloire» (vaig tenir la impressió de caure a terra des de l'alçada d'un prodigiós cim de glòria), va testimoniar Roussel.
  6. (Consultable en línia.).
  7. cf. Alexandre Tarrieu, «Un peu de Jules Verne chez Raymond Roussel», Revue Jules Verne, n°12, 2001.
  8. Visites Aquitaine, en línia.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 « Images, visages et voyages de Raymond Roussel », In: François Caradec, Entre miens : d'Alphonse Allais à Boris Vian. Histoires littéraires, Paris, Flammarion, 2010.
  10. Locus Solus, a Archives du spectacle, notice en ligne.
  11. 11,0 11,1 Raymond Roussel, Comment j'ai écrit certains de mes livres, éd. Gallimard, coll. L'imaginaire, p. 32.
  12. Base Léonore, cote LH/2404/28.
  13. A la recerca d'un il·lustrador, Roussel anà a una agència de detectius, que li recomanà aquest artista (segons François Caradec (1972), cf. infra).
  14. «Impressions de la Haute Mongolie - Hommage à Raymond Roussel». Filmoteca Dalí. salvador-dali.org. [Consulta: 10 maig 2019].
  15. Disponible en línia a ubu-com
  16. «Raymond Roussel: Le Jour de Gloire». joambofill.com. [Consulta: 10 maig 2019].
  17. Puigdevall, Ponç «L'ímpetu vital». Quadern de Catalunya - El País. ElPaís.cat, 09-05-2019 [Consulta: 9 maig 2019].
  18. Segons els treballs de Ginette Adamson, Le procédé de Raymond Roussel, Amsterdam, Rodopi, 1991, pp.101-103
  19. Les premiers jets remontent à 1894.
  20. Il s'agit du supplément dominical du quotidien Le Gaulois.
  21. Achevé d'imprimé le 24 octobre 1913.
  22. Publié au Presses du Réel en 2008 puis chez Pauvert en 2009 (in Raymond Roussel, Œuvre, tome IX).

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]