Raó
La raó o racionalitat és una aptitud que consisteix a aplicar normes i lògica en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per a establir inferències. La raó és estudiada per la psicologia[1] i la filosofia, sobretot la branca de l'epistemologia.
El Renaixement i, sobretot la Il·lustració, són les èpoques en què s'ha donat més importància a la raó. Són períodes que coincideixen amb un auge de la ciència i un qüestionament de la religió. Els segueixen èpoques marcades per la passió.
Etimologia[modifica]
La paraula "raó" (ratio, en llatí) és una traducció del grec "logos", que volia dir alhora 'pensament', 'raó' i 'paraula', cosa que mostra fins a quin punt el llenguatge i el pensament estaven lligats en aquella cultura.
Pensament racional[modifica]
El pensament racional permet l'abstracció, l'associació d'idees, l'autoconsciència i els símbols, coses que no tenen els animals com ara els insectes o la gran majoria de peixos i rèptils, més lligats a l'instint i a una resposta unívoca al medi ambient (per això, es diu que no tenen raó, que són irracionals).
Estudis recents han permès demostrar la capacitat d'abstracció de pensament de diversos animals: rates, (corbs, els homínids, dofins, orques, etc.).
La raó, doncs, també està lligada a la capacitat per decidir entre diverses alternatives de conducta.
Tipus[modifica]
Max Weber distingeix entre quatre tipus de racionalitat: la instrumental, la moral, l'afectiva i la tradicional, segons l'àmbit en què s'apliqui el pensament racional.
La irracionalitat[modifica]
El terme "irracional"[2] remet a tot un seguit de manifestacions diferents que coincideixen a no ser estrictament racionals. Per exemple:
- els sentiments
- l'inconscient
- les passions
- les malalties mentals
- les conductes absurdes de les masses
- la fe
- algunes decisions, com la de procrear[3]
La racionalitat i la irracionalitat humana[modifica]
Des de la filosofia de Descartes s'ha cregut a Occident que les persones són principalment racionals. Aquesta mentalitat tingué l'auge amb l'optimisme del segle xix.
Així i tot, hi ha estudis psicològics que han qüestionat aquesta assumpció o creença.[4] Un experiment que s'ha repetit diverses vegades demostra que, malgrat que es mostren els fets a les persones, aquestes no canvien de creences.[1] El sociòleg i economista de principis del segle xx, Vilfredo Pareto, ja considerava que la humanitat no és racional.[5]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Kolbert, Elizabeth «Why Facts Don't Change Our Minds». The New Yorker, 19-02-2017 [Consulta: 15 abril 2019].
- ↑ "L'alteritat de la raó: què fer amb l'irracional?" Arxivat 2012-01-04 a Wayback Machine. i "Imatge emotiva i irracional de la humanitat en el cinema. Una aplicació pedagògica" Arxivat 2009-12-22 a Wayback Machine.. Articles de G. Mayos Arxivat 2009-12-12 a Wayback Machine. (UB).
- ↑ Cannold, Leslie. "Who's crying now? Chosen childlessness, circumstantial childlessness and the irrationality of motherhood: a study of the fertility decisions of Australian and North American women." (2000).
- ↑ Lichfield, Gideon «21st-century propaganda: A guide to interpreting and confronting the dark arts of persuasion». Quartz, 13-02-2017 [Consulta: 3 abril 2018].
- ↑ Pareto, Vilfredo. Escritos sociológicos. Alianza, 1987, p. 192. ISBN 9788420624907. «"El hombre está guiado por intereses particulares, y principalmente por los sentimientos, mientras que se imagina y hace creer a los otros que está guiado por intereses generales y por la razón pura"»