Regne d'Itàlia (Edat Mitjana)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regnum Italicum
Regne d'Itàlia
Bandera
855 – 962 Flag Germany Emperors Banner.svg
Ubicació de
Regne d'Itàlia dins el Territori adscrit a Lotari I en el Tractat de Verdun
Capital Pavia (posteriorment Milà i Monza)
Idioma oficial Llombard
Altres idiomes Llatí, italià
Forma de govern Monarquia
Història
 • Lotari I reparteix l'Imperi Carolingi entre els seus fills 855
 • El títol fou associat al de l'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic 962
Moneda Tremissi

El Regne d'Itàlia fou la forma en que es denominava la part nord i central de la península Itàlica entre la fi de l'Imperi Carolingi i finals de l'edat moderna. Amb tot aquesta denominació no anà acompanyada d'una continuïtat en la independència política i la seva unitat administrativa variant i sovint inexistent o simplement nominal i resident en els ducats i repúbliques italianes.

Història[modifica | modifica el codi]

A la Caiguda de l'Imperi Romà amb la deposició de Ròmul August per Odoacre (476) aquest prengué el títol de rei d'Itàlia i adoptà la capital de l'Imperi caigut, Ravenna, com la capital del regne. Teodoric d'origen ostrogot i avalat per l'emperador bizantí Zenó conduí una campanya militar contra Odoacre i esdevingué monarca a la mort d'aquest (493). S'instituí llavors el Regne dels Ostrogots que gaudí d'una certa continuïtat fins al seu enfonsament davant dels bizantins liderats per Narsès el 553, poc més de mig segle des de les gestes de Teodoric. Fou incorporat llavors a l'Imperi durant poc més de quinze anys quan els llombards provinents de la Pannònia i liderats per Alboí conqueriren bona part de la península, excepte la part sud i una franja de territori que unia Ravenna amb Roma. Alboí basà el control del territori en ducats centrats en ciutats (Forum Iulium, Milà, Pavia, Brescia, Benenvent per mencionar-ne les més importants del nord). A la seva mort (572) el control del territori no es pogué condensar en un sòl monarca i el Regne Llombard perdé cohesió durant gairebé els deu anys que durà l'interregne seguit de diversos monarques efímers. En aquest impàs l'imperi bizantí reorganitzà els territoris de la península en l'Exarcat de Ravenna. Heribert, noble de llinatge bavarès i primer rei catòlic d'Itàlia (653661), car fins llavors els llombards foren arrians inicià el llinatge bavarès del regne fins a Aripert II mort el 712. El 751 el Regne Llombard liquidà l'Exarcat de Ravenna i el 756 es disposà a atacar Roma. Esteve III demanà ajuda al Regne Franc de Pipí I el Breu que reconquerí les restes de l'exarcat de Ravenna i en feu donació a l'església (Donació de Pipí). El Regne Llombard acabà amb Desideri quan fou vençut per Carlemany pocs anys més tard (774) que incorporà el regne al Regne Franc, però mantingué el títol de Rei de Llombardia.

A la mort de Carlemany el seu Imperi es dissolgué i la península fou de nou dirigida per un Rei d'Itàlia que passà a Bernard d'Itàlia i el títol fou associat al Sacre Imperi Romanogermànic.

Regne independent 855-962[modifica | modifica el codi]

La mort de l'Emperador Lotari I en 855 portarà a la divisió del seu regne (conegut com a França central i provenint de la divisió del Regne Franc en el 843), entre els seus tres fills. El més gran, Lluís II el Jove, que hereta les terres carolíngies a Itàlia, que eren, per primera vegada, governada com a unitat independent (llevat d'un curt període en què ho va fer Pipí fill de Carlemany en la primera dècada del segle). El regne n'incloïa tota Itàlia arribant cap al sud fins a Roma i Spoleto, però la part més meridional d'Itàlia estava sota control o del Llombard del Ducat de Benevent o del Imperi Bizantí.

Després de la mort de Lluís II sense hereus, va haver unes quantes dècades de confusió. La corona imperial fou discutida inicialment entre els governants carolingis de França occidental (França) i França oriental (Alemanya), és a dir, Carles el Calb i Carles III el Gras, respectivament. Posteriorment, al voltant del 900-905, són els nobles locals Guiu de Spoleto i Berenguer de Friul els que competeixen per la corona, com també ho feien Arnulf de Caríntia de la França oriental i Lluís III el Cec de Provença. El regne també era sacsejat per ratzies àrabs que atacaven des de Sicília i Àfrica del Nord.

Al segle X la situació a penes millora, diversos nobles de Burgundia i locals continuaven discutint sobre la corona. L'ordre només s'imposà des de fora, quan el rei alemany Otó I envaeix Itàlia i reuneix en 962 els dos trons, l’Imperial i l'Italià.

Com un regne constituent del Sacre Imperi Romanogermànic, 962-1500[modifica | modifica el codi]

Després de 962, els Reis d'Itàlia varen ser sempre també reis germànics, i Itàlia es convertia així en un regne constituent del Sacre Imperi Romanogermànic, junt amb Alemanya. El rei alemany seria coronat per l'Arquebisbe de Milà amb el Corona fèrria de Llombardia a Pavia com a preludi de la visita a Roma per a ser coronat Emperador pel Papa.

En general, el fet que el monarca estava generalment absent, que passava gran part del seu temps a Alemanya, deixava al Regne d'Itàlia amb poca autoritat central. Hi havia també una manca de magnats poderosos instal·lats, sent l'únic notable el Margraviat de Toscana, que tenia forces terres a Toscana, Llombardia, i Emília, però que va desaparèixer a causa de la manca d'hereus després de la mort de Matilde de Canossa en 1115. Això deixava un buit de poder que s'omplia cada vegada més pel papa i les ciutats cada vegada més riques, que gradualment venien a dominar el camp circumdant.

El poder creixent de les ciutats es va demostrar primerament durant el regnat de l'emperador de la dinastia Hohenstaufen Frederic I Barba-roja (1152-1190), qui va intentar restaurar l'autoritat imperial a la península i el va portar a un seguit de guerres amb la Lliga Llombarda, una lliga de ciutats italianes del nord que amb una victòria decisiva a la Batalla de Legnano en 1176, forcen Frederic a reconèixer l'autonomia de les ciutats italianes.

El fill de Frederic Enric VI de fet aconseguí estendre l'autoritat dels Hohenstaufen a Itàlia amb la seva conquesta del normand Regne de Sicília, que comprenia Sicília i tot el sud d'Itàlia. El fill d'Enric Frederic II, el primer emperador des del segle IX amb base a Itàlia, intentava retornar a la tasca del seu pare de restaurar l'autoritat imperial al Regne italià del nord, que portava a una oposició feroç no només amb una Lliga Llombarda reformada, sinó també amb els papes, cada vegada més gelosos del seu regne temporal a Itàlia central (teòricament una part de l'Imperi), i preocupats per les ambicions universals dels emperadors Hohenstaufen.

Els esforços de Frederic II per portar tot Itàlia sota el seu control eren tan infructuosos com els del seu avi, i la seva mort en 1250 marcà el final definitiu del Regne d'Itàlia com a unitat política genuïna. Continuava havent conflictes a les ciutats italianes entre Gibelins (Seguidors imperials) i Güelfs (Seguidors papals), però aquests conflictes cada vegada tenien menys relació amb als orígens de les rivalitats.

Amb tot, el Regne no era poc important. Els successius emperadors als segles XIV i XV retornaven a Roma per ser coronats, i cap no oblidava les seves reivindicacions com a teòrics Reis d'Itàlia. Ni eren oblidades les reclamacions dels Emperadors al domini universal d'Itàlia, on als escriptors com Dante i Marsilius de Pàdua expressaven el seu compromís tant al principi de monarquia universal, com a les pretensions reals dels emperadors Enric_VII i Lluís IV, respectivament.

Paral·lelament a les reclamacions imperials al domini d'Itàlia es produí l'atorgament de títols als diversos homes forts que havien començat a establir el seu control sobre les ex-ciutats repúbliques. Més notablement, els Emperadors donaven el seu suport al Visconti de Milà, i el rei Venceslau va crear el Duc de Milà en 1395 amb Gian Galeazzo Visconti. Unes altres famílies a rebre títols nous dels emperadors incloïen el Gonzaga de Mantua, i l'est de Ferrara i Modena.

Ombra, 1500-1806[modifica | modifica el codi]

Al començament del període modern, el Regne d'Itàlia encara existia, però era una mera ombra. El seu territori s'havia limitat significativament - les conquestes de la República de Venècia, que es considerava independent de l'Imperi, en la Terrafirma havia pres la majoria del nord-est d'Itàlia fora de la jurisdicció de l'imperi, mentre els papes reclamaven plena sobirania i independència en els estats papals a Itàlia Central. No obstant això, l'Emperador Carles V, més per la seva herència d'Espanya i Nàpols que per la seva posició com emperador, podia establir la seva dominació sobre Itàlia en major mesura que qualsevol emperador des de Frederic II. Amb ajuda francesa, evitava un intent dels prínceps italians de reafirmar la seva independència en la Lliga de Cognac, va saquejar Roma i portà al papa Medici Climent VII a la submissió, conquereix Florència on reinstal·la els Medici com Ducs de Florència (més tard, Grans Ducs de Toscana), i, a l'extinció de la família Sforza a Milà, reclama el territori com a feu imperial i instal·la el seu fill Felip II com a nou Duc.

Les reclamacions Imperials pel protectorat es van augmentar a començament del segle XVII quan el Ducat de Màntua resta vacant en 1627. Emperador Ferran II utilitzat els seus drets com cap suprem per evitar l'accés del francès Duc de Nevers al Ducat, desembocant en la Guerra de la Successió de Màntua, una part de la Guerra dels Trenta Anys. Al segle XVIII, durant el Guerra de Successió Espanyola, les reclamacions imperials sobre el protectorat s'utilitzaven una altra vegada embargar Màntua en 1708, que estava annexionat pels Habsburgs al novament conquerit Ducat de Milà.

Això era l'últim ús notable de poder Imperial, com a tal, a Itàlia. Els austríacs retenien el control de Milà, i intermitentment, uns altres territoris (principalment Toscana des de 1737), però les reclamacions del cap feudal suprem havien pràcticament desaparegut. Es mantenien, però, les reivindicacions de l’Arquebisbe de Colònia per ser "Arxicanceller d'Itàlia". Durant les Guerres Revolucionàries Franceses, els austríacs varen ser expulsats d'Itàlia per Napoleó Bonaparte, que instal·là un conjunt de repúbliques al nord d'Itàlia. Aquesta reorganització imperial feta entre 1799-1803 no deixava cap espai per reclamacions Imperials a Itàlia - fins i tot l'Arquebisbe de Colònia se n'havia anat, secularitzat junt amb els altres prínceps eclesiàstics. En 1805, mentre l'Imperi encara existia, Bonaparte, a hores d'ara Emperador Napoleó I, reclamà la corona d'Itàlia per a si mateix, col·locant-se la Corona fèrria de Llombardia al seu cap a Milà. El propi Imperi s'abolia l'any següent, acabant l'existència fins i tot teòrica del Regne d'Itàlia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]