Northúmbria

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Regne de Northúmbria)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el regne de l'edat mitjana. Si cerqueu el comtat del nord-est d'Anglaterra, vegeu «Northumberland».
Norþanhymbra (anglès antic)
Regne de Northúmbria

Part de l'Heptarquia anglosaxona

Bandera
Bandera
653 – 867 Flag of Scotland.svg
Flag of England.svg
Bandera

període danès

867 – 954

de}}}

Bandera

Ubicació de
Regne de Northúmbria dins Gran Bretanya.
Capital Bamburgh (nord)
York (sud)
Whitby
55° 00′ N, 2° 30′ E / 55.000°N,2.500°E / 55.000; 2.500Coord.: 55° 00′ N, 2° 30′ E / 55.000°N,2.500°E / 55.000; 2.500
Idioma oficial northumbri (dialecte de l'anglès antic)
Religió cristianisme
Moneda tyrmisa, saceatta, styca

1r període històric

edat mitjana
 • Establiment 653
 • Dissolució 21 de març de 867
Forma de govern monarquia
rei
 • 653—670 (primer) Oswiu
 • 866—867 (últim anglosaxó) Aella
 • ?-954 (últim danès) Eric el Sanguinari
Història: 2n període
 • Restabliment 867
 • Dissolució 954

Northúmbria (en antic anglès Norþanhymbra) va ser un dels regnes menors constituïts pels angles, tal com va mencionar al segle XII Henry de Huntingdon. El seu nom reflecteix la seva situació al nord del riu Humber, al nord-est de l'actual Anglaterra. Formava part de l'heptarquia (set regnes) dels anglosaxons i juts, pobles que envaïren Gran Bretanya al segle V, uns setanta anys després d'haver estat abandonada per les legions de Roma. Es va crear a partir de la unió d'altres dos regnes menors, Bernícia i Deira. Va tenir el seu zenit al segle VII, i el seu territori va arribar a estendre's fins a les Highlands d'Escòcia al nord i fins a Gal·les, a l'oest, des del riu Humber al fiord de Forth. Durant un temps va pertànyer al Danelaw i va estar governada per reis danesos fins que el rei Egbert de Wessex va iniciar la campanya el 829 per fer fora els víkings i els northumbris van acceptar Etelstan d'Anglaterra com a rei seu.[1]

Actualment, Northúmbria és el nom de la regió nord-est d'Anglaterra i existeix la Universitat de Northúmbria amb seu a Newcastle. El nom també ha estat adoptat per la Junta de Turisme d'Anglaterra per a referir-se al nord-est d'Anglaterra.

Formació de l'estat de Northúmbria[modifica | modifica el codi]

El primer intent de crear aquest regne es va produir quan Etelfred de Bernícia va annexar per la força el regne veí de Deira l'any 604.[2] Edwin, príncep de Deira, va cercar refugi primer a Mèrcia i després a l'Ànglia de l'Est. Amb el suport de Raedwald va tornar i es va enfrontar a Etelfred, al qual va derrotar en la batalla del riu Idle el 616. En aquesta batalla Etelfred va morir a mans de Raedwald i Edwin el va succeir en el tron adoptant per primera vegada el títol de rei de Northúmbria.[3] El reialme encara no existia com a entitat consolidada i a la mort d'Edwin, es va tornar a dividir en els seus components, amb reis diferents per a Deira i Bernícia.

La veritable creació de Northúmbria es va produir amb Oswiu, rei de Bernícia, que no va perdonar que el seu nebot, Etelwald de Deira, donés suport a Penda de Mèrcia quan aquest va envair el seu regne amb intenció de conquerir-lo el 655. Després de derrotar Penda en una batalla a Winwaend, Oswiu va fer fora Etelwald, sense importar-li que en el darrer moment no hagués participat en la batalla.[4] En endavant Deira i Bernícia serien considerades regions de Northúmbria.

La capitalitat va estar repartida: Bamburgh per als territoris del nord, York per als territoris del sud i, al segle VII el monestir de Whitby, situat a prop de York, va ser punt d'importants reunions. El 664 es va convocar a Whitby un sínode, al qual van acudir bisbes de diferents països anglosaxons. L'objectiu era evitar la dualitat de ritus que s'estaven fent servir en el culte cristià: el ritu romà i el ritu celta; finalment va sortir escollit el romà.[5] York va anar guanyant protagonisme quan la seu bisbal es va traslladar de Lindisfarne a York després d'aquest sínode.

Del lideratge al declivi[modifica | modifica el codi]

Restes de l'abadia de Whitby
Moneda de Northúmbria devaluada.

Northúmbria va ser un país predominant en l'heptarquia anglosaxona amb Osvald i sobretot amb Oswiu que va ser reconegut com a bretwalda i també per ser els líders en la propagació del cristianisme entre els altres regnes.[6] El declivi va començar quan, passada la dècada del 650, Wulfhere de Mèrcia no va acceptar el lideratge de Northúmbria.[7][8][9][10] El 685, l'exèrcit de Northúmbria va patir una desastrosa derrota en la batalla de Nechtansmere contra els pictes. El rei Egfrid, fill d'Oswiu hi va morir, i el poder que tenia en la frontera nord va quedar greument malmès.[11] El pacífic regnat d'Aldfrith, germanastre d'Egfrid i successor seu, no va poder recuperar la situació perduda. A la seva mort, el 704 va començar un període d'inestabilitat, les lluites per assolir el poder van fer que els reis que van seguir tinguessin governs curts i sovint acabessin destituïts pels representants de la noblesa i el clergat. es conserven cartes escrites per Alcuí de York a Etelred I, un dels reis desposseïts, criticant-li la seva mala conducta i mal govern. El 793 el monestir de Lindisfarne va ser atacat pels víkings i també d'això es va culpar al rei.[12][13]

Això va acabar afectant l'economia; durant el regnat d'Eanred(c. 810 – c. 850) es van començar a encunyar monedes més petites, les anomenades styca, que tenien un menor contingut de plata i en la següent generació es va substituir la plata per un aliatge de zinc.

De l'etapa danesa a comtat d'Anglaterra[modifica | modifica el codi]

El 867, el gran exèrcit pagà va derrotar Osberht de Northúmbria i Deira va passar a ser una província del Danelaw, anomenada Jòrvik. Bernícia va mantenir-se independent fins que el 927 tota Northúmbria es va sotmetre al rei saxó Etelstan, sota el nom d'Anglaterra.[14] A la mort d'Etelstan el 939, l'àrea de York va tornar a ser disputada entre els saxons i els víkings, situació que va perdurar fins a l'expulsió del darrer rei danès en aquestes terres el 954, Eric el Sanguinari.[15]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Creu de Ruthwell

Northúmbria, en la seva època d'esplendor, va ser un centre cultural i artístic en relació a la religió. Al començament el regne va ser evangelitzat per monjos irlandesos que tenien la seva base a Iona, en l'actual Escòcia. Aquests van fundar un monestir a Lindisfarne, a la costa est, on sant Aidan va ser un exemple d'espiritualitat. En aquest monestir es van formar figures influents com Wilfrid i Cuthbert. Benedict Biscop, d'origen noble, va visitar Roma i amb els seus donatius va posar aquest monestir per davant del de Canterbury, a Kent. Altres figures importants van ser Ceolfrith, i Beda, aquest segon un destacat cronista i conseller de reis. a Northúmbria es va crear un estil artístic propi, barreja de l'art celta brità, amb influència picta i bizantina, pel que fa a la decoració de llibres; un exemple són els Evangelis de Lindisfarne, els Evangelis de sant Cuthbert. Quan a l'escultura se'n conserven la creu de Ruthwell i la creu de Bewcastle. A Bedale es va trobar un tresor amb joies de plata i or del segle IX.

Reis anglosaxons de Northúmbria[modifica | modifica el codi]

Regnat Nom Notes
593 - 616 Etelfred Primer rei de Nothúmbria. Rei de Bernícia que conquistà Deira.
616 - 12 d'octubre del 632 Edwin Rei de Deira, que es convertí en monarca de Northúmbria i per tant també de Bernícia. Morí en batalla.
634 - 5 d'agost del 641 Osvald Fill d'Etelfred.
654 - 15 de febrer del 670 Oswiu Fill d'Etelfred.
Febrer de 670 - 20 de maig de 685 Egfrid Fill d'Oswiu.
20 de maig de 685 - 14 de desembre de 704 Aldfrith Germanastre d'Egfred.
Finals de 704 - principi de 705 Eadwulf Usurpà el tron.
705 - 716 Osred Fill d'Aldfed.
716 - 718 Coenred
718 - 29 de maig del 729 Osric Fill d'Aldfred. Adoptà Ceolwulf com a hereu.
729 – tardor del 731 Ceolwulf Per un fallit cop d'estat l'any 731 deixà el tron per un cert temps.
731 – hivern del 737/8 Ceolwulf Abdicà per fer-se monjo.
737 - 758 Edbert Cosí de Ceolwulf. Abdicà i es va fer monjo.
758 - 759 Oswulf
(Osulf)
Assassinat.
759 - 765 Ethelwald Moll Destronat.
765 - 774 Alhred Destronat i exiliat.
774 - 779 Ethelred I Destronat.
779 - 23 de setembre de 788 Elfwald I Assassinat.
788 - 790 Osred II Destronat i exiliat.
790 - 18 d'abril de 796 Ethelred I Reprengué el tron.
796 Osvald S'exilià després de regnar només 27 dies.
14 de maig de 796 - 806/8 Eardwulf Destronat.
806/8 - 808/10 Elfwald II
808 - 810 Eardwulf Reprengué el tron.
810 - 841 Enred Fill d'Eardwulf.
840/1 - 844 Ethelred II Destronat.
844 Redwulf Usurpador del tron.
844 - c. 848/9 Ethelred II Reprengué el poder.
C. 848/9 - 862/3 Osberht Destronat.
862/3/7 - 21 de març de 867 Aella Usurpador, assassinat pels danesos amb Osberht.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Keynes, 2001, p. 61.
  2. Venning, 2013, p. 16.
  3. Forrester, 1853, p. 56.
  4. Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, llibre III, capítol 24
  5. Colgrave, 1968, p. 9.
  6. Yorke, 1990, p. 82,105.
  7. Higham, 1997, p. 245.
  8. Kirby, 2000, p. 114–115.
  9. Higham, 1995, p. 99.
  10. Brown; Farr; Yorke, 2005, p. 29.
  11. Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, llibre IV, capítol 26
  12. Stenton, 1971, p. 93.
  13. Williams, 2004, p. 173.
  14. Holdsworth, 2014, p. 340–341.
  15. Hall, 2014, p. 518–520.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Brown, Michelle P.; Farr, Carol A; Yorke, Barbara. «The Origins of Mercia». A: Mercia: An Anglo-Saxon Kingdom in Europe. Bloomsbury Publishing, 2005. 
  • Colgrave, Bertram (trad). The Earliest Life of Gregory the Great by an anonimous monk of Whitby. Cambridge University Press, 1968. 
  • Forrester, Thomas. The chronicle of Henry of Huntingdon, 1853. 
  • Keynes, Simon. «Edward, King of the Anglo-Saxons». A: Edward the Elder 899-924. Routledge, 2001. ISBN 0-415-21497-1. 
  • Kirby, D P. The Earliest English Kings. Psychology Press, 2000. 
  • Hall, R A. «York». A: The Wiley Blackwell Encyclopaedia of Anglo-Saxon England (2 ed.). Wiley Blackwell, 2014. ISBN 978-0-631-22492-1. 
  • Higham, N.J.. The Kingdom of Northumbria AD 350–1100. Sutton, 1993. ISBN 0-86299-730-5. 
  • Higham, Nick. The Convert Kings: Power and Religious Affiliation in Early Anglo-Saxon England. Manchester University Press, 1997. 
  • Holdsworth, Philip. «Northumbria». A: The Wiley Blackwell Encyclopaedia of Anglo-Saxon England (2 ed.). Wiley Blackwell, 2014. ISBN 978-0-631-22492-1. 
  • Rollason, David W. Northumbria, 500–1100: Creation and Destruction of a Kingdom, 2003. ISBN 0-521-81335-2. 
  • Stenton, Frank M. Anglo-Saxon England. Oxford UP, 1971. ISBN 0-19-280139-2. 
  • Venning, Timothy. The Anglo-Saxon Age. Pen and Sword, 2013. 
  • Williams, Mark F. The Making Of Christian Communities in Late Antiquity and the Middle Ages. Anthem Press, 2004. 
  • Yorke, Barbara. Kings and Kingdoms in Early Anglo-Saxon England. Seaby, 1990. ISBN 1-85264-027-8. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Northúmbria Modifica l'enllaç a Wikidata