Regne de Sabà
𐩪𐩨𐩱 (mul)  | |||||
| Tipus | estat històric | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||
| |||||
| Capital | Marib Sirwah (en)  Sanà | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | llengua sabea | ||||
| Religió | religion in pre-Islamic Arabia (en) | ||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | 1000 aC | ||||
| Dissolució | 275 | ||||
| Següent | himiarites | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
El Regne de Sabà (àrab: سبأ, Sabaʾ; hebreu: שְׁבָא, Šəḇāʾ; gueez: ሳባ, Saba) és un regne mencionat a l'Antic Testament i a l'Alcorà com un regne molt ric, conegut per la seva reina Makeda, la cèlebre reina de Sabà, que hauria visitat el rei Salomó. La localització exacta d'aquest regne és desconeguda, però es pensa que podia haver estat al Corn d'Àfrica i part de la península Aràbiga. També és possible que s'hagi confós amb el Regne d'Axum que, de fet, tenia la capital en l'actual Etiòpia, i fou molt pròsper i conegut tant en l'antiguitat com en temps posteriors. La tradició àrab diu que Marib fou fundada per Sem, el fill gran de Noè.
Història
[modifica]La fase formativa dels sabeus es pot situar a la darrera part del segon mil·lenni aC i es va completar al segle x aC, quan apareix un alfabet plenament desenvolupat combinat amb la capacitat tecnològica per construir complexos arquitectònics i ciutats. Hi ha un cert debat sobre el grau en què la sortida de la fase formativa va ser canalitzada per processos endògens, o per la transferència de tecnologies des d'altres centres, potser a través del comerç i la immigració. Originalment, els sabeus formaven part de "comunitats" (anomenades shaʿbs) a la vora del desert de Sayhad.[1]. Molt aviat, a principis del primer mil·lenni aC, els líders polítics d'aquesta comunitat tribal van aconseguir crear una gran comunitat de shaʿbs que ocupava la major part del territori de l'Aràbia del Sud i van adoptar el títol de "Mukarrib dels sabeus".[2]
El temple més antic de la península Aràbiga, anomenat Mahram Bilqus, o palau de la reina de Sabà, es trobava a Ma'rib, al sud de l'actual Iemen. En aquesta zona, es van fer les obres de rec més important, i en destaca el gran embassament de Marib, que hauria existit entre finals del segle viii aC i el VI dC i permetia regar 100 km². Al final del segle viii aC, el regne ja tenia com a ambició controlar l'Aràbia del Sud, com resulta de la inscripció trobada a Sirwah del rei Yathi-amar Watar fill de Yakrubmalik, que està datada vers 715 aC. Yathi-amar Watar va donar suport militar a alguns estats i va fer expedicions contra d'altres: va ajudar Nashan contra Kaminahu i va fer aliança amb Qarnaw o Qarna, després capital de Ma'in. Cap al sud de Marib, on hi havia diverses ciutats estat o tribus independents que es disputaven Qataban i Awsan, va sostenir aquest darrer regne contra el primer i va fer expedicions contra els petits regnes de Tamna, Radman, Dahas, i d'altres de situació encara desconeguda, on van deposar els reis per nomenar d'altres de favorables. Sota el rei Karib-il Watar, successor de Yathi-amar, que devia regnar vers el 700 aC, l'objectiu estava aconseguit, i a partir de llavors els seus antics aliats Nashan i Awsan van esdevenir els seus rivals i enemics, i cal suposar que hi va haver enfrontaments militars, ja que l'arqueologia ens diu que Nashan fou saquejada i en fou destruït el palau; el rei Sumhuyafa Yasirân hauria estat mantingut en el poder com a vassall; les ciutats dependents de Nashan, com Nashq i Manhayat, van passar a control de Sabà i algunes foren cedides a Kaminahu i Haram, que devien ser aliats segurs. Ma'in i Barakish apareixen també sota control sabeu. Aquestos van arribar en els seus atacs fins més al nord, a les regions de Muhamir, Najran i Amir.
El rei d'Awsan va agafar el títol de mukarrib i va estendre la seva autoritat cap al uadi Bayhan, a l'oest, i cap al uadi Hadramaut a l'est, cosa que va provocar la intervenció de Sabà, que va derrotar els ausanites. El seu territori fou concedit en gran part a Qataban, que s'havia aliat a Sabà igual que l'Hadramaut. Encara els reis que van governar després de Karib-il Watar van seguir aquesta política expansiva al llarg del segle vii aC, ara contra Ma'in i Barakish, i també a la regió de Nadjran i al sud contra Qataban. A l'altre costat de la mar Roja, van establir una colònia probablement al llarg d'aquest segle.
Els sabeus van perdre la seva influència progressivament. Fins al segle v aC, exercien el domini sobre Aràbia del Sud, però a partir d'aquest segle el perden en favor del Regne de Ma'in. Una certa influència reapareix a la segona meitat del segle iv aC, però després Marib hauria estat destruïda al segle iii aC. Hom considera que aquesta ciutat, reconstruïda entre els segles II aC i I aC, era la capital de l'antic regne si la identitat de l'estat dels sabeus i el Regne de Sabà és correcta. Situada en un emplaçament estratègic, Sabà va florir gràcies al comerç de mercaderies procedents d'Àsia i Àfrica, com ara el cafè de la regió etíop de Kefa. Les inscripcions de Marib permeten conèixer el nom dels reis de Sabà, però la repetició de noms que han de ser de temps diferents i l'absència de dades en alguns moments només en permet una relació fragmentaria i, fins a trobar millors fonts, cal desistir d'una ordenació cronològica.
Segons sembla, Sabà era una societat matriarcal, en què el poder polític passava per successió dinàstica per via femenina. Probablement, la població del regne era una barreja de pobles africans (com ara els jangers d'Etiòpia) i àrabs (com els iemenites). De fet, segons diversos estudis de filologia, les llengües semítiques de l'Orient Mitjà es van originar a partir d'antics parlars d'Etiòpia. Alhora, existeixen nombrosos exemples de societats i grups ètnics a l'Àfrica oriental amb una gran tradició matriarcal.
Sota els sabeus, el comerç i l'agricultura van florir i van portar riquesa i prosperitat, i per això fou coneguda pels clàssics com Arabia Felix. August hi va enviar una expedició militar manada per Eli Gal, vers el 26 aC, que va assetjar Marib i en va destruir una part, però es va haver de retirar per manca d'aigua i queviures. Un segle després d'això, el regne va caure probablement sota sobirania d'Himyar (tot i existir un rei de Sabà, el rei d'Himyar o Dhu-Raydan es titulava "rei de Sabà i Dhu-Raydan", i va aparèixer un regne sabeu a Gurat annexionat pels himiarites a la meitat del segle iii. La situació de vassallatge de Sabà va durar fins a l'annexió final en una data desconeguda entre el 250 i poc després del 300. Els cultius més importants del regne eren les espècies i les plantes aromàtiques, incloent-hi encens i mirra, que s'exportaven a la Mediterrània, a l'Índia i a Abissínia en camells o vaixells, i que tenien un preu alt en els mercats. El trencament de l'embassament vers el 570, quan ja feia temps que no s'hi feia manteniment, bé perquè no es podia o perquè la societat ja s'estava desestructurant, va posar final a la civilització i l'emigració de milers de persones cap al nord.
Cronologia
[modifica]No tots els historiadors estan d'acord en la cronologia a adoptar, però darrerament sembla imposar-se l'anomenada "llarga", que situa l'inici de les ciutats estat del Djawf Ibn Nasir al segle viii. A Yala (al-Durayb), al sud-oest de Marib, s'han trobat uns texts del segle viii aC segons datació per radiocarboni, que esmenten sobirans sabeus mencionats tanmateix per les fonts assíries; altres descobriments a al-Sawda i a Raybun (uadi Hadramaut) reforcen aquesta identificació/datació i fan pensar que l'escriptura sud-aràbiga s'hauria fixat de manera definitiva a l'entorn del segle viii aC, tot i que hi ha inscripcions dels segles ix i x aC (i alguns indicis del segle xi aC, però grafits o lletres soltes sense cap inscripció significativa). Entre el segle xiii aC, quan es va inventar a Fenícia, i el segle xi aC, l'alfabet va fer el seu camí coincidint en la transició entre l'edat del bronze i l'edat del ferro, i entre el segle xi i el segle ix aC l'escriptura sud-aràbiga fou elaborada en la seva forma final.
Llista de reis que apareixen a les inscripcions (ordre desconegut)
[modifica]- Mukarribs (Grans Sacerdots, literalment "federadors") vers 1000-750 aC
- Kariba-il I (* Kariba-il Bayin I? o * Kariba-il Watar I?)
- Yada’il Yanif ben Kariba-il (Yada’il I)
- Karib-il Bayin II
- Kariba-il II Watar II
- Kariba-il Watar III
- Kariba-il Watar IV
- Kariba-il Watar V
- Yada-il Yanuf
- Samahu Ali (Samahu 'Ali Darih I ben Yada’il Yanuf ?)
- Samahu Ali Darih II
- Samahu Ali Yanuf I (Samahu Ali I)
- Samahu Ali Yanuf II (Samahu Ali II)
- Samahu Ali Yanuf III
- Samahu Ali Yanuf IV
- Samahu Ali Yanuf V
- Yada-il Darih (Yada-il Darih I, Darih)
- Yada-il Bayin I
- Yada-il Bayin II (Yada-il II)
- Yada-il Bayin III (Yada I)
- Yada-il Bayin IV (Yada II)
- Yada-il Watar I
- Yathi-amar Watar I (Yathi-amar I)
- Yathi-amar Watar II (Yathi-amar II)
- Yathi-amar Bayin I
- Yathi-amar Bayin II
- Yathi-amar Bayin III (Yathi-amar III)
- Yathi-amar Bayin IV (Yathi)
- Dhamar Ali Watar (Dhamar Ali I)
- Dhamar Ali Yanuf (Dhamar I)
- Yakrib (Yaqrub Malik Darih)
- Yaqrub Malik Watar I
- Yaqrub Malik Watar II
- Samah
- Il-Sharah I
- Il-Sharah II
- Wahb-il (Wahb-il Yahuz)
- Il-Karib Yuhanim
- Anmar Yuhan'im
- Nasha-Karib Yuhamin
- Nasir Yuhan'im
- Yarim Ayman I vers 80-60 aC
- Alhan Nahfan vers 60 aC
- Farum Yanhab
- Yarim Ayman II vers 35-25
- Shairum Awtar vers 25 aC
- Yazil Bayin vers 25 aC
- Ilasharah Yahdub vers 25 aC
- Dhamar Ali Bayin I vers 15 aC
- Yadail Darih II vers 10 aC-10 dC
- Yathi-amar Watar III vers 10-20
- Yada-il Watar II vers 20-30
- Dhamar Ali Bayin II vers 30-60
- Karib-il Watar Yuhanim vers 60-75
- Dhamar Ali Darih (Dhamar II ?) vers 75-85
- Ilasharah Yahdub vers 85-100
- Domini Himiarita vers 100-300, annexió vers el 300.
- Kurb ail Watur ibn Thamar ibn Ali ?
- Yas'a ?
- Bahab-l Yahuz vers 100-130
- Anmar Yuhamin vers 130-140
- Kariba-il Watar Yuhamin vers 140-170
- Rabb Shams Nimran vers 170-190
- Sahr Autar vers 190-200
- Lahayatat Yarham vers 200-?
Societat
[modifica]Els déus
[modifica]
Les limitacions en les proves disponibles impedeixen una reconstrucció completa del món religiós dels antics regnes del sud d'Aràbia. Si bé moltes de les inscripcions conegudes parlen de déus, la majoria només transmeten el nom de la divinitat sense descriure'n la naturalesa, funció o culte. No se sap, per exemple, si aquests regnes tenien un déu de la guerra o un déu del món subterrani. Tanmateix, les relacions familiars entre els déus sí que s'esmenten amb freqüència.[4]
Sabà tenia cinc déus al seu panteó: Almaqah, Athtar, Haubas, Dhat-Himyam i Dhat-Badan.[1] Els tres primers són masculins i els dos últims, femenins.[5]
El déu suprem del panteó i déu nacional de Sabà era Almaqah i el seu culte se centrava al temple d'Awwam.[6] L'expansió militar de Sabà va permetre difondre el seu culte, com quan es va construir un temple dedicat a Almaqah a Nashshan, després que fos conquerida per Saba. La menció d'Almaqah al Jawf també indica el paper polític que va jugar Sabà en aquella vall. La naturalesa del déu no està del tot clara, però alguns investigadors han plantejat la hipòtesi que Almaqah fos déu de la lluna.[7]
Els tres primers són masculins i els dos últims són femenins.[5] El déu suprem del panteó, i el déu nacional de Sabà, era Almaqah, el culte del qual se centrava al temple d'Awwam.[6] La victòria militar va ajudar a difondre aquest culte, com quan es va construir un temple dedicat a Almaqah a Nashshan després de ser conquerit per Sabà. La menció d'Almaqah al Jawf també indica el paper polític que va jugar Sabà en aquella vall. La naturalesa del déu no està del tot clara, però alguns investigadors han plantejat la hipòtesi que Almaqah és un déu de la lluna.[7]
Athtar no es limitava a Sabà, sinó que era el déu comú del panteó sud-aràbic durant la seva era politeista.[8] Athtar també va ser el gran déu del panteó sabeu, abans de ser substituït per Almaqah.[5] En general, però, les deïtats sud-aràbiques són específiques d'una regió i no tenen paral·lels en altres llocs del Pròxim Orient. Les representacions antropomòrfiques dels déus falten completament des del període sabeu antic, i només comencen a aparèixer amb l'inici de les influències hel·lenístiques i romanes a principis de l'era cristiana.[9][10]
El rei
[modifica]Els antics reis del sud d'Aràbia van construir grans obres públiques, tenien vincles especials amb els déus legitimats a través de ritus que només ells podien dur a terme i dirigien els seus exèrcits durant la batalla. Se'ls representa com a guerrers valents, adoradors pietosos i constructors actius. Els pares del rei rarament es testimonien de manera independent. La funció del rei era diferent del paper del xeic. La Geografia d'Estrabó afirma que a la regió la successió de reis no era familiar, una afirmació que es confirma en part per les inscripcions. Els reis del sud d'Aràbia no van apel·lar a la seva genealogia ni als èxits dels seus pares per legitimar el seu propi govern.[11] Només a finals de la història sabea, a partir de la segona meitat del segle II dC, va aparèixer una veritable successió dinàstica de pare a fill, i només va durar dues generacions.[12]
El rei sabeu era anomenat mukarrib ('federador') més sovint que malik ('rei') entre els segles VIII i VI aC, per indicar la seva hegemonia sobre els seus veïns. Quan Sabà va decaure després del segle VI aC i el territori sabeu es va contraure al que era abans de les conquestes de Karib'il Watar, el títol de mukarrib va ser substituït pel de malik.[13] En els primers segles de Sabà, el títol del rei era una combinació d'un nom i un epítet. Tots els títols es van triar d'una combinació de sis possibles noms (Dhamar'ali, Karib'il, Sumhu'alay, Yada"il, Yakrubmalik i Yitha'amar) i quatre possibles epítets (Bayan, Dharih, Watar i Yanu). La repetició dels noms ha causat dificultats als historiadors que intenten determinar la successió relativa dels reis (fins i tot quan estan testimoniats) i planteja preguntes sobre quins eren els noms personals de cada rei.[14] Una pràctica similar va tenir lloc al regne veí d'Hadhramaut.[15] En els segles previs a l'era cristiana, això va canviar, els reis van començar a identificar-se amb el seu nom real i les reconstruccions de la cronologia sabea es van simplificar.[16]
L'accés al tron sabeu requeria el consentiment dels sabeus, els qayls i l'exèrcit, en una inscripció. El cos legislatiu s'estenia més enllà del rei, incloent-hi altres funcionaris. Els monarques sabeus no imposaven impostos, sinó que obtenien la seva riquesa de terres reials, cossos de guerra i lloguers dels clients. El servei militar podia ser obligat i es podien fer sol·licituds financeres amb l'objectiu de finançar obres de construcció. Els delmes dels terrenys dels temples anaven als propis temples, no al monarca.[17]
El rei de Sabà no va ser deificat. L'únic cas conegut de deificació de les cultures antigues del sud d'Aràbia és el del Regne d'Awsan durant la seva fase de ressorgiment.[18]
La tribu
[modifica]En el sistema tribal sud-aràbic, es creava un avantpassat fictici compartit i els membres de la tribu es coneixien com els fills del déu nacional (en el cas de Sabà, són fills d'Almaqah). Els estats i tribus aliats s'anomenaven germans. Les tribus es dividien en llinatges i subllinatges, reflectits pels noms dels membres. El nom propi individual apareix juntament amb el patronímic, el nom del llinatge i el nom de la tribu, amb l'excepció de les inscripcions funeràries, on el nom individual es testimonia sol. A les zones més properes al desert, el cognom era més privilegiat i es mencionava habitualment, i el nom tribal es mencionava menys. La identitat personal només tornava al nom del pare, a diferència del nord d'Aràbia en el mateix període o del període islàmic posterior, on s'utilitza una llarga seqüència d'avantpassats per identificar una figura. La identitat també es referia al regne al qual es pertanyia (sabeus, qatabanians), no a una construcció geogràfica més àmplia (com sud-aràbic).[19]
Cultura
[modifica]Llengua
[modifica]El sabaic era la llengua parlada del Regne de Sabà. Geogràficament, el sabaic es parlava a Sabà, igual que el qatabànic es parlava a Qataban i l'hadraumític es parlava a Hadhramaut. L'única excepció a això és el minaic, que està documentat molt més enllà del territori geogràfic del seu regne corresponent, Ma'in. Aquestes quatre llengües comparteixen i es distingeixen per una sèrie de característiques lingüístiques. La documentació del sabaic és la millor de qualsevol llengua de l'antic sud-aràbic, documentada en totes les fases de la història de Sabà.
Tradició islàmica
[modifica]La història de la visita de la Reina de Sabà a Salomó es tracta a l'Alcorà 27 :15–44.[20]
_Enthroned_-_Walters_W6313A_-_Full_Page.jpg)
El nom de Sabà' s'esmenta a l'Alcorà a la sura 5:69, la sura 27 :15-44 i la sura 34 :15-17. La sura 34 s'anomena Sabaʾ. La seva menció a la sura 5 fa referència a la zona en el context de Salomó i la Reina de Sabà, mentre que la seva menció a la sura 34 fa referència a la inundació de la presa. També hi ha un epítet, Qawm Tubbaʿ o 'Gent de Tubbaʿ' (sura 44:37, sura 50 :12-14) que alguns exegetes han identificat com una referència als reis de Sabà.[20]
Comentaristes musulmans com ara al-Tabarí, Az-Zamakhxarí i al-Baydawi complementen la història en diversos punts. El nom de la reina es dóna com a Bilqis, probablement derivat del grec παλλακίς o de l'hebraitzat pilegesh, concubina.[21] Segons alguns, es va casar amb la reina, mentre que altres tradicions afirmen que la va donar en matrimoni a una tubba de Hamdan.[22] Segons la tradició islàmica representada per Al-Hamdaní, la reina de Sabà era filla d'Ilsharah Yahdib, el rei himiarita de Najran.[23] Tot i que l'Alcorà i els seus comentaristes han conservat el primer reflex literari de la llegenda completa de Bilqis, hi ha pocs dubtes entre els estudiosos que la narrativa deriva d'un midrash jueu.[22]
Les històries bíbliques de la reina de Sabà i els vaixells d'Ofir van servir de base per a les llegendes sobre els israelites que viatjaven al seguici de la reina de Sabà quan va tornar al seu país per criar el fill que havia tingut amb Salomó.[24] Hi ha una tradició musulmana que els primers jueus van arribar al Iemen en l'època del rei Salomó, després de l'aliança politicoeconòmica entre ell i la reina de Sabà.[25]
L'erudit otomà Mahmud al-Alusi va comparar les pràctiques religioses del sud d'Aràbia amb l'islam al seu Bulugh al-'Arab fi Ahwal al-'Arab.
| « | Els àrabs durant el període preislàmic solien practicar certes coses que estaven incloses a la xaria islàmica. Per exemple, no es casaven amb una mare i la seva filla. Consideraven que casar dues germanes simultàniament era el crim més atroç. També censuraven qualsevol que es casés amb la seva madrastra i l'anomenaven dhaizan. Feien el pelegrinatge major hajj i el pelegrinatge menor umra a la Kaaba, realitzaven la circumambulació al voltant de la Kaaba tawaf, corrien set vegades entre els monts Safa i Marwa sa'y, llançaven pedres i es rentaven després de les relacions sexuals. També feien gàrgares, s'oloraven aigua al nas, es tallaven les ungles, es treien tot el pèl púbic i realitzaven la circumcisió ritual. De la mateixa manera, tallaven la mà dreta d'un lladre i lapidaven els adúlters.[26] | » |
Segons l'erudit religiós medieval al-Shahrastani, els sabeus acceptaven tant el món sensible com l'intel·ligible. No seguien les lleis religioses, sinó que centraven el seu culte en entitats espirituals.[27]
Tradició etíop i iemenita
[modifica]A l'obra cultural etíop medieval anomenada Kebra Nagast, Sabà es trobava a Etiòpia. Alguns estudiosos assenyalen, doncs, una regió del nord de Tigray i Eritrea que abans es va anomenar Saba (després anomenada Mèroe), com a possible vincle amb la Sabà bíblica. Donald N. Levine enllaça Sheba amb Shoa (la província on es troba l'actual Addis Abeba) a Etiòpia.
Les genealogies tradicionals iemenites també esmenten Saba, fill de Qahtan ; els primers historiadors islàmics van identificar Qahtan amb el Yoqtan (Joctan), fill d' Éber (Hūd) a la Bíblia hebrea (Gènesi 10:25-29). A James A. Montgomery li costa creure que Qahtan fos el Joctan bíblic basant-se en l'etimologia.[28][29]
Referències
[modifica]- 1 2 Robin, 2002, p. 51–52.
- ↑ Korotayev, Andrey. Pre-Islamic Yemen (en anglès). Wiesbaden: Harrassowitz Verlag, 1996, p. 2-3. ISBN 3-447-03679-6.
- ↑ «DASI: Digital Archive for the Study of pre-islamic arabian Inscriptions: Object details». dasi.cnr.it. [Consulta: 17 gener 2025].
- ↑ Avanzini, 2016, p. 51–52.
- 1 2 3 Robin, 2020, p. 24.
- 1 2 Maraqten, 2021, p. 109.
- 1 2 Avanzini, 2016, p. 50–51, 96.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 49.
- ↑ Nebes, 2023, p. 336.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 96.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 53–57.
- ↑ Arbach, Schiettecatte i Al-Ḥajj, 2021.
- ↑ Schiettecatte, 2024.
- ↑ Robin, 2002, p. 52.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 56.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 57.
- ↑ Hoyland, 2002, p. 120.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 57, 201.
- ↑ Avanzini, 2016, p. 57–60.
- 1 2 Wheeler, Brannon M. Prophets in the Quran: An Introduction to the Quran and Muslim Exegesis. A&C Black, 2002, p. 166. ISBN 978-0-8264-4957-3.
- ↑ Georg Freytag. Lexicon arabico-latinum, 1837, p. 44a.
- 1 2 E. Ullendorff. The Encyclopaedia of Islam. 2a, 1991.
- ↑ A. F. L. Beeston. The Encyclopaedia of Islam. 2a, 1995.
- ↑ Haïm Zʿew Hirschberg. Encyclopaedia Judaica. 2a, 2007, p. 295.
- ↑ Yosef Tobi. Encyclopaedia Judaica. 2a. Gale, p. 765.
- ↑ al-Alusi, Muhammad Shukri. Bulugh al-'Arab fi Ahwal al-'Arab, Vol. 2, p. 122.
- ↑ Walbridge, John Journal of the History of Ideas, 59, 3, 1998, p. 389–403. DOI: 10.2307/3653893. ISSN: 0022-5037. JSTOR: 3653893.
- ↑ Maalouf, Tony. «The Unfortunate Beginning (Gen. 16:1–6)». A: Arabs in the Shadow of Israel: The Unfolding of God's Prophetic Plan for Ishmael's Line (en anglès). Kregel Academic, 2003, p. 45. ISBN 9780825493638.
- ↑ Maqsood, Ruqaiyyah Waris. «Adam to the Banu Khuza'ah». Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 15 agost 2015].
Bibliografia
[modifica]- Arbach, Mounir «La situation politique du Jawf au Ier millénaire avant J.-C.» (en francès). Chroniques yéménites, 11, 2003. DOI: 10.4000/cy.146 [Consulta: 15 setembre 2025].
- Avanzini, Alessandra. By land and by sea: a history of South Arabia before Islam recounted from inscriptions (en anglès). L'Erma Di Bretschneider, 2016.
- Robin, Christian Julien. «Saba' and the Sabaeans». A: Queen of Sheba, Treasures from Ancient Yemen (en anglès). The British Museum Press, 2002, p. 51–58.