Reinhold Glière
Reinhold Móritsevitx Glière (Kíiv, 11 de gener de 1875 – Moscou, 23 de juny de 1956) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog musical rus i soviètic, d'ascendència alemanya i polonesa. Format al Conservatori de Moscou, fou deixeble de Serguei Tanéiev, Mikhaïl Ippolítov-Ivànov, Anton Arenski i Jan Hřímalý i esdevingué posteriorment professor de diverses generacions de compositors, entre els quals Serguei Prokófiev, Nikolai Miaskovski, Borís Liatoixinski i Vernon Duke.[1][2]
La seva obra comprèn tres simfonies, diversos poemes simfònics, concerts, ballets, òperes, música de cambra, cançons i nombroses peces per a piano.[3] Entre les seves composicions més conegudes hi ha la Simfonia núm. 3, Ilia Múromets (1911), el ballet La rosella vermella (1927), el Concert per a arpa (1938), el Concert per a soprano coloratura (1943), el Concert per a violoncel (1946) i el Concert per a trompa (1951).[4]
Glière mantingué durant tota la seva vida un llenguatge fonamentalment tonal derivat del romanticisme rus, fins i tot durant les dècades en què l'avantguarda i posteriorment el realisme socialista transformaren profundament la vida musical soviètica.[2] La combinació d'una sòlida tècnica acadèmica, un ampli ús de melodies populars i una escriptura orquestral colorista li permeté adaptar-se al sistema cultural soviètic sense modificar radicalment el seu estil.[3]
Família i primers anys
[modifica]Glière va néixer a Kíiv, aleshores dins de l'Imperi Rus, en una família vinculada a la construcció d'instruments musicals.[1] El seu pare, Ernst Moritz Glier, havia nascut a Saxònia i emigrat a l'Imperi Rus, on treballà com a constructor d'instruments de vent; la seva mare, Józefa Korczak, procedia d'una família polonesa de Varsòvia.[2]
El seu nom de baptisme era Reinhold Ernest Glier. Cap al 1900 començà a utilitzar la forma Glière, alteració que posteriorment originà la creença errònia que la família tenia ascendència francesa o belga.[2] Les investigacions biogràfiques modernes han establert, però, l'origen saxó del seu pare i el polonès de la seva mare.[1]
Glière començà a interessar-se especialment pel violí durant la infantesa i a catorze anys ja realitzava els primers intents de composició.[2] El 1891 ingressà a l'Escola de Música de Kíiv, on estudià violí, entre altres professors, amb el violinista txec Otakar Ševčík.[3]
Conservatori de Moscou
[modifica]El 1894 ingressà al Conservatori de Moscou, una de les institucions centrals de la vida musical russa de finals del segle XIX.[1] Hi estudià contrapunt amb Serguei Tanéiev, composició amb Mikhaïl Ippolítov-Ivànov, harmonia amb Anton Arenski i Gueorgui Conus i violí amb Jan Hřímalý.[2]
La formació amb Tanéiev fou especialment important. Glière adquirí una disciplina contrapuntística rigorosa i un domini de les grans formes tradicionals que continuarien essent fonamentals durant tota la seva carrera.[2] Ippolítov-Ivànov, per la seva banda, reforçà el seu coneixement de la tradició nacional russa i de l'orquestració.[3]
Durant els estudis va començar a produir música de cambra amb regularitat. Entre les primeres obres hi ha el Sextet de corda núm. 1 en do menor, op. 1, el Quartet de corda núm. 1 en la major, op. 2, i l'Octet de corda en re major, op. 5, dedicat a Hřímalý.[4] El 1900 completà també la Simfonia núm. 1 en mi bemoll major, op. 8.[4]
Aquell mateix any acabà els estudis amb una medalla d'or en composició després de presentar l'obra escènica El cel i la terra, basada en Lord Byron.[2] La distinció el situà entre els joves compositors més prometedors formats al conservatori en el tombant de segle.[1]
Primeres activitats pedagògiques
[modifica]Després de graduar-se començà a ensenyar a l'Escola de Música Gnessin de Moscou.[2] Tanéiev li confià també alumnes particulars, entre els quals Miaskovski i, el 1902, un Serguei Prokófiev d'onze anys, a qui Glière impartí classes durant les estades d'estiu a la propietat familiar de Sontsovka.[2]
Prokófiev recordaria posteriorment Glière com un professor pacient i cordial que l'ajudà a sistematitzar els primers coneixements d'harmonia, forma i instrumentació sense reprimir la seva imaginació musical.[5]
Durant aquests primers anys Glière continuà escrivint música de cambra, cançons i obres orquestrals. La Primera simfonia fou seguida per la Simfonia núm. 2 en do menor, op. 25, que consolidà la seva reputació dins de la tradició simfònica russa.[2]
Berlín
[modifica]Entre 1905 i 1908 Glière residí a Berlín, on estudià direcció d'orquestra amb Oskar Fried.[1] Aquest període li permeté conèixer més directament la vida musical alemanya i ampliar la seva experiència com a director, alhora que les seves obres començaven a ser interpretades fora de Rússia.[1]
Entre els músics amb qui coincidí a Berlín hi havia Serge Koussevitzky, que el 23 de gener de 1908 dirigí l'estrena de la Segona simfonia.[2] La relació amb Kussevitski continuaria essent important en la difusió internacional de la seva música simfònica.[2]
Després de tornar a Rússia completà el poema simfònic Sireny, op. 33, inspirat en les sirenes de la mitologia grega.[1] L'obra mostra una orquestració més sensual i cromàtica que les primeres simfonies i reflecteix tant el contacte amb la música europea contemporània com una aproximació temporal al llenguatge de Claude Debussy i Richard Strauss.[2]
Ilia Múromets
[modifica]Entre 1909 i 1911 Glière compongué la seva obra simfònica més ambiciosa, la Simfonia núm. 3 en si menor, op. 42, coneguda com Ilia Múromets.[4] Inspirada en els relats èpics russos sobre el bogatir Ilia Múromets, la simfonia està concebuda en quatre moviments de caràcter programàtic i en la versió completa pot superar els setanta minuts.[2]
La partitura utilitza una orquestra de grans dimensions i combina el llenguatge postromàntic rus amb procediments associats al poema simfònic de Franz Liszt i Richard Strauss.[2] Cada moviment representa un episodi de la llegenda: la trobada d'Ilia amb Sviatogor, la lluita amb el bandoler Solovei, la cort del príncep Vladímir i la petrificació final dels bogatirs.[2]
L'obra obtingué un dels premis Glinka i es convertí en la composició de Glière més difosa internacionalment durant la primera meitat del segle XX.[2] Directors com Leopold Stokowski contribuïren a popularitzar-la, sovint mitjançant versions considerablement retallades.[3]
La Tercera simfonia representa també la culminació de la primera etapa creativa del compositor. Després d'ella Glière no tornaria a escriure cap simfonia i concentraria una part creixent de la seva activitat en el teatre, els concerts i la música relacionada amb les cultures de les diferents repúbliques soviètiques.[2]
Conservatori de Kíiv
[modifica]El 1913 Glière tornà a Kíiv per ocupar una plaça de professor a l'escola de música de la ciutat, que poc després es convertí en conservatori.[2] El 1914 en fou nomenat director, càrrec que mantingué fins al 1920.[3]
Durant aquesta etapa tingué entre els seus alumnes compositors que esdevindrien centrals per al desenvolupament de la música ucraïnesa, com Levko Revutski i Borís Liatoixinski.[2] També hi estudià amb ell Vladímir Dukelski, que posteriorment emigraria als Estats Units i adoptaria el nom artístic de Vernon Duke.[2]
Glière desenvolupà una pedagogia basada en la solidesa tècnica tradicional, amb una forta atenció al contrapunt, la forma i l'orquestració.[1] Aquest model el convertí en una figura de continuïtat entre l'escola musical russa prerevolucionària i les primeres generacions de compositors soviètics.[2]
Moscou i el període soviètic
[modifica]El 1920 retornà a Moscou i començà a ensenyar composició al Conservatori de Moscou, on exercí fins al 1941.[1] Durant aquestes dues dècades tingué una gran influència pedagògica i institucional i es convertí en una de les figures més respectades de l'ensenyament musical soviètic.[3]
A diferència de compositors més joves com Prokófiev, Dmitri Xostakóvitx o Aleksandr Mossólov, Glière no adoptà els llenguatges experimentals de les dècades del 1920 i 1930.[2] El seu estil continuà basant-se en la tonalitat, la melodia expansiva, el color orquestral i formes tradicionals, característiques que posteriorment encaixarien amb relativa facilitat dins dels principis estètics oficials soviètics.[3]
Entre 1938 i 1948 presidí el comitè organitzador de la Unió de Compositors Soviètics.[3] Malgrat aquesta elevada posició institucional, la seva trajectòria durant l'estalinisme ha estat considerada menys conflictiva que la de diversos contemporanis, ja que el seu llenguatge tradicional rarament provocà acusacions de formalisme.[2]
Música de l'Azerbaidjan
[modifica]Durant la dècada del 1920 les autoritats soviètiques impulsaren la creació de repertoris professionals vinculats a les diferents cultures nacionals de la Unió Soviètica.[2] Glière participà activament en aquest procés i realitzà diversos viatges al Azerbaidjan per estudiar la música tradicional i col·laborar amb músics locals.[3]
El resultat principal fou l'òpera Xah-Senem, op. 69, composta inicialment entre 1923 i 1925 i posteriorment revisada.[4] L'obra combina una estructura operística occidental amb melodies i elements modals procedents de la música àzeri.[2]
Aquest mètode, basat en la incorporació de materials locals dins de formes acadèmiques russes, fou aplicat posteriorment també a projectes relacionats amb l'Uzbekistan i altres repúbliques soviètiques.[3] La seva activitat contribuí al desenvolupament institucional de diverses escoles nacionals, encara que la historiografia posterior també ha examinat críticament el caràcter centralitzador de les polítiques culturals soviètiques en què aquests projectes s'inscrivien.[2]
La rosella vermella
[modifica]El 1927 Glière estrenà el ballet La rosella vermella, op. 70, una de les primeres grans produccions del ballet soviètic amb una temàtica explícitament revolucionària contemporània.[4] L'acció se situa en un port xinès i presenta el conflicte entre treballadors locals, forces capitalistes i mariners soviètics.[3]
La partitura combina música simfònica de tradició romàntica amb danses de caràcter orientalitzant i episodis de música popular moderna.[2] El fragment més conegut és la Dansa dels mariners russos, basada en la cançó popular Iàblotxko, que adquirí una vida independent als concerts.[3]
El ballet fou revisat el 1949 i de nou el 1955 amb el títol La flor vermella.[4] Malgrat el contingut ideològic, la seva popularitat depengué en gran part de l'eficàcia de l'orquestració, l'energia rítmica i la facilitat melòdica característiques de Glière.[2]
Concerts
[modifica]A partir de finals de la dècada del 1930 Glière mostrà un interès creixent pel concert, especialment per instruments que disposaven d'un repertori solista relativament reduït.[4] Aquesta etapa produí algunes de les seves obres que continuen interpretant-se amb més freqüència.[3]
El Concert per a arpa i orquestra en mi bemoll major, op. 74, fou compost el 1938 amb l'assessorament tècnic de l'arpista Ksenia Erdeli.[6] Glière arribà a oferir-li compartir l'autoria a causa de l'amplitud de les seves aportacions tècniques, però Erdeli ho refusà i aparegué finalment com a editora de la part solista.[6]
El Concert per a soprano coloratura i orquestra en fa menor, op. 82, de 1943 és una obra excepcional perquè la veu solista no utilitza cap text i funciona com un instrument melòdic.[4] La partitura li valgué el Premi Stalin de primera classe el 1946.[3]
El Concert per a violoncel en re menor, op. 87, fou completat el 1946, mentre que el Concert per a trompa en si bemoll major, op. 91, data de 1951 i fou escrit a proposta del trompista Valeri Polekh.[4] Aquest últim s'ha convertit en una de les obres més importants del repertori concertant per a trompa.[3]
Durant els últims mesos de vida Glière treballà encara en un concert per a violí, op. 100, que quedà inacabat i fou completat i orquestrat posteriorment pel seu antic alumne Borís Liatoixinski.[4]
El genet de bronze
[modifica]Una altra obra central de la darrera etapa és el ballet El genet de bronze, op. 89, compost entre 1948 i 1949 sobre el poema homònim d'Aleksandr Puixkin.[4] La trama combina una història amorosa amb la gran inundació de Sant Petersburg de 1824 i la presència simbòlica de l'estàtua de Pere el Gran.[3]
La partitura utilitza un llenguatge simfònic expansiu i nombrosos episodis de dansa. El seu Himne a la gran ciutat, extret del ballet, adquirí posteriorment una notable popularitat i ha estat utilitzat com a himne oficial de Sant Petersburg.[2]
El genet de bronze li valgué un tercer Premi Stalin de primera classe el 1950.[3] El ballet constitueix una de les manifestacions més representatives de l'estil tardà de Glière: monumental però tonal, melòdic i fortament vinculat a la tradició orquestral russa del segle XIX.[2]
Estil musical
[modifica]Glière es mantingué estilísticament proper al romanticisme rus durant tota la seva carrera.[7] La seva música utilitza gairebé sempre centres tonals definits, melodies àmplies, desenvolupament temàtic tradicional i una orquestració de colors intensos.[2]
Les primeres obres mostren una influència especialment clara de Piotr Ilitx Txaikovski, Nikolai Rimski-Kórsakov, Aleksandr Glazunov i Tanéiev.[2] De Txaikovski prové en gran part el lirisme melòdic; de Rimski-Kórsakov, el gust pel color orquestral; de Tanéiev, la disciplina contrapuntística; i de Glazunov, la combinació d'academicisme formal i nacionalisme rus.[3]
En obres com Sireny i Ilia Múromets apareixen també influències de Liszt, Strauss i de l'impressionisme francès, però Glière mai no abandonà la tonalitat funcional ni adoptà l'atonalitat o el serialisme.[2] Aquesta continuïtat estilística explica que la seva música pogués resultar tradicional ja abans de la Revolució Russa i, paradoxalment, esdevingués compatible amb la política estètica soviètica de les dècades posteriors.[7]
Un altre element essencial és l'ús de materials folklòrics. Glière incorporà melodies russes, ucraïneses, àzeris, uzbekes i d'altres regions de la Unió Soviètica, generalment adaptades a un llenguatge harmònic i orquestral acadèmic.[3] Aquest procediment li permeté participar en la construcció de repertoris soviètics de caràcter nacional sense modificar els fonaments tècnics de la seva música.[2]
Pedagogia
[modifica]La influència de Glière com a pedagog fou considerable. A més de Prokófiev, Miaskovski, Revutski, Liatoixinski i Vernon Duke, treballà amb nombrosos compositors de les primeres generacions soviètiques.[2] La seva activitat connecta directament l'escola de Tanéiev i Arenski amb la pedagogia soviètica de la primera meitat del segle XX.[1]
La seva metodologia donava una importància central al domini artesanal de la composició: contrapunt, conducció de veus, forma, harmonia i instrumentació.[1] Tot i el conservadorisme estilístic, no exigia necessàriament als alumnes que imitessin el seu llenguatge, com mostra l'evolució radicalment diferent de Prokófiev o Liatoixinski.[2]
El Conservatori de Moscou manté Glière entre els seus professors històrics destacats i conserva documentació sobre la seva activitat docent i compositiva.[1]
Guerra i darrers anys
[modifica]Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial la seva activitat docent regular al Conservatori de Moscou es va interrompre.[1] Durant els anys de guerra continuà component i participà en activitats culturals de suport a l'esforç soviètic.[2]
En la postguerra es concentrà especialment en concerts i música escènica. A diferència de Xostakóvitx, Prokófiev, Aram Khatxaturian i altres compositors criticats durant la campanya contra el «formalisme» de 1948, Glière no fou objecte principal d'aquelles denúncies.[2] El seu llenguatge tradicional, accessible i freqüentment relacionat amb temes populars o patriòtics s'ajustava millor als criteris oficials del moment.[3]
Continuà treballant fins a una edat avançada. A més del Concert per a trompa de 1951, compongué el ballet Taras Bulba i deixà incomplet el concert per a violí.[4] Va morir a Moscou el 23 de juny de 1956 i fou enterrat al cementiri de Novodévitxi.[1]
Distincions
[modifica]Glière fou un dels compositors més condecorats de la Unió Soviètica.[2] El 1938 rebé el títol d'Artista del Poble de l'URSS, després d'haver estat reconegut anteriorment a diverses repúbliques soviètiques per la seva activitat musical.[3]
Rebé tres Premis Stalin de primera classe: el 1946 pel Concert per a soprano coloratura, el 1948 pel Quartet de corda núm. 4 i el 1950 pel ballet El genet de bronze.[3] També fou distingit tres vegades amb l'Orde de Lenin, a més d'altres condecoracions estatals.[2]
Abans de la Revolució ja havia rebut diversos premis Glinka, entre els quals distincions pel Sextet de corda núm. 1, el poema simfònic Sireny i la Tercera simfonia.[2]
Obres principals
[modifica]Simfonies
[modifica]- Simfonia núm. 1 en mi bemoll major, op. 8 (1899–1900).[4]
- Simfonia núm. 2 en do menor, op. 25 (1907).[4]
- Simfonia núm. 3, Ilia Múromets en si menor, op. 42 (1909–1911).[4]
Música orquestral
[modifica]Concerts
[modifica]- Concert per a arpa en mi bemoll major, op. 74 (1938).[6]
- Concert per a soprano coloratura i orquestra en fa menor, op. 82 (1943).[4]
- Concert per a violoncel en re menor, op. 87 (1946).[4]
- Concert per a trompa en si bemoll major, op. 91 (1951).[4]
- Concert-Allegro per a violí en sol menor, op. 100 (1956), completat per Borís Liatoixinski.[4]
Òperes
[modifica]- El cel i la terra (1900), sobre Lord Byron.[2]
- Xah-Senem, op. 69 (1923–1925; revisada posteriorment).[4]
- Raquel, op. 81 (1942–1943), basada en Guy de Maupassant.[4]
- Leili i Majnun, op. 94, amb Talib Sadykov.[4]
- Gülsara, op. 96, amb Talib Sadykov.[4]
Ballets
[modifica]Música de cambra
[modifica]Recepció i llegat
[modifica]Durant la seva vida Glière gaudí d'una posició institucional excepcionalment estable tant a la Rússia imperial com a la Unió Soviètica.[2] Aquesta continuïtat contribuí posteriorment a una percepció ambivalent de la seva figura: fou respectat com a mestre de l'ofici i orquestrador, però sovint considerat estilísticament conservador en comparació amb Prokófiev, Xostakóvitx o Stravinski.[7]
La recuperació discogràfica de les seves simfonies ha afavorit una valoració més matisada de la primera etapa.[7] Ilia Múromets, en particular, és reconeguda com una de les grans partitures simfòniques monumentals de la música russa anterior a la Primera Guerra Mundial, mentre que les dues primeres simfonies permeten observar l'evolució d'un compositor format en la tradició de Txaikovski, Glazunov i Tanéiev.[2]
Altres obres han mantingut una presència estable per raons diferents. El Concert per a trompa és una peça central del repertori de l'instrument; el Concert per a arpa continua essent una de les principals obres concertants per a arpa del segle XX; el Concert per a soprano coloratura conserva la singularitat d'utilitzar la veu sense text; i la Dansa dels mariners russos de La rosella vermella continua interpretant-se sovint de manera independent.[6][3]
Com a pedagog, la seva influència va superar clarament la difusió de la seva pròpia música. La presència de Prokófiev, Miaskovski, Liatoixinski i Revutski entre els seus alumnes situa Glière en una posició destacada dins de la transmissió de la tradició acadèmica russa cap a la música soviètica del segle XX.[2]
Discografia selecta
[modifica]- 1956 — Leopold Stokowski, Houston Symphony Orchestra: Ilia Múromets, Capitol; versió abreujada de la Simfonia núm. 3.[7]
- 1970 — Hermann Baumann, Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig, Kurt Masur: Concert per a trompa, Eterna.[3]
- 1989–1992 — Edward Downes, BBC Philharmonic: enregistraments de les tres simfonies i altres obres orquestrals per a Chandos.[7]
- 1990 — Stephen Gunzenhauser, Orquestra Filharmònica Eslovaca: Simfonia núm. 1, Marco Polo, posteriorment reeditada per Naxos.[7]
- 1991 — Donald Johanos, Czecho-Slovak Radio Symphony Orchestra: Simfonia núm. 3, Ilia Múromets, Naxos.[7]
- 2011 — Edward Downes, BBC Philharmonic: The Glière Orchestral Collection, Chandos, recopilació de cinc discos.[7]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 «Глиэр Рейнгольд Морицевич» (en rus). Conservatori de Moscou. [Consulta: 5 setembre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 Grigor'yeva, Galina «Glier, Reyngol'd Moritsevich [Glière, Reinhold]» (en anglès). Grove Music Online. Oxford University Press, 20-01-2001.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 «Glière, Reinhold (Moritsovich)» (en anglès). The Concise Oxford Dictionary of Music. [Consulta: 5 setembre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 «List of compositions by Reinhold Glière» (en anglès). International Music Score Library Project. [Consulta: 5 setembre 2026].
- ↑ Prokofiev, Sergei. Sergei Prokofiev: Autobiography, Articles, Reminiscences (en anglès). Moscou: Foreign Languages Publishing House, 1959.
- 1 2 3 4 Phuttaraksa Kamnirdratana. «Reinhold Glière's Concerto for Harp and Orchestra in E-flat Major Op. 74: An Analysis and Performance Guide» (en anglès). University of Miami, 2012. [Consulta: 5 setembre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Michael Morrison. «Reinhold Glière» (en anglès). AllMusic. [Consulta: 5 setembre 2026].
- Nascuts el 1874
- Morts el 1956
- Compositors russos del segle XX
- Compositors d'òpera russos
- Artistes del Poble de l'URSS
- Triples Orde de Lenin
- Guanyadors del Premi Stalin
- Compositors d'òpera ucraïnesos
- Directors d'orquestra russos
- Alumnes del Conservatori de Moscou
- Receptors de l'Orde de la Bandera Roja del Treball
- Morts a Moscou
- Professors de l'Acadèmia Nacional de Música d'Ucraïna Txaikovski
- Professors del Conservatori de Moscou
- Compositors soviètics
- Músics de Kíiv
- Compositors russos morts al segle XX
- Compositors nascuts al segle XIX
- Compositors ucraïnesos morts al segle XX
- Directors d'orquestra ucraïnesos